Òbit

Hola Biel. Com ets un dels que demanen comentaris crítics, intentaré ignorar les coses positives d'aquest relat per centrar-me en el que m'agrada menys.

Referent a l'estructura: Un primer paràgraf per parlar de la casa. El segon per parlar del passat d'ell. El tercer pel passat d'ella. I els següents per narrar els fets cronològicament. (Estil de cronista?) L'estructura és, per tant, molt clara. Això té avantatges però també fa que la narració sigui menys dinàmica.

Paradoxalment, l'argument està molt menys clar que en la majoria dels teus relats. És difícil veure on vols anar a parar, quina és la part important de la història, què ens vols explicar en realitat. És, en definitiva, difícil de llegir. Entenc que vols ser més ambiciós, explicar una història més difícil, més personal, més transcendental. Entenc que l'objectiu d'aquest relat és el lirisme, traslladar un collage d'emocions al lector, un paisatge de serenitat, penya-segats i tragèdia.

Paradoxalment (un altre cop), el to narratiu és emocionalment monocord. La passió és absent en els personatges, en la relació entre ells i també en el narrador. L'atmosfera em sembla freda, molt anglesa. En el meu cas no atrapes el meu costat emocional com a lector. Els personatges no m'han estat prou propers com perquè la seva mort em commogués. I la distància és fonamental: si Iugoslàvia no és prou a prop, els seus morts no importen gaire als espectadors. Potser la part més interessant en aquest sentit és el final, la transició a la bogeria d'ell, amb l'obsessió per les causes de la mort d'ella, i per l'òbit en sí, per la paraula òbit. (I seria més interessant si el personatge em fos més proper.)

No sé a quina categoria ficar-ho, però hi ha una errada de context. La Unió Europea neix al 1993, amb el tractat de Maastricht. Abans es deia Comunitat Econòmica Europea. També m'ha sorprès el cartell de "Perill: Abelles". En aquest cas, però, no puc dir que no n'existeixi cap.

M'agradaria reprendre un tema que t'han comentat per aquí baix. Els motius del suïcidi de la Roser. S'haurien d'haver desenvolupat més? Queden clars? Hi ha una frase que em sembla clau en aquest sentit:

"L'ensopiment en que la Roser va caure a partir del desè any de convivència, podia haver estat atribuït a tants factors que cap d'ells, segurament, obtingué la importància que mereixia"

La torno a llegir i em sembla més òbvia i, paradoxalment (again), més críptica encara. Deixo de banda el sentit exacte de "obtingué la importància que es mereixia". Sabem els factors? No n'estic segur. Hi ha el lupus i el tema de l'adopció, però no són tants. Encara que sí que són importants. Crec que una de les potencialitats desaprofitades d'aquest relat seria fer que aquesta frase hagués tingut sentit. Haver explorat aquestes petites coses que, sense semblar importants per sí mateixes sí que fossin decisives en la seva suma. Per què la investigació d'en Sammuel resulta infructuosa? No hagués estat més interessant que del coneixement de les causes en sorgís la lucidesa?

Has optat per un altre camí, que no tothom ha entès. Està clar que, en alguns moments, en la construcció de l'argument, has de decantar-te per una opció o una altra. No sempre pot ser tot. El comentari del senyor Pivot posa de manifest que aquest no és un d'aquells relats fàcils d'entendre. Jo crec que també són vàlids, de vegades tenen un interès afegit. Si bé estic d'acord amb ell que les causes és millor que no siguin completament desconegudes. Pel lector encara, però l'autor ha de saber què passa amb els seus personatges, ha de conèixer perfectament les seves raons.

Hola Biel,
Et vaig deixar una nota al fòrum en resposta al teu comentari a Vides paral·leles . Com que no tinc constància que l'hagis llegida, te l'enviaré per correu.

Ara em concentro en Òbit , un relat més extens dels que t'havia llegit. Recordo algun microrrelat que em va deixar gratament sorpresa per la teva forma de narrar. Òbit és la història d'un periodista anglès que, després de fer de corresponsal de guerra en el conflicte iugoslau, canvia absolutament de vida. Opta per refugiar-se en una calla arran de mar i viure en comunió amb la natura amb la companyia d'una dona que pateix una estranya malaltia. El suïcidi d'ella el fa embogir i, en un acte de lucidesa, tria el mateix final.

