RE: REPTE 489 - LA NATURA

He adaptat un extracte del text que tenia penjat a la bio fa un temps:


Va ser als Rasos de Peguera, un hivern remot de la dècada dels setantes. Era un dia de festa, probablement un dissabte, que els meus pares van decidir anar a passar el dia a la neu. Jo ja havia tocat neu, amb ocasió d'alguna nevada extraordinària, a prop de la ciutat, a Les Pedritxes o a La Mata. Però aquell dia haviem decidit anar a buscar-la a un lloc on li fos propi, a l'hivern, trobar-hi un paisatge nevat. Devia tenir uns dotze anys d'edat o poc més.

Després de passar el matí mirant els esquiadors amb enveja i admiració, i sense un mal plàstic amb què emular els qui baixaven amb trineu, vaig anar a l'altre costat de l'aparcament i vaig començar a pujar un pendent nevat enmig del bosc de pi roig. Vaig pujar i pujar fins que el soroll de l'estació va desaparèixer, fins que els peus i les mans em van quedar balbs. Volia tenir una experiència amb la neu i d'entrada estava comprovant que fàcilment et podia congelar els dits.

De sobte, em vaig adonar amb esglai que les pistes i l'aparcament havien desaparegut del meu camp visual. Estava ben desorientat. Els dits dels peus, mal calçats per aquesta mena d'activitat, em començaven a fer mal. Un pensament em va tranquil·litzar: "Només has de baixar; només has de seguir les teves pròpies petjades".

Però aquells instants en què em vaig trobar sol enmig del bosc nevat, amb la llum entre els arbres, el sol, la neu i el cel blau, em van quedar gravats al cor. Mentre anava baixant i m'acostava de nou al brogit de la civilització i de la gentada, ja sabia que tornaria a buscar aquella sensació. Mai no m'havia sentit tan a prop del cel com en aquella muntanya.

Anys més tard vindria el curset d'excursionisme amb el Centre Excursionista, després l'esquí de fons i l'esquí de muntanya. I cada sortida era una oportunitat per buscar aquella sensació d'èxtasi, per sentir la presència viva del tot. Ja sigui caminant sol per una pista forestal, contemplant un panorama espectacular després de fer cim, o quan tothom, monitors i cursetitstes ens havíem ficat al sac de dormir arredossats dins d'un paller, i es feia el silenci. Hi ha una cosa certa: la bellesa de la natura té el poder d'elevar i guarir el nostre esperit malalt.

Malgrat la pluja

No és tan difícil, sols és qüestió de sortir de casa. Sí, avui plou i fa aire. El migdia fa estona que ha passat, però he sortit de casa. Els carrers negats de gent atrafegada amb ganes de tornar al seu domicili familiar. I jo? tan sols vaig de visita, sense presses.
Com no tenia ganes fer-me el dinar he anat al restaurant d’uns amics, feia temps que no els visitava, res no els ha canviat el bon humor, diuen estar cansats de tanta feina, però se’ls dibuixa un discret somriure; els ha fet molta il•lusió veure’m. Primera victòria del dia. Després he anat a una llibreria de vell a la Barceloneta per cercar un llibre de poemes del Quasimodo, el llibreter feia dies que m’esperava, el tenia dins d’un paquet per a mi. M’ha preparat un cafè amb la seva vella italiana, no vol ni sentir-ne a parlar d’aquestes modernes que van amb càpsules. Hem rigut abraçats i ens hem acomiadat després de fer-li dos nous encàrrecs i amb la promesa de quedar un dissabte per menjar-nos uns musclos a la marinera, tot mirant el mar. He agafat el metro i m’he encasquetat els auriculars a les orelles, volia intimitat i tendresa, m’he posat unes cançons velles, o no tant, de la Chantal Krebiazuk, he començat amb “Eve”, i després tot ha seguit rutllant de meravella. He arribat a la meva estació; Hospital Clínic. El meu germà gran m’esperava, feliç i jovial. Hem xerrat, hem rigut una estona, allò que ens permetia la cambra i el veí. Ha caigut la promesa d’un dinar de pel•lícula tan aviat com es trobi bé per caminar, abans del Nadal ens hem assegurat; ho farem! Ha vingut la seva dóna, ens hem rigut també amb ella, i ja era tard, he fet camí cap a la llar.
Un cop dins la solitària llar, m’he ficat de dret a la cuina on m’esperava aquella litografia de la tardor d’Arcimboldo, la vaig comprar a París, un dia de pluja. Molts cops me la miro, com quan tinc gana fora d’hores. La miro amb insistència i la gana desapareix.
I crec que he viscut un dia, sense exagerar, desbordant. És curiosa la tardor d’aquest retrat del senyor amb la cara plena de fruites i hortalisses. Quines coses em passen pel cap, i penso que he viscut, amb majúscules, un dia meravellós, que malgrat la pluja m’anegava el cor, avui li he fet veure el sol.

