Cercador
Sota el cel del capvespre
Un relat de: Biel MartíLa manera més clara de descriure com em sentia seria, potser, dient que el pitjor moment del dia era quan, sota un cel de lava, l'autobús em deixava a l'entrada del camí de terra. Amb els llibres entre els braços, aquell rierol de pedres i males herbes es convertia cada capvespre en l'última porta, la que separava el punt més agre de la realitat que em tocava viure de la resta del món.
La casa, diria jo, havia estat allí des de sempre, una eternitat en la que res que succeís més enllà suposava cap canvi. Era immutable, perenne. Mirant-m'ho ara, anys després, tinc la percepció que els vespres eren sempre idèntics: un cel amb núvols de tonalitats vermelles, prims i escampats en diferents formes, sovint com un ramat d'ovelles a mig sacrifici; una brisa suau i càlida, o més aviat calenta, que acompanyava l'olor a deixadesa d'un camp on tot eren matolls i restes de porqueria. Cada tarda em preguntava perquè coi hi tornava i la resposta era sempre la mateixa, invariable com la casa: pels meus germans. Jo m'havia arribat a crear un món paral·lel en que, acabat l'institut, els agafaria a tots dos i marxaríem sense avisar, despullant els pares de les poques pertinences que valien alguna cosa: en Brau i la furgoneta, vells i atrotinats ambdós, però que com nosaltres eren víctimes d'una quotidianitat aberrant.
La casa era antiga i estava feta pràcticament tota de fusta. Tenia dos pisos: a la planta baixa el menjador, la cuina i un lavabo; a la planta superior tres habitacions, la de matrimoni, la de la petita i la que compartíem mon germà i jo. Al costat de la casa, a tocar, hi havia un cobert on el pare hi guardava les eines del camp de forma desordenada, juntament a un rebost empolsinat i a un congelador que fou caprici malaguanyat.
M'agradaria dir que amb el temps he aconseguit desprendre'm de tots els records, deixar de veure mentalment les diferents escenes succeïdes. Però mentiria, doncs cada dia, sense excepció i en més d'una ocasió, em venen imatges de tots els episodis que varem viure aquell últim curs d'institut. Encara que puc remuntar fets des que era ben petit... les discussions i amenaces, inclòs els maltractes a la mare, les borratxeres del pare, haver-me d'espavilar sol i tenir cura dels altres dos essent jo només un vailet... El cert és que aquell estiu de cels rogents acumula els fets més penosos i que, al cap i a la fi, van ser el colofó a tot el passat.
Jo no era mal estudiant, tampoc brillant, simplement anava fent i ningú dubtava que em trauria el graduat. De nen, els problemes d'higiene derivats de la situació a casa van cridar l'atenció als professors, però en aquella època els serveis socials no eren com ara, i menys encara en un poble on les cases distaven tant les unes de les altres que, o s'hi anava en cotxe, o calia estar disposat a perdre mig dia d'excursió per una carretera secundària rodejada de camps secs i abandonats. Al fons, com volent mantenir les distàncies, el bosc que flanquejava la vall de la resta de llocs.
El meu germà Albert tenia 11 anys aleshores. S'alimentava bàsicament de porqueries i això feia que estigués gras, molt gras; no per panxacontenta sinó per mal alimentat, només greixos i fècula. Era un nen tímid i poruc, a l'escola rebia constantment burles dels seus companys per l'aspecte deixat, la pudor i la poca capacitat que tenia per relacionar-se amb els demés. El pare el feia servir per desfogar-se aquells temps, doncs temia que jo li plantés cara i si tocava la petita tant jo com la mare saltàvem contra seu.
La petita, la Sara, comptava 8 anys i era tan infantil que semblava haver-se estancat en els 4 o 5. Contràriament a l'Albert, ella estava prima com un escuradents. A escola es passava el dia dibuixant i mirant per la finestra, fantasiejant... Tenia desesperada a la seva professora.
Sap? La distància et permet un punt de vista privilegiat. Encara avui em pregunto per què ningú dels que sospitaven què passava no hi va fer res. Suposo que l'home és un ésser covard i egoista que prefereix no escampar els draps bruts del veí si creu que es tacarà.
El pare es deia Damià i la mare Margarida. Semblen noms de bon auguri però cap dels dos representava el que enunciaven. Ell treballava fent feinetes pel poble i ella estudiava quan es van conèixer. Només cinc mesos després del primer petó van decidir deixar-ho tot per fer la seva. Però no tot surt com un preveu enlluernat per la pròpia joventut i aviat es van trobar essent uns pares massa joves. A mi, que em posaren el nom de Carles, em tingueren amb 19 i 17 anys respectivament. Jo, per aquelles dates, ja feia l'últim curs d'institut i tenia la mateixa edat que la mare en quedar-se prenyada i, com he dit abans, només pensava en fotre el camp.
* * *
Tot es va disparar aquell estiu dels meus 18 anys, però iniciant-se a la primavera. O potser no es va disparar res i era la traca final a una cadena molt llarga. No em va donar temps a fer plans. Un capvespre, només acabar-se el camí de terra, els crits i insults que provenien del menjador em van anunciar que seria una nit llarga. Els pares eren a la porta de la cuina. Ell amb la samarreta de tirants, llardosa i suada, prim però fibrat degut a anys d'arrossegar feixos de palla i sacs de blat; ella amb el davantal de cuina que segurament no es treia ni per dormir. En Damià retreia a la Margarida que no podia ser que tornés a estar prenyada, que només follaven si ella anava borratxa. Ma mare, que malgrat les pallisses sempre s'hi enfrontava, replicava:
- Tant de bo pogués dir que no és fill teu, així tindria raons per fotre't de debò!
En sentir-me entrar, la discussió va parar de sobte. Feia just un mes, des que vaig muntar l'escena del pastís d'aniversari, que mon pare davant meu, callava. L'escena succeí el dia del vuitè aniversari de la Sara i tots, menys el pare, li havíem muntat una festa. A l'hora de bufar les espelmes ell va entrar begut, amb una merda impressionant, i va dir que no calia celebrar que una nova meuca es feia gran. La nena es va posar a plorar, l'Albert es va recloure com un pollet i la mare va fer veure que no ho sentia. Però jo no, aquell dia no. Li vaig dir que es disculpés, que segués a taula i celebrés la festa.
Evidentment, se'm va fotre, dient alguna cosa com ara: "qui ets tu, adolescent de merda?" o semblant, no té importància. La qüestió és que aquell dia de primavera el cel deuria començar a estar tacat de sang, perquè em vaig plantar i vaig repetir-li que segués i celebrés l'aniversari de la seva filla.
- Ho dius tu, que és filla meva. Qui t'assegura que no és del maleït gos?
I va colpejar amb el peu a en Brau, que s'ho estava mirant tot des de l'estora. Encara no sé d'on vaig treure les forces, potser fou un atac de bogeria. Agafant el ganivet de tallar el pastís vaig donar un pas endavant posant-li davant la cara.
- O seus a taula o a partir d'avui tindràs dos nassos.
Si no hagués anat tant borratxo com anava m'hauria pres el ganivet i ventat a hòsties, però es va acollonir que algú s'atrevís a plantar-li cara per primera vegada, es va tornar blanc com un mort i, en silenci, s'assegué a taula. És des d'aquell dia doncs, que s'ho pensava dos cops abans de dir-me res i en veure'm arribar m'evitava, marxant de la sala o simplement acotant el cap i callant. Ja aleshores estava convençut que no ho deixaria d'aquella forma, que el seu orgull ferit de perdedor no el deixaria viure tranquil si no me la tornava.
L'embaràs de la mare, que no es va atrevir a comunicar fins estar de tres mesos i mig, crec que era inicis de març, va estar ple d'incidències. A les visites al metge se'ls informà que el fetus no es desenvolupava correctament i si en Damià no hagués decidit evitar noves consultes, potser s'hauria solucionat. Anar al metge comportava el perill que veiessin els hematomes i ferides que la mare tenia al llarg del seu cos i hauria suposat massa problemes. Davant meu només recordo una pallissa contundent, feia temps, de quan jo tenia 11 o 12 anys. Després passà a pegar-la sempre quan jo no hi era i la mare deia que tot anava bé en preguntar-li-ho. Mai la colpejava a la cara o als braços, sols a parts que la roba tapava. Només que ella m'hagués ensenyat un morat o donat una senyal...
Imagino que l'enfrontament amb el ganivet havia estat massa i no em veia capaç de tornar a enfrontar-me al pare i, a més, per seguretat seva havia decidit controlar-se la beguda i, sense anar borratxo, jo no ho veia tan clar.
