EN SOLEDAT BUSCAN-TE A TU

La Susanna va arribar al poble un migdia de principis d’estiu. Apratava el calor i la llum del sol era quasi insuportable als seus ulls clars. La gent la mirava amb certa interrogació: “Mira! Otra forastera en busca de trabajo.
Els veïns del poble pensaven aquestes coses quan veien cares noves mentre anaven i venien atrafegats amb les seves rutines habituals. Aquell estiu just començava mentre a les ràdios sonava “La escuela de calor” de Juan Perro.
Va mirar la seva agenda buscant el número de telèfon que li havien anotat a l’agència de col·locació; “Camping Edelweis”
No portava gaire equipatge per els tres mesos que senyalaven els termes del contracte de treball. Es va dirigir a un bar i va demanar pel telèfon públic.
La va atendre una cambrera jove amb pentinat i vestimenta a l’estil “punky”, amb cresta vermella al cap i una samarreta plena d’eslògans contra al sistema a la manera de “Okupa el mundo”.
Les parets estaven plenes de plats de ceràmica amb refranys, li va agradar especialment un que deia: Líbranos de los malos amigos que ni hacen visita ni llaman por teléfono”.
En un racó i al voltant d’una taula rodona hi havia un grup d’homes jugant-se la sort a les cartes. La van mirar i van mussitar: “Otra nueva en el pueblo”.
Va trucar.
- Camping Edelweis? Soy Susana Morros. Ne envía la agencia de colocación de Barcelona. Me dijeron que vendrían a buscarme a la parada del autobús. Estoy en un bar, el bar de la parada. Aquí les espero.
Pocs diners li quedaven a la Susanna i a més havia d’esperar tot un mes pel primer cobrament. Va treure una llibreta de notes i un bolígraf de la bossa que sempre duia a sobre i es va posar a fer números, comprenia que eren números impossibles que s’havien de fer possibles, va calcular que fos com fos a mig mes tindria que demanar un “adelanto” per pagae l’habitació on guardava les quatre pertinències i uns quants records. Es va ruboritzar de trobar-se pensant en “adelantos” i encara ni tan sols havia vist el seu nou lloc de treball. Què trist sentir-se desheretada!
En un quart d’hora va veure arribar una furgoneta amb el nom del càmping imprès als seus laterals, va agafar els seus fardells i va sortir del bar per presentar-se.
Van fer uns quinze minuts en cotxe. Tres quarts d’hora caminant? Durant el trajecte no van parlar gens, la furgoneta la conduïa un home d’uns cinquanta anys vestit amb un uniforme verd fosc, de rostre cansat i ulls vidriosos.
Al sortir del poble van agafar un camí mal asfaltat per on només podia circular un vehicle, si es topaven amb un altre cotxe en direcció contraria tindrien que posar-se poc o mol en els camps de panís que vorejaven la carretera. Les plantes de panís estaven altes, mol altes, segurament a punt per la seva recol·lecció.
Sense pensar-s’ho la Susanna va relacionar els camps de panís que tenia al voltant amb la pel·lícula “Los chicos del maiz” que havia vist de jove i ho va comentar amb l’home que conduïa en silenci, però no va obtenir cap resposta d’ell, ni tan sols un somriure.
Van callar tot el trajecte, aquell home ni es va presentar, no va dir ni el seu nom ni res referent al treball que ella faria al càmping.
Mitja hora caminant fins al poble? Aquell treball seria com una presó!
El càmping es trobava en una vall tancada i no es veia cap casa ni cap masia a prop, l’entrada estava plena de banderoles de totes les nacionalitats i un edifici petit amb pinta de restaurant i un altre amb pinta d’oficines. Quan van baixar del cotxe el conductor es va presentar: “ Soy Macario, chofer, jardinero y técnico de mantenimiento. Sepas que aquí no tendrás ningún día de fiesta, quizás y sólo quizás un día a final de mes”.
La Susanna va baixar de la furgoneta, aquella vall donava sensació de claustrofòbia i per un reflex mecànic es va “santiguar” tot i ser atea.
A la oficina l’esperava una dona rera d’una finestra al costat d’una porta.
- Entra, trae el equipaje.
Un cop a dins va fer córrer unes cortines que hi havien al fons.
- Mira, esto es nuestra habitación.
Rera les cortines hi havia instal·lada una llitera de tres llits. Per sota del primer llit i havien tres calaixos i la secretaria en va obrir un.
- Este es tu armario, deja tus cosas aquí y Macario te ensenyará las instalaciones del cámping y tu trabajo, Pasarás poco tiempo en la habitación. Esta puerta es la del comedor y esta otra de la habitación de Macario y José su ayudante.
Li va estrènyer la ma i li besà les galtes.
- Espero que te encuetres bien aquí.
No descansaria fins passat un mes! Va repetir la seva frase preferida. “Què trist ser una desheretada!
El treball consistia en estar des de les set del matí fins a les vuit de la nit mantenint nets els sanitaris , lavabos i dutxes. No s’havia de pensar massa per fer aquella feina, no tenia ni per què saludar a ningú, no més fregar i netejar de continuo.
En Macario li va ensenyar el magatzem de la neteja i els sanitaris i res més. Des de la oficina-habitació fins als sanitaris no més tenia cinc minuts caminant. En Macario li va explicar: “Te levantarás a las seis para vestirte, asearte y desayunar, a la una y media a comer hasta las dos, la comida la traigo yo desde el pueblo, no te preocupes que comerás bien. El resto del tiempo lo pasarás aquí limpiando y fregando, cada vez que alguien utilice una ducha tu irás detrás y limpiarás. ¿Entendido?
