Puc dir-te que no vaig poder deixar de llegir el relat fins acabar-lo. Em va enganxar, tot i que mentre llegia alguna cosa se m'anava encongint a dins, alguna cosa que em feia mal. M'agraden les lectures que no em deixen indiferent i aquesta n'és una.
La infantesa no hauria d'ésser això, està clar. Tampoc la vida d'un home que sembla voler abocar totes les seves frustracions fent mal a tots aquells que l'envolten, tots aquells que d'una manera o altra depenen d'ell. Tampoc la d'una dona anul·lada totalment i que no té eines, ni voluntat per a poder-se'n sortir. Tots, crec, són fruit d'unes circumstàncies que tristament es repeteixen massa vegades en la història de la humanitat. No hi ha dubte que tots hi surten tocats, fins i tot aquest home, aquest pare, que segurament de petit va viure una situació similar i que el porta a una vida de total destrucció.
M'agradat molt, felicitats i gràcies.

Acabo de llegir-me el teu últim relat. La veritat és que me l'he llegit en un tres i no res i que consti que jo sóc lentíssima. Què vol dir això? Doncs que m'ha creat un interès creixent i no he pogut parar de llegir fins que l'he acabat, la qual cosa aferma la idea que sens dubte hi saps crear la sensació d'engolit necessària perquè et quedis atrapat en la lectura, les descripcions són molt acurades, denoten una molt bona imaginació. És un relat arrodonit. Una de les coses que més m'ha agradat són les descripcions de les sensacions que té el notari davant la sensualitat de les noies, les seves ereccions, sembla tot tan real... però el que més m'ha arribat al cor ha estat la rebel·lió final de les dones.
Hi ha alguna cosa que falla ortogràficament, per exemple "La decoració és contradient" podria ser millor Decoració entremesclada o heterogènia.

M'ha semblat un relat trist, quasi melancòlic, on es fa present la incomunicació en la que vivim els humans. Aquesta necesitat que tenim d'aproximació, però que quasi sempre es veu frustada per les pròpies limitacions.
Massa cops ens aferrem a l'altre per sortir-nos de la solitud, ens costa massa acceptar que ens és inherent. Tu ho has plasmat molt bé amb aquesta història, crec jo.

Tot i que el meu relat preferit continua sent "Carn de gos" aquest també m'agradat força. Trobo que està ben estructurat i que es llegeix amb interès.
Aquest personatge, el del protagonista, que es mou amb els seus dubtes, amb les seves contradiccions, deixa una emprenta a qui com jo l'he anat seguint, mitjançant la lectura, pel món dels baixos fons de París. És un personatge al qui acabes agafant afecte. Et felicito, és un bon relat. Només he trobat, com en Sergi Yagüe, algunes reiteracions que, crec, es poden polir fàcilment.

"Res no m'empeny més enllà del present"
El present, quan el futur és incert, és allò que hem d' aferrar amb més força, és allò que hem de viure amb més intensitat.
No sóc una entesa en poesia, però si que puc dir-te que el que ens transmets amb la teva poesia és silenci fiblant transformat en paraules. Esplèndid.

Diuen que l'autocrítica sempre és bona. Certament deu ser-ho, però com li passava al protagonista d'un dels teus relats quan un comença a repassar allò que ha fet, pot entrar en la roda de mai acabar, en una paraula podem arribar al relat reescrit etermant, com el teixit de Penélope, fent i desfent, fins a la paranoïa, i no és la qüestió, penso. Moltes vegades el més important en un text és l'esponteneïtat.

M'he llegit tots els comentaris que t'han fet del teu relat i sembla que queda poca cosa a dir, està quasi bé tot dit. És un molt bon text, una història escrita amb fluïdesa que enganxa, jo l'he llegit tot d'una tirada amb un somriure als llavis. M'imagino perfectament el gos, quin personatge!, de tan lleig acaba éssent graciós i tot, però el que no té pèrdua és el protagonista, ell i la seva obsessió. Hi ha gent que té fòbia a les serps, hi ha aquells que quan veuen una aranya començen a suar pensant que passaria si un dia la trobessin al llit, fins i tot hi ha gent que s'enfila en una cadira i xiscla quan veu un ratolí (tan bufons com són!), i doncs, per què no a un gos?
Et felicito Biel i gràcies per a la bona estona que m'has proporcionat amb la teva nova entrega!!

Molt bo el joc que fas amb els personatges, el ratolí, el bomber...M'ho he passat molt bé llegint el relat.

Vaig llegir aquest relat ja fa mes d'un mes i avui l'he rellegit. He tornat a tenir la mateixa sensació, és com si jo estès dins la història, com si anés movent-me amb proptagonista per les habitacions del vell cassalot. M'agrada molt la intriga que li dónes a tot plegat. És un relat de misteri totalment creïble.

Quan et quedes en blanc...
Suposo que tots en un moment o altre de la nostra vida em tingut aquesta sensació tan angoixant, tu l'expliques molt bé en el teu relat.
Comences descrivint la sensació de gaudi que sent el personatge en saber que, en seure en el seient del metro, tindrà a les seves mans el tan desitjat llibre finalment publicat, despré poc a poc vas creant aquesta sensació de inquietud que es pot tenir en veure que allò que tan anhelaves veure's fet realitat ha desaparegut com per art de màgia.
Ja tinc ganes de tenir el llibre dels relats a casa per veure si hi ha alguna pàgina en blanc. El tinc encarregat!!!
Desitjo que no trigui.

Després de llegir altres relats teus on l'humor és una part important del text, passo a llegir aquest i una part de mi es desintegra, "viure és morir una mica a cada moment", que va dir algú, no recordo qui, ho potser m'invento jo, tan se val. En el teu relat t'endinsa en un tema "pelut": la mort, i ho fas sense truculència amb serenitat, penso jo,perquè la mort forma part de la vida, i perquè és un tema que a tots ens fascina, i al mateix temps ens fa por, molta por.
M'ha agradat aquest to d'intent d'enteniment amb ella, la mort.

Ja tinc ganes del proper.
Què li haurà passat a l' Anna León? Com és que ha desapegut tan misteriosament?
I l'Elia on és?

Una història entranyable, m'ha fet viure per uns moments entre Puerto Camaron i Barcelona, que és la meva ciutat. M'he sentit molt a prop del Yago i les seves germanes, sobretot de l´Elia.

Gràcies per parlar-nos d'aquestes pors tan nostre i que tant ens obstinem a no acceptar i, a més, amb un poema tan ben estructurat.

En una de les teves narracíons he llegit una frase molt i molt bona:
Cada llibre que no s'obre és un avanç cap a l'estupidesa.