Triste (Palles i paies).

Als 13 anys, en plena efervescència masturbatòria, em va donar per començar a espiar el correu dels veïns.
Sense seguir cap raonament lògic concret, esperava topar-me amb algun tipus de correspondència porno. En tres mesos només havia aconseguit fer-me amb una ronyosa revista de motos.
Per norma general, em centrava amb aquells sobres amb remitents estranys. Mirats a contrallum, rarament contenien res d'interessant.
Tanmateix, un dia vaig fer-me amb una carta dirigida al meu pare.
No sé perquè, des de l'inici amb va donar bones vibracions.
Dins hi havia un catàleg d'una empresa de vídeos X.
Aquelles pàgines varen ser de gran ajuda “pajillera”.
Un dia, el pare va tornar més aviat de la botiga.
El mateix dia, jo m'estava auto-erotitzant a la meua habitació.
Ell volia parlar i gairebé m'enganxa al bell mig de tot plegat.
El catàleg va ser amagat.
Ocultat.
El pare el preocupava que el divorci m'estigués afectant a l'insti. Les meues notes feia mesos que no fotien més que anar cap avall. En picat. Mai va saber, que de fet, tot es devia a una paia. Una cubana, prima, alta, de cames quilomètriques que volia impressionar (però de fet, aquesta es una altre història).
Després de l'arenga paterna em vaig fotre a buscar el catàleg.
S'havia esfumat.
Fos.
Perdut.
Vaig ser incapaç de trobar-lo.
Cada vegada que un professor obria un dels meus llibres de text.
Cada vegada que un company revisava el meu carpesano.
Les meues llibretes.
Cada vegada que la mare agafava la motxilla.
De fet, fins a dia d'avui.
La por absurda que el catàleg acabi apareixent.
Que m'assenyali al crit de “je accuse”.
Sempre ha estat present.

(com a confidència, i això hauria de quedar “off-the-record”, una sola vegada vaig explicar a algú aquesta història “mierder”. (a part d'avui, es clar).
Deuria anar molt torrat.
Molt borratxo.
Altament alcoholitzat.
Doncs no recordo el moment precís en que li ho vaig explicar a la Sara, la meua novia en aquella època.
Si que recordo, tot el que va venir després. Per desgràcia.
El meu 23 aniversari ella va organitzar una festa-sopar en un bar-restaurant prop del mercat del Born, prop del pis que compartíem.
Al acabar les postres tots els amics començaren a entregar-me regals.
Capses i més capses.
Diverses mides.
Tipus de papers.
Colors.
Però tots contenien el mateix.
Exemplars i més exemplars de catàlegs pornos.
Llenceria.
Dvd's.
Etc...
Tot plegat molt graciós.
Tot plegat em varen entrar ganes d'emborratxar-me. De “lost to the river” que diuen.
Posats a fer el ridícul, fins el final.
Tal curda vaig agafar que em vaig passejar pel local repartint catàlegs X.
Tot va quedar fidelment arxivat per la posteritat. JPEG's style.
Al restaurant hi havia les bessones de cabell panotxa.
No sé per quins set s'ous, la Sara les odiava.
No sé perquè collons vaig passar-me un quart d'hora xerrant amb elles.
Només sé que allò, amb el temps, es va acabar convertint en un argument llencívol en totes les baralles que teníem.
Que si “sempre me les havia volgut follar”.
Que si “elles sempre m'havien agradat més”.
Que si “elles son molt millor que jo, perquè no te'n vas amb elles”
Quant finalment, la Sara i jo varem trencar, em vaig passar tota la nit buscant-les.
Sense èxit.
“Per supusat”.
Ja saben allò que diuen de la constant de planck i les collonades dels sistemes Shirow-Masamune.
No va haver-hi manera.
En algun indret, algú s'ho està passant teta.
Amb el catàleg.
Amb les bessones.)