El gos més lleig del món

El meu nom és Marc. Els cognoms són bufonescs així que els ometré. Visc i he viscut quasi bé sempre al 57 del carrer Cononcle, segon pis, porta tercera. Ahir vaig complir trenta-vuit anys. Ben portats, per ser franc. Solter. Alguna que altra experiència sentimental llarga que comentaria però que prefereixo oblidar. En general, però, em dedico a intentar passar-me per la pedra tot el que es mou i em resulta relativament atractiu. Dones un 98% de les vegades, doncs les experiències amb homes han acabat malament. He d'aclarir que, encara que aquest relat parla principalment d'un gos, jo no sóc un gos, almenys no en quant a zoologia es refereix.

L'edifici on visc està situat en un barri de classe mitjana-baixa. Està habitat principalment per gent gran i alguna parella madura, exceptuant l'àtic on hi ha la Rosalia i els apartaments del primer pis, habitats per estudiants temporers, és a dir, que hi habiten durant l'època de curs universitari i després desapareixen. Al primer pis hi ha sis apartaments, al segon i fins el cinquè hi ha quatre pisos per planta. A l'àtic hi ha dos dúplex i al sobreàtic un loft, abandonat d'anys enrere i que serveix actualment de magatzem comunitari. No atabalaré ningú amb les vides dels meus veïns, vides més aviat tristes i no gens difícils de passar-ne de llarg. Cap empremta restarà de les seves existències, espero. Si no calculo malament, hi ha unes seixanta-set persones visquent en aquesta casa. Seixanta-set persones, un gat, dos canaris, un hàmster i un gos. El gos més lleig del món.

Podríem dir que a part de la Rosalia i del senyor i la senyora Sánchez-Balaguer, no em relaciono amb ningú més de l'escala. Sóc guionista de televisió, treballo tancat a l'estudi davant un portàtil, fumant com un carreter i bevent i menjant, compulsivament, llaunes de coca-cola light i blat torrat, és a dir, kikos, respectivament. La meva feina no m'agrada en especial, i menys des que fa dos anys em vaig vendre per un bon grapat de bitllets a un canal privat per escriure els monòlegs d'un presentador bavós que fa un programa on la sarna, la caspa i el vòmit juguen entre sí. Deixarem estar, però, aquests detalls escabrosos de la meva personalitat. Amb la Rosalia, bàsicament, forniquem. M'encanta sentir-la cridar quan ho fem, amb cops salvatges, cada dimarts i dijous a dos quarts de vuit del vespre i cada dos dissabtes a les dotze del migdia. Amb sort, també repetim alguns dilluns a les sis i mitja de la matinada. Follem a l'equador de l'horari laboral del seu marit. Amb els Sánchez-Balaguer, a part de demanar-me que els agafi el butà quan aquest passa perquè ells no senten el intèrfon, em saludo alguns matins, quan jo surto a córrer i ells a passejar; fins fa una setmana sols, des d'aleshores amb el seu gos. El gos més lleig del món.
Corro normalment pel Parc del Borni uns quaranta minuts, d'una tirada. Ningú que em conegui ha entès mai com m'ho faig tenint en compte que fumo paquet i mig diari. Jo tampoc i poc m'importa. Només tinc problemes respiratoris per nedar, a l'aire lliure sóc àgil, ràpid i, en certa manera, gràcil. El Parc ha estat sempre un dels meus llocs predilectes per cercar preses. Em deturo al mig dels jardins i faig estiraments mentre observo les noies que corren o pedalegen, amb els seus tops esportius suats, aquells pantis arrapats i humits... Però m'estic desviant del tema.

