Aquest relat m'ha recordat la poesia de Rubén Dario "Los motivos del lobo" on el llop parla amb sant Francesc (hermano lobo) i li exposa els motius per a ser com és. El sant l'amanseix, però al cap de poc torna a ser qui era i també exposa els seus motius; les persones són pitjors.
Ben bé cadascú té la naturalesa que té i sempre la nostra mirada és parcial i interessada.
Un bon relat on es manifesta tot el sentit tan sols al final.

La paraula "gràcia" sempre m'ha fet gràcia.
Suposo que ve del llatí "gratus", agradable i és la mateixa paraula que en castellà gratis, en català de franc.
També em sembla que són les disputes teològiques les que la van fer famosa: el pelagianisme, sant Agustí, el jansenisme, el calvinisme; mai han deixat de tirar-se els plats pel cap, d'una manera que ens deixa bocabadats a qui ens ho mirem des de fora.
També són moltes les frases fetes que en surten: donar el tret de gràcia (que en fa ben poca), el dret de gràcia de qui mana, donar les gràcies a Déu, tenir la gràcia al cul. Abans, quan una dona et donava les gràcies, els senyors responien: totes són seves, una cortesia una mica passada de moda, però que sembla a l'origen de la manera habitual d'agrair una cosa. La meva frase preferida és: "millor caure en gràcia que ser graciós".
La gràcia i les gràcies sempre són benvingudes.

Un assassí en calent pot matar un nombre limitat de persones. Un planificador militar en pot matar milers i milers. És ben veritat que la distància alleugera molt la culpa, típicament eren els franctiradors, ara els pilots de drons també actuen així.
El relat mostra molt bé com el soldat pren consciència dels seus actes en veure les seves víctimes de prop.
Molt dura la venjança de foc amic, al Vietnam en deien "fragging" per usar granades de fragmentació. Aquests canvis de perspectiva trobo que han de ser normals en un soldat en guerra, el que és tractat com una màquina de matar, acaba prenent-s'ho seriosament i ja tant li fa qui sigui la seva víctima. Una mica de justícia, barrejada amb un molt de venjança solen fer un bon còctel.

Espero que només s'empassés la xocolata; tenir un ham enclavat al paladar és una bona motivació per a no menjar tant.
Una bona sàtira d'un tema que és més comú del que voldríem.

Un relat profundament emotiu. Els temes de la culpa i la redempció són immortals, però aquí ens fas veure que la redempció mai és completa. Les ferides que li va provocar la mala bèstia de son pare es poden tornar a obrir en qualsevol moment.
L'esgarrinxada del gat potser serà poca cosa comparada amb la cicatriu que li va quedar d'una infantesa on l'únic que podia fer era complir el somni de son pare, no viure la pròpia vida.
Un esfereïdor relat, sobre educació, la culpa, el desig d'una nova vida i les profundes ferides que queden de la infantesa.

Contràriament al teu costum d'escriure sobre monuments i edificis històrics, aquesta vegada ens sorprens amb un relat segons totes les regles de l'art.
La sàtira i la paròdia són molt fortes i estan ben buscades. Realment, no sé si hi ha "meigas", però cacics no en falten, xarxes clientelars tampoc.
Pobre Arturo, si hagués sigut sicilià, s'hauria trobat de cara amb "l'omertà", la llei del silenci.
Trobo que fa molt bé de demanar el trasllat.

Una poesia tan intensa i amb una temàtica semblant a l'anterior. En aquesta el ritme és més ràpid, en ser els versos curts i dona idea de la urgència del desig.
Molt ben trobat això de fer una oració a Santa Cua de Pansa, una santa apòcrifa, suposo que patrona de la memòria i dels records.

Una poesia intensa com poques. Molt bon ús de les imatges, sense dir les coses pel seu nom, tot és dona a entendre. Cal destacar-ne la sensualitat, com a fet la Rosa Gubau, i la força tant de les imatges com del discurs.

Vostè perdoni; superficial i borinot com soc, no puc veure els tercers, quàdruples o quíntuples sentits, la majoria de vegades tampoc els segons i sovint ni els primers.
El seu erudit article m'ha recordat la faula d'Esop on un home envia el seu esclau al mercat a comprar el millor que tingui, L'esclau compra llengua. L'amo, decebut, el fa tornar a comprar el pitjor que tinguin, Torna a comprar llengua. La moral de la faula és que la llengua, el fet de parlar, pot ser tant el millor com el pitjor que tenim.

De veritat que creuen això? En quines coses creuen alguns... Vaig llegir la convocatòria de manifestació d'uns que creuen que no existeixen els moixons, que són drons que envia el govern per a espiar-nos.
De fet, pots creure el que vulgui i pots fer també el que vulguis, però potser seria millor no fer el ridícul buscant explicacions. Aquestes dones haurien pogut dir: ho fem perquè volem, i haguessin quedat com senyores.
Per altra banda, la poesia és molt bonica, molt original i una mica sorprenent. Tot en el teu estil.

Quina imaginació, noi...
La vida moderna dona per a molta sàtira i tu ben bé que ho aprofites. Això de la gestoria per als cupons de la gent gran és fantàstic. Potser m'hauries de dir on és aquesta gestoria.

Ui, la memòria... el que caldria és sempre fer les coses com si fossin la primera vegada, fer sempre el mateix, per tota l'eternitat, sempre un començament.
Una poesia molt bonica que exposa uns problemes eterns.

Hola,Magda Garcia. Parlaré del teu comentari al meu relat "El foc amic".
El tema del relat és la deshumanització dels soldats; van perdent la humanitat fins a tornar-se gossos, a causa de les dures circumstàncies de la seva vida. En fer-se vells es tornen precisament gossos per la seva devoció a sant Guinefort, però no són innocents com el sant gos, ells també han usat el foc amic en matar els oficials, per això es tornen gossos del dimoni, dips. No mereixen la justícia que demanen.

Això de matar oficials ha passat sempre, a la guerra del Vietnam en deien "fraggin" per usar granades de fragmentació.

Un bon relat de coses paranormals, aquest cop no de fantasmes, de profecies involuntàries. Si ser profeta a consciència, ha de ser dur, ser-ho involuntàriament, encara ho ha de ser més.
Ben pensat això de posar "Relats en Català" dins d'un relat d'aquesta pàgina. L'autoreferència sempre és perillosa, però en aquest cas, queda molt bé.

Un relat molt bonic. És un goig veure la innocència dels nens i la preocupació del mestre, que si bé no ha fet gran cosa ensenyant-los ortografia, pot estar orgullós dels valors que els ha inculcat.