Isòscel·les (o Contin[g]ència trigonomètrica)

Ufff...escribiu..no .no ..no escriViu (fins i tot queda millor la V , té forma de banya)

Van triar un bistrot acollidor escollit per ella. L'ambient, intimista. Exquisits formatges i vi de bon paladejar. Música embriagadora. Parlaven a raig, anaven buidant copes a glops que en engolir-los cremaven...l'alcohol sumava aquell efecte al batec d'ales d'una munió de papallones, cansades d'estar tancades.

Somreien. Ella anava amb un pullover ajustat vermellós, una armilla negra de llana, una faldilla curta texana gris fosc, mitges vermelles de xarxa i botes altes d'un negre esmorteït. Lluïa arracades de marquesina: brillaven com les ninetes dels seus ulls, riallers i expressius. I un rosari fent de collaret, enfilall de grans d'atzabeja refulgents com la seva cabellera, llarga i ondulada. Ell, una camisa de quadres de franel•la i uns texans conjuntats amb un dels tons de l'altra peça. I sabates cares com les duen els jutges subornats.

S'agradaven i un sopar romàntic porta a molt si el protagonitzen una dona sensual amb un polsim d'agosarada i un home tímid en un deixar-se anar.





El grup d'ex-companys d'escola, animats i enriolats, es disposaven a entrar al 'Pi-ki Two', una sala de moda on acabar de fer el tronera. Unes birres més, uns cubates. Gastar la nit, que l'endemà bé podia consumir-se amb hores de llit païdores de ressaca. L'Eladi, de cop,va tallar la conversa amb en Vador.

"La Míriam morrejant-se i magrejant-se amb un tio!"

Va passar-hi pel costat evitant trontollar. Va fer per tal que s'adonés d'ell. Una salutació minsa apartant els ulls. Una punxa lacerant un record, novament. La mateixa roba, el mateix pentinat, els mateixos llavis disfressats de carmesí.



Li continuaria ocultant a en Bernard. La promiscuïtat de la bella dona del seu millor amic s'anava perfilant. Hi ha veritats que mig maten. Com ho sabia!


L’Eladi més aviat faria com les altres vegades: aprofitant la seva feina de camioner li proposaria d'acompanyar-lo i un cop a La Junquera, el segon prostíbul més gran d'Europa, intentar engegar l'amor de la mateixa dona de les seves vides a pastar fang, tot i cardant com bèsties amb qualsevol marcolfa. Que cal buidar.

Tyb

Esteu pressionant al jurat, i com que està a la moda, (o sia és subornable)...podem pujar les paraules a 400 com en l´anterior repte.

Mentre l'Adam era a buscar pomes vermelles lluents a la botiga de la Blancaneus i si no en trobava haurien de ser grogues golden o bé fuji cruixents, que el cas era mantenir les genives sanes, els dentistes d'Aliceland aconsellaven -sobretot a llebres i conills-, l'Eva s'havia posat el vestit curt de mussolina que combinava dos grisos. Se li arrapava de meravella. És clar que caldria dur-lo amb tanga. Li quedava de primera, amb el sexe tan ben depiladet, obra d'unes practicants de l'acadèmia d'estètica 'B d'un pèl' que cobraven preus irrisoris i si cremaven algú amb la cera massa calenta li deien que amb el temps podia passar com a taca de naixement.

-Hahahhaah.

I es va mirar les que portava, sempre eren motiu d'enjogassament amb l'Adam. Un dia escriurien un llibre, associant-les totes.

L'Adam era d'aturar-se durant l'itinerari i xerrar pels cosits i pels descosits quan no collia botons del terra, fossin de dos o quatre forats. Tot i que prefería els de tres, per allò del 'senarisme' (odiava els múltiples de dos per raons insondables).

Tancaven les botigues, calia fer via. Pomes al forn amb fruits secs i licor? A la planxa amb canyella? O en farien suc? O s'estimarien més el joc d’una mossegada jo una mossegada tu? Cada aniversari era inoblidable. La serp els visitava, l'usaven de corda de saltar, la marejaven. Entranyable.

Però, com sovintejava, trobà les set cabretes amb qui fer cap a 'La taberna del llop', com tants divendres. Mentre, sa mare cabra, amb la tensió baixa, llepava sal de roques en vetes sorrenques.

Un cop dins del local ombrívol s'envinaven, reien i pessigaven culets com el de la Ventafocs, que feia molta bicicleta. L'Adam, mig ebri, va adonar-se que en un recó la Caputxeta s'estava tirant el Barbapapà, que no es mostrava gens amorf.
Plorant com un bebè ansiós de pit va córrer a casa seva. Necessitava l'Eva per ajudar-lo a dir-ho a la Barbamamà, ser bonatxàs i commovedor que li havia fet de mare sense religió. No s'ho mereixia.