Tenint en compte com anaven les coses, no és d'estranyar que la mare bolqués, cada cop més, les seves esperances en el futur nadó. Al llarg de la primavera i des de l'última visita al metge, ella va començar a tenir cura del seu estat: menjava millor (i en conseqüència nosaltres), no bevia gens, sortia a passejar amb la Sara pel camí fins la carretera... Als vespres s'estava llargues estones asseguda a la porxada, prop del cobert de les eines, tot contemplant com es ponia el sol que deixava, de nou, la casa sota un cel de focs. S'acariciava el ventre i cantava en veu baixa nanes amb les que, deia, també ens havia complagut a nosaltres en ser dins la panxa. Una nova criatura havia de comportar un període de calma i allò l'animava a pensar que tot estaria tranquil durant un temps, fins que el nouvingut esdevingués gran.
* * *
Quan ja feia set mesos que estava prenyada, després d'una primavera de relativa serenor, el pare va arribar del poble amb una trompa com feia temps que no duia. A la mà esquerra portava una ampolla de whisky barat i a la dreta una carta. Només entrar es dirigí a l'Albert, aferrant-lo pel coll, i es posà a insultar-lo:
- No serà per tu que ens fotran, imbècil! El que no han pogut fer fins ara tu no ho esguerraràs, cul de greix!
La mare va entrar esverada al menjador i jo rere seu. Mon germà era de genolls a l'estora somicant i el pare li engegava clatellades amb la vena del coll marcant-se-li i la cara vermella com un pebrot. La Margarida intentà separar-los
mentre jo llegia la carta: el director de l'escola, degut al lamentable estat higiènic de l'Albert, es veia obligat a informar a Serveis Socials. Just en anar a posar-me pel mig, en Damià va deixar anar la mà contra la mare que va fer-se enrere, ensopegà amb la taula i caigué de ventre contra el respatller del sofà. En veure'm venir, en Damià prengué l'ampolla i me la llençà, amb tant mala fortuna que em donà al front, deixant-me mig estabornit.
Fins que no va sonar el tret no em vaig refer. A l'ampit de la finestra hi havia l'Albert, gemegant. A través del vidre vaig veure el pare, que tornava del costat del cobert amb l'escopeta de caça a les mans, fent esses. En ocasions, borratxo, semblava més serè que sense beure. La Sara va sortir corrent de casa, desconec on s'havia amagat fins ara, va travessar el cobert deixat de la mà de Déu fins el lloc d'on venia el pare, mentre cridava:
- En Brau no té la culpa! En Brau no té la culpa!
El molt fill de puta va matar el gos.
- Això -va dir encara amb l'escopeta a la mà- us ha de servir a tots de lliçó.
Va exigir a la mare que vestís els nens com calia. Recriminà a l'Albert i la Sara que, si deien alguna cosa, no dubtaria a enviar-los a l'hospital. Per últim em va mirar a mi, sense deixar anar l'arma de caça, el més gran i l'únic que l'havia amenaçat fins ara.
- També va per tu, milhomes! Sàpigues que dormiré amb un matxet sota el coixí.
No el varem tornar a veure en tota la nit. Els tres germans enterràrem en Brau on començava el camp, prop del cobert on havia mort. En aquell espai fosc, l'únic que donava senyals d'ús era la llum vermella del congelador, avorrit, indicant-nos que seguia existint. La mare al·legà trobar-se malament i es ficà al llit. Jo vaig preparar el sopar i en silenci absolut, mentre els dos petits s'aguantaven les llàgrimes, els vaig prometre que no deixaria que els toqués altra vegada. Aquella nit, com qualsevol altra abans, hauria estat bona per marxar però, encegat per un orgull adolescent vaig pensar que qui havia de marxar era ell, no pas nosaltres.
Aviat, doncs, acabaria el curs escolar. Era ben entrat juny quan va passar allò. I aquell vespre sí que tinc la sensació que el cel havia pres una tonalitat de sang, reflectint la que hi havia al terra, on jagué el cos mort d'en Brau. No es feia fosc fins ben bé les dos quarts de deu i l'escampall de núvols que, com una teranyina, semblaven recloure's fins l'horitzó, em va quedar marcat. Vaig pujar a veure la Margarida... la mare... Fou aquell dia que vaig decidir no tornar a referir-m'hi com a pare o mare, sinó pels seus noms. Perquè encara que fos una víctima més, ella tenia gran part de culpa, per aguantar-ho, per no moure un dit, per tolerar durant anys que ell fes el que volgués amb la seva família, per arribar a animar-lo en algunes ocasions o comportar-se igual, reafirmant-lo. Per ser com ell, en el fons, però més covarda o més... No sabria dir què en pensava, d'ella, aleshores, ni què en penso ara.
A part de patir per què acabava l'escola, fet que significava passar moltes més hores a casa, aquell vespre vaig dir a la Margarida que si tornava a passar quelcom semblant, ni que fos remotament, faria una bogeria. I què em va respondre ella?
- Es dirà Salvador. Quan neixi tot serà diferent, ja ho veuràs. Va ser-ho quan va néixer l'Albert i també quan la Sara. Tot serà diferent, per això es dirà Salvador.
Ho va dir-ho acariciant-se el ventre, i el morat que hi tenia em va impedir fixar-me en la seva cara. Jo diria que, d'haver-hi prestat atenció, m'hauria adonat que ja no hi era tota.
* * *
Els últims dies de curs estàvem tots sota sospita. A l'escola, segons m'explicava la Sara, la professora parlava amb ella més sovint que abans i li preguntava coses sobre el que feia fora de l'escola, sobre els pares i els germans. L'Albert callava, però segurament passava pel mateix. I per si les sospites a l'escola no eren suficients cal afegir-hi la que queia damunt de tots en ser a casa. En Damià venia, podria assegurar-ho, més serè que mai i es limitava a mirar-nos. Després sortia al camp, com si pogués salvar la collita malmesa per l'excés de calor, la manca d'aigua i la ridícula atenció que li havia prestat fins ara. Els diners que els mesos anteriors havien arribat amb comptagotes gràcies a la venda de poca cosa al mercat i la paga en negre que en Damià guanyava ajudant un pagès de la zona, el Senyor Valeri, van escassejar de forma perillosa. Menjàvem pitjor i menys, però l'esguard ens feia callar la gana. Ell ens vigilava, nosaltres el vigilàvem a ell. Jo vigilava també la Margarida. Vivíem sotmesos al silenci que impera en un estat de por. Només la Sara, que cantava per ella mateixa quan estava sola, o la Margarida que parlava amb el nadó dins la panxa, trencaven els espais polsegosos que ens envoltaven.
Sense que cap dels germans se n'adonés, un matí del vuitè més de l'embaràs, ja acabat el curs, la Margarida va parir un nen mort. El Salvador de nom profètic va sortir sense ajut de cap metge, en un part agònic que deixà l'habitació de matrimoni tacada de sang. Deuria haver-hi la dona del Senyor Valeri, ajudant. El cas és que ningú no ens explicà, o almenys a mi, que degut a les malformacions produïdes pels cops durant l'embaràs, el nen va morir només treure el cap. Això vaig saber-ho molt més tard.
L'endemà del part, en Damià ens assegué a taula sense cap crit, amb la cara més ombrívola que de costum i ens digué, sense més, que el nen havia mort només néixer. Ens va fer resar una oració per ell, quan feia generacions que ningú resava en aquella casa i tot aixecant-se afegí, dirigint-se a mi:
- Si fas alguna cosa per menjar, recorda no fer servir el congelador del cobert, està podrit.
Em va sobtar ja que no venia a compte, però ho va dir en veu quasi afable, de manera que vaig fer-li cas. No era moment de rebotar-se per qualsevol tema i d'ell tampoc n'esperava massa coherència, així que no hi vaig donar més voltes.
Durant la setmana següent, la Margarida restà tancada a l'habitació, quasi sense menjar, mentre ell es passava hores al sofà davant qualsevol programa de televisió, bevent cervesa calenta. Jo esperava fets. Em dedicava a preparar quatre coses per menjar per a tothom, ho deixava dins la nevera i sortia a aprendre a conduir pel meu compte, fent anar la furgoneta pel camí fins la carretera. El juny s'acabava i seguia sense ploure i cada capvespre el cel s'entossudia a mostrar el mateix espectacle: llums vermelloses sobre llargs fils de núvols, tentacles de medusa gegant un dia, teranyines al següent, ovelles ensangonades més endavant.
* * *
Exactament el vuitè dia després del part, la Margarida baixà de l'habitació. Anava mitjanament arreglada i caminava tota tibada, seriosa. No va dirigir-nos cap somriure ni tampoc ens saludà, que recordi. Es va tancar a la cuina i quan els tres fills érem a casa ens cridà i ens digué que demà l'ajudaríem tots a endreçar i netejar. En Damià estaria fora treballant pel Senyor Valeri. Esperava col·laboració.