Com s'ha pogut endevinar, o com s'hauria hagut d'endevinar, la meva vida social és força pobre. A part de l'exercici diari, em limito a fer dos trajectes: un cop a la setmana baixo al carrer per creuar-lo i entrar al supermercat pakistanès obert vint-i-quatre hores, on m'abasto de fruits secs, fruita, vegetals variats, pasta, salsa per la pasta, formatge i tabac. I dos o tres cops per setmana, amb sort quatre, surto del pis per pujar amb ascensor fins l'àtic per una nova experiència sexual amb la Rosalia. Així doncs, si no és que lligo al parc, em relaciono només amb la Rosalia, però mai sense passar més enllà de comentaris sobre les posicions al llit o sobre la gratificació de l'últim orgasme. Alguns cops, quan sense afaitar, despentinat i amb el barnús vermell em miro al mirall de bon matí, dubto si seria capaç algun dia de tornar a parlar llargament amb algú. Evidentment, si una noia o una dona del parc ve a demanar abans de sexe uns quants cafès o més d'un sopar o dinar, m'esvaeixo com aquell qui res. I amb la feina tot va per Internet.

* * *

Va ser la setmana passada. Era dilluns i fotia un fred acollonant. Com cada matí que estic sol, em vaig llevar a les 6:30, em vaig vestir d'esport i vaig sortir al replà. Allà, puntuals com sempre, el Sánchez-Balaguer em van somriure afablement i em dedicaren un "bon dia" cortès que vaig tornar gentilment. Amb ells però, vellets de cara arrugada, ell sense pèl a un noranta per cent del cos i ella tenyida, discretament, de caoba, hi anava un nou inquilí, de raça canina.
- Es diu Roc, la nostra nora ens l'ha deixat mentre marxaven de viatge. Oi que és bufó?
Als meus ulls, el condemnat em semblà tant collonudament lleig que espantava. Ulls negres guerxos, orelles de punta amb una d'elles escapçada, el nas ple de mocs, estarrufat contra la resta de la cara petita. Un ullal sobresortint per damunt el llavi inferior creant una imatge terriblement llastimosa. Pèl curt, color pa, amb alguns més llargs que altres com si hagués anat a un mal perruquer o a un perruquer de moda. Potes de davant curtes i arquejades; potes de darrera més curtes encara. De cos més aviat gras, com si hagués begut massa cervesa. El cul aixecat amb la cua recargolada mostrant tot el seu anus. El malparit no podia ser més lleig i davant de tanta estètica maltractada em va despertar una primera impressió de rebuig enorme, quasi insuportable. Quan vaig respondre: "Sí que és maco", quasi em va costar un disgust. Tot cofois, els avis van entrar a l'ascensor amb aquell esperpent de la creació rere seu, lligat amb una petita corretja blava. Vaig tardar en reaccionar, ho recordo com si fos avui. La meva vista romangué perduda en el buit de les portes metàl·liques de l'ascensor uns minuts. No vaig poder anar a córrer, per primer cop en setze mesos. Em trobava abatut, cansat com després d'una llarga cursa per la muntanya. Veia la cara de la bèstia davant meu, dibuixada en l'aire de l'habitació, bufant com ho feia, amb un soroll de carnots i... sí, no me n'havia adonat de bon començament, però sí, reconeixia ara la punta de la llengua al mig de la boca, un parell de centímetres a l'esquerra del ullal, una punta de llengua rosada tirant a blanquinosa entre els llavis ennegrits... Per sort la visió havia estat curta i al poc se'm va començar a dissipar, de tal manera que, armant-me de valor i disposat a canviar d'itinerari per no topar-me de nou amb els Sánchez-Balaguer i la seva recent adquisició, vaig anar a córrer. Aquell animal no trencaria setze mesos de saludable monotonia, segurament no esborraria mai aquell trauma inicial, però no deixaria que canviés la meva vida, de cap de les maneres.

