Isaïes 26:19

Un relat de: llpages
- Li ho dic jo, que si mai es retrobessin en Valentí i la seva dona Rosó es muntaria un pollastre de dimensions galàctiques, que això de que ella canviés el testament uns dies abans de morir el seu marit, afavorint de manera descarada el fill petit perquè era el més aturadet, és quelcom lleig, però que molt lleig, i amb la de calés que hi havia! Vés per on, la Rosó ho va pagar en vida, i tant si ho va pagar! Que no va veure mai més els seu fills grans ni els corresponents néts, una vida de solitud, més sola que una mussola per un herència multimilionària, la puta pela de sempre... Quan el dia que vam enterrar-la vaig sentir algú dir allò de que “per fi estaven junts”, se’m va remoure l’estómac i aquí em té, fet i fotut. I ara permeti’m continuar, li ho prego.
I la Patro? De què s’ha de retrobar amb el pocavergonya del seu home, que la pobra va dur unes banyes més grosses que un cérvol tota la vida! I vinga fer-li el dinar, i vinga rentar-li la roba, i ara t’obres de cames perquè m’haig de desfogar, i ara et lleves quan arribo tard a casa ben gat, ajuda’m a despullar-me, bagassa, que no m’aguanto dret, i ella contemplant les restes de vermell carmesí i negre de rímmel al voltant del seu coll, i no diguis res que encara l’estovaria, abaixa el cap i empassa’t la ignomínia, quina vida més gossa, que si mai és retrobessin seria ben bé per cantar-li quatre de ben fresques abans d’enviar-lo a les calderes d’en Pere Botero, a cremar al foc etern, merescut entre els merescuts. No, si us plau, no m’interrompi, que hi ha més.
En Cintet, què li haig d’explicar, va ficar la mà al calaix del negoci amb el seu germà, i això que en vivien ambdós, però l’altre feia la vista grossa, callava pensant que algun dia la vergonya el podria més que la barra d’endur-se’n quatre bitllets dels grossos cada divendres, que així ja feia per a les meuques del dissabte al vespre, un cas com un cabàs! És impensable que es reconciliïn, que no veu que un s’havia empassat massa bilis en adonar-se del comportament delictiu del seu germà; un mal lleig se l’endugué a l’altre barri quan estava a punt de fer-lo fora de la parada, per mi dels nervis que va passar, de l’angoixa que li anava rossegant per dins, que no gosava enfrontar-se amb en Cintet perquè era un pusil·lànime i sabia que el condemnava a la misèria si el despatxava, que en Cintet era tan fatxenda com curt com una cua de conill, i el seu germà va prometre als pares, al Cel siguin, que se’n faria càrrec mentre fos viu, i mira tu, que li va anar la vida amb en lladregot d’en Cintet. Perdoni, segueixo.
El mateix que els germans Freixa, un dels quals deixà a l’estacada l’altre l’endemà d’haver signat un crèdit que els lligava de peus i mans per tirar endavant el quiosc; el que va quedar al capdavant del negoci va haver de gruar-la per tornar els diners; després d’un parell d’anys de no saber-ne res, el germà desaparegut va tornar amb la cua entre cames, i els pares van rebre’l talment com a la paràbola del fill pròdig, i qui havia hagut de tibar del carro va haver de fer la vista grossa, que mai hauria disgustat la voluntat d’uns pares provectes que s’havien anat pansint en cos i ànima per l’absència angoixant del fill petit. Ja em dirà si, després de tanta peripècia, el que els vindrà més de gust serà reunir-se tots plegats, que en va acabar fins al cim del tocacampanes del germà escàpol, li’n faria passar ben magres, ja li ho ben juro! Ara, ara li cedeixo la paraula, una mica de paciència, faci’m el favor.
Aquest sí que no té perdó de Déu, que això de denunciar un oncle en acabar la guerra civil, després de tant d’odi encara llençar més llenya al foc, ja em dirà si no és ser mala persona, els tres anys amagat per por de que el pelessin i quan ja semblava que en farien la vista grossa, el nebot, atiat per unes males companyies que li prometien l’oro i el moro si el delatava, va i l’entrega als civils, i d’aquí al cementiri en un tres i no res, mare meva, ja et dic jo quins temps! Millor enterrem-ho i apaivaguem els ànims, fem els possibles per fer les paus, que no vol dir oblidar; què poc que costa d’entrar en una espiral de violència, què poc! I aquesta colla d’ànimes rancoroses, assedegades de venjança, han de reviure al costat de les seves víctimes innocents? No, no digui res, li ho prego.