Dit i fet, en el dia de més harmonia que s'havia viscut mai en aquella família, tots quatre varem netejar la casa sencera. La mare s'encarregà del cobert i del congelador, després de la cuina. Els germans varem fer les habitacions, el menjador i els lavabos. Al final de la tarda, la Sara i la Margarida van fer el sopar i l'Albert i jo arreglàrem les males herbes dels voltants de la casa i del camí fins la carretera. Al tornar, la taula estava parada amb certa elegància.
En Damià va arribar ja de nit, sense anar gaire begut, com els últims dies i, malgrat veure la casa com una patena i una taula molt ben servida, es va limitar a remugar alguna cosa i a fer el seu escrutini de sospita sobre tots nosaltres. De fet, jo també estava sorprès i me n'esperava alguna. L'experiència m'havia fet desconfiat, després d'anys sense il·lusions ni gaires alegries, el més normal era restar alerta. Les croquetes i l'amanida senzilles que la Margarida va portar, estaven tant ben preparades que semblaven una delicatessen. L'àpat es quedà una estona a la safata, ningú s'atrevia a començar.
- Tots hem passat una mala època -va dir, encara dreta-. Això vol ser un inici de canvi.
Va servir només a en Damià i esperà a que ho provés. L'home, content de ser respectat, punxà una de les croquetes amb la forquilla i se l'endugué a la boca. Mentre mastegava a la Margarida se li dibuixà un somriure.
- Estan bé -va dir ell secament.
Ella ens va servir amanida, però no croquetes. En Damià s'empassà la segona.
- M'alegro que t'agradin -respongué-. Fa temps que estan fetes i esperava el moment per treure-les, un dia especial.
- Ja era hora que en aquesta casa es mengés decentment. De què son?
- No ho reconeixes? -preguntà ella ampliant el somriure postís-. T'estàs menjant el gos.
L'home deixà de mastegar, amb un tros de croqueta entre les dents. La va mirar a ella i després a nosaltres, que estàvem estorats, amb la boca oberta. Per la cara de la Margarida va saber que era veritat, va escopir amb força i s'alçà de la cadira, trontollant per sortir corrents a vomitar.
- Carles -va dir ella-: agafa les dues bosses que trobaràs a l'escala. Albert, Sara: pugeu a les vostres habitacions.
Va ordenar-ho amb un to tan ferm que cap de nosaltres es va atrevir a qüestionar-la. Al capdamunt de les escales hi havia una bossa d'esport atrotinada i una d'escombraries plena de roba bruta. Els dos germans van pujar a corre-cuita. En tornar la mare sortia per la porta de l'entrada amb l'escopeta de caça a les mans. Es deturà a dos o tres metres d'on en Damià s'eixugava la bilis dels llavis tallats i descolorits. Rere d'ell, en alçar-se i mirar-la, el cel d'un altre capvespre decidí escolar-se.
- Tens dues opcions, malparit: o fots el camp pel teu propi peu o no tornes a caminar en ta vida.
De primeres em vaig sentir orgullós de la Margarida, allà palplantada amb l'arma recolzada a l'espatlla, apuntant-lo,
segura i ben dreta. Però en veure-li els ulls em vaig espantar. Les venes de la còrnia li tremolaven i els capil·lars de les parpelles contretes li donaven l'aspecte de qui ha perdut l'oremus. El mataria si no marxava ell per les bones.
- Què colló fas? T'has trastocat?
- Has matat el nostre fill -respongué ella perdent força-. T'he aguantat moltes coses, tantes i tan horribles que creia que podria superar aquesta però t'asseguro, que si he d'escollir entre anar a la presó o veure't un dia més, triaré la primera opció.
Jo podria haver-li tret l'escopeta, era més jove i més àgil. Però fent-ho, ella deixaria d'acanonar en Damià i les conseqüències d'un moviment ràpid d'ell serien iguals, o pitjors, que si li disparava. Al cap d'un parell de minuts, sota l'última resta de la posta de sol, en Damià agafà les dues bosses que jo havia llençat a terra, prop seu. Va buscar les claus de la furgoneta i en veure que no les tenia, va fer que no amb el cap, amenaçador, i es posà a caminar. Quan el varem perdre de vista, la Margarida va esclatar en plors i m'abraçà; tota ella tremolava. Em demanà que em quedés vigilant aquella nit.
* * *
Durant molts dies d'aquell juliol recent estrenat, anàvem tots quatre junts arreu. Es van fer canviar els panys de les portes i es reforçaren les finestres. Pel poble els ulls de la Margarida anaven com bojos buscant i escrutant tots els racons, totes les cares. A cada botiga hi entrava deixant-me a mi a la porta, no sense abans assegurar-se que ell no hi era. Una tarda, la dona del Senyor Valeri ens informà que en Damià no havia anat a treballar cap dia des que la Margarida el féu fora i semblava ser que ningú sabia on era. Tenint en compte que no tenia amics i que els coneguts no se'n refiaven, el més segur és que hagués decidit deixar-nos en pau, almenys durant una temporada, marxant a una altra comarca a cercar feina o a perdre's en rius de whisky barat.
- Tant de bo begui fins que li exploti el fetge -opinà la Margarida.
Aquella notícia no va millorar l'estat d'ella, seguia sense alçar el cap i el juliol avançava mentre jo la veia sovint amb la mirada perduda, fent coses repetitives o sense sentit. Una nit s'adormí tot fent, a mitja, un vestit per nadó. Mica en mica però, anava fent coses necessàries i allò semblava reactivar-la. Va cercar feina i demanà ajuts econòmics que finalment no van arribar, ja que l'assistent social li demanava que expliqués la seva situació i ella no volia que ningú sabés res del que havia passat. El que si va fer fou posar una denúncia per maltractes, i després que declaréssim i que ell no es presentés, la jutge de la capital de la comarca fallà a favor de la Margarida. També va escriure cartes a familiars que ens havien oblidat demanant-los diners. La tercera setmana del mes va trobar feina d'ajudant a la carnisseria del poble.
I segurament pel tipus de feina que tenia, no m'estranyava que sempre que marxava a treballar i sempre que tornava, al llarg d'aquell inusitadament calorós juliol, la Margarida passés uns minuts al cobert, davant el congelador. Aquell aparell, fins ara, només havia fet la funció de gastar energia i guardar menjars que no havíem recuperat mai. Els matins i els capvespres doncs, la Margarida entrava al cobert de les eines i manegava alguna cosa. No va semblar-me rar fins que em vaig adonar que no s'emportava res al marxar ni hi deixava res al tornar.
Si fins ara es podria dir que tinc prous capvespres de cel rogent per recordar, puc assegurar que l'últim que vaig passar en aquella casa perduda al mig de la vall, m'ha impedit dormir moltes nits. Inclòs es pot creure, com creia jo, que amb la marxa d'en Damià el pitjor que podia succeir era que tornés. Ho creia perquè els dies eren cada cop més tranquils i vetllar al porxo amb l'escopeta a la mà ja només ho feia de forma esporàdica. La policia local ens havia assegurat que estarien atents a moviments sospitosos i teníem l'ordre d'allunyament que s'havia emès a la sentència del judici. Però semblàvem abocats a tenir-ne una rere l'altra.
Encuriosit, l'últim capvespre de juliol, mentre la mare feia el sopar i els meus germans aprenien a jugar sense por, vaig acostar-me al cobert. Altres cops, des que era net i endreçat, ja hi havia entrat, però avui no anava a cercar eines de l'armari ni a agafar menjar del rebost. Sobre el congelador hi havia una petita funda de ganxet. La cosa més horrible que podia trobar-me, vaig pensar, eren restes de croquetes d'en Brau, però no allò. En obrir l'aparell vaig veure, cobert amb una manta nova i dins una capa de plàstic, el cadàver d'en Salvador, de color fosc i amb els braços entortolligats al cos, tal i com havia nascut. No recordo haver deixat d'experimentar cap sensació, cap reacció química, sinó totes al mateix temps: por, fastig, llàstima, ràbia, confusió, dolor, odi, vergonya... Malgrat tot el que havia vist en els meus quasi divuit anys, aquella em va colpejar tant que avui, vint-i-cinc anys després, la tinc davant com una fotografia. Les cames em van fer figa i vaig necessitar recolzar-me al rebost per no caure. Vaig tenir arcades sense expulsar res i els ulls se'm cobriren d'un tel de llàgrimes que es quedaren estancades, sense voler rodar galtes avall. El cansament de tota la vida se'm llançà a sobre en un instant i vaig començar a tremolar per les ones d'esgarrifances que m'atacaren com convulsions.
