Carn de gossos (Primer dia)

Un relat de: Biel Martí

De nit
Vaig arribar a aquell petit i estrany poble a les set del vespre d'un dimecres d'hivern. Tots els carrers eren nevats, la poca llum que els fanals mostraven no ajudava gaire a millorar la poca vista que la boira permetia. Era una d'aquelles nits sense estels al cel. Era una d'aquelles nits sense gent al carrer. En una petita fonda situada al que em semblava el bell mig del poble fou on vaig llogar l'habitació, on vaig intentar de dormir, sense aconseguir-ho fins a altes hores de la matinada. L'home que s'ocupava de la recepció no em va prendre les dades, no em va preguntar el nom, ni em va fer pagar per endavant; es limità a donar-me la clau corresponent a la cambra número 12, situada al primer pis, al final d'un llarg corredor il·luminat per la poca llum que les bombetes mostraven. No semblava que hi hagués ningú més allí, només jo i una minúscula maleta.
El dormitori era fosc i fred, la humitat se'm va calar als ossos només obrir-ne la porta. La finestra tenia els vidres entelats. Els taulons que cobrien el terra grinyolaven a cada pas que feia. Vaig deposar la maleta al terra de l'armari, buit excepte dos penja - robes, i vaig comprovar l'elasticitat de les molles del llit prement sobre els llençols blancs que el cobrien. La roba va quedar damunt la cadira que era al costat de la finestra. La pica del lavabo era a l'altre costat de la finestra, els serveis eren al final del corredor, a l'altra banda del primer pis de la fonda on hauria de passar la nit. L'aixeta no deixà caure ni una gota d'aigua. Després de comprovar que la porta era tancada per dins i posar el despertador de butxaca que portava a l'equipatge vaig disposar-me a dormir.
El primer soroll va arribar cinc minuts més tard que tanqués els meus cansats ulls per primera vegada. Va ser un tauló que somicava al ésser trepitjat, vaig sentir-lo com si m'hagués sonat a cau d'orella. La meva conclusió però, fou que no estava sol allí, contràriament al que havia pensat. A mica que els ulls se'm van anar acostumant a la falta de llum vaig començar a distingir formes en la foscor. A l'inici era només el capçal inferior del llit, més tard les portes de l'armari, després l'entrada, finalment l'escletxa que es marcava al sostre, travessant-lo a banda i banda de l'habitació. En aquella obscuritat trencada, el meu alè es mostrava com un núvol blanc de pols a cada respiració. A mesura que el temps passava cloure les parpelles se'm convertia en una invasió d'inseguretat.
El segon soroll va venir del sostre. La sensació fou que l'esquerda s'obria. A fora el vent atacà la fosca i la mogué i l'ombra d'un ésser inexistent es marcà a la paret per després desaparèixer. La inseguretat dels ulls tancats es convertí en una ansietat esgotadora, en una impossibilitat completa, en la por d'entrar en un somni del qual no en despertaria. Vaig pensar en quan la porta dels armaris i l'espai dessota el llit m'eren els pitjors enemics i aleshores em vaig sentir petit, el jec on m'estirava se'm feia gran, la cambra s'eixamplava fins esdevenir jo un ésser que ho veu tot inabastable, tot nou i distant.
El tercer so fou pitjor. Una rialla, el plor d'un nen, un gat cantant el zel en la distància. La llum que del fanal penetrava dins la cambra, ignorant els vidres que la frenaven, engrandia la imatge negre sobre fons negre de l'aranya que penjava del sostre, just al mig, travessada per l'esquerda que em portava la vista a banda i banda de l'habitació, un i altre cop. Era el primer indici que tenia de l'existència d'aquella llum d'aranya. Abans ni tan sols l'havia vista tan omnipresent com ara m'era. De l'aixeta en va caure una gota. Una gota. L'ombra d'un ésser invisible es marcà a la paret per després desaparèixer.
Una porta que s'obria i després no es tancava. No hi havia grinyol dels taulons que cobrien el terra del passadís, ningú no baixà les escales. Res no es movia, res no es sentia.

