Llum d'espelma

És ara quan la vanitat bufa versos mentre sagno,
empenyent salts boirosos.
I l'electricitat és dubtosa aliada,
i aquella dona que creia en mi i no jutjava.

És de nit quan totdon al son obre portes,
i els pits s'aplanen, perdent plors de silenci,
maduresa que al capdavall, ningú va reclamar.

Poca veritat, somio, pretenciosa,
buscant abraçades de foscor, desperta lúcida i sense cap glòria.

És quan no tinc pressa, que s'il.lumina la paraula,
i es recull a prop, coherent i plàcida, sigui on sigui sense casa.
També un xic intoxicada.

I si em torno a estimar i creixen i sonen violes?
Flaires, colors i músiques liles espurnegen sobre tot allò vostre!
Clarianes de consiència?

I hi ha bombes i gana i és tard per tornar a començar, al petit aquí i al gran allà.
O potser mai fan missa, i tot està per fer i tot és possible.

La boira és natura i qualsevol nit pot sortir el sol.

N'hi ha que somien,
encara sense rima,
que si és poesia,
és que estima.



Matinada a Amsterdam ciutat;
30 de desembre, 2012