I també s’han de tornar a veure la Filomena i la seva veïna, el nom de la qual no recordo, després de que aquesta darrera mala bèstia li enverinés el gat? Pobre mixeta, pèl roig i blanquet que era, una monada d’animaló, perquè aquest coi de veïna tenia el cap ple de pardals, una vertadera olla de grills i quan se li ficava una idea dins, ja podies cantar missa que ella hi anava a totes. I quan la veïna lireta va decidir que el gat de la portera Filomena havia estat el responsable de la desaparició del seu canari flauta, que ningú va ser capaç de convèncer-la que havia estat una gavina qui se l’havia endut fent-lo esprémer per entremig de les fines barnilles de la gàbia, va tramar un pla d’enverinament tan lent com implacable que riu-te’n tu dels papes del Renaixement, que de tant fer-li moixaines al gató i engatussar-lo, mai millor dit, amb un bol de llet farcit de verí, aquest va començar a aprimar-se, que feia llàstima de veure’l, després a perbocar per les cantonades de la porteria, una fel verda i llefiscosa, i de retruc la Filomena, de trista que estava, una pena tot plegat. La veïna botxí encara va tenir la santa barra d’acompanyar-la en el sentiment així que el gat va estirar la pota, que només era pell i óssos, pobret. Aquest parell millor que no es tornin a veure, que quan a la Filomena se li van obrir els ulls del que havia passat, la veïna acabava de ser traslladada a una residència de la qual no li’n van donar mai l’adreça, i ben fet que van fer, que sinó hauria anat a mal borràs. Acabo, acabo, no passi pena...
Què vol que li digui, tampoc guanyaríem gran cosa si en Quim de ca la Toia es presentés ressuscitat amb els enagos de la besàvia, farciment als pits, la perruca i els llavis pintats, que se’n va endur a la tomba el seu secret de transvestit, que avui en dia fa riure, però que en aquelles èpoques podia ser font de molts maldecaps, que la moral no era, ni de bon tros, tan laxa com ara. Així què, tots a fer gatzara de saber que tornarà d’entre els morts ben viu i empolainat com un lloro? Quina cara no faran la pobra de la seva mare, que va viure i morir en la ignorància, i la seva germana monja, beata de missa diària, en assabentar-se d’una conducta per la qual havien estat alliçonades que era obra del dimoni en persona? Val la pena remoure les ànimes d’unes bellíssimes persones, immaculades en tota la seva existència, per un comportament que aleshores era motiu de persecució? Qui hi surt guanyant en tot això, digui’m-ho, si us plau… Doncs ja ho tenim aclarit, que aquesta sortida de paraigua de què arribarà un dia en què ens reunirem amb els qui ens han precedit i tot serà joia i alegria, doncs què vol que li digui, em penso que després dels casos exposat crec que millor que no ,que farien bé de revisar la doctrina i trobar una millor solució que no temptejar en Banyetes i que, així que tothom sigui fora del seu taüt, no s’iniciï un ball de bastons de cal déu, que a veure si sortiran velles rancúnies i, entre els que s’amagaran de nou al seu forat per evitar mals més grossos i els que encetaran una jaquetada d’hòsties amb tots els qui tenien deutes pendents, aquesta resurrecció se semblarà més a una berenar de negres que no pas un berenar a la font després de la festa major. Pensem-hi, senyor mossèn, pensem-hi, que estem parlant d’un munt de gent afectada, ben bé jo diria que tota la humanitat passada, present i futura… Ah, i no em vingui amb romanços de perdonar els pecats i aquí pau i després glòria, que ni en Valentí, ni la Patro, ni el germà del Cintet, ni en Freixa, ni el delatador, ni la Filomena, ni la mare d’en Quim haurien donat ni el negre de l’ungla per amnistiar els seus agressors, que ells rai amb lo barruts que eren, o sigui que no em val que al final tot seran flors i violes i romaní perquè Déu és amor, aquest discurs “happy flowers” potser se l’empassa qualsevol que no hagi passat per aquests mal tràngols, la resta en tenim els collons plens d’aquesta gentussa consentida. He dit, o sigui, amén. Li cedeixo la paraula
La Mireia s’aixecà de la seva posició agenollada abans que el capellà, des de l’altra banda de la gelosia, pogués dir res. De fet, havia quedat mut de cop. Aquella nit, qui sap si per un dubte existencial o pels remordiments provocats per la seva primerenca estada com a religiós entre els nois orfes de la parròquia, el mossèn no aclucà l’ull.