En sortir del cobert, marejat, vaig veure la mare mirant-me des de la porta de la cuina, amb cara d'ensurt. Se'm va acostar, però jo no volia, no podia mirar-la ni escoltar-la.
- Ho has d'entendre -va dir.
La vaig apartar de mi amb la mà i vaig entrar a la casa amb la ment torbada. Ella em seguia, plorant i estirant-me de la camisa suada.
- Ho has d'entendre, Carles -repetia.
Quan l'Albert em va veure restà plantat una estona. La Sara cantussejava mentre feia anar cotxes de joguina per l'estora de la sala. S'aturà i ens mirà.
- Enterra'l -vaig demanar amb veu trencada.
- No! -va dir ella plorant.
- Doncs crema'l.
- És el meu fill!
Sense tornar a mirar-la, sabent que d'allò no me'n referia, vaig demanar a l'Albert que posés en una bossa les seves coses i que ajudés a la Sara. Mentre ho feien sense preguntar, segurament degut a que la meva cara deuria explicar moltes coses, jo em vaig asseure al sofà. La mare seguí davant meu, agenollada, implorant que ho entengués i dient coses que ja no vaig arribar a escoltar.
Abans de marxar, amb els dos petits mirant-nos des de la furgoneta atrotinada, amb els ulls abnegats de llàgrimes, vaig dir-li mentre agafava la meva bossa:
- Si m'ho haguessis dit de seguida, t'hauria ajudat. Ara no puc.
- Ho has d'entendre -va ser l'últim que em va dir.
Vaig pujar a la furgoneta que, després de dos intents, es va engegar. No importava que no tingués carnet, no importava no saber on passariem la nit.
- La mare no ve?
- No, Sara, la mare no ve.
Fent marxa enrere pel camí de sortida a la carretera, el cel del capvespre em mostrà un llarg estol de núvols prims en tons vermellosos, com una cortina separant el dia de la nit.
Comentaris
-
per molts anys!!!!!!!!!!![Ofensiu]angie | 11-01-2009
FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
relataire!!!
Si avui és diumenge 11 del 2009, avui és el cinquè aniversari d'RC. Passa pel fòrum i descobreix com pots "enganxar" en un dia com aquest Recorda: NOMÉS AVUI! T'ho perdràs?
-
Taller [Ofensiu]Bruixot | 03-02-2007
Primer he de dir que no et podré fer un comentari detallat per dos motius: un, perquè he estat molt més liat de feia del que esperava, i després perquè el teu relat és molt llarg (si, molt llarg!) i no puc traspassar totes les notes a mà que tinc sobre el teu relat (m'hi passaria tres hores!).
Comencem pel tema. A mi personalment el tema m'ha semblat una mica massa vist, i tampoc ens donés una visió diferent. Clar, potser el que tu vols fer és ser capaç d'escriure un tema habitual com els "bons escriptors", o sigui un pur exercici d'escriptura. Però jo crec que si un no té res nou a dir d'un tema, o no vol dir-ho d'una manera completament diferent, perquè dir-ho? Clar que així mai escriuríem res de res....
La història em sembla com si fos ambientada als USA, i això no em convenç. Clar que no ho dius (em sembla), però té una ambientació massa de peli americana. Em sembla que massa gent té un imaginari massa peliculero a l'americana, massa pel·lícules americanes que ens han omplert el cervell d'unes imatges que no es corresponen amb el nostre país. Però és sols una impressió.
Sobre l'estil, no m'acaba de convèncer l'ús de la primera persona. Cert que aquesta elecció és fonamental en tot el relat, però el problema és que si un no s'identifica amb el protagonista perd bastant força. Però aquest ús ha de comportar una visió més personalista de la història, que sí que dónes una mica però que em sembla que en algun moment dius alguna cosa que el protagonista no tinc clar que pugui saber.
Sobre el llenguatge que utilitzes, aquí seré molt més crític. Hi ha coses que fas que no m'agraden gens, i d'altres que no m'agraden gaire (i d'altres que m'agraden, clar!). Intentaré posar alguns exemples, alguns més importants que d'altres.
Coses generals. A mi personalment no m'agrada gens (en el dialecte central que tu i jo utilitzem) fer servir: "en Brau, en Damià", i en canvi "l'Albert". O tots amb el o tots amb en (i jo voto per el). Tampoc m'agrada "mon germà", "ma mare". Ni jo (ni tu, i rectifiquem sinó és així) diem mai això, diem "el meu germa", "la meva mare". Tampoc diem "fou", diem "va ser" (passat perifràstic). O per exemple "seguí" per "va seure", "fallà" per "va fallar", etc. Em sembla que o bé fas una cosa (que sonaria molt malament tota l'estona) o fas com el llenguatge parlat, o bé fas poesia (en que per motius formals sovint pots haver d'utilitzar altres formes).
Sobre el principi. La idea la entenc, però la primera frase del conte no té ni cap ni peus i per mi la primera frase d'un relat és MOLT important. Anem a veure-la:
"La manera més clara de descriure com em sentia seria, potser, dient que el pitjor moment del dia era quan, sota un cel de lava, l'autobús em deixava a l'entrada del camí de terra. "
Primera cosa: dius que ens vols descriure com "ets senties" però no ho dius. No dius em sentia així o aixà, ni res de res. I a més dius que és la manera més clara? No ho és gens, de clara! L'únic que es salva de la frase és el "cel de lava". Perquè no dir:
"El pitjor moment del dia era quan l'autobús em deixava a l'entrada del camí de terra sota un cel de lava."
Seria una mica millor (o bastant millor), crec jo. A més no entenc perquè trenques l'ordre normal de la frase tantes vegades (amb comes). La frase que jo he posat s'hauria de millorar per a fer-la més impactant, segurament. Però començar amb una frase tant trencada, que primer diu que farà una cosa i després no ho fa, no ajuda gens el relat (et puc dir ara que el primer cop que el vaig llegir, abans del taller, vaig llegir la primera frase i em va predisposar molt en contra de seguir, i després de quatre paràgrafs el vaig abandonar). En canvi la frase següent m'agrada molt. Potser fins i tot podries començar amb ella (modificant-la una miqueta) i seria molt millor.
Una crítica general: t'agrada massa posar adjectius inútils que no calen i que dificulten la lectura. Això ja ho veuràs quan descrigui certes coses. Per exemple, en el segon paràgraf dius:
"La casa, diria jo, havia estat allí des de sempre, una eternitat en la que res que succeís més enllà suposava cap canvi. Era immutable, perenne. "
Primer, perquè "diria jo"? O bé el que escrius es subjectiu (i ho és tota l'estona) i no cal, o bé no ho és i no pots dir el que no és clarament cert (sempre és mooooooooolt de temps!). Després, això que "en la que res que succeís més enllà" (més enllà de què? millor "fora", o "a l'exterior") "suposava" (qui suposa? no vols dir potser "comportava"?, "produïa"?) "cap canvi". I després dius: "era immutable" (la casa?), perenne (una casa?). De fet no vols dir que la casa era perenne, oi? Vols dir que el protagonista té la sensació de viure en una situació sense escapatòria, no? Jo crec que un nen, o un noi, no té la sensació que les coses siguin perennes doncs tot canvia, i ell mateix, al seu voltant. Potser és un pensament d'algú gran, però d'un nen? En tot cas jo trauria el immutable i el perenne, no calen i a mi em sobren.
Després dius: tinc la percepció, quan jo crec que vols dir tinc la sensació. Percepció és "percebre una cosa de fora" però tu (o el prota) té la sensació interna que bla, bla, bla. Després descrius el cel, una descripció prou angoixant i que està bé, fora d'això de "a mig sacrifici" que jo diria "a mig sacrificar". Després dius "despullant els pares" que jo diria amb un "meus" i a més no m'agrada aquest "despullant".
Anem al següent paràgraf: dius "un congelador que fou caprici malaguanyat." Jo diria "que va ser UN caprici desaprofitat de la mare", per exemple (has de dir caprici de qui, no?). Tot i que amb l'ús que després es fa, no era pas desaprofitat (=malaguanyat), no? O és que volies dir que hauria estat millor no haver-lo tingut?
Una mica més endavant, i referint-me al canvi d'ordre de paraules que em sembla ets tant aficionat, hi ha un moment que dius: "El meu germà Albert tenia 11 anys aleshores". No seria millor posar aleshores al davant? Després dius "El pare el feia servir per desfogar-se aquells temps," falta un "en" (aquells temps), tot i que jo diria que "En aquell temps, el meu pare..." (observa el meu davant de pare).