Va entrar a casa seva, aquella bonica caseta de peces Ligo. No s'esperava pas que l'Eva, cansada d'esperar, i amb el caràcter que tenia, hagués aprofitat per sopar amb en Riquet el del Tupè, que amb aquella extensió de cabells li havia aixecat el vestit sexy i anava per treure-li el tanga de gust poma granny smith, amb aquell llacet tan provocador.



TGNK

Un cop a l'any, però sense tenir una data estipulada, s'esdevenia aquell fet que totes les neurones esperaven, que la vida cal ballar-la. Així ho descrivia en Ral Prompt, un veí alcaldable que obtindria molts vots defensant la paradoxal no castitat.

I és que passava. I tothom s'hi apuntava. Aleshores esdevenia costum o digues-li tradició o bateja-ho com a ‘event’ fent un préstec lingüístic'. Costava posar-se d'acord en això.

Aquell dia homes i dones s'abillaven amb gran cura, es guarnien amb les peces que els esqueien més, sumat a prèvies sessions de perruqueria, saló d'estètica, massatges californians o a la pedra o amb xocolata desfeta setanta per cent negra, que no fa granissa. La gent reposava uns dies abans, per reunir forces, concentració per a la il•lusió anual. Molts havien fet meditació per foragitar una consciència tustaire, fruit del malparidisme del mal periodisme que ho titllava d'escandalós, en altres terres. Per tant, aquella festivitat periòdica no comptava amb medis de propaganda o difusió...que ni calien. L'energia i els desitjos se'n reien d'aquests procediments.

I és que s'esperava la data sense data amb expectació. I s'esdevenia quan aquell consens intens en demanava la materialització.

D'aquesta manera, els restaurants anaven de gom a gom. Sopars a dojo. Grups d'amics i amigues gaudint de bons tiberis que potenciaven l'alegria, cada vegada més en alça. Aquesta era la primera part.

A continuació s'anava a clubs, discoteques o sales nocturnes. Sense dir-ho, s'havien pactat horaris que ho quadraven tot.

I així cadascú trobava, per sorpresa -sempre molt autèntica- el company/a o cònjuge del millor amic o amiga que coincidia no formar part de la colla farandulaire aquell vespre, embolicat amb una altra persona, fos a l'entrada de l'establiment, a dins o al pàrquing, gaudint megalibidinosament.

Es comprovava uns moments que fos cert. S'experimentaven emocions i es marxava. Calia deixar-los acabar.

Comunicar-ho o no a l’amistat cornuda requeria tot un art i un domini d’impulsos. Aquí era quan enfortien el cervell…a mida que unes banyes retortes i revingudes anaven creixent a les testes, perquè tots estaven igual.

Quan aquelles protuberàncies havien crescut, les serraven i esdevenien decoració al menjador.

Ral Prompt, un cop al poder, va oficialitzar aquell jorn amb el nom de 'El dia de les Banyes'.

Però va errar-se: d'aquella manera, els instints no ho volien i van minvar les ganes. Prompte, Ral Prompt, va ser engegat d'una coça al camí ral i...bon vent!


Mena

La noia que s'abraçava a un desconegut en un racó de la sala era la Carme. Quan em va saludar amb un somriure estrany jo li vaig correspondre aixecant la mà, com si res, i vaig fugir cap a la taula a tocar de la pista de ball, amb els companys de feina.

Què faria ara? Dir-li al Jaume que la dona l'enganyava? Callar i dissimular? La Carme i el Jaume em convidaven sovint a sopar a casa seva, donat el meu estatus d'home separat em cuidaven, em presentaven noies; érem bons amics.

El temps es va esmunyir entre alcohol, salsa i rialles. No vaig tornar a veure la Carme. Al final, tots els companys de feina van marxar, era aquella hora estranya en què la nit passa d'eterna a efímera. Vaig demanar la darrera caipirinha decidit fer-la durar, bevent assegut a la taula, mirant i desitjant les noies que ballaven.

Va ser aleshores quan la Carme, apareixent del no-res, va seure al meu costat.

-Hola, t'ho estàs passant bé?
-Vaja, pensava que estaves acompanyada.
-Ja no. No tinguis mai una cita a cegues amb algú d'internet, quin capullo!
-No vull jutjar a ningú, però podries ser més discreta, no?
-Normalment ho sóc, però l'imbècil ha insistit en anar a ballar.

Durant uns segons només va existir la música de Juanes amb la seva camisa negra. Després la Carme va continuar.

-Jo m'estimo al Jaume però no puc viure sense aquestes escapades i tampoc les puc compartir, ell no ho entendria.

M'ho deia mirant-me als ulls, anava una mica beguda però vocalitzava perfectament. Jo també anava col·locat, però no tant com per no entendre-la; quina meuca! Pobre Jaume. En aquell moment vaig decidir que li explicaria tot. Tenia dret a saber-ho. Aleshores ella se'm va apropar, el seu alè era una estranya barreja de gintònic i menta fresca.