Comentaris

  • Neòfit | 01-10-2023 | Valoració: 10

    Mare de Déu, quina inventiva, llpages! Tot i que el relat és un perfecte reflex de la vida mateixa, sobretot la de poble -on tothom es coneix-, tot ell està escrit amb una desimbolta i natural comicitat que el fa mengívol, atractiu i humorístic, més encara amb aquest recurs de destapar-nos un final -que trobo fellinià- a peu de confessionari. Felicitats!

    I agraït pel teu comentari al meu modest article "ROMÀNIC".

  • Sensibilitat[Ofensiu]
    Joan G. Pons | 12-11-2022 | Valoració: 10

    Amb calma, he tornat a llegir aquest Relat. Molt sensible i suggeridor.
    Enhorabona.
    Agraeixo el teu comentari al meu Relat sobre la Moderació.
    Ben cordialment,

  • Comentari del comentari[Ofensiu]
    Prou bé | 22-10-2022

    Bon dia, llpages. Arran el teu comentari al meu relat A la nit:
    El reptes et marquen un camí i si hi ha paraules obligades encara més.
    Destral i fonoll les vaig encabir una mica forçadament.
    És un relat oníric, més ben dit un malson, induït pel que està veient a la televisió i ja se sap que dels somnis no tot s'entén
    Agraeixo molt els comentaris i els teus formen part dels que sempre espero. Gràcies
    Amb total cordialitat

  • Comentari[Ofensiu]
    Joan G. Pons | 20-10-2022 | Valoració: 10

    Enhorabona. Relat molt interessant.
    Agraeixo el teu comentari al meu Relat sobre els ENCERTS.
    Ben cordialment,

  • Bon relat[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 19-10-2022 | Valoració: 10

    Ostres he quedat esmaperduda amb el teu relat . M’ encanta de veritat, et llegire i moltes Mercès per llegirme i conentar

  • Bon relat[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 19-10-2022 | Valoració: 10

    Ostres he quedat esmaperduda amb el teu relat . M’ encanta de veritat, et llegire i moltes Mercès per llegirme i conentar

  • Amén[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 19-10-2022 | Valoració: 10

    Redéu, quin món, quin món més ben retratat! Lamento que el pobre mossèn s'hagi quedat blanc com un espàrrec, però és que n'hi ha per quedar-s'hi! És fantàstic constatar la teva agilitat en els diàlegs, en la naturalitat i espontaneitat del relat. Una forta abraçada, Lluís.

    Aleix

  • Ningú se'n salva....[Ofensiu]

    Un relat que requereix anar a poc a poc per gaudir de les històries de cada personatge, descrits amb una naturalitat i realisme que em remeten a situacions que he viscut o he conegut al llarg de la meva dilatada vida dins el meu àmbit familiar o simplemente de coneguts meus. Al començament ho encertes de ple per com iniciés el relat, això empeny al lector a prosseguir sense deturament...Jo seria incapaç d'escriure quelcom semblant, requereix una gran destresa i esforç literari arribar a ficar dins un text aquest esplet d'històries que captiven per com de properes i entranyables són. Nil.

  • Pobres de nosaltres[Ofensiu]
    aleshores | 14-10-2022

    Et veig tan convençut de la naturalesa demoníaca de les persones que no goso proposar-te allò de les “circumstàncies”. La naturalesa intemporal, ahistòrica de les persones i en concret dels nostres parents seria irreformable. Vaja!
    M’ha agradat però el detall de les conductes que descrius, prou realista.
    Et recomano la lectura de Hanna Segal: Introducción a la Obra de Melenie Klein. Són poques pàgines. Moltes coses no s’entenen si no ets de l’ofici psicoanalític. D’aquí surt part del relat que em comentaves (la meva, escassa, formació no inclou la psicologia)
    Però és que prosseguint amb el teu reguitzell de malfactors, també en podríem trobar algun en el ram psicoanalític, i no parlo per parlar.
    Tornant a la recomanació, veus les coses amb una altra òptica malgrat no entendre una bona part del text, citat. Es troba per Internet el PDF.
    Per altra banda, trobo el teu text molt ben escrit. Al meu entendre, podries introduiir o suggerir per alguna banda del principi del text, el desenllaç que hi acabes fent, que no quedi tan aïllat.

  • Agraïment[Ofensiu]
    Rosa Gubau | 14-10-2022

    Moltíssimes gràcies llpages, quant agraeixo els teus comentaris. Sempre plens d'ànims!

    Cordialment

    Rosa.

