Mans

Mans


Tu creies que jo t’entenia però no t’acceptava,

i jo creia que tu m’acceptaves però no m’entenies.


Tanmateix, en estendre la mà cap a tu,

la dreta que no és la meva bona,

trobava la teva mà estesa que no és la teva bona,

des del divan que em vas deixar triar a l’altre costat del sofà

on tu hi tenies i t’havies construït el teu espai:

lluny, però no massa, ni massa a prop, l’un de l’altre.


Ara, quan em giro o quan dirigeixo el braç cap al teu lloc buit

em trobo com qui s’adona que el seu temps, de fet, ja ha passat,

tot escapant del miratge de la vida per un moment,

on l'impuls vital és pura inèrcia.


Cap més mà no es lliurarà pròdiga, gratuïta,

desinteressada -més que la meva- cap a mi:

és massa l’esforç que comporta.

L’amor, - com pronunciar aquesta paraula? - fa perillar la integritat.