De dia
Em desperto quan truquen a la porta, insistentment, amb energia pausada i quasi pautada. L'home gros de la recepció desapareix pel fons del corredor quan jo obro la porta, no goso preguntar-li per què m'ha despertat. En mirar el despertador em sorprenc que sigui tan tard, quasi migdia. No vaig recordar-me de posar l'alarma malgrat creure que sí ho havia fet. Em sento més cansat que no pas en allitar-me, és com si no hagués dormit ni un sol instant. Recullo la maleta i baixo al rebedor, la recepció és buida. Després de deixar la clau i els diners damunt la taula me'n vaig cap al cotxe, les quatre rodes estan desinflades. Els carrers són buits. Els carrers són nevats. M'acosto a un local situat a l'altra vorera, és un gran saló ple de pols i teranyines. Un home gran balla sol al mig de la pista, seguint el ritme de la música que no sona. El mostrador és buit. Crido a algú que vingui i apareix una dona madura, de cabell roig, amb els ulls vermells, senyal d'esgotament. Em diu bon dia i em pregunta què desitjo. Li dic que m'han desinflat les rodes del cotxe, les quatre, que si sap on puc solucionar aquest contratemps. Respon que ella no sap res, que pregunti a algú altre, si és que trobo algú.
El carrer nevat és ple de neu, de res més. Em moc per l'asfalt blanc, quasi verge, fins que arribo on un home es mou sobre un balancí mentre recita un poema, potser una cançó.

Tots els que aquí arriben
tots els que aquí van
són els que aquí venen
són els que aquí hi ha

I la repeteix una vegada i una altra. Li dic que em perdoni, però m'ha sortit un problema i necessito trobar una gasolinera o un lloc on em puguin ajudar. Ell em mira i somriu, sense deixar ni un sol moment de cantar aquella estrofa.

Tots els que aquí arriben
tots els que aquí van
són els que aquí venen
són els que aquí hi ha