Un comentari sobre això darrer: estic d'acord que es pot dir "el pare", o bé "El Damià", i entenc que després dius que no vols dir-li pare. Però em sembla que hauries de ser coherent tota l'estona. I potser dir al principi alguna cosa així com "El Damià, el meu pare, a qui ja fa molt temps que no anomeno així" (o similar), doncs al principi un es despista una mica per culpa d'això.
Una altra: "Però no tot surt com un preveu enlluernat per la pròpia joventut". Això de enlluernat per la pròpia joventut no em quadra. La joventut enlluerna?
"Tot es va disparar aquell estiu dels meus 18 anys, però iniciant-se a la primavera." Jo diria "però es va iniciar".
"fibrat" no existeix, i a més no m'agrada. Perquè no musculós, fort, etc. Sí, fibrat no m'agrada gens.
"En Damià retreia a la Margarida" El que ja he dit. No entenc perquè utilitzar en Damià, enlloc del Damià. I en canvi utilitzes la Margarida, ja que na Margarida et sona massa estrany (a mi em sonen els dos igual d'estranys).
"Feia just un mes, des que vaig muntar l'escena del pastís d'aniversari" Hauria de ser "havia muntat", a part que això de "muntar una escena" no em sona gens correcte (és una castellanada, crec).
"Evidentment, se'm va fotre," No sé que vol dir se'm va fotre. Vols dir que se'n va riure?
A més dius: "dient alguna cosa com ara: "qui ets tu, adolescent de merda?" o semblant, no té importància." Si no té importància, millor no dir-ho, oi?
"Agafant el ganivet de tallar el pastís vaig donar un pas endavant " Vas fer un pas endavant agafant un ganivet? O vas agafar un ganivet i fas fer un pas endavant?
"que no ho deixaria d'aquella forma, que" Millor manera enlloc de forma.
"que no es va atrevir a comunicar fins estar" hauria de ser "que no es va atrevir a comunicar-NOS fins QUE VA estar", i després "crec que era A inicis". Després dius "A les visites al metge se'ls informà que el fetus" una construcció bastant rara: Millor "El metge els va informar que".
Ja més endavant dius: "amb tant mala fortuna que em donà al front, deixant-me". A mi m'agrada més mala sort que mala fortuna. I donà al front és una castellanada ("me dio en la frente"). Digues picar, per exemple. Donar té moltes accepcions, però no la que tu li dónes (:-)).
"La Sara va sortir corrent de casa, desconec on s'havia amagat fins ara," no pots dir ara quan vols dir aleshores (ara és ara, i estàs parlant en passat).
I molt més endavant "Deuria haver-hi la dona del" que hauria de ser "Devia" (deuria condicional, devia imperfet).
Bé, ja n'hi ha prou, que no acabaria mai. Sols diré tres paraules que o no són correctes o bé no estan ben utilitzades en la meva (modesta) opinió: acanonar (=Conduir (l'aigua) per canonades), maltracte (que hauria de ser maltractament) i fallà (que no és el terme legal que vols dir, hauria de ser resoldre, no si estic equivocat).
El resum de tot el que he dit fins ara és que em sembla que escrius massa a raig, que no repasses prou el que escrius (fixat que no parlo de faltes d'ortografia, sinó de problemes estructurals i sintàctics). Tens una tendència a pervertir l'ordre natural de les frases, i a més sense cap sentit aparent, no fa la sensació que sigui fet expressament, i sí és així a mi personalment no em convenç.
Resum final: Sí, ja sé que no he dit gaire cosa del argument (però si algunes coses), dels personatges (no em semblen malament, potser massa estereotipats), de les descripcions (que pel meus gust fas sovint massa carregoses), ni del títol (que no em fa ni fu ni fa), ni del final (que m'ha agradat, sobretot la frase final, però que no m'ha convençut que el Damià desaparegui sense més ni més, puf! i s'ha acabat). Però diré en resum que:
1. Em fa la sensació que tens ganes d'escriure molt, però que no ho fas amb la cura que hauries de fer-ho. Potser tens massa pressa per escriure, sobretot en els relats llargs. Els curts en general estan molt millor (però tens un estil sovint recaragolat).
2. Que tens bones idees, però que potser les hauries de treballar més. Fa la sensació que "t'enamores" d'un escenari, que t'hi poses, i et penses que el lector hi entrarà amb tu, però jo no hi acabo d'entrar.
Clar, per millorar la forma de l'escriptura jo et recomanaria llegir poesia o contes de gent realment bona amb detall, observant com els autors fan les construccions. Jo no ser construir bones frases, potser, però m'agrada llegir en veu alta certes frases d'altres assaborint paraula a paraula el que diuen fins que interioritzo la forma.
Vaja, ara que ho he rellegit em sembla que he estat bastant dur. Però he estat dur perquè crec realment que escrius molt bé, que tens moltes possibilitats i que hauries de treballar més la forma d'escriure per arribar a ser un molt bon escriptor. -
Taller d'escriptura (ronda 1) - Un cop de puny a l'estómac[Ofensiu]EmmaThessaM | 28-01-2007
Una trama densa com una pedra que t'aixafa sense contemplacions i et deixa en estat de xoc: impossible traduir en paraules el què el cervell és incapaç d'assimilar.
Una trama feixuga, teixida al mil·límetre per atrapar el lector sense misericòrdia. La presentació dels personatges, la descripció de les localitzacions,... Tot queda relegat a un segon terme a favor d'una trama que brilla amb tota la seva macabre esplendor.
Com a aspectes millorables, només dos punts (des del meu punt de vista, objectiu i criticable):
1- La puntuació: "La manera més clara de descriure com em sentia seria, potser, dient que el pitjor moment del dia era quan, sota un cel de lava, l'autobús em deixava a l'entrada del camí de terra." Una frase i quatre comes: massa pauses per una sola idea, que frenen la lectura i impedeixen al lector entrar en la narració des del primer moment.
2 - Les prediccions del protagonista. El sentiment que ha de passar una escena terrible amb el pare quan finalment el protagonista en serà la mare: l'interrogant d'on és el pare que no es veu tancat, el vessament de sang que avancen els núvols i que finalment no es compleix en el sentit assenyalat. Potser seria millor canviar la metàfora dels núvols de sang per una altra que presagiés la bogeria de la mare?
En conclusió: una trama claustrofòbica, que es converteix en un cop de puny directe a l'estómac i et deixa sense aire.
EmmaThessaM -
taller[Ofensiu]neret | 28-01-2007
D'entrada, t'he de dir que ets un dels personatges d'aquesta pàgina que més capacitat té per a crear històries. La majoria de gent es limita a donar forma literària a petites escenes, tretes de la vida real o imaginades a més o menys traça. Tu no et limites a això sinó que basteixes una història, amb la seva ambientació, els seus personatges, la seva trama i el seu desenllaç. Qualsevol dels que escriu aquí et dirà com n'és de difícil dotar de tots aquests ingredients a una història (i que aquests ingredients siguin de qualitat). Dit això, entrem en matèria.
El títol del relat m'agrada. Té un regust poètic, crida l'atenció i a més està perfectament integrat dins el conte. És un dels elements més significatius de la història. Un petit però: els cels que descrius, aquestes postes de sol espectaculars, fan pensar més aviat en un lloc pla, molt pla, mentre que en un moment donat ens situes la casa al fons d'una vall... crec que no acaba d'encaixar.
L'argument: una història dura, molt dura. Ens pot sonar, potser massa a pel.lícula americana. De fet, tota l'ambientació sembla portar-nos a un d'aquells pobles de l'amèrica profunda, sobretot pel concepte de les distàncies. Un s'imagina que, com que Catalunya és un país petit, no hi ha res que estigui tan lluny o tan aïllat. Quan els protagonistes es diuen Margarida i Damià m'he sentit una mica descolocat.
A l'inici la història no sembla excessivament original, però a mesura que avança la vas portant cap al teu terreny, fins que finalment arriba el toc personal que acaba de girar la truita. El desenllaç, no diré que no me l'esperés, més o menys, ens has donat suficients pistes per saber que alguna cosa passa amb el congelador. Això trobo que és un punt a favor, has sigut legal. A més la duresa de l'escena impacta amb molta força. La reacció del protagonista, així com tota l'evolució dels familiars, em sembla molt ben trobada. Potser es fa una mica repetitiu el comentari sobre l'estat etílic dels pares. M'explico: en molts punts dius si van o no van borratxos explícitament. Potser no caldria i es podria deixar entreveure.
