Tres Tristos Tigres

Amb el coll de l'americana alçat i les mans a les butxaques, en Dedé intentava protegir-se de la pluja fina que des de feia uns minuts remullava el terra de la ciutat. La nit es mostrava freda i les llums de neó dels locals més sòrdids del Quartier Latin començaven a reflectir-se sobre els bassals dels carrers bruts. En algun lloc quedava el rastre del París artístic, envoltat per vells acordions i plomes de poeta. Però ell no era un poeta, sinó un vividor amagat rera els folis de novel·les inacabades, de contes i relats que descrivien la nit francesa. La nit que ell vivia, dia rera dia, ennuegat d'absenta i de fum de tabac.

La pensió Le blanc tigre era igual de trista que la resta d'aquella part del barri. A l'entrada, un home gras i permanentment suat fullejava els anuncis de contactes de Le Monde i ni tan sols mirava els inquilins quan arribaven, a no ser que li deguessin diners. Les escales que conduïen al segon pis eren ombrívoles i de qualsevol forat dels esglaons en podien haver sortit rates, o qui sap si s'hi amagava el cos podrit d'algun cadàver. Cadàvers com el de Madamme Torner, que havia desaparegut de forma misteriosa feia cosa de dues setmanes. Durant els primers dies s'havia especulat que no hagués estat víctima d'un amant gelós o d'algun creditor. Madamme Torner habitava a l'habitació 207, la contigua a la d'en Dedé, que hi era des de feia un mes. D'aleshores ençà ningú més s'hi havia instal·lat, com si la gent que preguntava per habitacions lliures, en saber la història, cregués que una maledicció la posseïa o que el fantasma de la solitària i alcohòlica dama de quaranta anys, suposant que estigués morta, amenacés d'aparèixer. Encara que Madamme Torner era una dona tranquil·la, els fets de com va desaparèixer, quasi per art de màgia, havien trencat la calma amb la que obrà en vida i ara el silenci que regnava a l'ala est d'aquella planta resultava incòmode.

Per això en Dedé es va sorprendre quan, l'endemà al matí, en sortir a fer el cafè, va trobar-se el propietari a l'habitació, somrient, davant la porta entreoberta. A l'interior s'hi veia la silueta d'algú observant.

- La llogarem aquest cop, Monsieur Garcia?

Abans que l'home gras i permanentment suat respongués, una veu femenina dins la 207 digué:

- Està bé, me la quedo.

El to i l'accent van fer que en Dedé restés una estona més recolzat al marc de la seva porta, encuriosit per la nova inquilina. La noia que en va sortir, d'uns vint-i-set o vint-i-vuit anys, anava elegantment vestida i caminava amb aires de pretendre ser algú o d'haver estat algú temps enrera. El vestit realçava una figura prima i de moviments encara juvenils. Un barret d'ala ampla, negre com els seus cabells, aombrava uns ulls en aparença també foscos. En veure's, ella va torçar lleugerament la boca i després tancà la porta. Entenent que ja no tenia res a fer allà, en Dedé sortí de la pensió disposat a cercar una taula de cafè apartada de la multitud, on posar-se a escriure alguna cosa.

Al Café de l'Espagne demanà un caputxí i es cobrí de fum de tabac ros americà mentre destapava el bolígraf barat i obria la seva llibreta pautada. Els seus precaris ingressos provenien de dues fonts molt diferenciades: el sou que Le Parisien li pagava per un relat de ficció setmanal, i el xec que els seus pares li feien arribar des d'un poble proper a Marsella. Havia nascut en aquella ciutat portuària i s'hi havia criat fins que el fracàs en els estudis va fer-li creure haver estat triat per escriure alguna cosa important. La diferència però, era que de les felicitacions dels amics i familiars per la seva capacitat literària a la realitat editorial professional, hi havia un pas quasi abismal. El xec patern era, en part, fruit de les ganes de desfer-se d'un fill que no havia acomplert les expectatives i, en part, del sentiment de culpa per no haver sabut inculcar al noi gran l'esperit empresarial de la família, de classe social benestant.

Cada dia, en Dedé (aquest era el sobrenom amb què sempre se l'havia anomenat a l'escola i a l'institut, ja que tant el seu nom com el cognom començaven per la mateixa inicial) seguia una rutina que l'impedia pensar que estava malgastant el temps: cafè d'una hora o més a qualsevol local del Quartier Latin, passeig per diferents museus i escenaris de la capital o simplement contemplatius. Cap a les dotze dinar a l'alberg de Saint Maurice seguit de migdiada a la pensió Le blanc tigre. La tarda estava dedicada a llegir i escriure, i al vespre iniciar una ronda de copes i vida social, que acabava sovint més enllà de les dues o tres de la matinada, en estat d'embriaguesa, i també sovint en companyia femenina de dones que segurament no tornaria a veure mai més i, si ho feia, tenia feina per recordar-ne el nom.

L'esperança de tot el seu estat, que tampoc és que ell lamentés molt o fes massa per abandonar, residia bàsicament en una novel·la inacabada, que repassava un cop i un altre sense saber del tot com arreglar o com acabar, amb el títol provisional de "Tres tristos tigres", i per la qual havia anat a parar a la pensió de Le blanc tigre, com si veiés en ella la sortida al seu estancament personal i professional. Amb trenta dos anys, es deia sovint que encara li quedava temps per trobar una sortida, o per llençar els daus uns quants cops més i treure el número que necessitava. No era jugador, però l'analogia entre la seva situació i la del típic i tòpic perdedor de casino li semblava atractiva.

Aquella tarda d'octubre tornà a ploure. Després de la migdiada, en Dedé s'assegué a l'escriptori polsegós de l'habitació 206 i corregí l'últim relat per la revista. Tot seguit va fumar una cigarreta mirant per la finestra que ensenyava un fragment d'un solar en construcció i es tombà al llit amb la novel·la de més de dues-centes cinquanta pàgines plenes de correccions, i dels papers i tovallons de paper on tenia apuntades estructures, idees i conceptes nous i per canviar. "Tres tristos tigres" narrava la crisi existencial d'un filòsof de dretes abans important, que en decadència física i moral s'enamorava perdudament d'una adolescent, fent perillar tot el plantejament moral que el va fer prestigiós. No era original i, de fet, quan estava anímicament baix, el mateix autor la trobava pedant, carregosa i amb una quantitat de fallades a nivell estructural i de coherència que el feien abandonar-la uns dies en algun calaix amagat. Passat aquest temps, tornava a agafar-la i es deia que era el millor que havia escrit mai, només feia falta polir-la. Polir-la molt, però era el millor que havia escrit mai. I aquella tarda plujosa de tardor, en Dedé es trobava en el procés de dir-se que allò ho havia d'acabar i que era una novel·la que valia, valia el suficient per ser editada i reconeguda. Però cap a dos quarts de sis va arribar la Geneviève. Just trucar la porta, va entrar sense demanar-ho i s'assegué a la cadira de l'escriptori, creuant les cames i mostrant el seu ampli somriure.

Ell i la Geneviève havien estat parella poc després que en Dedé aterrés a Paris. De fet, ella l'havia introduït a la nit de la ciutat, presentant-li a qui ara formava part del seu ambient social. La ferida de la ruptura, després de vuit mesos de relació, encara estava per acabar de cicatritzar i les visites sense previ avís de la Geneviève, així com les trucades, sovint muntant números melodramàtics i demanant la implicació d'ell en la seva vida, no l'ajudaven gens. Van arribar a viure junts i quan va marxar del pis d'ella, en Dedé va dir-li que tornava a instal·lar-se a Le blanc tigre, tal com va fer en arribar de Marsella, i ara se'n penedia. En l'actualitat mantenien una relació de sexe esporàdic i ell, encara que es prometia cada cop que aquell era l'últim, hi queia de nou la següent vegada.

