Avorriment

Proclamo el dret a l'avorriment. Proclamo a sentir-me lliure, sentint l'avorriment.
Lliga amb la teva frase:
no trobo opcions.....
i amb això dolçament discrepo.
Sempre tenim opcions....!!!! i una d'elles és cercar la que sembla NO ÉS UNA OPCIÓ.

És ben cert que els subjectes avorrits formen part de l'oblit i dels ulls clucs d'un món que córre apressat sense massa consciència al nostre voltant (tot i que no sempre és així, clar...)

Això si, descobrim en l'avorriment solitari, tot allò que les gents no veuen mentres corren per arribar a metes que no sempre són camins de felicitat i bones troballes.

Ànim amb l'avorriment, amb les seves cares de llum i d'ombra! Espero que ràpidament redescobreixis que sol ser més que passatger :)

Un abraç virtual!

1cor1sol

avorrir-se
és quelcom normal
sempre i quan no traspassem aquest sentir cap a un estat permanent

llavors si, que si se'ns presenta sovint, quasi bé de manera continuada, pot acabar essent perjudicial per la salut, tan de manera física com mental... és bo sortir de la rutina que ens envolta en el dia a dia,
ja que crec que és en aquí on pot convertir-se en perjudicial

clar, que també hem d'entendre
que avorrir-se dins d'una rutina establerta per nosaltres mateixos, tampoc ha de ser exclusivament dolent,
perquè ja sabem que dins de la rutina podem patir avorriment, ja entenem que aquí ho podem considerar dins d'una normalitat... el fotut de veritat penso que és avorrir-se quan saps que tens moltes hores lliures de tota pressió, però no saps amb què omplir-les -en aquest punt si que és perillós... és on comences a pensar les coses mil vegades, on et fas els nusos més bèsties dins del cervell, i tot per tenir massa temps per pensar-


crec
que l'avorriment és necessari,
però mai hem de deixar que es faci permanent dins nostre...

i nosaltres, per sort,
tenim aquest llarg camí d'escriure
que no deixa pas a cap altra cosa que no sigui gaudir inspirant-nos en tot allò que tenim la sort de poetitzar


avorriment, mmm, si, però només una miqueta


una abraçada literària

Aquests instants que de vegades s'allargassen i la ment deixa d'existir i et sents "no res" insignificant o eteri, aquest instants d'avorriment, crec que son necessaris i que el cos ho agraeix. Només cal ser conscients que aviat passarem a un altre estat d'ànim i esperar, esperar sense fer-nos preguntes.
Tots passem per aquests estadis, el cos és molt intel·ligent, només cal que nosaltres ho acceptem.
M'agrada el poema perquè has expressat molt bé i amb contundència que és l'avorriment i com et fa sentir.
Espero que llegint els comentaris et diverteixis !
Una abraçada
Núria

L'Avorriment!!!!

Potser com la calor de l'estiu
hi ha l'estació de l'avorriment?

De tant avorrir l'avorriment...
No ha de sortir, qualque sentiment?

l'enteniment, pot ser,
del buid últim i primer

del darrer llamp
i l'espetec primer?

No és la vida, pot ser

alta tensió

i una espurna
de no res?

M'has avorrit
Llamp!
L'avorriment!!!!

Comparteixo. Sento l'avorriment. Punxada emocional molt paralitzant.
Llavors, Llamp, Joan, tu i jo i altres, cal treure l'espasa, fer un crit i partir l'avorriment en dos o més parts.
Compra't una espasa o troba l'espasa que tens dins teu.