Sobre el desenvolupament de la història, l'he trobat molt àgil. Unit amb la manera com escrius fa que el relat enganxi i que es llegeixi d'una tirada, malgrat sigui llarg. Potser l'única pega és que quan fas el parèntesis per explicar l'incident del pastís, el flashback, des del meu modest punt de vista, no queda ben encaixat en la resta del text i quan tornem al punt on ens havies deixat no acaba de lligar la narració. El final l'he trobat particularment ben lograt. Dur, amb una escletxa per l'esperança i lligant-lo amb aquest cel del capvespre present durant tota la història.
Sobre l'estil: doncs com sempre, dinàmic, àgil, amb algunes frases brillants. Els teus contes es fan molt amens de llegir. Hi ha algunes errades puntuals, lògiques en un text tan llarg. Les que jo he vist: (t'ho dic per pàgines, tal com m'ha quedat al passar-ho al word)
Al segon paràgraf "en que, acabat l'institut" el que aniria accentuat
Al següent, crec que quan descrius la casa manquen algunes comes i sobra una "a" davant d'"un congelador".
Més endavant: "per desfogar-se aquells temps" seria millor: "en aquell temps" (crec)
A la segona pàgina "Evidentment, se'm va fotre," seria "se'n va fotre" o "enfotre" no ho sé segur.
La frase : "qui ets tu, adolescent de merda?" definitivament està fora del registre que toca.
A la mateixa pàgina: "Si no hagués anat tant borratxo com anava m'hauria pres el ganivet i ventat a hòsties, però es va acollonir que algú s'atrevís a plantar-li cara": El tant és sense t, hòsties, diria que és l'objecte directe i al pare "el va acollonir" el noi.
Al primer paràgraf de la pàgina 3, el comentari sobre la mare, no queda gaire ben explicat. S'entén el que vols dir, però no encaixa com ho dius.
Al següent paràgraf repeteixes "enfrontar". Després apareix "nanes" no seria millor "cançons de bressol" (igual és normatiu nanes, no ho sé)
Al final de la pàgina 5 hi ha dos vàrems sense accent.
A la pàgina 7: "El que si va fer fou" el sí duria accent. Al mateix paràgraf dius "es va adormir, fent, a mitja, un vestit per nadó" això del vestit per nadó... no m'acaba de fer el pes.
Més endavant hi ha un inclós, que hauria de ser un fins i tot.
A l'inici de la pàgina 8, hi ha un fàstig, que hauria de ser fàstic i més endavant un referia, que hauria de ser refaria i un abnegats que hauria de ser anegats
I un comentari més genèric i potser una mica tiquimiquis: els números, fins a dues xifres, crec que queden millor en lletres q en números
Bé, i com opinió general: francament, una bona història i sobretot, una història, que com et deia al principi, costa molt que un relat es pugui anomenar així.
-
Taller d'escriptura (Ronda 1)[Ofensiu]Unaquimera | 03-01-2007
Hola, Biel! En lloc de seguir una plantilla determinada, aniré fent al meu aire... així que començaré per les
Impressions inicials: Un títol bell, atractiu pel meu gust. També una durada que potser tira enrere algun lector... però si a tu no t'interessa especialment atreure els lectors de textos molt més curts, això no és cap problema!
Sobre la primera: La preposició "sota" ja indica que llegirem alguna història vinculada al terreny, en el sentit de "tocant de peus a terra"... però que l'espai a sobre ( l'hora o els colors, que són les primeres imatges que evoquen, conjuntament, les paraules "cel" i "capvespre" ) serà tingut en compte d'alguna manera... Una dualitat que m'obre la gana de llegir!
Text:
Fas un bon començament! Amb les dues primeres frases col·loques a la lectora directament davant del protagonista i en temps passat, per tant de seguida disposem de materials per situar-nos adequadament davant la lectura que vindrà... això ho considero positiu.
Aquell cel del títol és important: sempre planejant, des del començament fins la tanca, per damunt del relat... un relat que de seguida es pot definir com dramàtic, de contingut social i realista. Més endavant, tot aprofundint, se li pot afegir dur i tens, fort però lleuger de seguir.
En el segon paràgraf, una frase entre d'altres destaca i marca pauta: "com nosaltres eren víctimes d'una quotidianitat aberrant."
Deixa clar que tracta d'una biografia col·lectiva i gens romàntica o fantasiosa, retrat d'uns essers que pateixen, que sobreviuen però que van quedant coberts de cicatrius i de recels...
Aquest és un altre encert: tot i presentar escenes i continguts dramàtics, no t'hi ensenyes, no t'hi recrees innecessariament, fet que llastraria el ritme aconseguit.
El nus narratiu resulta, doncs, àgil, feréstec pel tema que tracta però no per les paraules que utilitza.
Les diverses escenes i successos que en ell es descriuen semblen gairebé inevitables, fruit d'una tasca de sembra que fa anys que es porta a terme, inexorablement... cap un destí que també es pot pressentir.
Tot i que l'embaràs sembla tenir prou poder sobre la mare com per originar canvis, la lectora ja endevina que el cúmul de circumstàncies que rodegen als protagonistes no poden esvair-se tan fàcilment per deixar entrar un raig d'esperança... De fet, ja estava anunciat amb la frase "se'ls informà que el fetus no es desenvolupava correctament i si en Damià no hagués decidit evitar noves consultes, potser s'hauria solucionat": així doncs, aquella esperança de la mare en la futura criatura crea una espècia d'angúnia afegida a qui llegeix i sap.
El final, amb un aire molt cinematogràfic! Des que es pot intuir que la història s'apropa a algun tipus de desenllaç, les escenes es fan més i més plàstiques, sense trencar l'estil que ja havies marcat com a propi del relat.
Tot i que potser no és el final ideal, sembla el més lògic, adequat a la inexorabilitat d'unes vides abocades al desastre. Al menys, resulta perfectament conseqüent.
Recursos:
Un parell de cosetes a comentar: En certa manera, reconec que utilitzar els noms propis per anomenar els adults serveix per marcar distàncies, que és el que en Carles pretén... però no acaba de resultar natural en un noi que està patint, per excessiva frededat : si no li volia dir pare, abans dir "mala bèstia" o quelcom de semblant, com un àlies o un insult, que anomenar-ho Damià. En el cas de la mare encara menys, ja que sembla que està en el seu equip, el de les víctimes, fins que el fill decideix que tampoc...
I allò del gos... a veure si em sé explicar... Sembla que la mare ho havia congelat ( "Fa temps que estan fetes i esperava el moment per treure-les," ) a l'espera de tornar-li el cop, però... no dius abans que l'havien enterrat els joves? ( "Els tres germans enterràrem en Brau on començava el camp, prop del cobert on havia mort." ) No s'acaba d'entendre... És un bon cop d'efecte ( "ampliant el somriure postís: T'estàs menjant el gos." ), però grinyola quan a coherència, em sembla. Potser se m'ha escapat algun detall al respecte... o potser calia dir quelcom com: " Et vaig reservar el fetge o ... un tros... per a un dia especial".
Forma:
Molt correcta! En un text tan llarg, només he trobat algun detallet, falta suposo de mecanografia més que d'una altra cosa, imagino, per l'extrema correcció general:
"en que, acabat..." ->en què,
"fets des que era ben petit" -> des què
"ningú dels que sospitaven" -> dels què, d'aquells que
passariem-> passaríem
En algun cas, utilitzes alguna paraula que no em sembla la més adient, però amb això ja entraríem en gustos i manies:
"hi havia un cobert ... JUNTAMENT a un rebost empolsinat i a un congelador que fou caprici malaguanyat." Jo hauria escrit ->hi havia un cobert al costat d' un rebost empolsinat i d'un congelador. o -> hi havia un cobert (tot) just al costat d'un rebost i d'un congelador.
En la frase següent, la diferència entre persones al·ludides crea un efecte estrany: "Sap" = vostè i "et "= a tu, per tant sembla que l'interlocutor no sigui el mateix o s'hagi canviat de referent en dos mots gairebé contigus. "Sap? La distància et permet" Jo hauria dit ->Saps? La distància et permet o Sap? La distància ens permet o Sap? La distància m'ha permès...
Aquesta altra em xoca: "aquell estiu dels meus 18 anys, però iniciant-se a la primavera", jo hagués posat -> Iniciant-se la primavera, a prop de l'estiu...
I aquesta: " però es va acollonir que algú" -> però el va acollonir que... o però es va acollonir quan algú... o però es va acollonir en veure que algú...
Aquesta altra: "És des d'aquell dia doncs, que s'ho pensava" utilitza dos temps verbals diferents en la mateixa frase-> Des d'aquell dia s'ho pensava... o És des d'aquell dia que s'ho pensa...
Són coses meves, ja saps, no sempre s'ha de fer cas dels comentaris, només llegir-los per si en un altre moment serveixen per a alguna cosa de profit!