-No li ho diràs, veritat?

Vaig sentir la mà pressionant-me l'entrecuix per damunt dels texans estrets, i vaig experimentar una erecció de les d'abans, d'aquelles que pensava no poder tornar a tenir.

- No, és clar que no.

La veu em va sortir aguda i fluixa; ella va riure i va prémer amb més força per allà sota mentre em llepava el lòbul de l'orella.

- Segur que no.

I la nit efímera va tornar a ser eterna.

Amb dits de rosa l'aurora...

Era l'hora del matí en que els darrers representants de la nit es confonen amb els matiners als vagons del metro.

En obrir-se portes la seva esplèndida melena vermellosa sobresortí entre els caps dels que baixaven a l'andana; el seu cos, inconfusible cintureta de sirena, anava arrapat a un home sense cap relleu especial que estirava que de puntetes pretenia la possessió d'un coll esvelt i blanc que va lluir un moment reflectint a llum.

Els nostres ulls es van creuar i reconèixer malgrat l'atordiment de les hores nocturnes i l son encara no esbandida.

No ben bé havia sortit de l'estació de Maragall on havia d'esperar a en Marsal i a d’altres companys i mentre la primera claror del dia començava a aflorar, vaig rebre la trucada.

“Agustí?” -Va demanar-. La seva veu envellutada i un punt metàl•lica, era d'angoixa però mostrava ja aquell disposició de qui vol deixar anar quelcom o fer front als secrets del cor.

“Agustí?” - va repetir- disposada a aclarir tot el que volia. En aquell moment jo recordava la nit que entre bromes em va convidar a fer un trio, amb en Marsal, cosa que vaig rebutjar, tonteries del final de l'adolescència podíem dir, cap cosa que mereixes ser presa seriosament,...

"Ens hem trencat Agustí, sense saber-ho, ens hem anat trencant, ...ara he fet fora aquets noi, no en té cap culpa,... estic buida Agustí, la meva vida no sembla tenir cap sentit,...però no li diguis res al Marsal, no vull ferir-lo,...esperaré uns dies,...per repassar tot això,...
2Ets l'arbre sense saba que s'asseca,
sense rialla ni branca que verdegi
però, arrelat és clar!, no pot fugir:
A poc a poc, l'última fulla cau.2
Te’n recordes dels teus propis versos, Agustí?

"Hem volgut ocupar fredes estances..."

"Si tu haguessis volgut Agustí,...fèiem millor parella, ho saps, Agustí, però tu eres tan noble” - va sanglotà-,...
No se per què m’exposo a que m’enxampin d‘aquesta manera, em sento bruta, Marsa... - es va equivocar de nom- ...Agustí.
“Hem rigut i plorat junts ens hem estimat com germans,...” Vaig respondre-li. Que li havia de dir jo si l'havia desitjat secretament!

He de penjar, ara ve la colla,...

Tot aprofitant el darrer viatge de feina de la meva dona, telefono la Lídia, la companya de fitness que treu el clau del meu matrimoni en hores baixes. Soparem al restaurant de costum, on no ens coneix ningú i tampoc no saben res d'estats civils ni de vincles matrimonials. A la taula de sempre, en un racó privilegiat del local, triarem qualsevol plat que ens suggereixi en Melquíades i, entre petons i carícies, xerrarem de tot i de res, i criticarem veïnat i esposes, i repassarem els fets més destacables de les setmanes transcorregudes sense veure'ns. El whatsapp és massa limitat per posar-nos al corrent de tantes coses...

La vetllada es presenta tranquil·la i excitant, amb les mans d'ella per viaranys intrínsecs del meu pantaló. Però no puc concentrar-me en els seus llavis quan, de sobte, apareix la meva mare política al bell mig del menjador. La seva forma peculiar de caminar, que vol dissimular embotida en un abric de visó, la delata. Almenys a mi no em passa desapercebuda. La fito amb atenció; tinc temps perquè s'ha assegut al cantó oposat a la nostra taula. Sembla que esperi algú. Però m'estranya que l'Antonio surti a sopar fora de casa, ell que és tan casolà i esquiu.

Mentre degustem un llamàntol amb suquet, l'acompanyant de la sogra apareix. No és l'Antonio, però. És un xitxarel·lo d'aproximadament la meva edat que la besa als llavis amb apassionat silenci. Encara no m'ha reconegut però ja no m'amago. Al contrari, ara faig tot el possible perquè noti la meva presència. Estic tan segur que no gosarà dir ni una sola paraula del que pugui veure que somric i deixo de mirar cap a aquella taula.

Ja no actuaré amb continència, sinó amb moviments i estratagemes d'exèrcits contingents. Em centro en la llengua de la Lídia i en el seu escot generós. Dibuixo triangles entre les seves pigues, que constel·len la seva pell. Isòscel·les potser no, però tan perfectes com els entrellats que provoquen les infidelitats i els secrets.


d.