RE: RE: RE: Convocatòria RepteClàssic DCCLIII: A CAL DENTISTA

Un vampir català
Mon pare era barber i el constructor de dentadures postisses més acreditat del comtat.

No li faltaven batalles on obtenir dents gratuïtament. Després de les morts venia l’hora dels saquejadors, un gremi molt disciplinat i curós de les regles de l’ofici. Mon pare no tocava les dents d’or, les deixava per als saquejadors sense esperit científic, es limitava a les dents naturals.

El seu bon capteniment feia que estigués molt ben vist entre els seus col•legues. Va arribar a presidir l’honorable gremi de saquejadors i profanadors de tombes. Aquest càrrec li va donar molt prestigi i poder a la ciutat.

Era una autèntica patum al consell municipal, la seva opinió era escoltada i tinguda en compte. Ja se sap que els dentistes són gent decidida i contumaç.

Va conèixer ma mare, una noia raonablement verge, i es van casar.

Van venir temps de pau i de felicitat casolana, el pitjor que li podia passar.

Sense batalles no hi havia saquejos i els soldats del comte s’ocupaven de vigilar cementiris, morgues i hospitals per evitar la profanació. Va ser la ruïna.

La meva arribada no va millorar les coses. En veurem sense dents, em va voler construir una de les seves dentadures, però sense material disponible, ho va fer amb dents de ratpenat.

Ma mare va posar el crit al cel i ens va abandonar tots dos.

El prestigi del pare va decaure força, la ciutat era a la ruïna i comandada per un sonat que s’entestava a posar-li al seu fillet una dentadura de ratpenat.

Ja més gran vaig anar a trobar la mare. La vaig veure desdentegada. Em va somriure i em va ensenyar una col•lecció de dentadures.

Em va fer un petó al coll i vaig sentir una nova sang, un alè maternal que sempre havia enyorat.
- El prestigi se l’han d’endur els romanesos. Deixa que així sigui i no t’hi oposis. Les nostres dents ens alimenten. Les dents artificials, s’entén.

Vaig viure molt bé. Vaig xuclar molta sang. Ningú va sospitar de mi. Mai vaig sentir dir la paraula “Vampir”.

En la foscor que imperava sota el coixí, amb un estat d'ànim que oscil·lava entre la satisfacció per la feina ben feta i la por pel futur desconegut, repassava el que havia estat la seva curta vida.

Va néixer a una tendra edat i, tot i la duresa del seu caràcter, va passar algun temps desconcertada perquè no sabia qu hi havia vingut a fer a aquest món. Això l'angoixava. Veia que una cosa que ella interpretava com a mengívola se li posava a sobre, la maquinària que l'envoltava es posava en marxa i aquella carn tendra abocava un líquid blanc que corria rabent cap al fons de la cavitat. Intuïa que no ho havia de fer, però, de tant en tant, no resistia la temptació d'intentar trossejar aquella apetitosa menja. El resultat era catastròfic. La carn desapareixia, el líquid blanc es vessava i li arribaven forts impulsos de desaprovació que l'afligien.

Un dia, va notar que entraven uns cossos més petitets que no havia sentit mai. El seu instint li va ordenar que els trossegés i així ho va fer. Aquesta vegada els impulsos varen ser d'aprovació. Per primera vegada es va sentir feliç.

Va passar uns bons anys, amb algun entrebanc, com quan va notar una força extraordinària que la feia xocar amb un cos que no havia conegut abans i era molt més dur que ella. I es va trencar d'un cantó. Va sofrir molt, però al final s'hi va acostumar.

Com temia, perquè ho havia sentit en algunes companyes, un bon dia va notar que trontollava. Notava com una força l'empenyia amunt i cada dia que passava se li afluixaven les arrels. Fins que una mà la va agafar, va tibar i va perdre el contacte amb el seu sol.

I ara està, sola, a les fosques, espantada, en espera de l'intercanvi. L'agafaran i al seu lloc hi posaran un objecte inanimat i ella s'endinsarà en el pou de la incertesa amb la convicció que la seva vida ja ha acabat.

* ( la propera setmana seré fora per això el presento fora de concurs)

La primera trobada
És amic de la Carme i ella me’l va presentar. Havíem quedat a casa seva, a les cinc de la tarda, però a tres quarts jo ja estava a la cantonada. Vaig donar una volta per fer temps i no semblar que estava impacient. Ens vam saludar amb dos petons i vam intercanviar un parell de frases de cortesia. Em va fer passar a la sala i em vaig acomodar a una àmplia butaca que donava a una finestra del carrer. Ell es va quedar dret mirant-me. Em va semblar una mirada incisiva però a mida que s’acostava mes a la meva cara els seus ulls m’anaven penetrant. Té una mirada lluminosa i càlida a la vegada. A poc a poc se’m va acostar mes, tan que semblava que m’inundaria amb el blau dels seus ulls. Em vaig posar nerviosa. Quan els seus dits em van resseguir la boca, els meus llavis tremolaren i ell amb la seva veu dolça em va dir: és la primera vegada? Tranquil·la, anirem a poc a poc.
Ho havia somiat diverses vegades i n’havia parlat amb les meves amigues. Totes em deien el mateix: no ens han preparat per aquesta experiència, però ja veuràs que el final n’estaràs contenta.
Seguia mirant-me tendrament i de tan a la vora que jo li veia les arrels dels cabells que li cobrien el cap i el rastre de una incipient barbeta que se li estava tornant de color perla.
Tots els seus moviments eren pausats i tendres i jo em vaig anar relaxant gaudint d’aquella proximitat.
Va dir-me : Ha anat molt bé oi? Quedem per una propera vegada.

Des d’aquell dia es el meu dentista.