Tinc la necessitat d'aclarir una cosa. La professió de psicòleg em mereix moltíssim respecte, no en va, la meva relació amb una persona que n'exerceix em fa estar al corrent de les tendències i de les situacions viscudes per ells. Això no treu, però, que determinats "tics", defecte professional en diuen, surti a la palestra cada vegada que hi ha un conflicte. I, certament no tothom és així. Però arrel d'una experiència personal sobre el tema. n'he volgut fer una reflexió.

Tendríssim.
Cada mot, es desfà en desig.
Preciós.

Efectivament, la pròpia essència del personatge perdut en si mateix esdevé una paradoxa: ha de tornar a ser ell mateix, net i pur per tornar a convertir-se en aquella desfeta que deambula pels carrers i nodreix la seva vida de realitats emmetzinades. Descobreix, al capdavall, que totes les persones que intervenen a la seva vida, les que circulen per aquell marc imaginari, formen part de la seva decadència perquè ell les recull en el seu mateix pla.

Gràcies i a reveure.