A mi el taller en general i en particular el teu comentari al meu text m'ha servit força: per reflexionar sobre el meu relat, per conèixer-te una mica millor, per tornar a obrir-me les ganes de llegir més coses teves, ...
Si vols quelcom més, pots deixar un missatge al Fòrum o escriure'm ( adreça sota la biografia) i en qualsevol moment, pots comentar un altre escrit: serà una alegria saber de tu en la forma que sigui!
Confio que l'Any Nou ens proporcioni noves coincidències! Feliç 2007, Biel!!
Unaquimera
-
Comentari de taller[Ofensiu]copernic | 19-12-2006
Hola, Biel. Tu seràs el conillet d'índies dels meus comentaris. Espero que em perdonis la falta de pràctica en els anàlisis. No faré servir cap plantilla. Em deixaré portar per les idees que em vinguin al cap, sense estructura predeterminada.
1er: El títol: Líric, aquesta seria la paraula, recurrent però efectiu. Amb un títol així jo clicaria en qualsevol de les categories a on veiés el teu relat. Enganyós també com es descobreix al cap de poc d'haver començat a llegir però de moment has aconseguit l'objectiu d'encuriosir al lector.
2ón: L'arrancada: Recordant fets passats. Totalment efectiva i subjugant. Importantíssim atrapar al lector amb les primeres cinc línies. Ho aconsegueixes clarament. Lirisme , molt lirisme, Buscant l'eufonia de les paraules, evocant imatges de capvespres que es repeteixen al llarg del text.
3er: El nus: Llarg, però no es fa pesat. La lectura s'encavalca. Cada paràgraf invita al següent. Així, entre referències al tema recurrent (les postes de sol com a tema i com a metàfora de la tragèdia) i descripcions clares i precises de les situacions vas muntant la pel.lícula i les imatges et vénen a la ment amb facilitat com a resposta a la força de la narrativa.
4t: El desenllaç: Encara que es comença a gestar en els anteriors paràgrafs, el darrer queda una mica curt. Pot ésser amb unes tres o quatre línies més hagués deixat aquell regust de boca que deixen uns bons postres. És difícil trobar un bon final, millor dit embolcallar-lo de tal manera que llisqui en un pendent suau fins a la frase lapidària.
5è: L'estil: clar, senzill, sense floritures a part de les descripcions dels capvespres, dur, directe, sense circunloquis.
Impressió personal: Un gran relat , evocador, dur, potent, creador d'imatges , generador de sensacions i emocions. M'ha dut a un paisatge del Mig Oest americà, no sé per què.
En fi, no sé si és això el que es pretenia del taller. Espero que em perdonis al haver-te escollit com a conillet d'índies. Si vols fer-me algun comentari pots utilitzar el fòrum, si no tens inconvenient. Rep una forta abraçada. -
Li posi un 8, però...[Ofensiu]Unicorn Gris | 05-09-2006 | Valoració: 8
1) Positiu:
- Es nota un talent, és indubtable que l'autor té un talent (aprofitat o aprofitable).
- L'estructura no està malament: té trossos bons.
2) Criticable:
- No sé perquè, igual tinc mal gust jo, però no m'acaba de fer el pes. Em desagrada una mica.
- Li falta una mica més de tensió. No té el que se li podria trobar a Tintin: una tensió constant.
- L'estructura té punts febles. No tant en els trossos com en el conjunt. S'hauria d'estructurar més el conjunt, malgrat, repeteixo, té trossos bons per separat.
3) Resum: m'agrada prou, has de millorar però ho podràs fer amb facilitat. Endavant. Veig que la gent, a diferència de mi, et comenta molt; doncs felicitats i continua endavant. -
Volia escriure alguna cosa...[Ofensiu]Cau de lluna | 22-08-2006 | Valoració: 10
...que estes a l'alçada...però no me'n veig en cor. Genial...potser sigui el que s'hi acosti més.
-
Conxu, conxu![Ofensiu]Vicenç Ambrós i Besa | 17-08-2006 | Valoració: 10
Avisa'm si decideixes enviar-lo a algun concurs, perquè ja no em prendré la molèstia de participar-hi jo (clar que ara mateix tampoc tinc res per a participar-hi, dit sigui de pas)
És un dels millors relats teus que he llegit. Les úniques observacions que et feia en altres relats (qüestions d'estil, de poliment del text, etc.) aquí no te les puc fer. No vull dir que sigui perfecte, òbviament: no hi ha res, perfecte, però la redacció i el resultat final són sincerament envejables (enveja sana, per descomptat).
Hi ha una constant molt ben repartida al llarg de tot el relat: el cel rogent dels capvespres. Construït partint d'aquest element, el relat descriu una història més que gore (no et diré que no, però tampoc és cap excés, en aquest sentit), trista. El dramatisme és el just, i està perfectament integrat en el text.
Una qüestió a ressaltar és que crec que has cuidat molt bé els detalls, i això és d'agrair. No només et limites a descriure la trama, sinó que li dónes vida, versatilitat. No tenim una descripció física que ens permeti afigurar-nos els personatges (potser resultaria sobrera). Tenim alguns comentaris puntals sobre el seu físic, però no més. Això sí: els podem "conèixer" perquè sabem com són. Ens expliques suficientment la seva personalitat, el seu temperament, la seva vida.
I jugues amb un final obert. Un final, potser, massa obert. Perquè la història no degué acabar aquí. La trama va haver d'anar més enllà. I això suggereix una segona part.
La trama (excepció feta dels detalls més "macabres" [no sé si m'havia d'haver pres la llicència d'emprar aquesta expressió però ho faig perquè m'entengui's]) m'ha recordat una novel·la juvenil que vaig llegir ja fa moooolts anys (quan havia de fer comentaris de text i totes aquestes coses). És "Dos cavalls", de la Gemma Lienas. Dos germans menors d'edat s'havien de buscar la vida i vivien dins un Dos cavalls abandonat. De fet, la història que narres la recorda ara el protagonista a molts anys vista (crec recordar que vint-i-cinc), però quan va partir amb els seus germans valent-se de la furgoneta no tenia ni 18 anys o els tenia de poc.
Aquest és el final, sí, però és també l'inici d'una nova història. Una història que cadascú es pot imaginar pel seu compte si tu mateix no la redactes.
De la trama en si només em queda comentar-te que l'afer del congelador resulta en certa manera previsible (jo m'ho he imaginat en el moment en què el pare deia al protagonista que no fes servir el congelador, que estava podrit). Però el més remarcable és que aquest cert grau de previsibilitat NO fa desmerèixer o no desvirtua la trama: el redactat ja t'ha absorbit i l'única cosa que pots fer és deixar-te portar.
Pel que fa a la redacció, ja t'he comentat abans que és molt més elaborada que en altres relats que has penjat a RC. L'única cosa que et puc comentar és que el protagonista, que és també el narrador, en ocasions sembla "perdre" un xic el seu rol de protagonista (és a dir, de personatge de l'obra) en benefici del seu rol de narrador. M'explico: se m'ha fet un xic sobtat veure que no sempre es referia a la Margarida com a la seva mare, i tres quarts del mateix respecte del pare. Sembla més comú, més habitual, que el fill s'adreci al pare i a la mare no pel nom de pila d'ambdós, sinó pels substantius "pare" i "mare". Clar que això no és ni una observació que et faig, és simplement una impressió meva.
En resum (que ja tocava!): Martí, és un dels millors relats que has publicat aquí. No diré res més.
Salutacions i fins la propera!!!
Vicenç -
Els núvols...[Ofensiu]rnbonet | 01-08-2006
...que sembla separen la clara llum diàfana de la negror profunda clouen perfectament aquesta història que, com sempre en tu, denota un coneixement profund de les tècniques narratives. Imagine que els llocs comuns on caus de vegades són "a posta". Molta salut i molta rebolica, xicon!
ENHORABONA!!! ACABES DE REBRE UN COMENTARI ENCADENAT!
Fes clic a la imatge i descobreix de què es tracta
-
Dramàticament genial[Ofensiu]
Tal i com han dit per aquí sota, jo tampoc no he pogut parar de llegir fins arribar al final. Realment m'ha entrat aquesta història. Dramàticament real, i ni tan sols aquests punts gore que hi has posat m'han pres ni una mica d'aquesta sensació, ans al contrari.
La vida té un punt cruel, un punt gros com tota Oceania, i és per això que el teu relat no deixa de transmetre la trista realitat.
D'altra banda, està escrit molt clarament i elegant a la vegada. La història es trasllada d'un fet a l'altre a gran velocitat i sense aturador.
Salut i sort!
