Adob

Li acabava d’ensenyar unes fotos de feia 10 anys, de la trobada setmanal que feien on parlaven una mica d’allò banal. El pas del temps s’apreciava en les fotografies.
“Jo viure molts anys”, va dir ell.
“No te’n refiïs”, li va respondre sorneguer el seu amic, “ja veus que tenim més cabell blanc”.
Eren ben conscients que el feix de moments com aquell: tarda tranquila, primaveral, s’esvaia mica en mica.
Va ser aleshores que van entrar les seves netes amb les bicicletes.

-Que ens has fets ens entrepans de xocolata amb avellana?
-Hi tant, però primer us heu de menjar el salat, eh!
-Avi, avi! Anem a veure si han crescut les pastenagues de l’hort.

-Compte amb les tisores de podar eh! Que tallen.
-Que voleu la sajolida aquesta per posar-la al balcó. S’ha de regar una mica, però no massa.
-Fa olor d’olives, van dir.
-…I compte amb el roser del darrere, que punxa i esgarrapa.
-…Doncs, potser que li deixis l’aixada a la teva germana i després hi juguis tu que ets més gran.

-Ara seieu que veig que ja heu acabat de jugar i es l’hora de pintar o que us llegeixi un conte.
-Un conte, un conte! Tornan’s a llegir el del darrer dia, del bosc,..no, no! el del “cotodril”
-Ah,, sí, hi tant!, de les nenes que es fein grans,…
-…I m’heu de fer uns dibuixos nous per canviar els que hi ha ara penjats, que ja són una mica “antics”.

Jo vull tenir sempre 7 anys…
Ah!, sí? tu 7 i els amigues 8?
No!, totes 7.
Però això no pot ser!, et fas gran igual.
Ès com l’arbre que primer ès petitet, després es fa gran i al final quan ha acabat la feina, s’asseca i adoba la terra.

Va arribar l’hora de marxar i l’avi va recordar: “és prohibit de sortir de casa plorant o barallant-se, ja ho sabeu”. “I tranquil·les que jo hem quedo prou bé a casa meva”. Aleshores se li van acostar compungides a fer-li una abraçada per acomiadar-se però sense estar convençudes del tot que ho feien bé de marxar amb els pares i que l’avi es quedés tot sol. Per sort avui era acompanyat.

-Per això t’ho deia, jo viurè molts anys, mentre sigui al seu record. Imagina’t.

Els núvols blancs s’havien obert i per la clariana el sol romania lluent encara en ben alt.