  • La resurrecció de la carn.[Ofensiu]
    Joan Colom | 11-10-2022 | Valoració: 10

    Si fos veritat, la immortalitat de l'ànima ja resultaria prou insuportable, però si hi suméssim el cos mortal a partir d'un moment donat —crec recordar que era el Judici Final—, seria la rehòstia, com molt bé posa en evidència el teu hilarant relat. Quan era petit i els Maristes m'havien fet creure en aquestes coses, ja em preguntava: com ressuscitaran, els morts? com quan van néixer? com quan estaven en plena maduresa? com eren en el moment de la mort? no seria una mica ximple que els fills apareguessin més vells que els pares?

    PS. Atès que, ara per ara, Relats no permet sagnar les línies —i, en concret, sagnar la primera línia després d'un punt i a part— aprofito per suggerir-te que que adoptis el procediment alternatiu per separar dos paràgrafs consecutius: deixar una línia en blanc entre ells. Si no, queda una mica farragós, com diu SrGarcia, almenys en relats llargs com el present. Tret que hi hagi la intenció d'aclaparar el lector, provocant-li una sensació d'allau verbal. Potser aquí hi havia aquesta intenció...

  • Comentari[Ofensiu]
    Joan G. Pons | 08-10-2022 | Valoració: 10

    Relat molt interessant i descriptiu. Enhorabona.
    Gràcies pel teu comentari al meu Relat sobre Paciència.
    Salutacions,

  • Cadàvers[Ofensiu]
    SrGarcia | 04-10-2022

    He buscat això d'Isaïes 26 19 i he vist que tractava de coses de resurrecció.
    No m'ha impressionat, la veritat. El relat és bastant farragós. No te ni la més mínima part de sentit místic.
    Tots tenim cadàvers que poden ressuscsitar. La narradora en té massa; potser no massa, potser ho podria explicar sense tanta redundància; potser podria ser més clara.

  • Alliçonaments...[Ofensiu]
    Prou bé | 04-10-2022

    ... van ser els que vam rebre de petits/joves aquells que, ara, ja no ho som!
    Entre tots els relacionats amb la religió el de la resurrecció de la carn, sempre el vaig veure d'allò més estrany, increïble i per damunt de tot innecessari.
    El teu relat reforça la meva opinió i a més a més hi afegeix: perillós!
    Un relat original, molt ben construït ... Bé... Genial! Gràcies
    Amb total cordialitat

  • Molt bo![Ofensiu]
    Iona | 03-10-2022

    Un relat "tremendo"

  • Rosa Gubau | 28-09-2022

    He intentat millorar el final del relat Sopar de gala q em vas dir que era una mica pobre i el vaig esborrar. No sé si ho he aconseguit. He fet el que he pogut. Ja em diràs el què si el vols llegir.
    Gràcies per a tot.
    Una abraçada.
    Rosa

  • Història[Ofensiu]
    Rosa Gubau | 28-09-2022 | Valoració: 10

    Una història familiar plena de rencúnies i incidències, molt ben redactada.

    Una abraçada.

    Rosa.

  • monòleg?[Ofensiu]
    Atlantis | 28-09-2022

    Amb un llenguatge molt proper, que m'agrada, ens relates una història de traïcions d'una saga familiar...Molt ben aconseguit el relat. Però com que la Bíblia no és el meu fort, no entenc massa el títol de Isaïes 26:19.L'hauré de buscar.

    (menys mal que tenim l'expert Kefas que ens en fa cinc céntims...)

  • Apocalipsi[Ofensiu]
    kefas | 28-09-2022


    Àngel Pagès que has trencat els set segells del llibre on has reescrit les revelacions amb set personatges, àngels de l’eternitat, que fan sonar les set trompetes que anuncien les catàstrofes que ja estan produint-se sense que tinguin l’efecte previst de conduir-nos a la conversió, tu seràs l’agent que obrirà les set copes amb les set plagues que ni en Putin serà capaç d’igualar, com a pas previ a les set visions de les quals tu, home profètic, ens n’has avançat un tast, i de les que, en temps futurs, ens en faràs un relat tan alliçonador i fantàstic com aquest.

    Que les constel·lacions tel·lúriques et guiïn en el teu camí profètic que ens conduirà a la llum de l’Anyell.

Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de llpages

llpages

227 Relats

991 Comentaris

294620 Lectures

Valoració de l'autor: 9.85

Biografia:
Vaig néixer a Barcelona l'any 1964. Sóc químic i treballo a la indústria farmacèutica catalana. A banda d'escriure, sóc un gran aficionat als escacs, la música clàssica, el jazz i el col·leccionisme de llibres antics de química. Els relats humorístics són els meus preferits, potser perquè són els més difícils d'escriure.