Sé que si em desespero, si deixo que siguin els nervis i el desconcert els que em guiïn, no me'n sortiré. Conservo la calma i avanço pels carrers, nevats i res més. En una porteria veig una dona que prega i mira el cel, plora. En acostar-m'hi temo trencar aquell dol silenciós que l'omple, però no observo ningú més als voltants. Li explico el què em passa i ella em presta atenció però, quan acabo el meu monòleg, em passa una mà per la cara rasposa, somriu amb llàstima i segueix resant.
Respiro fons i busco amb la mirada fins que aquesta es creua amb una ombra que s'amaga rera una columna d'un porxo d'una casa d'un carrer. M'hi acosto i l'ombra em defuig. No t'espantis, li crido, però segueix fugint fins que, en girar una cantonada algú m'agafa les espatlles per darrera i m'espanta. És un noi de poc més de vint anys, baix i castany, que es frega les mans insistentment, les té vermelles com tomàquets de tan tocar-se-les, o potser és el fred. Encara no he acabat d'exposar-li la meva situació que m'agafa per la màniga, em diu que sí amb entusiasme i em fa senyals per tal que el segueixi. No sembla gaire llest però vol ajudar-me. Caminem de pressa, quasi correm, fins arribar a una cantonada igual que les demés, girem a la dreta, em mira de reüll i es desplaça fins a una altra cantonada on girem a l'esquerra fins arribar a una tercera cantonada on girem a l'esquerra de nou, en passar una quarta cantonada torcem a l'esquerra i tornem a ser on érem. Li dono les gràcies i me'n vaig.
Quan al llarg dels carrers blancs he buscat tant una cabina que ja no m'aguanten les cames, m'assec en un banc d'un parc i reposo. Sento una carrossa que s'acosta, negra, lenta. Rera seu desenes de siluetes es mouen onejant intentant de seguir el seu pas. La carrossa arriba a la plaça on jo descanso, un home gras, immens com un barril, en baixa i obra un dipòsit de color negre, en treu alguna cosa i comença a repartir-la com si fos menjar pels gossos. La gent s'arreplega al seu voltant, es queixen si no atrapen cap peça, es peguen i s'estomaquen, somiquen i ploren, criden i xisclen, corren i salten al voltant de la carrossa on un home gros, immens com un barril, reparteix alguna cosa com si fos menjar pels gossos. Més tard la carrossa negra s'allunya i els seus seguidors es dispersen pel poble sortint del meu camp de visió en uns moments. Veig un tros del repartiment estès a sobre la plaça, sobre la neu blanca ja no tan verge. M'aixeco i em dirigeixo a l'obsequi de l'home gras. No és carn pels gossos, és carn de gossos.
A mitja tarda, tocades les quatre o les cinc d'aquell dijous d'hivern, entro de nou al saló del poble, decorat estil oest americà, però sense vaquers ni noies que ballin can - can, només un vell ballant sol al mig de la pista, seguint el ritme de la música que no sona. Pregunto a la dona de darrera el mostrador si sap on hi ha un telèfon. La dona m'ho fa repetir, no entén què és un telèfon. Després de dir-li-ho per tercera vegada ella mira a l'home que balla sol al mig de la pista i li pregunta si ho ha sentit, que jo m'invento paraules. Tots dos es posen a riure, l'home vell no para de ballar.
Surto a corre cuita del local i deixo que les meves sabates de pell s'enfonsin per enèsim cop a la neu blanca, ja no tan verge. Comença a enfosquir. Tinc gana, tinc set, tinc por de pensar que hauré de dormir aquí altre cop. Ara aquí tot és en silenci, sempre aquí és tot en silenci. Sento de lluny el cantar d'aquell home, també vell, que repeteix una estrofa d'una cançó i no fa res més en tot el dia. Només menjar carn de gossos, suposo. Començo a dubtar que tot no sigui un malson i que realment no m'he despertat encara en aquella habitació de la fonda on les teules del terra grinyolaven, el sostre tenia una esquerda que el travessava a banda i banda i l'ombra d'un ésser immaterial es marcava a la paret per després desaparèixer. Però m'adono, recordo, que no somnio quan algú em colpeja per darrera i sento mal físic, dolor. Fred a les mans i les galtes quan caic sobre la neu blanca, ja no tan verge.
Quan em recupero soc damunt la neu blanca, ja no tan verge. Al meu voltant un seguit de cares desconegudes em miren i m'observen. Uns somriuen i altres riuen. Sento una veu de dona que els diu que se'n vagin fora
d'allí, tots la obeeixen. La dona se m'acosta i em mira. És preciosa, blanca com la neu, ja no tan verge. Després se'n va. No m'ha dit res, s'ha limitat a mirar-me, a controlar que estigués viu o despert i després ha marxat. Jo no em sento en cor de dir res, de pensar res. Començo a sentir el fred de la neu per tot el cos, ja quasi és de nit, una d'aquelles nits sense estrelles al cel. Una d'aquelles nits sense gent al carrer.

Fi del primer dia

Comentaris

  • Desconcert[Ofensiu]
    XvI | 16-01-2006

    Hola
    Em sobta "Carn de gossos", l'havia llegit fa temps i no hauria sabut què dir-ne. Ara n'he rellegit d'una tacada les quatre entregues i el trobo més interesant que fent-ho per capitols, potser l'hauries hagut de publicar en una sola entrega.
    Aquest primer capitol genera desconcert (com a mínim a mi), l'entorn que crees fa que no puguis ubicar el poble en cap ambient conegut, li dóna el toc fantàstic que pretens, però ho fa abans que sapiguem que pretens això i aquest fet pot despistar. No cal dir que està ben escrit com ens tens acostumat, però.