- T'he vingut a buscar per dur-te a la inauguració d'una exposició, hi coneixeràs gent interessant.

En Dedé va voler protestar. Amb aquella excusa ella hi anava acompanyada per no "quedar malament", després li feia cas omís tot el vespre i a la nit li demanava que l'acompanyés a casa o preguntava si podia venir a dormir amb ell, feien l'amor i la mateixa nit o l'endemà a primera hora, ella desapareixia o el feia fora.

- Gent interessant per mi o per tu?
- Au, va! No comencis, el problema és que et quedes en un racó bevent i no aprofites les oportunitats.
- Quan siguem allà t'oblidaràs de mi, i després voldràs que dormim junts, suposant que no trobis un substitut.
- No et facis la víctima, De. A més, l'últim cop vas ser tu qui em va deixar plantada per aquella... com es deia?
- No me'n recordo. A quina hora vols anar-hi?
- Ara. Obren a les sis en punt.

Tal i com es preveia, va ser un vespre clònic de molts altres. Es va avorrir, no va conèixer ningú digne de menció i va beure per matar el temps i no pensar què dimoni hi feia, allà. Cap a quarts de quatre de la matinada, ell i la Geneviève van arribar de nou a la pensió, mig beguts, i ella començà l'habitual joc eròtic al passadís de la segona planta. Aleshores, tot just abans de tancar la porta de la 206, en Dedé va veure la nova inquilina i va esperar-la. Ella venia també acompanyada, en aquest cas d'un home prop de la quarantena, molt més borratxo que els altres tres que quedaven desperts a la pensió. En passar per davant de la porta, ella li dedicà un somriure maliciós i ell li va tornar. Quan va entrar a l'habitació, la Geneviève ja dormia la mona, mig despullada, sobre el llit individual.

A primera hora del matí, quan el sol va entrar a l'habitació, la Geneviève ja no hi era, però havia deixat una nota assegurant que el trucaria o vindria a veure'l aviat. Ell va sentir-se malament altre cop, en part per haver deixat escapar una altra ocasió d'estar amb ella, en part per haver caigut de nou al parany. Va desar la novel·la al calaix de l'escriptori i es va vestir. Es rentà la cara i sortí al rebedor, al mateix tem
ps que la nova veïna s'acomiadava de l'home calb amb qui havia passat la nit fent força escàndol amb el llit de molles.

- Bon dia -va saludar ell.

La noia va somriure, encara vestida amb una bata groc pàl·lid. L'home va desaparèixer per l'escala i durant uns instants es miraren en silenci.

- Em dic Dedé -es presentà tancant la porta.
- Jo sóc la Sophie.
- Vols esmorzar? Vaig al cafè d'aquí sota.

La Sophie va dubtar uns instants i quan semblava que anava a dir que no, va fer una ganyota simpàtica i respongué:

- D'acord, em vesteixo i vinc.

Va esperar-la fullejant els titulars del diari del dia anterior. Monsieur García es ficava el dit al nas tot intentant reparar l'intèrfon de l'entrada. Era el primer dia de la setmana en que els núvols semblaven no voler remullar l'ambient. La Sophie va baixar amb una faldilla senzilla i una camisa a joc. Era bonica i la seva elegància ressaltava i fins i tot feia mal als ulls envoltada de la deixadesa i el mal gust de Le blanc tigre. De cabell negre i ulls castanys destacant sobre una pell fina i blanca. Caminaren fins al Café de l'Espagne i segueren a la terrassa, aprofitant el sol i el fet que l'aire no era massa fred. Ella no va voler explicar què l'havia portada a refugiar-se a una pensió de mala mort del Quartier Latin, però si va fer servir aquella paraula: refugiar-se. I tampoc va entrar en detalls sobre la seva forma de vestir o de moure's, que la feia més d'una zona mitjana-alta que no d'allà. Sí va explicar que actualment treballava per les tardes en un bar de moda tocant el Pont Saint Michel, i va deixar anar que no passava per un bon moment, ni social ni econòmic. Després del cafè, en Dedé va voler donar una volta pel barri amb ella, però la Sophie s'excusà dient que havia quedat. Així doncs, va tornar a la seva llibreta pautada i començà el nou relat que hauria de lliurar la setmana vinent. Escrigué sobre la desaparició de Madamme Torner, sabent que el setmanari no li diria res mentre no fes crítica social i el relat fos entretingut i relativament costumista. Amb allò se li feu el vespre.

Va tornar a trobar-se la Sophie aquella mateixa nit, ella el va convidar a passar a la 207 mentre acabava de preparar-se per sortir a sopar fora. En Dedé també tenia plans, però sentia la necessitat estranya de fer-li una proposta a ella.

- Saps què podríem fer? Passar de la gent amb qui hem quedat i anar a sopar nosaltres dos.
- És temptador, però no puc -va respondre ella-. No m'agrada deixar plantat ningú, ja que jo detestaria que m'ho fessin a mi. Un altre dia, d'acord?
- D'acord.

Van baixar junts fins al carrer i allà ella prengué un taxi mentre en Dedé caminava, protegint-se del fred alçant el coll de la americana, fins al metro. A les dues i quart, ja de tornada i abans d'entrar a la seva habitació, en Dedé posà les orelles a la 207 i no va sentir absolutament res, de manera que lamentà no haver-se estat més estona al local on havia donat per acabada la nit després de mitja ampolla d'absenta. Va fumar-se una cigarreta davant la finestra, atent a qualsevol soroll que provingués de les escales, i s'adormí poc abans de les tres.

Monsieur Garcia, amb cara de pocs amics i d'haver patit per pujar el tram d'escales fins el segon pis, el despertà relativament d'hora, informant-lo a crits que tenia una trucada. Després de posar-se de forma ràpida uns pantalons i una camisa, en Dedé baixà i va agafar l'auricular que penjava com un pèndol. L'aparell es trobava davant mateix de la recepció de Le blanc tigre de manera que el propietari podia xafardejar sense cap mena de problema les converses dels inquilins. A l'altra banda del fil, la Geneviève li preguntava, amb to en excés melós, quins plans tenia per aquella nit. A l'acte, en Dedé pensà en la noia de la 207.

- No ho sé, encara -va contestar-. En principi estic ocupat.

Ella va fer petar l'ase, en senyal de disgust, però seguidament tornà a agafar el seu habitual to de suficiència, to que només feia servir per parlar amb ell, o això li semblava, i digué:

- Tu t'ho perds, doncs. Tenia una idea molt especial per aquesta nit. Si t'hi repenses em truques, però no triguis o no hi seràs a temps.

Sempre li feia el mateix, pensà tot penjant. A fora el dia es mantenia serè i clar com l'anterior. Sempre li feia el mateix. Li posava un caramel a la boca, un caramel que deixava gust amarg però a l'inici era ben dolç, i anava engrandint-lo fins que ell, després de negar-s'hi, picava. Sentia una impotència considerable cada cop que hi donava voltes: la Geneviève havia aconseguit fer-li més mal que ningú, i tot i així no podia odiar-la, no podia oblidar-se'n o demanar-li que no aparegués mai més a la seva vida. Cada dos per tres cedia a les seves peticions i si ella no el trucava, era ell qui no podia resistir-s'hi.

