RepteClàssic DCCLXI - GOSSOS - Comentaris i veredicte

Bon dia .
Abans de fer els comentaris voldria dir-vos un parell de coses. Primera, he vist que les condicions del repte, narrador no humanitzat i explicar una història, són, fins a cert punt, contradictòries. Com menys humanitzada estigui la veu del narrador, com més propera a la d'un gos real, més difícil serà que ens expliqui una història. Segona, arran de certes discussions aparegudes al fòrum, tinguem calma, això no és més que un joc, ningú aquí és un professional de l'escriptura, venim a aprendre i, sobretot, a passar-ho bé, per tant, seré molt flexible com a jutge, i acabaré decidint el guanyador amb un criteri absolutament arbitrari, però amb bona fe.

Dit això, som-hi .



*Buldog francès, de Prou bé.

No fa gaire que soc en aquesta gàbia, soc un cadellet jo.
Passa molta gent que em mira, fan mala cara, diuen que soc molt lletja. No sé què vol dir això. Tots passen de llarg.

Guau! Aquest home no passa de llarg. Va amb una dona. Parlen. Ella mou el cap de banda a banda i gesticula. Ell mou el cap de dalt a baix i també gesticula mentre em va mirant i mirant. Jo també el miro. Surto del fons de la gàbia i m'apropo a la reixa. Alço el cap i les mirades es troben a mig camí. L'home fa una cosa amb la boca que se li eixampla i m'agrada. La dona arronsa les espatlles.
Soc tan joveneta que no entenc res del que passa, però em sembla que…

La dona que m'ha cuidat obre la porta de la gàbia i em fa sortir.
Sento que m'alcen de terra i estic en braços de l'home.
Quina escalforeta, que bé que hi estic. L'ensumo i m'agrada la seva olor. Acluco els ulls i em deixo amanyagar.
– Que dolça que ets! Me la quedo. Ens la quedem oi?
La dona ara apuja i abaixa el cap.

Ja sé que soc una gossa, però també sé que començo una nova vida.

– Vine! Dolça, jeu aquí!
– Vine! Dolça, menja!
– Vine! Dolça i m'abraça!

La dona també m'acaricia i em parla baixet, crec que ja m'estima també.

Avui hem anat en cotxe a un camp on hi ha més gossos i gent que deuen ser els seus cuidadors. Veurem què hi fem aquí.
És divertit córrer amb companys que tampoc saben què hi fem allà, però juguem i ho passem bé.

Arriba una gent que fan callar tothom i comencen a xerrar. Tots els escolten amb molta atenció.

Quan arribem a casa noto que les coses van diferent: amb més ordre, més alhora, sembla que van anar a aprendre com s'ho havien de fer amb mi.

L'altre dia vam anar a un lloc on una noia vestida de blanc em va fer una mica de mal… em va punxar amb una agulla i vaig notar que alguna cosa entrava on havia punxat. Després em van acariciar una mica més del compte, jo ho havia aguantat molt bé, però els vaig deixar fer… els agrada aviciar-me.

M'he fet gran, diuen que tic dos anys.

Ara som de càmping. Hi anem molt. Als tres ens agrada gaudir de la natura.

Quina sort que tinc!

Comentari .
És un relat molt dolç, Prou Bé. És de lectura lleugera i fàcil, i et deixa amb bon gust de boca. La història és senzilla, la compra d'un gos per part d'una parella. La veu narradora està molt humanitzada, i podria estar-ho menys. Per exemple quan el gos diu: ' fa una cosa amb la boca que se li eixampla i m'agrada' , està molt bé, no ens diu que la noia somriu, ell no sap que és somriure, però el lector ho entén perfectament. En canvi, quan diu que és un cadell, no fa falta el lector té prou pistes per saber-ho, i ell, el narrador, no sap que és un cadell. És només un exemple. Amb poc esforç moltes de les coses que diu el gos les podries fer menys humanitzades, com has fet, molt bé, amb el somriure. Gràcies per participar Prou bé.





*La meva lluita, de Joan Colom .

No us confongueu amb el títol: els meus bigotis no són un apèndix estret i ridícul, sinó amplis i funcionals; la meva lluita, que tot seguit explicaré, no ha estat per revengisme sinó per una alimentació millor, si no més saludable sí més plaent.

