ostia m'ha molat molt...
t'acabo d'enganxar fullejant per aquí o per allà i m'ha aparegut el teu text... ostres que bo...
em sembla que passaria de la teva autocensura i escriuria el que em rotes mira que deixar-te posar l'última frase... no masclista no queda.. ara... autèntica... jajajaja

es perfecte...

un dels millors poemes i et transmet tot un conjunt de sensacions que es massa.

ei avui estava estudiant i realment aquest relat m'ha fet sentir tan bé i tan... m t'ho diria.. em vull transformar en arbre per poder experimentar tot aixó i mes... poder ser un dia algú com la cançó d'arrels...

clavarè les meves arrels creixent de cara el cel donarè fruit abundant... i l'hivern m despollarà de neu em cobrirà i donarè fruit abundnt...

es tan maca...

t'agraeixo plenament aquest moment...
un fort peto...

ei me l'he començat a llegir i m'encantava, m'hi trobava plenament... somiava en un conte de fades, però noi a la que tornes a la realitat trenques tota l'harmonia del text, es massa realista, ho podies seguir amb el conte de fades sense fer el salt tan brutal, pensa que en la realitat també té els seus moments d'encant i no cal maxacar-ho tant...

ens veiem en el pròxim vol per les alzines.
sort.

ostres que radical però el mateix temps pot esser veritat...
kines coses que escrius... si un dia mai tot això arriba a ser veritat no em busqueu en aquest mon...

m'ha atret el títol, però el llegir-lo penses k realment està succeïnt això i si arribessim a saber que pensen els arbres podria ser criminal perquè es massa fort tot això per ells i no poder fer res mes que murir-se.

sara