La curta historia d'un bell cadenat

Un relat de: bardissa
candau_petit_zpsd40e029d photo candau_petit_zpsd40e029d.jpg

Tanta il·lusió m'obsequiares
lligada al teu cadenat
que quan més tard la estripares,
que en faria jo amb la clau?
Temors foren qui et traïren,
sembla fàcil renunciar
creguen-te fort t'endurires
fins poder-te'n oblidar.

I a mi que m'esgarrifava
la absència del teu mirar
quan aquest cop t'allunyares
t'havia de deixar anar.
Em queda una cosa bona
que és tot el que així he crescut,
i aquell cadenat amb clau
que són el joc d'un absurd.

D'oblidar aquella mirada
ha arribat per fi el moment
aquella tant estimada
per dolça i irreverent.
I respecte al cadenat
que mai vindràs a buscar,
abans no m'hi torni a fer mal...
crec que el llençaré a la mar!

2 de Novembre 2012

Comentaris

  • fas be[Ofensiu]
    Epicuri | 11-02-2013

    De llençar ben al fons,
    cadenes i cadenats.
    Molt be de comentar,
    que de poesia, en saps!

    Què es si no, de cor
    fer via, tot trencant
    lligams banals?

  • Bardissa[Ofensiu]
    Gabriel M. | 27-01-2013

    Graciós i enginyós poema. M'ha agradat i entretingut.
    Una besada.