Tot començà quan vaig aterrar en una casa habitada per quatre personatges. No vaig trigar a reconèixer els dos més petits com a germans grans, meus, i els dos majors com la parella alfa de la gossada —d’ara endavant "els amos"—: no podia ser d’altra manera, si només em feien carantoines i em procuraven menjar. I del menjar, precisament, us vull parlar.

Els amos van seguir donant-me el pinso que prenia abans, d’ençà que em deslletaren. M’hi havia conformat mentre no vaig tastar cap altra cosa, però l’olor que emanava de la cuina i després, a taula, era temptadora. Ja m’havien educat perquè no m’enfilés, però el que feia era plantar-me, assegut a terra, amb el cap ben dret i els ulls planyívols, i no trigaren a caure cosetes, cada cop més. Però algun malànima els devia haver dit que allò era nociu, perquè el règim de pinso va esdevenir-se estricte.

Com m’ho podia fer, per assegurar-me compartir amb els amos les menges? Se’m va encendre la llumeta un dia que, remenant les escombraries orgàniques —els amos eren molt cívics i classificaven les deixalles— vaig cruspir-me peles de patata que em van caure malament, i quan em tregueren a passejar anava de diarrea. La mestressa va tenir dificultats per treure-la de la vorera amb la bosseta de plàstic amb què ho feia habitualment, i vaig percebre el fàstic que li produïa. La diarrea em va durar un parell de dies més, i em degueren veure tan fotut que es compadiren i tornaren a compartir amb mi el seu menjar.

Com que, per pura coincidència, just a l’endemà ja tornava a defecar amb normalitat, vaig ordir un pla: quan deixessin de donar-me extres proteïnics, tornaria a furgar la brossa per ingerir peles vegetals i repetir el cicle diarreic.

Els amos necessitaren tres seqüències més sols_pinso → caca_tova → pinso+tall → caca_dura per lligar caps, establint una relació de causa a efecte entre el que em donaven de menjar i la consistència de les femtes. Una sort, perquè jo ja no podia més i era a punt de deixar la purga. Va ser dur però ara puc dir que som cinc, a taula.

Comentari.
Una història amb la qual , n'estic segur, tots els amos de gossos ens podem sentir identificats: la lluita dels peluts per accedir al nostre menjar, molt més saborós que el seu pinso. L'estratègia del narrador és molt creïble, els gossos aprenen a manipular els seus amos. La veu narradora té encerts, la identificació dels humans alfa i de les criatures com a iguals, està molt bé, però també és massa humana a vegades, però, com he comentat a l'inici, us ho he posat difícil: compaginar la mínima humanització del narrador amb la necessitat d'explicar una història, és tot un repte. Gràcies per participar Joan .





*Bobby, de Kefas

S'hi estava tan bé al costat de la llar de foc! Mig endormiscat havia sentit arribar algú. Era ella, que sempre arribava amb bosses, apressada i neguitosa. Ell, com sempre, s'aixecà i s'hi acostà fent saltirons al seu voltant. Esperà que es tragués l'abric i deixés els paquets sobre la taula per posar-li el cap a l'abast de la mà. Sempre l'acariciava dient-li "Bobby, bon minyó" i aquesta vegada també ho va fer. Va notar però, un to de veu diferent, sec, enfadat i preocupat.

Quan se'n va anar a l'habitació la va seguir i, sorprenentment, ella va deixar la porta oberta i no el va fer marxar quan començà a despullar-se. Ell es va asseure, amb el cap dret, contemplant l'escena. A mesura que ella es treia la roba, l'anava tirant a terra, amb un gest enèrgic, enfadat. Tenia la cara encesa i mussitava alguna cosa que per a ell no tenia sentit.

Quan es va quedar només amb les calcetes s'hi va acostar. El pubis li quedava a l'alçada del morro i ella li va tocar el cap mentre deia, Bobby, avui et necessito. Ho va entendre perfectament i li va començar a llepar les calcetes. Espera, Bobby, posem-nos-hi bé. Es va girar, es va treure les calcetes i es va estirar al llit, amb els dos coixins a l'esquena per mantenir-la aixecada, i les cames ben obertes. Vine Bobby, va dir. Ell, decidit, es va enfilar al llit, es va asseure de quatre potes entre les seves cames i va començar a llepar on esperava un líquid transparent i àcid. Se n'hi va trobar un de blanc i dolcet. Mmm, quin bon berenar, va pensar.