Abans que pugés les escales, l'amo li lliurà un sobre de Le Parisien, en ell hi havia el xec pel relat de la setmana anterior i una carta. L'editor de la revista li recomanava que comencés a moure's per les editorials, atès que la majoria de relats que enviava eren bons, necessitaven que qui escrivís per a ells tingués un nom. És a dir, l'advertien que potser en breu deixarien de comptar amb ell. I en Dedé encara no era ningú. El matí no es presentava gaire agradable. Es va dutxar i afaitar, es vestí amb roba neta i sortí de la cambra. Picà la porta 207 i esperà resposta, però ningú va respondre. D'aquesta manera es trobà de nou sol prenen un café au lait, observant la gent que passejava aprofitant les últimes llambregades de sol abans de les onades de fred fortes que deixarien París blanc en pocs dies. Sabia que si no trobava la Sophie acabaria acceptant la proposta, fos quina fos, de la Geneviève.

La sort el va somriure com si l'hagués escoltat. Un taxi va deturar-se davant del cafè i d'ell en va baixar la Sophie, encara més elegant que de costum, que va enfilar el carreró que conduïa a la pensió fent esses. A tota pressa, en Dedé pagà i recollí la llibreta en la que avui no havia escrit res. Va accelerar el pas i enganxà la noia just abans que entrés. Feia cara de no haver dormit gens. En veure'l, ella va somriure amb esforç i de sobte es va desplomar. A temps, en Dedé la sostingué i aconseguí passar-li un braç per sota les aixelles, va empènyer la porta de la pensió amb el peu i hi entrà. Monsieur García no va fer cap esforç, només va arquejar les celles i mirà encuriosit. Un home més aviat ridícul, que treballava netejant les escales un cop per setmana va ajudar-lo i la portaren fins a l'habitació, on l'estiraren al llit. Aquell home quequejava al parlar i solia estar tens i nerviós, però resultà ser força amable dins els seu silenci. En Dedé agraí a l'home l'ajuda i es quedà a la 207 després de reanimar la Sophie. Anava beguda, de forma considerable, i eren a penes les 10 del matí. Segurament arrossegava la borratxera des de la matinada. En veure'l, amb una pronunciació quasi inintel·ligible, li preguntà què hi feia allà i ell mentí, havien coincidit a l'entrada. Tot seguit, la noia s'adormí vestida. En Dedé donà una ullada a l'habitació, endreçada i molt més neta que la seva, també més gran i amb més llum. A l'armari uns quants vestits queien dels penjadors, tres barrets i dos parells de sabates. Dos dels calaixos tenien roba interior i l'altre era buit. Fumà una cigarreta mirant per la finestra i després s'assegué a l'única cadira de l'habitació, on va estar escrivint idees a la llibreta. Al cap de poc s'adonà que allò que narrava s'assemblava massa a "Esmorzar a Tiffany's", de Capote i allò es devia a que, d'alguna manera, la Sophie li recordava la Holly Golightly que a la pel·lícula interpretava, magnífica com sempre, Audrey Hepburn.

A quarts d'una va baixar a menjar alguna cosa al restaurant de la cantonada i abans de les dues tornava a ser a la 207, d'on s'havia emportat la clau. La Sophie acabava de llevar-se i es trobava llegint la llibreta pautada.

- Per què ho has tatxat?
- Perquè no m'agrada -va respondre ell deixant sobre l'escriptori un paquet d'alumini-. T'he portat menjar.
- Com és que ets aquí?

En Dedé va somriure. Era la mateixa pregunta de feia unes hores, però sense la boca pastosa de qui ha begut massa. No va respondre, s'acostà a ella i rellegí l'últim paràgraf que havia escrit entre les ratlles en diagonal que l'anul·laven com a relat vàlid.

- Podries dutxar-te i menjar una mica. Després veuràs les coses més clares.

La Sophie va fer un gest d'acceptació, agafà de l'armari el seu barnús groc pàl·lid i es tancà al bany. A l'instant de sentir-se el so de l'aigua, la noia va treure el cap per la porta:

- He fet alguna escena lamentable? Una d'aquelles de les que val més oblidar-se?

En Dedé, gesticulant amb les mans, va donar a entendre que més o menys, i ella es va tancar de nou. Per la finestra del costat del llit es veien uns núvols discrets que amenaçaven amb dibuixar teranyines al cel francès. Va encendre l'última cigarreta del seu paquet de tabac ros americà, i esperà pacientment veient com el fum es modelava amb l'entrada del sol de principis de tarda, que penetrava a la cambra amb un raig ample que moria sobre el terra gastat. Es va preguntar què hi feia allí, com si fos ella que ho volgués saber, i la primera resposta que va venir-li al cap va ser que fugia. Necessitava una excusa per no tornar a caure amb la Geneviève. Cert que la Sophie era bonica, de fet molt, i que li despertava una atracció important, atracció que encara no sabia definir del tot, com la majoria de coses que li passaven, no sabia definir-les del tot.

En sortir de la dutxa, amb el cabell moll i la bata tapant el cos net, la noia tornava a semblar la que havia coincidit amb ell un parell de cops i no el simulacre de primera hora del matí.

- Què vaig fer? -va voler saber.
- Vas caure en rodó, a la porta principal.
- I em vas pujar fins aquí?
- Amb ajuda, però sí.

La Sophie va posa
r cara d'ensurt.

- Monsieur García em va tocar?
- No, em va ajudar aquell esprimatxat que neteja l'escala.

Ella va fer cara de no saber de qui li parlaven. Va demanar a en Dedé que es girés i es va vestir rera seu, quan podia haver-ho fet al bany o haver-li dit que marxés de l'habitació. Després es va pentinar en silenci. Com si es coneguessin de feia temps, cap dels dos va fer gest que l'altre el molestés o que es preguntés perquè seguia allà. En acabat, la Sophie restà una estona dreta, mirant per la finestra on el sol ja no hi entrava directament.

- Coneixes Le nouveau Chat Noir?
- És clar -respongué ell.
- Avui hi ha un artista del que m'han parlat força bé. Després podríem anar a sopar.

En Dedé estigué temptat de negar-s'hi, doncs aquell bar musical de la zona més de moda de la ciutat era massa car per les seves butxaques.

- D'acord.

Van xerrar sobre literatura la resta de la tarda, fins que fou hora de marxar. Mentre el taxi els conduïa cap al centre de la ciutat, en Dedé va imaginar que hi havia un bon nombre de possibilitats que visitar Le nouveau Chat Noir fos la proposta que estava a punt de formular-li la Geneviève, de manera que no seria estrany que s'hi trobessin, suposant és clar que ella tingués algú amb qui anar-hi. El principal problema de la Geneviève era precisament aquell, era incapaç d'anar sola. Malgrat que es relacionava amb molta gent, a l'hora de cercar qui l'acompanyés als espectacles o exposicions a les que assistia, preferia esperar a fer el primer pas. Així que recorria sovint a ell com a consolació. Segurament, les expectatives que tenia eren més altes de les que podia assolir.

La Sophie li va agafar la mà, i allò el va distreure de tots els pensaments que, en el fons ho sabia, sempre corrien pel mateix circuit.

- Gràcies -va dir-li.
- I això?
- Per haver-me "recollit" aquest matí i no haver-te'n aprofitat.

Ell va prémer-li la mà, que ella tot seguit separà. Van arribar davant el local on una petita multitud es congregava esperant-ne l'obertura. Al mig de la cua, en Dedé li semblà distingir la Geneviève entre un grup de cares també conegudes. Però ells no van anar a la cua, sinó que la Sophie s'acostà decidida a qui custodiava la porta.

