SOBRE VEREDICTES I COMENTARIS... {Repte DCXXIX (629): Teranyines [rnbonet+d.]}

La bicefàlia és convenient, de vegades. D'altres vegades, però, és un xic dificultosa, sobretot per a una pàgina que sembla estar en hores baixes, pel que fa a assiduïtat o participació reptaire. Algú subscriurà aquestes paraules; d'altres les refusaran sense pensar-s'ho dos cops. Els més veterans recordaran temps millors en el REPTE (abans inclús de la proliferació d'altres reptes que donaren un adjectiu per a diferenciar-lo dels altres “fills” [el famós, i també qüestionat, CLÀSSIC]).

Ara ens ha tocat una convocatòria conjunta a en rnbonet i a un servidor i aquesta ha obtingut diverses participacions, deixant de banda les esperades de la família mènica. Amb un retard considerable, jo deixo els meus comentaris, mentre el mestre Bonet arriba de la seva aventura balneàrica, amb un veredicte pensat però que no airejaré fins que no hi hagi consens amb l'altra meitat.

El resum dels textos és positiu, amb una gran imaginació i bona qualitat en cada aportació. Sembla ser que les teranyines tenen efectes per a obrir portes màgiques i insòlites. Pel que fa als textos mènics, no hi ha cap sorpresa ni contratemps: són un devessall imaginatiu que ens enriqueix el subconscient i les neurones que puguem esmerçar en la invenció de mons i anècdotes, situacions i imatgeria en general. Tant el de la Mena Guiga, fora de concurs, i el de la touchyourbottom. I, com no, el tanganíkic sempre travessant el límit (o no) del decòrum.

La lliçó rubbabertanèrica tampoc no es queda enrere en el reguitzell de mots de la malgratenca i ens ofereix en un text breu però concís i impecable, una lliçó que no oblidarem (tampoc el protagonista del relat) i que, de ser senyores, hauríem de tenir en compte. També caldria tenir en compte certes faltetes que s'han deixat caure en la redacció del relat.

Els textos sempre profunds d'aleshores tampoc no han perdut terreny aquesta vegada i els paràgrafs carregaven els neulers de la revolta i de la netedat, i d'adonar-se que, malgrat tot, la qüestió no queda esbandida ni clara. Potser....

I gairebé al final del termini, el text d'en Vicent Terol ha afegit una pinzellada kafkiana a tot plegat. Un text a l'alçada de l'autor txec (o a qualsevol deixeble [o el melvillià predecessor Bartleby] posterior), que posa dubtes en l'elecció, i el veredicte. Almenys per a un servidor (que ja ho té força més clar que fa uns dies).

Resto a l'espera, com tot l'elenc reptaire, de la tornada (aviat s'esdevindrà) del xicon del Sud del Gran Riu.


d.