Comentari.
Un relat d'alt voltatge, el teu. No deixa pas indiferent. M'ha fet recordar una peli del Bigas Luna, 'Caniche'. Ben escrit i morbós, no se li pot negar que explica una història i una de potent. Respecte al narrador, si no vaig errat és un narrador omniscient en tercera persona, és a dir que la veu narradora no és la del gos ( que com veiem, està molt ocupat fent altres coses com per posar-se a narrar res ). Un bon relat Kefas, gràcies per participar.






*Arrg ggr..., de allan lee

Traductor Border/ català:
Gatutxu remimaiat per la mama aquí amb la cua amunt i rebufejant meus meusmeus tot seus els mimos mama estima gatutxu que no li fa ni cas pernilet li dona pernilet tallat al matí pernilet tallat al vespre pernilet tallat gatutxu dolent numes dorm dorm dorm o meusmeusmeus de nits i mama li contesta dolç dolç dolç no pots venir que tinc el gossot jo amb mi mama i si t’agafa gossot ai gat dolç mes jojojo soc més dolç i mastego fluix la panxa de mama no com gatutxot que li urpa la mà que li fa dolceses mes despres surtim la mama i jo i jo i la mama posem el morro a totes les escletxes petxades erbes xiques maons sabates deixalles pèls de altres aromes de greixines olors de tendrum terra adobada efluvis de líquid d’escombraries de dies matxucs de gossots rata la mama em tiba quan una altra mama ve tibant rates gossos que braubraubrau bramulen contra jojojo el del pèl brillant la cua com cabellera els ulls de nen bo de por i d’enveja i ansiejo mossegar-los al cul i a la panxa la mama no vol no vol mmmm després l’aire de la sèquia amb podridura al fons ossos de conill restes de crancs mmmm aire de garces i puputs aire bo del matí i corro quan la mama em deslliga i crida quan trobo el fons del bassal mmmm bobobo per mi boooo dolç bassal de fang i m’espero que vingui la mama que rebufa i diu gos dolent però ho deixa estar perquè arriba n’Isidre Isidre estimat Isidre que li dóna carbassó i tomàquet i a mi res de verdurades, a mi a jojojo bonic jo estimat seu llangonissa em dona Isidre estimat i m’acarona i jo só un ca bell i volgut i corro entre les canyes i les altres mames i papes i quan el sol surt allà tan lluny la mama m’agafa i tornem a casa al meu jaç a l’aigua bona sona la porta aviso la mama- Mama? Un parquet d’amasson- criden, i ella baixa tres escales i jo li acompanyo i ja em se el seu nom de numero de dintitat i li entaforen un paquet com si no hi hagués prou trastam a casa però jo estim mmmmm estim estim la mama que soc el seu bonic preciós.

Comentari.
Uf! He hagut de respirar després de llegir-lo, una mica més i moro ofegat! Una veu narradora excepcional, que fa servir la tècnica literària del corrent de consciència o monòleg interior ( en Joyce és famós per fer-la servir ). El flux de pensament d'un gos, quin atreviment! El preu a pagar és que la història queda en poca cosa, pràcticament només en la competència del narrador amb el Gatutxu per monopolitzar el mimos de la mama. Un molt bon, i atrevit, relat. Gràcies per participar Allan.






*Un mal dia, de Ginebreda.