    Si els 4 capitols pretenen marcar diferents temps a aquest li atribuiria el de insinuar els interrogants futurs.

    salutacions

  • Mirada retrospectiva[Ofensiu]
    El_Critic | 23-01-2005 | Valoració: 9

    Hola Biel.

    He estat incapaç de llegir tots els teus relats, ja que alguns són molt llargs, tant pel que fa a la seva duració com al fet que tens tendència a les històries per entregues... He fet doncs, una barreja dels dos camps.
    M'està impressionant les "Memòries d'en Yago", sobretot els primers capítols, no tant els següents, quan el protagonista creix. He trobat certs alts i baixos al "Creuer pel Mediterrani", amb episodis delirants i d'altres de més fluixos, es nota que escrits en moments diferents on la inspiració era fluctuant. I al mateix temps, aquest "Carn de gossos" m'ha sorprès i l'admiro. No de la mateixa manera alguns escrits potser antics, com "Carta a un amor no assolit", "Fkudgsju" (o com s'escrigui) i algun altre, més juvenils i menys treballats. Respecte a això, he de constatar que tant "Victòria Grim" com "Un llibre anomenat Violació" (difícil perquè sí) m'han semblat quasi genials. El que més em sobta però és, com et deia més amunt, aquests canvis d'estil que, encara que porten el teu segell, fan la sensació que vols escriure molt i alguns cops valdria més tenir paciència i anar fent.
    Ets del milloret d'aquesta web, emperò.
    La valoració general que et poso és de 9, ja que no hi ha decimals, i no és només d'aquest relat, sinó de tota la relatografia que hi tens en aquesta web. Com a comentari final, només dir-te que considero que hi ha una tendència excesiva als 10 (que vol dir perfecció), com a justificació al fet que no me'n veuràs cap.

  • frase molt encertada[Ofensiu]
    nhostaup | 24-08-2004 | Valoració: 8

    En una de les teves narracíons he llegit una frase molt i molt bona:
    Cada llibre que no s'obre és un avanç cap a l'estupidesa.

  • frase molt encertada[Ofensiu]
    nhostaup | 24-08-2004 | Valoració: 8

    En una de les teves narracíons he llegit una frase molt i molt bona:
    Cada llibre que no s'obre és un avanç cap a l'estupidesa.

  • tinc ganes de llegir el segon[Ofensiu]
    guinarda | 24-07-2004 | Valoració: 9

    i continuaré

Valoració mitja: 8.6

l´Autor

Biel Martí

84 Relats

620 Comentaris

236961 Lectures

Valoració de l'autor: 9.29

Biografia:
Vaig néixer a Barcelona el 4 d'agost de 1973. La meva infància va transcórrer amb una normalitat quasi absoluta. A EGB, cada mes feiem un concurs de relats per classes, i d'aquí em va l'afició a escriure. He estudiat educació social i vaig fer uns quants anys psicologia, fins que per desamors i desmotivació ho vaig abandonar. Després d'haver treballat en gairebé tots els camps que aquesta professió m'ofereix, actualment treballo de tècnic de joventut al Vallès Oriental. He viscut tota la vida a Barcelona (Guinardó, Poblenou, Carmel), però ara visc a Premià de Mar.

Tinc al·lèrgia als acars i als gats (un record per la meva exgata, la Runa, que ara passeja pel pis d'un amic), sóc fòbic a les aranyes i a les alçades i no suporto els coloms de ciutat. Sé parlar català, castellà i anglés, i tinc nocions de francès.
Autors destacables: Nabokov, Capote, Chejov, Greene, Cortázar, Auster...
M'encanta el sol, la lluna, el mar... El color taronja i el color negre.

I sí, jo vaig ser fan de Bola de Drac

El meu emili: martiramos@gmail.com
El meu blog en castellà: www.lapsicologiadelosmonos.wordpress.com