Et segueixo la poesia i T'ESTIMO.
Un petó.

M'he alegtat de tornar-te a llegir. I què serà que sempre anem a corre-cuita? Tinc
penent una carta amb tu! quest malaït sempre corrent...
Un relat bonic i distret. Petons.

M'agradat molt llegir-te i m'has fet somriure i somiar amb la meva realitat. Et seguiré llegint.

Jo també em vaig deixar seduïr pels llibres d'Enid Blyton als quinze anys. Un molt bonic relat que deixa llibertat a la teva filla per què escrigui el que vulgui... És el que les mares volem pels fills adolescents, que visquin la seva imaginació amb llibertat.
Petons.

He llegit el teu relat i m'alegro de que la protagonista se'n surti victoriosa de la seva malatia. Gràcies per comentar-me. Me'n adono de que som molts i moltes que lluitem contra les malaties mentals. En veritat l'ascriptura ès una bona eina per fer front...Et convido a que llegeixis l'altre relat meu "ESQUIZOFRÈNIA si et be de gust, a veure si t'agrada. Tinc escrit un altre, el (2), que encara no he possat en aquesta web ( a veure si ho faig ) on es descriu les vivències dins del'hospital psiquiàtric. Sens dubte el que més ajuda i més axeca l'autoestima és la familia...
Torno a donar-te les gràcies per comentar-me.
Un petó i una abraçada.

com més vas sumant anys més et tanques en els records, tant que quasibé no més els recorda dels èssers estiamts et fan aguantar... un bonic poema amb paraules molt ben escollides.

La Montse Aloy m'ha recomanat que et lligis.
Valia la pena, un poema com et diuen en un atre comentari refrecant, però la veritat és que si no hagués llegit l'explicació que fas tu mateixa del poema, no l'hagués pogut entendre.
Un petó.

La veritat és que em costa bastant fer comentaris i a cops també tornar-los...
Aquest relat teu és molt bonic, plé de sentiment i molt ben construït (com quasibé tots els teus relats).
La teva historia és d'una filla que viu engoixada per el record de la seva mare més enllà de la mort d'aquesta. És una angoixa injusta. Les dones som, ja ho sabem, animals racionals però animals al cap i a la fi exposades al pas del temps com tot en la natura. Que una mare engoixi a la seva filla en vida es pot comprendre, es com una barrega d'amor i d'egoisme, peò un cop la mare ha mort la filla l'ha de saber perdonar i està obligada a fer-ho.(Potser li costa més perquè no té fills?)
Pel que fa al meu relat (també d'una filla i una mare) em dius que no saps si envejar o compedir a aquesta mare, jo prefereixo que el lector o lectora del relat acabi envejant-la. Predir el futur avui en dia és molt fàcil, qualsevol ho pot fer, però tenir una filla que sàpiga riure, a cops també plorar junt amb la seva mare d'aquest futur que sens's presenta és una sort molt gran.
Petons.

varies vagades i em sentomig preparada per fer-te comentari. Sé que jo també sóc part de la teva historia, perquè sens dubte m'has vist pel carrer i es llegit en mi la meva historia i t'has atrevit a escriure-la, ara jo des de la meva modesta i curta experiència literària i sabent-te mestre, quan em poso devant l'ordinador em sento obligada a seure pensant que em sento sobre teu... No més és una expresió... O potser no.
Petons i felicitats.

potser tampoc caldria... però ho vull fer. No pateixo en mi maltractaments, el meu poema pretén ser una reflexió sobre la convivència, l'estirar i afluixar la corda. També en aixó m'ha fet pensar el teu poema. Jo sí entenc que parles en ell de la subjocació del poble català. I potser no és aixó també un estira i arronça? Al final hem de pensar i fer-nos forts amb la nostre llengua per tal de que no quedi oblidada.
Petons.

són reals, vas fer el que millor pot fer una amiga. No et podies possat en la seva pell però li vas fer costat.
Petons.

una remor d'eternitat en aquest poema. Si, Lèvingir, no hem de deixar mai de somiar, al final són els nostres somnis els que ens mantenen vius i extranyament arrelats a la realitat que ens toca de viure cada dia.
Gràcies pels teus comentaris. Pels que somiem lletres els comentaris també ens donen vida.
Molts petons.

altre relat teu i t'el vull comentar. I és que aquest personatge quealsevol ha descobert per primer cop la inspiració que dona la lectura, i ha deixat de ser quasevol.
Petons.

li agrada somiar que té un àngel, i quan un creu que el té de veritat, no li queda més remei que fer d'àngel d'aquells que es senten més desvalguts.

Gràcies per seguir-me llegint, em fa ganes de continuar escrivint, però tinc l'ordinador sempre ocupat per algú o altre, no gaire temps i bastantes preucupacions.
Em fa mal sentir de part teva tanta soledat, tots podem passar moments de salodedat, també és bo i de passada ens fa reflexionar, però t'aconsello que beguis de la font de l'amor de que tu parles, que surtis el carrer i li somrriguis als arbres, que siguis una mica irreflexiu de tant en tant, i sobre tot que segueixis escrivint...
Un petó gros i gràcies per pensar en mi.