* * *

A partir d'aquell dilluns surto a córrer sempre vint minuts més tard. Em molesta molt haver de fer-ho però dubto que pugui sobreposar-me a un nou encontre amb el Roc i somriure als veïns serà més difícil que mai. Per aquesta raó doncs, no només he variat els meus horaris sinó que, a més, cada cop que baixo al supermercat o que vull pujar a l'àtic, miro per l'espiell de la porta i escolto atentament. El silenci em fa sortir esperitat, en un atac de valor.
- Oi que és bufó el gosset dels Sánchez-Balaguer?
La Rosalia ha pronunciat aquestes paraules el dimarts 1 de febrer, a tres quarts de vuit del vespre quan ja es troba sensualment despullada sobre el llit, amb les cames recollides i la cintura fent un suau gir que fa plegar-se la carn suculenta, de color torrat. Relativament grassa o, més aviat, carnosa, la Rosalia sap moure's al llit com poques dones ho fan i crida, crida tant que alguns cops he hagut de tapar-li la boca. Assegura tenir orgasmes múltiples quan forniquem. En té de clitoidals cada cop que l'acaricio o la llepo una estona i de vaginals quan la penetro. El seu cabell tenyit de groc esponja, les llargues pestanyes postisses que no es treu en tot el dia, les ungles pintades, els llavis molsuts, el nassarró acabat una mica en punxa i les galtes rosades. Ho hem fet a tots els racons de la casa: a la banyera plena, a la banyera buida, sobre la tassa del wàter, ella damunt la pica, al terra del lavabo, del passadís, de la cuina, del menjador, del rebedor, del despatx, de les dues habitacions... Al llit de matrimoni i al de convidats, al sofà i a la butaca, a les cadires del menjador, de la cuina i del despatx, al balcó repetides vegades, ella d'esquena enfocada a la gran ciutat... Poc m'importava que sigui relativament hortera i bastant inculta. El cul sí m'importa. Si no fos per aquestes coses l'hauria deixada després del primer clau, com a parella ha de resultar insuportable.
Deu veure'm la cara perquè ha canviat d'expressió. La Rosalia sempre accentua les seves expressions com si fes teatre.
- Què hi dius? No el trobes bufó?
No pot ser que la mateixa persona que em va dir bufó a mi en trobar-nos per primer cop a l'escala, ara digui el mateix d'aquella criatura digne del museu dels horrors. Jo també sóc aquella mena d'ésser bufó? Tinc el mateix grau, nivell o el que sigui de bufó? Potser aquell és bufó com els meus cognoms, bufons de la cort, ridículs i menyspreables. Però si és bufó com qui es mira un gatet o una joguina de peluix, aleshores la cosa canviava.
- A mi també em vas dir que era bufó -li recordo.
- I és clar, Marc, tu també ets bufó.
No sé què em passa pel cap quan, com un autòmat, em torno a vestir i sense dir-li res baixo a tancar-me al meu pis. D'acord que la Rosalia té poc vocabulari però..., només sap definir allò que li agrada físicament com a "bufó"? O el gos i jo tenim una equivalència? El mirall de la meva cambra em retorna una imatge difosa de mi mateix: nas
gros, orelles petites, celles poc poblades, front prominent amb entrades cada dia més pronunciades, galtes inflades, barba d'una setmana, amb alguns pels que sobresurten... Cos atlètic, cames rectes i fermes, espatlles fortes i braços musculats... No. Jo sóc atractiu, no bufó.