- Hola Gerard, ell és en Dedé, ve amb mi.

El tal Gerard va assentir i els va obrir la porta. Sorprès, en Dedé va preguntar-li com ho havia fet, atès que Le nouveau Chat Noir era un local elitista dins el món artístic i bohemi de París i entrar-hi solia costar molt. Situat a la Rue Visconti, intentava emular l'èxit d'aquell altre del mateix nom que va ser un fenomen cultural a finals del segle XIX, canviant l'estil de cabaret d'aleshores per les variétés d'aquells ‘50. La Sophie va aclucar-li l'ull i s'assentà en una taula rodona, tocant la paret del fons. Semblava molt pendent de qui entrava i amb la mirada escrutava el local en tots els seus racons. En Dedé anava, també, girant el cap en direcció a la porta per si entrava la Geneviève. Esperava que la Sophie no fos com ella i no desaparegués de sobte deixant-lo sol a la taula, amb cara de babau. En comptes d'això, la noia va començar a donar-li noms de tothom qui coneixia al local i rera cada nom anava una petita introducció. L'espectacle de Le nouveau Chat Noir era una barreja de màgia, humor i arts plàstiques força entretingut, i enmig de les rialles van anar bevent vi negre i després absenta fins al punt que, a l'hora de plegar, en Dedé havia oblidat que la Geneviève potser era pel local i tant ell com la seva acompanyant van sortir contents. Desistint d'agafar un taxi -ambdós estaven pelats- van caminar sota la nit freda i humida. Ella va explicar que fins feia uns mesos havia estat amant d'un dels més importants marxants d'art i programadors d'espectacles i fets culturals de la ciutat, però que després de moltes promeses no complertes, va fer les maletes sortint del pis que li havia muntat i s'havia traslladat a Le blanc tigre, molt lluny de la vida ufanosa que hauria tingut si s'hagués mantingut com a "amiga especial" del marxant. Ara treballava al bar del Pont Saint Michel, on va conèixer l'home.

- Per sort -va afegir-, s'ha oblidat de mi però no les seves amistats, que ara també són les meves.

Ell no va parlar de la Geneviève. Només va donar la seva versió de futur escriptor o aspirant a futur escriptor. Quan van arribar a la pensió, ell va fer el gest de deixar-la a l'habitació per dormir, però ella s'hi va acostar, li feu un petó i van acabar fent l'amor a la 207. En llevar-se, en Dedé se sentia satisfet, la nit havia anat bé i mirant la Sophie s'adonava que la noia li agradava més del que pensava. Ben aviat, malgrat l'aparent benestar, el va cobrir un sentiment boirós, encara inclassificable, que el féu aixecar-se quan el sol només s'insinuava i, posant-se la roba interior, va sortir de l'habitació. La Sophie es despertà quan ell ja marxava.

- No cal que te'n vagis.
- He de treballar una mica -contestà ell dirigint-li un somriure.

Era mentida. En tancar-se a la seva 206, en Dedé s'assegué una estona al llit amb les mans tapant-li la cara i tot seguit s'encengué una cigarreta d'un paquet de ros francès robat de la taula del costat al Le nouveau Chat Noir. Volia desxifrar aquella sensació tan confosa, i saber que la Sophie seguia estirada al llit, nua, just uns metres més enllà, a una porta de distància, no l'ajudava. Es vestí del tot i sortí a buscar un cafè.

Durant quatre dies, en Dedé aconseguí evitar la Sophie. No sabia perquè ho feia, però sí que ho feia expressament. Tancava i obria en silenci la seva porta, tornava a hores diferents a com ho havia fet fins ara i ja no anava automàticament al Café de l'Espagne, com s'havia acostumat a fer, sinó que cercava bars llunyans i foscos. En aquests bars va escriure el nou relat de ficció per Le Parisien, que tractava sobre un poderós marxant d'art que s'obsessiona per una cambrera, i mentre ho feia es deia a ell mateix que la seva novel·la "Tres Tristos Tigres" seguia abandonada en un calaix i que sempre la deixava tot just després d'una nova aparició de la Geneviève.

A la quarta nit d'evitar-la, ella seguí amb la seva vida anterior, després que el primer i el segon dia havia intentat trobar-lo deixant-li notes per sota la porta. La sentia arribar tard, acompanyada d'homes més grans normalment, i fent força escàndol amb les molles del llit. Ell ara ho llegia com una revenja. I encara que cada cop tenia més necessitat i ganes de tornar-la a veure, de parlar-hi, d'acariciar-la i besar-la, una mena de veu interior li demanava que no ho fes. Fins que després de quatre dies amagant-se va tornar a trucar la Geneviève. Ho va fer ja de nit, i va parlar amb un to alegre que a en Dedé, malgrat tot, li va inspirar bàsicament desconfiança. Proposava anar-se a trobar al Pont Neuf, on hi havia una mostra de pintors itinerants i de nit quedava preciosa. Com sempre, ell va dubtar i es mantingué en silenci uns segons. Al final però, hi va accedir.

Aquella nit d'inicis de novembre, la Geneviève anava especialment maca. Portava una jaqueta grisa llarga, a joc amb les botes i amb el barret del més pur estil parisenc que tenia. S'havia deixat anar el cabell en comptes de recollir-se'l amb un monyo al clatell i somreia constantment. Ell en canvi, vestia com sempre i va arribar a creure que desentonava. La mostra de pintures amb els fanals que les il·luminaven per tot el pont sobre el Sena, va resultar un dels actes més interessants als que havien anat junts en els últims mesos. Durant prop de tres hores passejaren i contemplaren les pintures on, evidentment, no deixava d'haver-hi quadres que estarien millor sota les aigües del riu, i a mitjanit en punt, els artistes demanaren un aplaudiment de tot el públic per tancar l'exposició a l'aire lliure. Ells dos van decidir anar prendre una copa d'absenta en un bar a punt de tancar.

- Amb qui anaves l'altre dia?

En Dedé va escrutar-la abans de respondre. Aquella actitud de gelosia falsament ocultada, en el sentit que feia veure que l'amagava volent, quan el més segur és que ni tan sols estigués gelosa, li crispava els nervis degut a que no sabia afrontar-la.

- Crec que en el fons t'és indiferent amb qui anés.
- Tenint en compte que no vas voler anar-hi amb mi...

En Dedé va somriure i allò el va fer sentir-se pitjor. Intentava impressionar-la mostrant-se reservat i misteriós, conducta que després, en fred, es retrauria a ell mateix. La resta de la conversa va continuar de forma menys oberta, encara que finalment, ella el va convidar a passar al seu pis i després d'una altra absenta, la Geneviève li va preguntar si volia quedar-se a dormir amb ella. Sabent que el millor hauria estat sortir per la porta, en Dedé es va maleir per no controlar aquelles sensacions i va respondre als precs d'ella.

A les nou del matí, la Geneviève el despertà ja vestida i amb presses, assegurant-li que havia de marxar immediatament i que ell no podia quedar-se ja que la venien a buscar i quedaria molt malament que se'l trobessin allí. Fastiguejat, enrabiat amb la seva debilitat, en Dedé es vestí de mala gana i sense obrir la boca va marxar de l'apartament, mentre ella, recolzada al marc de la porta, li deia que s'ho havia passat molt bé i li demanava que la truqués aviat. Va caminar amb el cap cot i les mans a les butxaques a través del Quartier Latin, deixant que un aire que ja era ben bé d'hivern li tallés la cara. No volia donar-hi voltes, però ho feia; volia veure-hi una part positiva i de certa distància, més calculadora, que li demostrés que s'ho havia passat bé al llit amb ella, que havia estat una bona nit, però no ho feia. S'adonava que mai es trauria del damunt el pes que li semblava portar si no era capaç d'afrontar aquella situació.