Verrà la morte e avrà i tuoi occhi-
questa morte che ci accompagna
dal mattino alla sera, insonne,
sorda, come un vecchio rimorso
o un vizio assurdo.

[Vindrà la mort i tindrà els teus ulls
aquesta mort que ens acompanya
des del matí fins al vespre, insomne,
sorda, com un vell penediment
o un vici absurd.]

Cesare PAVESE.


En Serapi Fonoll vol ser poeta. Amb 18 anys i amb tals ínfules literàries, ha llegit i llegeix amb avidesa tot poemari que li cau a les mans. Només ha fet una excepció en topar amb Cesare Pavese. Perquè s'ha adonat que, enmig de la foscor depressiva d'una vida torturada, pot entreveure's la llum i l'èxtasi del Poeta majúscul, capaç de crear versos tan bell i emotius per interessar-se no només en la seva obra íntegra, sinó també en la seva biografia.

27 d'agost. Nit xafogosa i clara d'estiu en una contrada enretirada i aïllada penedesenca. En Serapi s'ha endinsat en el bosc solitari en què hi regna un silenci calmós només destorbat per la pinassa trepitjada i carrisqueigs de grills a la vora. Més enllà, el remor sord del trànsit d'una autopista no trenca la màgia del moment. Respira fondo i s'omple les pituïtàries de l'aroma silvestre de la resina i de la humitat provocada per la baixada de la temperatura. Ha pensat en tot, també en aquesta frescor nocturna. I s'ha endut, dins de la motxilla, una jaqueta de punt teixida per la mare, en ocasió del seu darrer aniversari.

També hi té els setze pots de somnífers que ha comprat en setze farmàcies diferents, fora del seu poble, per no despertar sospites. Els ha dissolt en aigua, a casa lentament, perquè sigui més fàcil la ingesta. Tot està ben calculat, pensa. També la data, en què es commemora el suïcidi de Cesare Pavese. Fins i tot ha escrit un últim poema per acomiadar-se dels seus, i demanarà disculpes en un full en blanc, igual que l'anotació final del poeta piemontès. No ho farà en un hotel sinó entre pins i bestioles diverses, en un paratge igual de solitari. Ni després d'una trucada desesperada a la seva amant, això perquè no en té. S'ha inventat un afer, un amor platònic amb la Marta Geneta, la noia més arrogant de la classe i la més oposada a les seves idees poètiques. I és a ella, alhora que també a un Déu en què no creu, però sempre queda bé esmentar-lo..., que li dedica uns versos, que deixa ben visibles perquè els trobin quan descobreixin el seu cadàver.


DÉU TOTPODERÓS

-A Marta Geneta, amb passió idòlatra-


Déu meu, totpoderós, cec, sord, mut,
mira'm, escolta'm, parla'm; ara
que moro vull el teu ajut,
el teu pit, que mai no m'empara.

De nou, l'Esperança he perdut,
mes veig la meva mort més clara.
Mor la flor de la joventut
i la senectut viu encara.

Fill de la tristor i del dolor,
he sembrat la morta llavor
de la vida en el camp de la recança.

Morirà el batec del meu pit,
omplert amb la veu de l'oblit,
avui que la fugaç Ombra s'atansa.

Dimarts, 27 d'agost de 1996


Està satisfet del dramatisme d'aquest sonet, de la rima i del còmput sil·làbic. De l'endreça ben visible i de les majúscules en paraules clau, que hi fan patxoca. Somriu i treu el pot amb la barreja tòxica i blavenca. La nit és clara, a la lluna li queda un dia per al pleniluni. I en Serapi s'adona de tots els detalls que l'envolten. Els pins formen figures fantasmagòriques que l'espanten lleument. Però comença a beure sense immutar-se. Els primers glops són amargs i ha d'aturar-se per evitar l'estossec. Però escura el contingut immediatament, amb ganyotes estrafolàries pel seu gust tan intens i violent.

S'ajeu i espera. L'efecte del contingut de les píndoles serà ràpid perquè la quantitat és important, una sobredosi diria ell... Pensa per distreure's i no tenir idees de penediment. Pensa en la Marta i en què, realment, no sent res per ella, ni un simple enamorament d'adolescència. És un afegitó per donar versemblança a l'emulació dels passos del seu poeta predilecte. Pensa en futbol, en la mala ratxa del Barça, que ja dura quatre temporades i en la possibilitat que acabi aviat. Han fitxat en Louis van Gaal... i tot pot ser...

Però no vol tenir cap idea de futur, que tot acabarà avui, en breu. Escolta els grills, cada vegada més apaivagats. No és que ells parin, sinó que la seva oïda comença a velar-se, com la resta de sentits. S'endormisca i se sent roncar, amb la ment en blanc, no vol recordar res més. I els versos de Pavese li tornen al cap. Vindrà la mort i tindrà els teus ulls... De quins ulls s'ha de referir ell, que no ha sentit amor per cap dona, encara? Ha fingit amors,però no ha sucumbit als braços de cap fèmina, ni als seus llavis deliciosos, tampoc a la flor del seu ventre. Plora, no se n'adona, però plora. Li cauen llàgrimes enmig de la somnolència provocada pels comprimits, un segon de lucidesa que l'astora i fa que obri els ulls de nou.

