TÀRREGA

Fugiríem dins d’un peugot 205
si tingués una altra vida.
Ens escaparíem de calendaris, d’imposicions.
Ens besaríem quan els semàfors fossin vermells.
Rastrejant el ponent, s’alçaria KOP des del reproductor.
Una vegada més, “we’ll back to fight together”, xiqueta meua.

La nit encén les ciutats.
De lluny, semblen una equació de guix escrita sobre una pissarra antiga i fosca.
Una capsa de llumins que espetega a poc a poc.
Tot m’ho imagino. Descobreixo el teu cos des d’una escletxa d’aquest setembre. Merda. Retruny el despertador.

A Tàrrega, baixaríem del cotxe.
Recomençar el viatge, joves. Agafats de la mà, combatius i sense passat.
Ben segur que trobaríem feina. Seria un maig indomable.

Escric de nits perquè somio de nits, m’escurço de nits, malvisc també de nits. De nits enyore. Sobretot a tu, al•lota.

Vora del riu Ondara, al cap de sis mesos, començaria a nevar.
Una neu frisosa de novembre.
Tindries els cabells sacsejats a l’entrar al pis.
Dues ombres farien l’amor contra la paret.
Sonaria música celta i em clavaria tot jo al cor dels teus ulls amples.
Nosaltres, entre la llum d’una estufa.

Avui sóc enllà de l’Urgell. Aquesta solitud és una mossegada.
Seca i furiosa, m’ho pren tot.
Em juro, sense ningú, que plegats farem quilòmetres.
Vull poder-te dir que “tornarem a lluitar junts.”


Jep Boix Frias,
17/09/11.

Banyoles.