Al relat li trobo molts punts positius i algun de més discutible. Com a positius, diria que l'argument de la història és commovedor, que l'estructura que has fet servir per explicar aquesta història és clara i està ben ordenada i que l'estil és més aviat líric, alternant les descripcions poètiques amb algunes de caire més informatiu. El final a mi em resulta previsible però no em suposa cap problema perquè penso que l'objectiu no és la sorpresa final sinó la recreació de com en Samuel arriba a aquest final. El que trobo més interessant de tot és el fet que el protagonista, després dels horrors de la guerra, sigui capaç de redreçar la seva vida, que sigui capaç de trobar la calma, una mena de felicitat serena, sense imposar-se grans fites, tret de gaudir de la natura i de la companyia de la Roser, una dona malalta. Ella ja fa molts anys que es mira el penya-segat, que hi sent una atracció gairebé malaltissa. Com és que ell no ha estat capaç d'intuir-ho? No la coneixia tan bé com creia? Un cop ella se suïcida, ell se sent corsecat pels sentiments de culpa. No és pas la solitud el gran problema. El problema és que del dolor es pot fugir però de la culpa, no. Com et deia, aquest plantejament és el que més m'ha agradat. I que quan decideix imitar la Roser ho faci des de la lucidesa i no des de la follia.

El que no em fa tant el pes és que li donis tanta importància a la paraula òbit o la seva homònima demise i a les reflexions sobre la mort que fa el protagonista, sense que aquestes reflexions s'explicitin en el relat. L'obsessió per la paraula òbit, que prens com a fil conductor, a mi em sembla que li dóna al relat un to molt poètic, però que no té prou consistència, que hauria estat molt més interessant explorar el sentiment de culpa.

Hi ha també alguna incorrecció lingüística com ara " la pena que deuria donar la seva imatge" per " la pena que deuria fer la seva imatge"; "era uns deu o dotze anys major que ella" per "era uns deu o dotze anys més gran que ella"; la repetició d'alguna paraula com "cop" o "recuperar" i alguna coma que falta i que faria més planera la lectura. Tot plegat poca cosa.

Destacaria, sobretot, la bellesa d'algunes imatges, que es concentren, principalment, a partir del cinquè paràgraf. El sisè, el que comença amb "un matí de febrer" i que narra la mort de la Roser, trobo que té una gran bellesa. És consistent i arriba ben endins. El desè, quan en Samuel ja dóna mostres de trastorn i fa voltes entorn a l'escriptori, també és especialment emotiu i l'estat d'ànim d'en Samuel es pot captar amb absoluta nitidesa.

O sigui que, després d'haver escrit tot això, m'adono que en podies haver tret una mica més de partit però tot i així Òbit és un d'aquells relats que són agraïts de llegir i de comentar. I el que sí resulta indiscutible és la teva gran capacitat per crear històries.

Una abraçada,
Fredia

Però trauries més suc de l'argument en una novel.la llarga. Em dóna la impressió de que has volgut comprimir tota una història en masses poques pàgines i això m'ha fet que el relat em semblés una mica massa espés i que es perdessin detalls pel camí.
De veritat, però, que he trobat que era una argument molt interessant per un llibre, planteja't d'escriure'l (si tens temps i ganes).
Felicitats pel relat i per la porra.

per l'estil i per la manera que tens d'escriure'l. El tema també ho és: com la pèrdua d'una persona (o cosa o objectiu) pot, per a certa gent, fer-la caure per un tobogan d'obsessions fins a espetegar en la demència.

Com bé dius a l'introducció: "la sensació que allò que no es tenia, un cop es troba i es perd, no es tornarà a tenir mai", el relat va d'aixó, potser, però pel que a mi m'interessa va també de com un pot, en certes circumstancies, anar caient en el pou de la bojeria.

Potser sí que estic d'acord amb el que diu l'angie sobre el final, però no sobre altres coses, en que concideixo més amb el que diu el boigboig: per mi els punts més interessants són la mort de la Roser i les divagacions absurdes del Sammuel. Jo de fet potser hauria insitit més en aquestes.