El cel fosc i poc estelat, degut al resplendor de la lluna, damunt d'ell. Se sent sol i crida. Xiscla el nom dela seva mare, però ningú no l'escoltarà. És lluny de qualsevol casa. Agafa aire de nou per tornar a xisclar i sent els llavis entumits. Els sons que surten de la seva gola esgarrifen i són difícils de reconèixer. Els grills han callat, els cotxes circulen amb la mateixa velocitat, però en Serapi ja no aconsegueix discernir els sons. Quan vomita sobre de la motxilla ho fa amb força i sense consciència del que està fent. El vòmit és calent i blavós, àcid i desagradable. El paper queda xop, la tela impermeable de la motxilla també. S'aixeca del terra i, al cap d'uns segons, un nou espasme l'encorba i treu més líquid blavós de l'estómac.

Es calma la violència d'expulsar tot el somnífer, i ara té ganes de tornar a casa, d'allitar-se i de sentir l'escalfor dels llençols i la suavitat del coixí. I despertar al matí amb el reny de la mare perquè és tard per mandrejar al llit. I somriurà en obrir els ulls i saber que, darrere de les persianes, s'hi amaga el sol. Tornarà a casa amb dificultats, sigil·losament perquè no el vegin amb aquesta fila. I potser escrigui sobre aquest episodi quan estigui preparat. Mentrestant, però, buscarà enamorar-se d'una dona que l'estimi, escriurà poemes sentits i intentarà gaudir de cada dia com si la vida li hagués ofert una segona oportunitat. Admirant Pavese, però sense obsessionar-se per cap altra biografia excepte la seva pròpia. Potser així esdevingui poeta de veritat...


d.

Navegava per les carenes de les onades. D’esquenes al fons marí, desafiava la recança i es banyava en el mar de tardor. Aquell mar de pinzellades més fosques que les de l’estiu, més fondes, més letàrgiques, més introspectives per fer de l’hivern un passatge on pogués haver-hi rebost. La cresta de l’onada li recordava a ella: efervescent, també nítida i, en esvanir-se, clara com la llum d’una onada deslligada. La ressaca la duia mar endins. A ella li agradava aquesta sensació de perdre’s. Era com deixar-se posseir per l’amant; en aquell cas, el mar.
Va eixugar-se el cos i el cabell tan ràpidament com li fou possible. L’esperaven i, malgrat que a Pals el temps es cartejava amb la distància d’una manera més propera, havia d’agafar el cotxe per arribar a la trobada. Hi havia, doncs, el mediador del temps al cotxe: vint minuts durava el trajecte de la platja d’Aiguafreda a Pals. S’afanyà a vestir-se embolcallant-se amb la tovallola: els cabells molls regalimaven sobre el jersei. Per això, va fer-se un monyo amb la tovallola del cabell i va fer cap a la reunió d’amics.
Va arribar esmolant la puntualitat. Es tragué la tovallola del cap i se sacsejà els cabells arrissats. Agafà la gavardina del seient del darrere i se la posà. Tenia fred però sentia una glopada de vida a la pell, barrejada amb l’aire barnissat d’un fred accentuat pel bany. L’aigua iodada la feia sortir d’ella i poder-hi tornar per sentir més proper el seu ésser. Equiparava a l’èxtasi la pau que trobava en l’agombolament de les onades. I ara, la companyia dels amics posaven la cirereta del pastís.
- Ets aventurera, Jana -va enunciar afectuosament el Genís.
- Ja ho saps, no hi puc fer ben bé res. L’instint m’ha fet venir al mar -va dir la Jana, segura que la decisió de deixar Barcelona prenia, cada dia més, un major sentit. Però, i els altres, on són? - va demanar ella innocentment.
- Doncs vindran... vindran... No ho fan gaire bé això de deixar-nos sols, no trobes? - va somriure amb complicitat. I ella es va deixar portar per aquella complicitat, com quan les onades la bressaven i va relliscar damunt els llavis del Genís. Ja havia passat altres vegades, altres besades, altres aproximacions, però aquests acostaments havien estat fràgils de paraules. Com dos nens petits, es miraven l’un a l’altra amb uns ulls eclipsats, que, malgrat l’eclipsi, feien quatre llums com fanals. Mai però s’havien atrevit a embarcar-se en un compromís o en una trobada d’ells dos sols: temien que el contacte quotidià els pogués atenuar aquella llum que desprenien quan estaven junts. I, per això, els darrers mesos els amics havien decidit intervenir-hi, sense ser-hi.