- Es pot saber què dimoni et passa, imbècil? A mi ningú em deixa plantada quan vaig calenta, m'entens!?
La Rosalia crida des de l'altra costat de la porta. Corro a obrir-la i en aquell moment, com un caprici d'un destí maldestre, els veïns surten a descobrir l'origen del soroll. La Rosalia està en calces i sostens al corredor i amb unes sabatilles amb cap de conill de peluix. Els Sánchez-Balaguer exclamen un "Oh" de sorpresa desagradable al temps que el seu gos, el gos més lleig del món, surt i es posa a bordar de forma estrident, fent mal els timpans de qui us narra la història. En bordar, l'aberració de la naturalesa posa els ulls com taronges i torna a tancar-los amb força, com un tic nerviós. La faig entrar cap a casa tancant la porta de sobte, està freda com el temps. Els lladrucs se senten una estona fins que els Sánchez-Balaguer tornen al seu cau. Mentre bordava se li obria la boca només per la comissura dels llavis i les orelles vibraven. Malgrat tenir un cos que em sulfurava davant, veig el maleït gos. El fill de puta m'està arrabassant la fantasia sexual.
- Si jo sóc bufó -començo a dir- i aquesta cosa és bufona... vull dir...
- Tio, com t'atreveixes a deixar-me així? I de què estàs parlant?
- Consideres que tots dos som bufons?
Ella calla i l'expressió dramatitzada d'enuig és substituïda per la més teatral encara de sorpresa.
- Ell és un gos, tio! Tu ets un paio.
Allò, o el silenci després de l'escena, em calma. Un somriure que amaga el ridícul que sento sorgeix com aigua en dies de sequera del meu interior. Reconfortat, intento reprendre les coses.
- Ho sento, tens raó. És que aquest gos, no sé, és com si... té alguna cosa estranya. Ens veiem dijous, d'acord?
- Em sembla que no, Marc. No vull que se'm folli un paranoic.
I així, d'aquesta manera, marxa, en calces i sostens i sabatilles amb cap de conill de peluix. Si és durant hores o només minuts que el meu cul s'està escalfant el respatller del sofà, no ho sé. Però sí sé que la visió en memòria dels fets de fa una estona m'apareix distorsionada, fets moguts per vents del inconscient o una cosa així, com si jo no hi hagués estat del tot.

* * *

Els Sánchez-Balaguer no han tornat a demanar-me que els reculli el butà, els ho fa un dels estudiants de la primera planta. Crec que ningú més de tota l'escala es va assabentar del succeït. Vaig restar quatre setmanes senceres tancat a casa. Un dels treballadors de la tenda paquistanesa em pujava menjar i tabac un cop per setmana, els vaig explicar per telèfon que estava malalt i que era contagiós. Deixaven una cistella davant la porta i s'enduien el sobre amb diners. Desitjava que la Rosalia tornés i digués que havia canviat d'opinió, encara que sabia que era jo qui havia d'anar-hi, i també qui havia de disculpar-se i explicar-se davant els veïns, però tenia pànic a trobar-me amb el llefiscós ésser quadrúpede que els acompanyava, com una plaga, a tot arreu. No puc explicar què em passava amb aquella bestiola, em produïa una reacció fòbica veure reunits tants conceptes de la antiestètica en un sol ésser viu. Però només jo semblava adonar-me d'aquest fenomen. I la feina se'n va ressentir, el productor i el mateix presentador del insultant programa van trucar-me queixant-se de la baixada en la qualitat dels guions, i això que fins aleshores estava convençut que ja de per sí eren ínfims. No degut a la meva capacitat professional, per descomptat, sinó més aviat degut al tipus de bajanades i estupideses que em feien escriure. Va ser un mes complet, si mal no recordo, de crisi. Crisi sexual, social, laboral i personal.

Ahir vaig decidir que això no podia continuar d'aquesta manera, que havia de sortir-me'n. Un fotut gos no podia ser l'epicentre del meu estar i esdevenir.

Aprofitant el 3 de Març, aniversari de la Rosalia, i aprofitant que és dimarts, m'hi presento amb un bonic ram de flors de color violeta. Al començament es fa de pregar fins que acabem fent-ho sobre el moble del rebedor, això inclou trencar un gerro vermell. Més animat i content, armant-me de valor i amb el convenciment que no tornaré a patir un trasbals com aquell, he escrit una petita nota de disculpa als veïns del davant i m'he ofert no només a recollir-los el butà, sinó també a comprar algunes fruites quan baixi al paquistanès. No sé ben bé per què ho he fet doncs, en el fons, a la meva vida, salvant gent que té certa transcendència vital (em donen menjar, sexe o diners), m'ha estat absolutament indiferent el tracte que em mereixo per part de terceres persones. La qüestió és que els Sánchez-Balaguer accepten, discretament, les disculpes i em demanen amb un to afable que procuri tenir més seny. M'ho diuen unes hores després de llegir la nota, presentant-se a casa sense el gos, que torna a ser amb la propietària original, retornada del seu viatge.