Avui serà un mal dia; la mestressa no hi és i m'ha deixat amb l'altra paia que és la que passa aquell estri que xucla els meus pèls i fa un soroll esgarrifós.
Doncs la de l'estri, Neli, li diuen, m'ha posat al plat unes boles dures amb gust de serradures. Encara no he après a parlar en la llengua dels humans, però si ho fes podria dir-li moltíssimes coses i cap d'agradable.
En primer lloc, no em deixa pujar al sofà ni al llit i he de dormir a terra com qualsevol petaner del carrer. És clar que tinc un matalasset ridícul que no renten mai amb una mena d'empremtes pintades per fer bonic, però res a veure amb la comoditat del sofà on em deixa jeure la mestressa mentre em rasca la panxa.
Després, la paia em treu a passejar tan poca estona com poc i m'atia a pixar i cagar ràpidament. Aquestes presses i que ens quedem al carrer per no anar al parc em produeixen un estrenyiment irremeiable perquè he d'alleujar el ventre dins l'escocell infecte d'un arbre, amb l'agreujant de les boles i no poder menjar herba.
Per venjar-me del seu tracte moltes vegades em pixo a casa. Una vegada, ho vaig fer al cubell de la roba acabada de plegar. Em va fotre un cop de diari al musell que encara em fa mal.
Tampoc tasto les boles de serradures. Quan la mestressa torna de viatge es pensa que no he menjat per l'enyorament. Llavors devoro el pernil dolç i el paté amb què em peixa i que m'ofereix amb un "pobret" i moltes moixaines.
Bé, el que us deia, la tercera cosa que no suporto de la Neli és que estic convençut que es vol desempallegar de mi.
Un cop ens vam trobar un amic seu a qui esperava a l'entrada del metro, un soterrani esgarrifós on s'endinsen riuades de gent com formigues. Un cop m'hi va voler fer entrar i vaig udolar tant i tan fort que va haver de renunciar-hi.
Resulta que es van saludar amb uns quants petons, ella se'n va tornar cap a casa i l'amic em va dur a passejar. Em va treure el collar i la corretja i després de caminar molt vam deixar els pisos enrere i vam arribar a una pinera. Allà, el xicot em va donar un cop al cul i va dir "ves-te'n", "corre, ves-te'n" i va girar cua. Jo, de primer, vaig arrencar a córrer feliç, pensant que potser trobaria algun conill, però de seguida em vaig adonar que em volia abandonar. I què faria jo sense casa, ni mestressa, ni Neli, ni aigua, ni res de res?
No vaig córrer, vaig volar darrere d'ell. Llavors, va canviar de tàctica i em llençà un bastó perquè l'anés a buscar, però com que soc gos vell, no vaig fer-ne cas de la treta. Ell provava de fer-me marxar i em donava puntades no massa fortes, que no em quedés senyal tot dient-me "marxa, gos de merda". Vaig pensar a queixalar-li la cama, però llavors els hauria donat un motiu per treure'm de casa o quelcom pitjor, com fer-me dormir amb la injecció letal i l'excusa de què m'havia fet vell i tornat gelós.
Em vaig amagar darrere un arbre i vaig anar seguint el xicot a una certa distància. Anava mirant el mòbil. Direu, quina novetat, tothom va mirant el mòbil, fins i tot jo ho faig si està sobre del sofà i puc pujar-hi. Però em va anar perfecte, així no es va adonar que jo el seguia.
En arribar al metro, se'n va anar escales avall i jo, que des d'allà ja sabia el camí, doncs cap a casa. Em vaig esperar a l'entrada amb un posat planyívol i manyac fins que va arribar la senyora del quart segona i em va preguntar que hi feia, tot sol a l'entrada. Jo vaig udolar amb tristor i em va pujar al pis.
Ja us deia que seria un mal dia; es fa fosc i la mestressa no torna. Estic mirant un documental a la tele on surt un avantpassat meu que era un déu i li feien estàtues d'or, l'únic orgull de raça que tenim els nostres, ja que la majoria estem aturats. De treballadors, pastors, bombers, policies, vigilants i transportistes, cada cop en queden menys.
Sento la Neli trastejant a la cuina i un olor boníssim de mandonguilles a punt per guisar. És estrany perquè no cuina mai. Ep!! Què fa amb el buirac d'agulles del costurer?

Comentari.
Relat del dia a dia d'un gos quan la seva mestressa no hi és. És una història trista, pel maltractament que pateix la protagonista per part de la Neli. La veu narradora està molt humanitzada, però difícilment es podria explicar una història com aquesta si no fos així. El final, amb l'estrany comportament de la Neli, cuinant menjar bo que un sospita que pot omplir d'agulles per matar a la protagonista, és esgarrifós. Gràcies per participar Ginebreda, ni que sigui fora de concurs.









Conclusió:

Tots els relats presentats tenen coses interessants, el nivell ha estat alt, tots m'han agradat. Però he de triar-ne un, i ho faig:

Buldog francès, de Prou bé.

Tens feina, Prou Bé.