El blues de Madama Butterfly (o la katana invertida)

I amb el paral·lelisme de la geisha.
Bons elements per a un relat de tema actual, amb un final comprensible, i molt ben narrat.

Una tonterieta: 'rés' no duu accent (apareix dos cops). (i que jo TAMBÉ faig faltes, :-D)

T'he comentat un relat en prosa perquè la poesia no és el meu fort i he vist altres relataires que sí que en saben.

Endavant amb les paraules i els camins que dibuixen!!!!!


Mena

..però de vegades penso fins a on seria capaç d'arribar per defensar la vida dels meus. Tinc nebots petits als quals estimo amb bogeria, i jo mateixa m'he sorprès de la meva reacció davant d'un perill, quant els tinc a la vora.
Puc imaginar-me, per la meva condició de dona (no sé si és instint maternal o de protecció), que podria arribar fins allà on fos per defensar-los, tot i que se'm fa difícil pensar en llevar una vida en fred, sense tractar-se d'una acció "de guerra", de defensa personal en un moment de perill...
Però això no ho puc saber. Només si em trobés en la terrible situació de la dona del teu relat, podria saber-ho.
Ja havia llegit aquest relat, i em vaig oblidar de fer un comentari. Les dues vegades que l'he llegit se m'han enterbolit els ulls.
Una descripció de sentiments perfecta.
I m'ha semblat sentir la mateixa música que la protagonista, mentre llegia l'escrit...

a les meves mans,dictaria una llei que, un cop signada l'adopció, impedís la tornada amb els pares biológics.
Un relat tendre i colpidor, dur i amb una immensa càrrega d'amor i amb el rerefons de la bellíssima obra de Puccini.
Una forta abraçada, Gessamí.
Nonna_Carme

per a expressar tot el que m'ha suggerit aquest relat. Totes han estat ja dites i les meves no farien més que ser l'eco de totes les demés.
Només et puc dir que, si fos un cavaller, et faria la reverència i et besaria la mà, perquè ets una gran dama de la literatura.
Molts petons

m'encanta, sobretot com expresses els sentiments, és precios..

m'ha agradat molt el teu relat, com descrius els sentiments de la mare davant d'una situació tant injusta com aquesta. El final també m'ha sorprés, sincerament em pensava que acceptaria el seu "deure". M'han recomenat que llegís els teus relats i veig que ha estat un molt bon consell.

plaer, com sempre.
Molt dur, molt.

Una abraçada!

Fantàstic relat i una exquisidesa musical en un bel di vedremo de MADAME BUTTERFLY

Poc més puc afegir-hi als comentaris que ja t'han fet, molt encertats. És un plaer llegir-te. M'agradaat molt especialmente aquesta descripció de la mort:

Què n'és de fràgil el llindar misteriós que separa la vida de la mort! Tan sols cal un instant per situar-nos a l'altra banda d'un món que desconeixem. O d'un no rés. Potser, al capdavall, la mort és semblant a un buit insondable on no hi cap la consciència.

Gràcies per la teva gran aportació literària.
Rafael P. Lozano
17 d'abril 2009

Mantè molt bé el suspens fins al final que s'entreveu el dolorós camí que ha decidit fer una mare per no perdre el seu fill. Molt ben escrit.
Domi

M'ha agradat molt el teu relat. Clar i concís, aconsegueix transmetre els sentiments de la protagonista i i fer que el lector s'identifiqui amb ella.
Les lleis respecte a l'acolliment són injustes per les famílies d'acollida i pels nens acollits, només protegeixen als pares biològics, que la majoria de vegades no es preocupen pels seus fills. Molts menors no poden ser donats en adopció i tenen que permanéixer en centres tota la seva infantesa i adolescència, sense una famíla que l'estimi.La solució que adopta la protagonista és il·legal i molt arriscada però típica d'una lleona ferida que fa tot el que pot per salvar a les seves cries de l'enemic.
Felicitats per aquest relat, Dóna per fer moltes reflexions sobre el tema.

Cendra de flor

...aquest relat per la linea que separa lo just de la Justícia, la vida de la mort, una vida amb unes regles de joc de l'altre costat salvatge.
Els forts sentiments que una mare anteposa a qualsevol altre circumstancia, fins i tot a la vida d'un altre persona. Però no en surt indemne, quan pren a les seves mans el paper per trucar per telèfon ja porta clavada la catana que la farà dessagnar lentament, poc a poc, mentre visca.

leonardo

Fa dies que vaig llegir aquest relat, em va agradar tant que no m'atrevia a comentar res; avui l'he tornat a rellegir (m'agrada saborejar alguns relats) i encara m'has aclaparat molt més: una mare que lluita pel seu fill i la dualitat amb la història de Madame Butterfly el fa encara més engrescador. És d'una sensibilitat extrema!

d'una cruesa que et captiva els sentits. Vius cada moment del relat, del pensament interior, de la ràbia amagada, de la injusticia de la justicia. res es pot perdonar, res es excusable, i es fa tant dificil jutjar...
Tu ens has possat magistralment en paraules una història tràgica com la mateixa banda sonora que l'acompanya.

felicitats!