Dan -
La infantesa no hauria de ...[Ofensiu]nhostaup | 16-07-2006 | Valoració: 9
Puc dir-te que no vaig poder deixar de llegir el relat fins acabar-lo. Em va enganxar, tot i que mentre llegia alguna cosa se m'anava encongint a dins, alguna cosa que em feia mal. M'agraden les lectures que no em deixen indiferent i aquesta n'és una.
La infantesa no hauria d'ésser això, està clar. Tampoc la vida d'un home que sembla voler abocar totes les seves frustracions fent mal a tots aquells que l'envolten, tots aquells que d'una manera o altra depenen d'ell. Tampoc la d'una dona anul·lada totalment i que no té eines, ni voluntat per a poder-se'n sortir. Tots, crec, són fruit d'unes circumstàncies que tristament es repeteixen massa vegades en la història de la humanitat. No hi ha dubte que tots hi surten tocats, fins i tot aquest home, aquest pare, que segurament de petit va viure una situació similar i que el porta a una vida de total destrucció.
M'agradat molt, felicitats i gràcies.
-
Hola Biel[Ofensiu]brumari | 30-06-2006
Una història dura i versemblant, de les que quan acabes la lectura sents la necessitat de respirar fondo.
M'ha agradat l'ambientació, la construcció dels personatges i els diàlegs.
En el cel del capvespre de l'últim paràgraf m'ha semblat llegir -he volgut llegir- l'existència d'un forat per a l'esperança.
Una abraçada
-
tragèdia familiar en versió gore[Ofensiu]qwark | 25-06-2006
No em sembla que les actuacions dels personatges siguin inversemblants, ni que se'n pugui culpar l'autor dels seus actes. Crec que t'has mogut raonablement bé en la caracterització dels personatges que participen d'aquest ambient hostil. Tots amb seqüeles dels tons vermellosos del cel a les seves personalitats.
Com que sé que t'agraden les crítiques, tirant a hostils, no et diré que em sembla un bon relat i treuré el matxet, una mica rovellat, de les crítiques maldestres.
En alguns moments els diàlegs estan ben aconseguits, tenen força. En canvi hi ha frases com ara "qui ets tu, adolescent de merda?" o "Qui t'assegura que no és del maleït gos?" que em recorden a les traduccions que fan a TV3 de les pelis de tipus durs, amb diàlegs pressumptament grollers però que traduits queden absurdament còmics.
Cap al final, el tema de les croquetes i el congelador es fa una mica previsible. No sé si resulta creïble que les croquetes tinguin bon gust després de tant de temps.
El desenllaç, malgrat la temàtica, m'ha semblat molt maco. Molt road movie, molt poètic, molt cinematogràfic, molt rodó. -
Biel[Ofensiu]Conxa Forteza | 19-06-2006
ja saps que jo per fer comentaris som molt dolenta, vaig fer-te el comentari acabat de llegir el relat i sense haver-lo paït massa. Si volies trobar una situació "gore" està relament aconseguida, quan et deia que el major no se cuidava prou del germà, em referia quan el nin va a escola fent pudor ect ...
Ja et dic que l'acabava de llegir i només em quedava l'imatge de la mare abandonada a la seva sort. Coses de mares supòs. -
el final ...[Ofensiu]Conxa Forteza | 17-06-2006
no ho acab d'entendre, molt ben escrit, però no entenc la reacció del fill major, quan la mare era forta i còmplice de les bestieses del pare, el nin ho aguanta tot, fins i tot consent que a l'escola el seu germà siga un desgraciat i no mou un dit per ajudar-lo amb la seva falta d'higiene i davant les agressions del pare, en canvi quan s'han alliberat de la mala bèstia i la mare està bén clar que ha perdut el cap, l'al.lot l'abandona a la seva sort. Si va poder aguantar tot lo que el pare els va fer, el fet de que la mare guardi el cos del fill mort només és un símptoma de que ella està malalta, no sé no ho acab de veure clar.
-
Un relat que toca de ple...[Ofensiu]ROSASP | 16-06-2006
Quantes infanteses trencades i quantes ferides obertes de bat a bat que ja mai més cicatritzaran del tot.
Les situacions, les images descrites, les sensacions es poden tallar amb un ganivet.
Les paraules pare i mare no volen ser pronunciades; tots sent víctimes de la seva miserable vida, aboquen als demés a la degradació i la pèrdua de tots els valors humans.
Abús de poder com a cap de família, negligència, demostracions de qui mana en tot moment utilitzant les paraules, el despreci i els cops. La mare somiant truites, agafant-se a una nau corcada que s'enfonsa. Tot plegat una pèrdua total de coherència, un pou sense sortida.
Crec que has obert una escletxa per deixar entrar i sortir una realitat que massa gent fa veure que no existeix més que a les pel·lícules.
La visió i els canvis que es van desenvolupant en el fill gran són gairebé palpables. El cel és teulat, turment i aixopluc per aquells sentiments desbocats que lluiten per trobar sentit a tot plegat, més enllà del que és evident.
Mutant i sangonós, ple de formes abstractes el
capvespre crema un nou dia d'esperança.
Un destí que s'obre des de la por, l'odi, la valentia i el desconcert...
Crec que podria passar-me molta estona intentant explicar tot allò que has sabut trasmetre. El dolor travessa les línies i s'escampa per tot arreu. Malgrat les marques
irreversibles i lacerants en cadascú dels germans, l'horitzó sembla vist des de la confiança de trobar (malgrat tot) un nou camí per començar a recórrer...
Felicitats pel ritme àgil i molt ben trobat, però sobretot per tocar un tema molt delicat on fa por enganxar-s'hi els dits. Ho fas des de la vulnerabilitat de l'ésser humà i la lluita amb les seves pròpies frustracions que trenquen tot el que toquen...
Petonets! -
genial![Ofensiu]Equinozio | 16-06-2006 | Valoració: 10
Buff... encara tinc el regust dels nuvols vermells als llavis. La història és genial, com es desenvolupa durant tota la narració. Les descripcions també fan molt de goig.
Mentre el llegia m'ha semblat estar llegint un dels relats de Annie Proulux, aquests que va escriure juntament amb el de Brokeback mountain. L'ambientació de la narració no estava clara, pobles petits encara lluny de les lleis de les grans ciutats que clarament podien ser els pobles del farwest america on les lleis les posava cadascú.
Li dones un parell de girs a la trama amb el nen mort i quan la mare planta cara al pare. I un final que deixes veure en el moment que el pare prohibeix a en Carles anar a mirar qui hi ha al congelador.
I el final totalment obert. S'en van. Marxen, sense un pare borratxo i sense una mare tocada pels cops.
en resum,
Genial.
Equinozio
Valoració mitja: 9.5
l´Autor
84 Relats
620 Comentaris
243587 Lectures
Valoració de l'autor: 9.29
Biografia:
Vaig néixer a Barcelona el 4 d'agost de 1973. La meva infància va transcórrer amb una normalitat quasi absoluta. A EGB, cada mes feiem un concurs de relats per classes, i d'aquí em va l'afició a escriure. He estudiat educació social i vaig fer uns quants anys psicologia, fins que per desamors i desmotivació ho vaig abandonar. Després d'haver treballat en gairebé tots els camps que aquesta professió m'ofereix, actualment treballo de tècnic de joventut al Vallès Oriental. He viscut tota la vida a Barcelona (Guinardó, Poblenou, Carmel), però ara visc a Premià de Mar.Tinc al·lèrgia als acars i als gats (un record per la meva exgata, la Runa, que ara passeja pel pis d'un amic), sóc fòbic a les aranyes i a les alçades i no suporto els coloms de ciutat. Sé parlar català, castellà i anglés, i tinc nocions de francès.
Autors destacables: Nabokov, Capote, Chejov, Greene, Cortázar, Auster...
M'encanta el sol, la lluna, el mar... El color taronja i el color negre.
I sí, jo vaig ser fan de Bola de Drac
El meu emili: martiramos@gmail.com
El meu blog en castellà: www.lapsicologiadelosmonos.wordpress.com
Últims relats de l'autor
- El reflex d'Ada
- Elena a Europa (1)
- Berenguer. Crònica sentimental desordenada - Variació número 6
- El zel de l'ànima
- Rap gratinat amb gerds i maduixes (Tema: èxit/fracàs)
- Die Träne (la llàgrima) (Tema: passió)
- Lluerna a l'exterior (Tema: equívocs)
- "Superflú!" o pensaments adormits davant una tassa de cafè (Tema: poder)
- El fill de Diògenes (Tema: Bogeria)
- L'oblit (Tema: secrets)
- Zas, zas... (Tema: culpa)
- Creu-me, pastisset (Tema: infidelitat)
- Per un plat de carn (Tema: passió)
- L'home serè (Tema: gelosia)
- Silenci intolerable (Tema: passió)