Sense fixar-s'hi va trobar-se a la porta de Le blanc tigre, i allà va topar, literalment, amb la Sophie, que sortia. Es van d
irigir una mirada incòmode, però finalment ell decidí trencar el mur de canya que havia establert al seu voltant. Es disculpà per haver desaparegut i li demanà que es deixés compensar amb un altre sopar. Ella va fer una de les seves ganyotes simpàtiques i sense cap reserva va dir que acceptava. Quedaren per les sis d'aquell mateix vespre. La resta del dia, en Dedé va agafar de nou la seva novel·la inacabada, però en llegí ben poca cosa i qualsevol de les anotacions fetes en folis a part o en tovallons de paper i al revers dels posa-vasos li semblaven insulses i amb carència de talent. Decidí retocar el relat per la revista i a primera hora de la tarda va enviar-lo per correu certificat urgent. A les escales de la pensió, Monsieur Garcia renyava l'esquelètic home de la neteja que semblava sempre molt nerviós i que es limitava a dir que sí a tot, amb el cap abaixat. En Dedé s'alegrà de saber que ja havia arribat el xec dels seus pares per aquell més de novembre, com sempre puntualment la primera setmana. Es va dutxar i agafà un dels millors conjunts de roba que tenia pel sopar.

A les sis en punt de la tarda la Sophie va obrir-li la porta de la 207, ja arreglada, i s'encaminaren en direcció al centre de París. La majoria de botigues anunciaven les primeres ofertes de Nadal i a les tendes de queviures els aparadors mostraven els lots d'aquelles dates. Malgrat el fred creixent, van entrar en calor al cap d'una estona de caminar i agafaren taula a La maison des gens, que dins el seu pressupost era un dels millors restaurants que es podien permetre.

- Si em portes a sopar aquí per què et perdoni o una cosa així -va dir ella-, que sàpigues que no hi ha res a perdonar.
- Aleshores deixem-ho amb que em venia de gust.

Van menjar bastant bé, encara que el servei necessitava un curs accelerat de simpatia de cara als clients, i el vi va fer l'efecte desitjat, de manera que a quarts de vuit s'animaren a fer més copes al primer local "típicament no francès", va demanar ella, que trobessin. En Dedé es va controlar força el beure, tement que l'excés d'alcohol no li deixés anar la llengua i acabés explicant coses que preferia guardar dins seu, de moment. Ella en canvi, a mesura que consumia absenta abandonava aquell toc de discreció que mostrava sempre i deixava que fos la part més humana i menys corrompuda pels diners del marxant qui portés les regnes. A quarts d'una es ficaren junts al llit i van tornar a fer l'amor. Just després, en Dedé estava segur que era una de les millors experiències sexuals que havia tingut mai, i es proposà no deixar escapar més ocasions com la Sophie a partir d'ara.

Amb la proposta que s'havia fet com si fos un estàndard, les següents nits ell i la Sophie es van veure amb freqüència, fent l'amor cada cop i allargant més les hores que passaven junts. Degut a que cap dels dos es guanyava la vida massa bé, molts cops sopaven plats freds improvisats a les habitacions, o es passejaven per inauguracions on ella sempre coneixia algú que la colava i allà s'afartaven de canapès i sortien amb l'alcohol necessari a les venes per assegurar-se conversa fluida i riures fins que s'adormien o fins que el sexe els feia concentrar. Aquelles nits, en Dedé donava excuses a Monsieur Garcia per no respondre les trucades de la Geneviève. S'imaginava que per ella allò era un càstig i que li estava tornant dia a dia el dolor que ella li va infligir, dia a dia, temps enrere, i que semblava assaborir recordant-li-ho contínuament. En general però, la Geneviève no li venia al cap més que sota la dutxa o quan despert, amb la llibreta o la novel·la a les mans i la Sophie encara dormint, fumava una cigarreta de cara a la finestra. Efectivament va reprendre els "Tres tristos tigres" i aconseguí donar per acabats quatre dels nou capítols que tenia escrits, havia fins i tot arribat a modelar mentalment el final de la història.

La relació que va establir-se amb la Sophie no tenia promeses ni paraules tendres. Es limitaven a trobar-se per passar-ho bé, amb una mena de codi no escrit en el que cadascú respectava l'altre i no feia més demanda que allò existent. Així, moltes nits ell no es quedava a dormir a la 207 o ella marxava abans del matí de la 206, com si el fet d'adormir-se junts massa sovint comportés un grau de compromís que vulnerava aquell pacte no parlat en veu alta. Més exemples d'aquella actitud eren que, si alguna nit un dels dos muntava sortides sense l'altre, no s'ho recriminaven i, de fet, acabaren no preguntant tampoc. En Dedé corregia el llibre davant la Sophie però no li ensenyava ni una frase, i ella marxava a la feina i tornava quan podia o volia, sabent que ell no estaria esperant i després no s'enutjaria. El marxant d'art, malgrat que a finals de novembre i començaments de desembre inicià el costum d'enviar una remesa de clavellines rosades a la Sophie dos o tres cops per setmana, no sortia a les converses. I encara que la Geneviève es presentés algun dia per sorpresa (cosa que degut a la manca de resposta de les trucades va passar a fer més sovint que mai) tampoc se'n parlava. Només amb les mirades i amb l'actitud, ambdós havien traçat una pantalla transparent que impedia sobrepassar els límits de la implicació.

Gràcies als contactes que la Sophie havia fet quan era amant del marxant d'art, en Dedé va coincidir amb un editor de Montpeller que va agafar uns quants dels relats inèdits que guardava en una carpeta i cinc dies després el va trucar. Monsieur Parnasse tenia la intenció de llençar al mercat una revista de literatura de caire alternatiu a l'habitual, i volia que en Dedé en fos un dels pilars. Sense data de sortida encara, el fet que en Parnasse accedís a fer-li d'avalador literari, va permetre que els de Le Parisien li donessin més temps de marge, ja més contents al veure que en Dedé era reconegut per algú a part d'ells. I s'hi va embrancar, sense acabar d'adonar-se que potser adquiria un compromís que no podria acomplir.

Aquell fet va refermar la relació amb la Sophie i els fets amorosos esdevingueren costum. I les costums provocaren allò inevitable, malgrat totes les promeses silencioses i encara que mai s'havia deixat entreveure que allò portés enlloc, en Dedé va observar com la conducta d'ella anava, de mica en mica, canviant. Demanava més sovint que abans que ell es quedés a dormir després de fer l'acte sexual a la 207 i als matins li costava més cada vegada marxar de la 206 si havien passat junts la nit allà. Sorgien de tant en tant preguntes sobre el passat proper o es deixaven caure, com qui no vol la cosa, comentaris referents a futurs no del tot immediats. És possible que si ell s'hagués adonat d'aquestes variacions a primer cop d'ull, el patró de resposta hauria variat. El cas és que en Dedé va adonar-se d'allò quan, tocant les dates de finals d'any, una nit es va trobar la Geneviève al bar on treballava la Sophie. Havien quedat que ell passaria a recollir-la i s'hi arribà ben bé una hora abans per prendre gratuïtament una absenta o dues. Amb la llibreta on tenia quasi acabat el relat per Le Parisien sobre la barra i una cigarreta rossa entre els llavis tallats pel fred d'hivern, va notar una mà que se li posava damunt l'espatlla. Era la Geneviève, que somreia amb un aire de melangia que superava l'habitual.