Ah, finalment, he de dir que per l'ambientació, que no per el tema, el teu relat m'ha fet pensar molt en el Capítol II de la novel·la del prudenci:
La Cinquena Estació II ( Selva de Mar)
que et recomano (el capítol i tota la novel·la).
(això és propaganda, però no autopropaganda).

Fins la propera,

Bruixot

Primer et faré un anàlisi més aviat gramatical de algunes pegues que he vist en el teu text. En general, es resumeix amb: mal ús d’algunes comes, frases sovint massa llargues, expressions estranyes (potser d’origen “forà”?). El teu text original està en itàliques.


De la porta d’entrada fins el límit del penya-segat, s’escampava un estol de males herbes i gespa, flors a la primavera i l’estiu, gebrada els matins d’hivern, a banda i banda d’un camí format pel trepitjar de les diferents generacions que hi havien habitat.
Sobra la coma (em sembla) i falta una “a”, és “hi havia”. Jo diria:
De la porta d’entrada fins el límit del penya-segat s’escampava un estol de males herbes i gespa, flors a la primavera i a l’estiu, gebrada els matins d’hivern, a banda i banda d’un camí format pel trepitjar de les diferents generacions que hi havia habitat.

El pare professor universitari i la mare documentalista als arxius del govern,...
falten comes
El pare, professor universitari, i la mare, documentalista als arxius del govern,...

de els partits de futbol. per “dels partits de futbol.”

...la desesperació va fer efecte ... sona estrany. Millor “la desesperació el va superar” o “el va dominar”, o ...

encara no hi havia les primeres especulacions urbanístiques sona estrany... més que “hi havia” hi posaria “es donaven”, o “havien aparegut”, o ....

Una altra coma que sobra: Als dos anys i poc de viure al poble costaner, va conèixer la Roser i en set mesos ja vivien junts.

a acabar finalment d’arreglar sobra finalment.

en un estat pletòric. ús estrany de pletòric...

ell començà a produí mel Aquí produir és infinitiu, o sigui produir.

què havia fet malament per portar-la a ella a deixar-se caure Aquesta frase és molt estranya (a part que em sembla a mi una mica massa tòpica de contingut). Diria “que la portés a estimbar-se”, per exemple.

. Un cop per setmana,.... és una frase llarguíssima!

persones properes feia temps i distants els últims mesos buf! Una expressió que mereix dir-se d’una altra manera.

Per cert, a mi personalment no m’agrada l’ús de “dava”, jo diria “donava” i ja està. I és que a vegades en entestem a fer servir paraules que potser queden bé en un context poètic, però no al mig d’un text “novel·lat”.

En quan al text en sí: a mi em sobren una mica les introduccions que fas dels dos personatges. Potser més la del anglès, la de la Roser és més o menys breu i va bastant al gra. En canvi jo potser hauria insitit més en la seva relació, que al cap i a la fi és del que va el relat: de les relacions que establim i de com afrontem la seva pèrdua.

M’agrada, per exemple, que la Roser es mati com qui no vol la cosa, en una desició d’un moment, amb un somriure. I punt. Les morts són sovint així, poc melodramàtiques, i de fet està bé que siguin així: tendim a dramatitzar... M’agrada la descripció que fas de l’anglès després de perdre la Roser, és bastant real (conec algún cas amb gent gran), tot i que jo faria descripcions menys llargues i recargolades (t’agrada fer-ho, no?).

En quan a l’obsessió amb la paraula “òbit” no em sembla pas malament, és una bona idea. Però és clar que hauries de buscar una mica més com dir-ho, sembla que la gent no t’entent, oi? Jo crec que potser hauries d’accentuar el comportament “psicòtic”(?) de l’anglès (dic psicòtic però potser no és la paraula, tu ho deus saber millor dels teus anys d’estudiar psicologia). Conec també algun cas de persona que, per algun fet concret de la vida, comença a obsessionar-se compulsivament amb certes coses, en fer certs actes, amb dir certes paraules.

En resum, a mi el relat m’ha agradat però en alguns dels aspectes que potser no ha agradat a d’altres. I jo hi hauria posat una mica més d’experimentació a l’hora de descriure el comportament estrany del anglès.

Ah, i una de bona: consegueixes fer relats que enganxen al lector, i això no és gens fàcil. Així que tens més mèrit del que et dono (sempre acostuma a ser així).

Boig!