Ho va entendre, va encongir els ombros i va intentar dibuixar un somriure. Està bé, va contestar ella en veu baixa. Alló era treballar i un altre cosa una tonteria. Va intentar de tornar a persignar-se però no ho va fer, es va limitar a esbossar un somriure modest de resignació.
Era la una i la Susanna ho va dir en veu alta i en Macario va asentir com llegint-li el pensament: “Ahora voy al pueblo a buscar el almuerzo, vete al comedor que pronto comeremos”.
Lo més bonic del lloc eren les matinades i els capvespres. Quan acabava el seu horari de feina tornava cap a l’habitació poc a poc, recreant-se amb aquelles postes de sol rogenc i aquells núvols alts com apedaçant el cel, pel de matí igualment s’entretenia amb el sol de l’alba que li deia bon dia sense demanar-li res a canvi, veia per l’est el sol naixent i a l’altre costat la claredat pàl·lida de la lluna que corria a amagar-se fins que ella hagués acabat la seva feina..
Va passar el mes entre conversacions curtes, alguna rialla i unes quantes llàgrimes, per què a la Susanna, quan quedava sola netejant, li agradava deixar-se portar pel plor en el silenci d’aquell lloc i la sensació de presó i soledat que donaven aquella vall solitària.
Feien servir uniformes de tres colors diferents, de color vermell, verd fosc i blau marí que anaven alternant cada dia sense repetir mai el del dia anterior. Quan ja se’n anaven al llit en Macario els recordava el color de l’uniforme que s’havien de posar el dia següent a la Susanna i al José.
Es mereixia un dia de descans. Aniria fins al poble que encara no coneixia? Poder preferiria dormir tot el dia?. Plovia. Feia més d’una setmana que no parava de ploure i els campistes anaven marxant deixant molts espais lliures que no tornaven a omplir-se, per això que des de la direcció (que la Susanna mai va arribar a conèixer) van decidir donar la temporada per acabada i la Susanna es quedava sense treball i de tornada a la ciutat, però sabia que cobraria un bon jornal.
Després de dos anys d’aquell treball a la vall tancada i verda del Pirineus aragonès i després d’altres treballs igualment esgotadors, la Susanna mirava pel televisor de la sala d’estar de la pensió en que vivia com s’inundava el càmping Edelweis, l’espectacle era corprenedor i dantesc, hi havia desenes de morts. Tots estàvem acostumats a veure desgràcies pel televisor?. La Susanna mirava i callava, va recordar a en Macario , la oficinista i al José, va recordar les converses que tenien les famílies sota les lones de les seves tendes de campanya com sentint-se en elles refugiades mentre ella netejava i fregava, va pensar en com va gastar de ràpid els diners que va guanyar en aquell mes... Va pensar que havia salvat la vida no tornant a treballar a en aquell indret encara que s’ho haguessin demanat i això importava
.
Quan va estar a l’habitació de la pensió va recrear la vista entre les pàgines impreses i els dibuixos del llibre que li va regalar en Macario quan ella va marxar: El “Kama-Sutra”.
Es va refugiar entre els llençols del incomodo llit i va meditar en serio que poder hauria de buscar parella més o menys estable, una persona en qui compartir amb qui riure i amb qui plorar, desfent aquella soledat que la desbordava i la feia freda i calculadora en masses ocasions.
Va somiar que caminava sola per una carretera de muntanya envoltada de neu i en un racó va veure a en Macario al costat d’una foguera i una tenda de campanya i la saludava movent el braç i li deia: “Todo el camino es tuyo para que sigas caminando”. I ella seguia la carretera cap a munt, cap al cim de la muntanya i se li apropaven llops grisos i blancs que eren els seus amics i li feien companyia mentre caminava.
Seria un bon presagi o un presagi dolent?
Ella havia sentit dir que somiar en llops era presagi de coses dolentes. I bé! I què importava! Els perills donaven un sentit més real a la vida, un sentit més fort i intens per seguir vivint i lluitant..
La va despertar uns cops a la porta, va córrer a obrir i la va saludar el seu company de treball xinès, el “pinxe” del restaurant que venia a buscar-la perquè s’havia quedat adormida.
La Susanna li va somriure i sense pensar-ho li va donar petons a les galtes: “M’he adormit, ho sento, no tardo ni cinc minuts”. Va tornar a besar-li les galtes, va tancar la porta i va mirar de reüll el “Kama-Sutra” i va tornar a pensar en silenci que arribava l’hora de compartir la seva vida sense egoismes.
S’esmerçaria en la lectura d’aquell llibre que mai a vans s’havia entretingut a llegir, intentant entendre la filosofia oriental del viure en parella, les seves coses bones o els seus inconvenients com en Macario li va voler explicar una nit en aquella vall quasi oblidada del món. Poder en Macario la pretenia i ella no va saber-ho veure?
Si en qualsevol moment futur tenia oportunitat de entreveure que un home la pretenia s’hi llenceria de cap però per fer durar l’amor. A la Susanna li semblava entendre la soledat en que sempre havia viscut i es sentia capaç de resoldre-la per mitjà de l’amor i del sexe.