Van asseure's en una taula que quedà lliure al racó més apartat del local i allà, en companyia d'un holandès que prometia com a dibuixant de cartells, amb qui teòricament ella tenia una relació més o menys seriosa, va començar un joc d'atraccions que en Dedé no sabia afrontar. D'entrada la Sophie els prengué nota amb una mirada endurida i no deixà anar el seu somriure de cambrera ni per casualitat en la resta de la nit. Encara que les dues no havien coincidit mai, la Sophie deuria intuir qui era l'altra noia, potser per moviments o gestos involuntaris d'en Dedé, potser per un do natural o adquirit amb l'experiència. En segon lloc, quan la Geneviève va saber qui era la Sophie, aprofità un moment que l'holandès marxà al servei, per agafar la mà d'en Dedé, i dir-li:

- Fa setmanes que no sé res de tu. Et té ben collat, oi?

Dins seu, en Dedé va voler retirar la mà, però no va fer-ho. Dins seu, en Dedé va voler respondre de forma freda i controlada, però va callar.

- Imaginava que em trucaries o diries alguna cosa.

La Geneviève va fer servir un to que ell no recordava haver vist des que el va fer anar-se'n del seu pis, on ja hi era instal·lat, quasi tres mesos abans. Era un to melós, acompanyat d'un vel líquid als ulls color cànem. Abans que ell fes o digués quelcom del què se'n penediria durant dies, l'holandès tornà a la taula amb un somriure de turista a la cara. En Dedé va mirar a la barra, on la Sophie servia licor als clients d'alts vols d'aquella zona de París, i va llegir en la seva mirada un retret.

De tornada a Le blanc tigre, la Sophie no va dir res durant quasi tot el camí. Ell restava silenciós també, a un metre d'ella, vorejant el Sena. La noia portava un abric de color negre descolorit que l'embellia. Encara que la situació era incòmode, la manca de paraules servia a en Dedé per evitar el tema que sabia que sortiria, tard o d'hora. Si no hi feia, se sentiria alleujat i creia que serviria per valorar més la Sophie; però per altra banda, considerava que era el pas natural.

- Era la Geneviève? -preguntà quan deixaren la vora del riu internant-se als carrerons del Quartier Latin.
- Ahà -respongué ell mirant el terra.
- Com és que ha vingut?

En Dedé arronsà les espatlles. Feia un esforç per simular que allò ni li anava ni li venia, que li resultava indiferent tant l'haver coincidit amb la Geneviève al bar com el fet que la Sophie mostrés per primer cop símptomes de debilitat. Febles volves començaren a caure quedant uns segons sobre les llambordes i després convertint-se en aigua. Aviat calarien i aquella blancor que tant s'havia fet esperar cobriria la ciutat finalment. Seguiren caminant e
n silenci una estona fins que una respiració trencada va fer adonar-se a en Dedé que ella plorava, lluitant per evitar-ho, amagant la cara sota l'ala d'un barret a conjunt amb el color de la faldilla.

Aquella nit, per primer cop en setmanes, no van fer l'amor. Ella es posà d'esquena al ell, mirant la paret des del llit individual, i ell restà mirant el sostre. Volia que la reacció de la noia de la 207 no li suposés res en absolut, desitjava que si ella havia vist com la Geneviève li prenia la mà no l'afectés, i va tancar els ulls procurant no pensar en cap altre cosa que el relat que havia de lliurar d'aquí a dos dies. Sense aconseguir-ho, s'alçà i encengué una cigarreta, tot mirant per la finestra com flocs de neu ara ja grans i consistents queien en multitud sobre el terra del solar, sobre les teulades de les poques cases més baixes que aquella pensió trista i freda.

Per alguna raó que la ment masculina d'en Dedé no encertava a comprendre, durant els últims dies de l'any, la Sophie s'havia proposat fer tot el possible per no treure el tema però per mostrar el seu desacord amb tot plegat. No somreia, quasi no parlava, es limitava a actuar de forma mecànica. Ell feia veure que tot allò ja li estava bé, en el fons, es deia, estava amb la Sophie per què li agradava la seva companyia, i per tenir sexe de tant en tant. Creia que havien establert mútuament, sense deixar-ho pactat però sí interpretat, una mena de contracte segons el qual allò era el que volien i extralimitar-se suposava una vulneració del pacte. O allò o res, aquell era el tracte sense firma, sense encaixada de mans. Fins que va arribar la nit de fi d'any i com si hagués estat esperant aquell moment per actuar, la Sophie aparegué tota engalanada.

- Estic convidada a una festa. Espero que no tinguessis res pensat per aquesta nit, per fer amb mi, vull dir, però fa temps vaig comprometre'm a anar-hi. No et sap greu, oi?

En Dedé, amb el seu millor vestit per sortir de nits, va mirar-la uns segons. Feia realment goig.

- No, perquè me n'hauria de saber?
- És clar... per què? -va afegir ella, i acostant-s'hi li va fer un petó a la galta-. Feliç any nou, Dedé.

Quan la Sophie va marxar per aquella porta de l'habitació 206, en Dedé restà immòbil, com una estàtua, mirant el pom rovellat i el marc desgastat de fusta barata. Al carrer hi havia més soroll que quasi cap altre nit que recordés. Cotxes, rialles, crits... tot ressonava pels carrers parisencs nevats. Faltaven encara cinc hores pel canvi d'any. Entrava per la finestra el reflex d'alguna llum de neó nadalenca, potser una campana, unes branques de vesc, un trineu... qualsevol figura dibuixada en tubs de neó. En aquella immobilitat en Dedé podria haver fet diverses coses, segurament totes millors que quedar-se quiet: podria haver sortit corrents rera la Sophie i preguntar-li què passava, encara que ja ho sabia, era una forma de trencar el gel dels últims dies. Podria haver-li demanat, sense preguntar res, que el deixés acompanyar-la, o haver dit que volia passar la nit de cap d'any amb ella. Podria haver donat per acabada la relació, el pacte, haver-se dit a ell mateix que era la Sophie qui trencava les clàusules que els unien i deslliurar-se de la presó que s'estava muntant ell tot sol. Però restà immòbil. Quiet per fora i per dins. Àdhuc la lluita que mantenia amb ell mateix per protegir-se s'havia deturat. Per sort, o per desgràcia, el propietari greixós, Monsieur Garcia, va interrompre aquell estat letàrgic trucant amb energia a la porta. Tenia una trucada.

Caminant pels carrers nevats i foscos, amb les mans a les butxaques i el coll de la americana alçat (a la qual li convenia una visita a la bugaderia), en Dedé pensava si no havia estat un error respondre tant entusiàsticament a la proposta de la Geneviève. Allò potser denotava desesperació i la posava en avantatge. La noia li havia donat una adreça on un grup de gent d'allò més esnob passaria la nit de cap d'any; afegí que tenia ganes de veure'l, que volia parlar-hi. Segurament, pensà tot creuant el riu, hauria d'haver-se fet de pregar una mica. Ara ja era massa tard i feia massa fred per escarrassar-s'hi gaire. De tant en tant, entre petjada i petjada sobre l'estora blanca, li apareixia de forma fugaç, quasi imperceptible, la imatge de la Sophie passant-s'ho bé, encara que dolguda per no ser-hi ell, que marxava com un traïdor a trobar la Geneviève. I es convencia que allò era el que deuria sentir i pensar la Sophie, envoltada d'engalanats marxants d'art fregant la cinquantena, brillant per la seva joventut i bellesa entre copes d'absenta.