El teu relat m'ha agradat per moltes coses i en altres m'ha quedat una mica penjat.
M'ha agradat l'escena, la seva descripció, les imatges palpables i la participació de les estacions : al començament, en descriure el paissatge i a meitat de text quan fas referència a com eren els matins de la parella, cada dia, durant les quatre estacions... (una observació de poeta, suposo)
El que se'm fa trist és que la suposada coneixença no servís de res alhora d'intuir el final tràgic de la Roser...se m'escapa, però potser és un dels missatges que ens volies donar...
Un detall bo és el fet de regirar sense parar les coses d'ella, quan ja ha mort, com buscant respostes (els que hem perdut éssers estimats ho fem encara que en altres circumstàncies)
El que se m'escapa i molt és el fet d'obsessionar-se amb la paraula òbit.. He pensat que és degut al seu pas per Iugoslàvia, allò que havia gairebé oblidat, i que la mort de la Roser, la fet treure del fons de la memòria.
Hi ha unes línies molt ben escrites que et mostro i et faig un sub-comentari :

"Dava voltes prop de l'escriptori i repetia frases, conjecturava, exposava com si tingués més audiència que ell mateix o els pots de vidre plens de mel"

Mira, m'agrada com utilitzes "dava" i el fet de mostrar la imatge d'un mig foll parlant sol, gesticulant segurament com si tingués gent al davant, i també la contraposició dels pots de mel, una mica de dolçor davant l'amargor...

El final és el que menys m'agrada, esperava una mort a l'abandó de les abelles o alguna cosa així, suposo... o potser un final més valent, un continuar endavant escrivint la seva història i llençant els papers des del penyasegat... ho sento, sóc una romàntica...

Bé, doncs en resum, m'encanta com l'has escrit però el desenvolupament de la història no m'ha acabat de fer el pes... la qual cosa no vol dir que t'envio un ramet de floretes, però amb algun cardo borriquero camuflat, jeje

petons d'admiració

angie

....

...moltes preguntes quedin sense resposta, a la ficció generalment no ens agrada que això sigui així. En aquest sentit, i segons el meu parer, "òbit" deixa oberts alguns interrogants molestos. La causa del suicidi d'ella, l'obsessió d'ell per la mateixa paraula (una mica gratuïta pel meu gust...).

En alguna ocasió recordo que has titllat algun relat meu de "lineal". Crec que ara jo podria fer-te aquest retret (tot i que, si vols la veritat, crec que ni els meus ni aquest ho són, simplement, hi ha històries que requereixen un tirabuixó final i altres, com aquesta, que no. Però t'ho dic perquè hi reflexionis...). En tot cas, les preguntes no resposes que t'he comentat abans em deixen amb un lleu regust d'insatisfacció i fan que no posi a "òbit" en el meu Top 5 de la teva producció.

I pel que fa a l'estil... doncs cada vegada més depurat, diria... Alguna punyeteta ("Dónar pena" és correcte? Jo crec que és "fer pena"), però pecatta minutta, francament. En tot cas, em quedo amb la teva capacitat d'explicar històries i fer-les interessants, que crec que, al capdavall, és del que anava tot això d'escriure, no? (bé, segur que molta gent rebatria aquesta afirmació, però no pas tu i jo, oi master?).

Ben jugat, companyer.

M'ha semblat un relat trist, quasi melancòlic, on es fa present la incomunicació en la que vivim els humans. Aquesta necesitat que tenim d'aproximació, però que quasi sempre es veu frustada per les pròpies limitacions.
Massa cops ens aferrem a l'altre per sortir-nos de la solitud, ens costa massa acceptar que ens és inherent. Tu ho has plasmat molt bé amb aquesta història, crec jo.

per fer-te un comentari decent, però perquè vegis que me l'he llegit, te'n deixo constància!

Realment és un xic depriment, eh? Primer ella, després ell, i tot condicionat a aquest final. Però pel que fa al tema descriptiu, considero que aquest és el punt fort i clarament reeixit. Potser, i ara ja només per fer el perepunyetes, alguns detallets podries haver-los llimat, però en conjunt, i tenint present que es tracta d'un relat en essència descriptiu de contextos i de dos personatges (essent-ne aquest el punt fort), el conjunt, deia, deixa una bona impressió.

Salutacions i fins... bé, fins que pugui!

Vicenç