* * *

Porto sis setmanes gaire bé felices. L'animal horrible s'ha desdibuixat en la meva memòria i la vida social i laboral ha tornat a reprendre's com si mai hagués passat res. Ha estat un daltabaix, i punt. He decidit, fins i tot, allargar les meves carreres fins a cinquanta minuts, i en una mena de ratxa sense precedents i, malauradament, em temo que sense futura continuació, he arribat a follar amb cinc dones diferents (Rosalia inclosa) cada setmana. Però, evidentment, tot té una fi, igual que té un nus i un inici. És dimarts 22 de març, mentre sento cridar la meva amant habitual, els seus crits i gemecs es barregen amb un soroll que creia oblidat, perdut enmig de la resta de quotidianitat. Però no. I el pitjor és quan, mirant la Rosalia, els seus gemecs es van fonent amb els lladrucs del gos més lleig del món, i ella va deixant de tenir els llavis molsuts i vermells per tenir-los fins i ennegrits; els seus ulls perden progressivament la brillantor d'un castany mel i passen a ser negres i guerxos; la llisor de la seva pell nua va mostrant pèls no uniformes; les orelles s'allarguen i una d'elles s'escapça, el nas esdevé negre, humit...

Tal i com estem, jo damunt d'ella, faig un salt enrere, xoco amb el genoll contra el capçal del llit i caic a terra. El dolor dels cops no m'impedeix aixecar-me, mirar-la aterrit, ja no és ella, és la transformació en l'animal, progressiva. Violentament, borda de nou, cap a mi:
- Què collons fas! Contínua! Aixeca't imbècil i continua!
I borda, borda cada cop més fort, i jo lluito per sortir de l'habitació, fins que trobo la porta i fujo. Què passa? Només és un gos, un gos lleig, lleig com pocs gossos o com cap. No tinc traumes infantils, no tinc una mossegada marcada a l'esquena d'un atac de pastors alemanys o dòbermans. La imatge de l'animal dels Sánchez-Balaguer em torna a venir, nova, refulgent, i se m'ericen els pèls del coll, la pell de gallina. Necessito un metge. Estic en pilotes, davant l'ascensor amb les portes obertes. No. Necessito teràpia de xoc. Quan torno a entrar al pis de la Rosalia ella segueix cridant, potser no ha parat, però no la miro i intento recobrar el sentit de l'oïda per evitar sentir lladrucs en comptes de xiscles escandalitzats:
- És el segon cop que m'ho fas, sonat! Tinc tot el cony mullat, vine i acaba el que has començat, malparit!
Després de vestir-me prenc l'elevador, que aquest cop em baixa fins a la segona planta. El que tinc intenció de fer, el que em passa per aquest cap cada dia més malalt, és una mesura extrema. Els lladrucs se senten amb força quan surto de l'ascensor. El senyor Sánchez-Balaguer aguanta la corretja mentre la bèstia, mullada i per tant no només més lletja sinó també pudent, estira amb força. S'ha topat amb la senyora Freixes del tercer pis, que porta el gat arraulit dins un jersei d'on intenta escapar-ne a base de clavar les ungles als braços de la pobra dona. És un gat tigrat, gran, gras, vell, d'una mala llet que talla la digestió. Ella és prima, marcada per arrugues sense fi, ulls gris opac, cabell canós subjectat per una diadema verda. La mateixa diadema des que la vaig veure per primer cop, farà nou anys. El iaio i la iaia discuteixen sobre de qui és la culpa d'aquell enfrontament domèstic sense control, només frenat i de manera temporal per la corretja blava. Envalentit, decidit a superar tot el que m'està passant, m'hi acosto i prenc el gos amb les mans, acostant-lo al pit. Tremolo com una fulla, suo intensament, el senyor Sánchez-Balaguer somriu, la senyora Freixes se'n va entre marrameus i esgarrapades. El gos es calma, jo noto que les cames em fan figa, em marejo. I quan crec que començo a tenir control sobre mi mateix, quan aconsegueixo que la imaginació substitueixi el repugnant gos per una bossa plena de draps mullats, aleshores inhalo la seva olor, que m'ofega, i el ca em mira, i el seu ullal sobre el llavi inferior, la orella escapçada i els ulls guerxos em fan perdre aquell control il·lusori. Em desmaio.