La manera més fàcil que va trobar en Dedé per tornar a la fredor que creia que el salvava de caure en cap parany no desitjat, fou abocar-se, precisament, a l'absenta. De tal manera que mitja hora abans del canvi d'any, portava al damunt una quantitat d'alcohol suficient com per no parlar amb claredat i molt menys per pensar, no només amb claredat, sinó de cap manera. Va deambular a tombs entre convidats riallers de les seves suposades gràcies, que no ho eren, va intentar atemptar contra alguna jove parisenca sense èxit i va trencar un parell de copes, fins que després de les campanades, la Geneviève el va agafar pel braç i l'allità a una de les habitacions de convidats, no sense abans dedicar-li una carícia tendre a la cara sense afaitar i fer-li un petó al front. A les fosques, amb la música de fons i els sons de riures i vidres servits de xampany o vi, en Dedé es va concentrar en dormir abans que una llàgrima rebel escapés del control dels seus ulls color oliva.

Quan es llevà el dia 1 de gener, el cervell semblava voler sortir del crani despentinat. Va moure's amb dificultat pel passadís d'un pis immens, decorat estil Lluís XVI amb tocs modernistes i pintures dadaistes, combinació que ferí la poca sensibilitat que tenia de bon matí. De bon matí? Un rellotge de pèndol marcava més de la una del migdia. Estava tapat, feia molt de fred i la neu seguia impertorbable sobre els balcons i carrers de París. En un sofà descobrí una parella dormint la mona, en una sala adjacent al saló hi trobà un noi ballant amb una copa a la mà, prop d'una noia que feia veritable cara de trobar-se molt malament. Després arribà a una biblioteca, on l'holandès amic de la Geneviève dormia amb la boca oberta i la bufanda embolicada com si dormís al carrer. Va entrar en un bany, va vomitar, es netejà i cercà la cuina. Allà una altra noia vestida com la nit anterior preparava cafè. N'acceptà una tassa i s'assegué a una de les cadires que donaven a un petit balcó.

- Saps on és la Geneviève? -li preguntà després d'acabar-se el cafè.
- Qui?

En Dedé no va repetir la pregunta. La nit passava deuria haver-hi més de trenta persones a la festa, de manera que no l'estranyà que entre ells no es conegués tothom. Fumà una cigarreta observant el migdia ennuvolat i després d'assegurar-se que portava totes les seves coses a la americana. El panorama, que feia només uns minuts deuria ser desolador, anava netejant-se de burilles i gots o copes brutes. Perdut en la seva ressaca, notà una mà que agafava la seva. La Geneviève el saludava amb un somriure d'ulls cansats, i li féu un petó a la galta. Van anar a menjar alguna en una de les poques tavernes que van trobar. Havien deixat l'holandès dormint la mona al sofà de la casa. Durant la major part d'estona no van dir res, però ell notava els ulls de cànem clavats sobre la seva barba de dos dies, sobre el seu nas egipci i les celles negres; per alguna raó la Geneviève l'escrutava, intentava llegir-lo, com no havia fet mai fins aleshores, ni en els moments en que semblava que l'amor entre ells era recíproc, sense ser-ho veritablement. De fet ella quasi no va menjar les torrades amb mantega i melmelada de gerds, mentre ell devorava quasi amb afany el seu esmorzar continental servit més enllà de l'hora de dinar. Empassar li feia oblidar momentàniament el mal de cap que tenia.

- Et trobo a faltar, saps?

En Dedé va deixar de mastegar. S'eixugà els llavis tallats amb el tovalló i mirà la seva interlocutora mentre bevia suc de taronja natural. No sabia si estava preparat per començar el nou any d'aquella manera. Era un dia com qualsevol altre però ni en un dia així sabria dir si estava preparat.

- És curiós -continuà ella-, des que vaig demanar-te que marxessis he estat donant tombs com...

Va respirar fons, un tel de llàgrima es mostrava rera les llargues pestanyes. En Dedé seguia en silenci, amb l'esquena recolzada a la paret del local. Procurava mantenir la ment en blanc, desitjant que les seves neurones encara panxacontentes d'absenta es relaxessin. Potser, si escoltava sense processar del tot, aquella conversa passaria de llarg.

- I l'altre dia me'n vaig adonar de perquè ha estat així -prosseguí amb veu trencada - No puc evitar tenir la sensació que el que he fet ha estat cercar allò que tu em donaves.
- No vas voler-ho, aleshores.

Ella va treure el fre de les glàndules llagrimals. En Dedé se sentia repulsiu per no mostrar el que volia, per no ser tant cabró com havia pensat que seria si aquella situació es donava, tants cops que l'havia imaginada, inclòs assajada sense escenificar. I per no tenir clar què havia de fer o dir, què s'esperava d'ell.

- Tens raó però... no és que no ho volgués, Dé. És que no sabia que allò era el que volia.

La cara de la Sophie es passejà uns instants en records pels ulls d'en Dedé. No anava acompanyada de sensacions, ni de sentiments, ni de sons. Després s'esvaí, com si una part de la seva memòria hagués bufat per fer-ne desaparèixer el rastre de vapor. La Geneviève plorava, silenciosament. Agafà un tovalló de paper i es sonà el nas. El maquillatge dels ulls s'anava deformant de mica en mica, res més lluny a les imatges de pel·lícules romàntiques en les quals ella segueix bella malgrat tot i ell es manté dur i implacable. En Dedé se sentia dèbil, es veia mariner a la deriva dubtant entre si aferrar-se a la corda que
li llençaven des del vaixell, en el que ja sabia què hi trobaria, o intentar nedar fins la costa més propera, tot i no saber-ne la distància. Fins ara havia cedit a tots els desitjos d'ella, quasi sense rèplica, com si fossin l'únic punt que el mantenia unit a uns records de fals idil·li; totes aquelles cessions es devien a que s'agafava a l'esperança que mentre ella encara fos allí no s'enfonsaria del tot. Ara que la Geneviève tornava realment, ara que hauria de voler cedir, que s'havia de limitar a fer que sí com totes les vegades anteriors, ara no ho feia.

- No dius res?

En Dedé aixafà la cigarreta que feia uns minuts havia encès contra el cendrer de metall.

- Necessito pensar -va respondre.

Mentre sortia del local podia escoltar-la, encara que només fos en la seva imaginació, i la veia plorant. Al carrer, l'aiguaneu semblà haver esperat a que ell trepitgés el terra per començar a precipitar-se, molt dèbilment. Va caminar embotit dins l'americana, mirant el terra, fins la pensió. Allà el va rebre Monsieur Garcia que li allargà un sobre de forma automàtica, sense mirar-lo en cap moment. Malgrat el fred ell suava, aquell home gras sempre suava. Obrí el sobre tot pujant les escales amb graons que grinyolaven, plens de forats.

"Estimat Monsieur D. D.
Degut a l'èxit que sembla tenir el seu relat setmanal, ens plau comunicar-li el nostre interès a augmentar, per part de la revista Le Parisien, el grau de vinculació. Li agrairíem que es posés en contacte amb nosaltres per tal de tractar aquest nou vincle, que inclouria la possibilitat d'editar un conte de cinc pàgines al suplement mensual.
Atentament..."

Una de freda i una de calenta. Va guardar la carta dins el sobre tot just davant la porta de la 207, d'on en sorgia una música rovellada de transistor envellit. Estigué temptat de picar, però finalment va fer mitja volta i entrà a la 206, on es tombà al llit i s'endormiscà durant uns vint o trenta minuts. El desvetllà un xiscle provinent de les escales. Només obrir la porta es trobà amb un espectacle dantesc: el cos de Madamme Torner queia de cintura cap amunt d'un dels esglaons que pujaven al tercer pis de la pensió. L'home escanyolit que netejava les escales estava tremolant contra la paret i el xiscle fou de la Sophie, vestida per marxar. El propietari aparegué pujant tan ràpid com va poder, les escales i en veure-ho començar a remugar i a proferir malediccions contra tot allò que es mogués. Altres inquilins feren acte de presència. Veient que ningú es mostrava capaç de trucar la gendarmeria, en Dedé va baixar a trucar.

Durant tot el que quedava de tarda, tant ell com la Sophie, d'escanyolit i d'altres inquilins que ja habitaven la fonda durant la desaparició de l'antiga hoste de la 207, restaren asseguts a les escales de la recepció, mentre en una habitació buida, un comissari que no podia ser més francès, interrogava pacientment a tothom.

- Com estàs? -preguntà en Dedé a la Sophie.
- Encara tremolo -respongué ella.
- Vull dir... en general. Va tot bé?

Ella arronsà les espatlles i provà de fer aquella ganyota simpàtica que li servia per coquetejar, però li va sortir estrafolària, quasi grotesca doncs no era natural aquest cop.

- De fet -afegí ella- només fa unes hores que ens hem vist, no?

S'havien acomiadat just abans de sopar el dia anterior, i ara, primera tarda de l'any nou, ell li parlava com si fes mesos que no es veiessin. De fet, aquella era la sensació que tenia. Van cridar-lo primer a ell per declarar i, tot just abans que de girar-se, proposà a la Sophie d'anar després a prendre alguna cosa. Ella va dibuixar un somriure melancòlic i va fer que no amb el cap. Només li van fer preguntes monòtones, sense cap mena d'interrogant que a ell, simple aspirant a escriptor, li semblés realment vital pels fets. En Dedé a penes coneixia Madamme Torner, se la trobava algun cop al replà del segon pis, es saludaven i prou. Sabia que ella tenia algun amant, al que no havia vist mai la cara, i no havia sentit mai cap soroll sospitós. La dona havia deixat la pensió sense pagar, sense dir res i abandonant les seves pertinences.

Avisaven per ordre d'habitació, de manera que cinc minuts després, quan ell sortia, la Sophie entrava. Dubtant entre si esperar-la o no, va creure convenient deixar que fos ella qui decidís i es tancà a la seva cambra. Va treure la novel·la per acabar i en fullejà els últims folis. Poc a poc, a mesura que entrava la segona nit de l'any, es va anar endinsant dins la seva obra i aquesta l'absorbí, fins al punt que ja deuria ser ben entrada la mitjanit quan les llums del cotxe patrulla el van fer tornar a la realitat. Va veure per la finestra com entraven dins el cotxe, aparcat al solar en construcció, el petit i nerviós home de la neteja. Allò li va fer venir gana i va aprofitar per baixar a cercar quelcom per menjar. A l'entrada, Monsieur Garcia, el propietari, l'informà:

- El pobre desgraciat ha acabat confessant, pel que sembla el molt imbècil n'estava enamorat i va decidir clavar-li una ganivetada.
- Com s'ho deuria fer per amagar-la ell sol a les escales?
- Que es pensa que sóc detectiu, jo?

Amb aquella agradable resposta, l'home permanent ment suós va tancar-se dins el seu cau de la recepció. En Dedé havia arribat a pensar que podria intercanviar més de dues frases cordials amb ell, però s'equivocava. Va deambular pels carrers nevats i foscos fins entrar en un restaurant regentat per cubans que li serviren entre rialles una mena de carn amb suc. El restaurant estava, a excepció d'ell mateix, buit de clients i a part del cant apagat del cuiner el silenci era gèlid. No havia tingut temps de pensar més en la Geneviève, i fins i tot li dolgué que ara aparegués de nou a la seva ment cansada d'aquella nit. Va pagar i tornà a la 206, la pensió estava adormida després d'un capvespre intranquil.

Quan va tornar a agafar "Tres tristos tigres", en Dedé s'adonà complagut que pràcticament la podia donar per acabada. Semblava que, com més agitada tingués l'ànima, millor li sortia el do d'escriure. Tot allò que s'havia de retocar ho havia arreglat i sense quasi bé voler-ho, el capítol vigent havia anat derivant per ordre natural en l'últim, en la conclusió. Els tres tigres tristos de l'obra: filòsof, adolescent i un tercer personatge de caire tèrbol només nomenat, que simbolitza una al·lucinació del protagonista, que va emmalaltint amb el temps, li semblaven ja arrodonits i que transmetien allò que ell volia. Evidentment, pensà tot encenent una cigarreta davant la finestra, amb les últimes pàgines entre les mans, no era cap obra mestra, ell no era un geni, però quasi havia acabat i ja en tenia prou.

L'endemà al matí s'adormí. Deurien ser quarts d'onze quan va sortir corrents de la 206 amb el cap posat a Le Parisien, on volia anar per concertar una entrevista amb l'editor i augmentar així la seva participació i el seu sou. L'entrevista la feren en deu o quinze minuts, estaven entusiasmats amb que en Dedé portés el projecte de Monsieur Parnasse, que resultava ser algú dins el món no comercial de la literatura francesa. Van firmar un acord per un any de col·laboracions mensuals que s'afegien a les setmanals.

Satisfet, convençut que aquell 2 de gener seria un bon dia, tornà a Le blanc tigre. Tot just posà un peu al corredor va ensopegar amb una maleta. La porta de la 207 era oberta. Hi entrà. La Sophie estava vestida de viatge i al seu costat Monsieur Garcia comprovava que no faltés res a la cambra.

- Te'n vas?
- Me'n vaig -afirmà ella.

La seva mirada era trista, perduda en algun lloc molt llunyà. De sobte ell també es sentí a molta distància i una profunda sensació de melangia l'envaí.

- Em... em pensava que podríem parlar.
- Més val que no.

Malgrat la seva veu trencada, el to era ferm. En Dedé va saber que res la faria canviar d'opinió. Com va saber que marxava per culpa seva.

- Em sap greu -va dir.
- Sí -ella va canviar després l'expressió, provant de somriure-. Però no tot pot anar com ens agradaria.

Tot allò que ell no havia vist fins la tarda de cap d'any, dos dies enrere, ho llegia de sobte en el seus ulls. Efectivament, el pacte s'havia vulnerat i ara en pagava les conseqüències. Ell, en canvi, que l'havia mantingut, hauria de sentir-se tranquil i serè? La Sophie li acaricià la cara amb el seu guant de persona sofisticada, o que havia estat sofisticada temps enrere.

- Adéu, Dedé.

Monsieur Garcia, en l'únic acte gentil que li havia vist mai en els mes de dos mesos que feia que vivia allí, va prendre la maleta i la baixà davant la noia, que amb un vestit que la feia més bonica del que en Dedé l'havia vista mai, va desaparèixer escales avall. Ell va restar immòbil, com una estàtua, mirant el pom rovellat i el marc desgastat de fusta barata. A fora se sentia algun clàxon de cotxes atrapats en un embús. Lentament es va girar i sortí al carrer nevat. Els pneumàtics deixaven restes de neu bruta a les voreres. El taxi on deuria haver pujat la Sophie, en direcció desconeguda, es mesclava amb els cada cop més comuns automòbils. Amb la ment dispersa, sense tenir res pensat, va trobar-se ben aviat que els seus passos el portaven directe al pis de la Geneviève.