Quan em llevo els Sánchez-Balaguer em miren amb ulls de compassió. Un somriure es dibuixa en les dues cares marcades pel temps que tinc davant. Ella m'acarona el rostre sense afaitar i ell m'agafa la mà. Sento olor de cafè. Sobre una tauleta de vidre hi ha un pot de porcellana d'on en surt fum aromàtic, quatre tasses... un, dos, tres... la Rosalia és a la butaca del davant meu, sóc estirat al sofà de casa els Sánchez-Balaguer. Ella em mira amb una cara tendre com poques, de fet dubtava que tingués la capacitat de posar aquella cara. Se m'acosta i em fa un petó al front.
- La senyora Sánchez-Balaguer m'ho ha explicat tot. T'he jutjat malament, amor meu...
Sento una olor diferent, a part de la de vell, la del perfum barat de la Rosalia i la del cafè. El gos. El gos més lleig del món és arraulit prop de la taula i em mira. Un calfred em recorre tot el cos, però resisteixo i amb esfor
ç m'incorporo. No puc deixar de mirar-lo, inclòs mentre bec cafè i escolto les paraules d'agraïment del vell, que explica alguna cosa de la seva nora.
- Pobra animaló -diu la senyora.
- Saps? He estat parlant del que hi ha entre nosaltres amb en Joan i la Carmina.
No sé de qui em parla la Rosalia fins que miro la cara dels dos inquilins que em flanquegen en el sofà. Així, ell es diu Joan i ella Carmina. Ni m'havia passat pel cap que tinguessin nom. Mecànicament la meva vista torna a mirar l'animal. Sí, estic a punt de superar-ho, si és que ja no ho he fet, només necessito calma per assimilar-ho...
- I tenen raó, Marc. Això nostre no pot continuar així.
...però és tant condensadament lleig, tant mal fet...
- Encara que només ens trobem per fornicar, ai perdó Carmina... Encara que només ens trobem per relacions sexuals, crec que en el fons ens estimem.
...i em mira amb ulls negres guerxos...
- Per això he escrit una nota al meu marit.
...orelles de punta amb una d'elles escapçada...
- I li he dit que me n'anava amb tu.
...el nas ple de mocs, estarrufat contra la resta de la cara petita...
- No és una bona notícia? -interromp en Joan Sánchez-Balaguer.
...amb un ullal que sobresurt per damunt el llavi inferior...
- Això, juntament amb el que ha fet pel nostre quisso i pel que ens ha dit el de la televisió que ha vingut a veure'l.
...pèl curt, color pa, amb alguns més llargs que altres...
- Sí, ens ha dit que li comuniquéssim que estant molt contents amb el seu treball i que el programa, la temporada que ve, ja no serà setmanal.
...potes de davant curtes i arquejades; potes de darrera més curtes encara...
- Sinó que serà diari, de dilluns a dijous.
...cos és més aviat gras
- Tot surt bé de sobte, no li sembla?
...el cul aixecat amb la cua recargolada mostrant tot el seu anus...
- I a més, la nostra nora ha decidit desprendre's del gos, doncs s'han comprat un haski siberià i no volen més el petaner.
- Pobre animaló -dic amb la mirada perduda.
I això que, encara que aquest relat parla principalment d'un gos, jo no sóc un gos, almenys no en quant a zoologia es refereix. Sembla ser però, que la dissort ens uneix.