Ferran

Em sembla un monòleg interior perfectament traçat. De cap altra manera, em penso, podríem entrar al pensament terrible que es desenvolupa sota o paral·lelament a les notes de Puccini.
Hi ha un triple joc de referències que veig molt ben construït, entre l'amor romàntic i tràgic de Madame Butterfly, el de l'amor filial que és nucli del relat, i la referència ominosa i quasi subliminal a la katana que plana com una ombra fins al desenllaç.
Una abraçada,
franz

Moltes felicitats! Sincerament m'ha encantat! Per un moment m'he posat en la pell d'aquesta mare i he sentit el que ella sentia.
(nuriagau em va recomanar aquest relat, i pel que veig m'ha encertat molt bé els gustos!).

violetaclara ( Clara)

Tot ho és en aquest relat, des de l'ús de la llengua fins a la mateixa història narrada, i la comparació feta amb l'òpera de Puccini no podria ser més encertada (la katana invertida). M'ha agradat trobar-me amb un relat que deixa a la lectora -o al lector- sense gairebé respirar, un relat que et fa pensar una bona estona un cop acabat de llegir.
Shaudin

Molt ben estructurat, m'ha agradat molt el paral·lelisme amb l'òpera. I una prosa perfecta i que no entrebanca la lectura en cap moment.

Aniré llegint els altres textos teus...

Lluís

Tot i que èticament no puc estar d'acord amb el final, reconec que el cas que has explicat és molt real, i és molt trist com es fan malbé les vides de molts nens perquè pares que realment no els estimen els reclamen.

Penso que les lleis en aquests casos no amparen al més fràgil, que és el nen.

Està molt ben escrit, comparant els sentiments de la mare amb els de la protagonista de l'opera, i al final la diferència entre les dues, mentre una abandona el fill i es suicida, l'altre decideix sacrificar al pare i no abandonar el fill.

Gràcies pel comentari al meu conte, celebro que t'hagi agradat.

Arreveure


Clara

dir-te que trobo encerdadísim el paral·lelisme que fas amb Madama Butterfly

t´has posat totalment en la pell de la teva protagonista i m´has fet també patir a mi aquesta angoixa, per la complicitat de mares segurament. Caram no sabia si continuar, perquè a mesura que estava llegint m´estava agafant un nus a la gola i no volia plorar, que ganes no m´han faltat, perquè no estic sola en aquest moment.
Em supera, és quelcom que m´emociona molt pensar què és tant fàcil donar una vida plena d´amor a un nen, com tot el contrari.
Parles de justícia, la justícia infinitat de vegades ajuda a fer créixer gent amb problemes emocionals, justament per no haver prevalgut la felicitat i seguretat d´un infant.

Totalment commovedor

una forta abraçada

què m´ha agradat més del teu relat. M´ha colpit
la història que expliques, la bona expressió amb què el vas presentant, la música de fons que s´escolta... Crec que és millor que et digui que m´ha agradat TOT.

Una abraçada, bonica !

jutje i botxí,
relat que creix amb la tendresa
del fill que s' arrapa al cor;
i la por que sigui segrestat per unes lleis,
que no escolten els batecs del amor.

excel.lent
Avet

als molts comentaris ja fets. Només dir-te que un 10 em sembla insuficient per valorar aquest relat- L'he llegit com si l'estigués vivint i això no és fàcil d'aconseguir.Enhorabona!

d'estructura circular, amb un duríssim contingut. Has dibuixat a la perfecció un personatge femení que es veu empès a prendre una decisió forassenyada, però comprensible pel que té d'humana. Jo també et dic, com d'altres companys que et comenten, que està molt ben aconseguit el paral·lelisme entre el "drama musical" i el drama familiar.
Un cop més he gaudit dels teus mots. I, en aquesta ocasió, d'una prosa molt treballada, tant per la forma com pel contingut.
Et felicito de debò per aquesta feina tan ben feta.
Una abraçada ben forta, Gessamí_blau.
Mercè

Un relat dur, cru i humà. M'ha posat la pell de gallina a mesura que m'endinsava en la vida d'aquesta parella que tan sols volien donar amor, potser el fet de prendre la decisió final no es ètic, però si molt humà. He sentit explicar casos com el que descrius i la justicia ja diuen que porta els ull tapats, no sempre el que sembla més just és el millor, tant pels pares com pel fill.Bona coordinació amb la musica i l'historia de la geisha.
Un relat tendre i colpidor que m'ha agradat molt llegir

Una forta abraçada

Moltes vegades fent reflexions sobre el que podem fer i el que no podem fer envers els nostres fills, he pensat que matar per un fill, és una cosa que encara es pot arribar a fer abans d'arribar a la bogeria. L'amor de mare no té límits, ni fronteres. La teva protagonista endevé una dona valenta, però en prendre aquesta decisió potser arruïnarà la seva vida i la del seu fill, perquè algun dia la justicia li pot tornar a donar la raò i podrà anar amb el cap molt alt, cosa que després d'aquest fet, i tenint en compte el seu tarannà, potser es veurà obligada a parlar-li al seu fill dels fets ocorreguts. Molt ben escrit, molt posat a dintre de l'opera que la protagonista esta escoltant. Tot un drama.

Un relat excel·lent, amb un ritme cadenciós que va dels sentiments més comuns a l'angoixa d'una anunciada crua separació i el desenllaç d'un final extrem, que deixes obert a totes les possibilitats.
Molt encertat el paral·lelisme de la narració amb la musica de Puccini.
Enhorabona.
Una abraçada.
Ramon

El comentari anterior és meu. L'he fet connectada com a nuriagau, no entenc què ha passat.

Núria

Un relat molt commovedor escrit amb una prosa impecable, una prosa que recorda poesia.

Ens has narrat una història colpidora amb un ritme molt adequat, al mateix ritme que la peça musical que està escoltant la protagonista. Els pensaments de la qual són els que has transcrit en aquest relat.

La brillant veu narradora, en primera persona, aconsegueix que el lector (almenys a mi, m'ha succeït així) arribi a la conclusió que el desenllaç que proposa la protagonista és l'única solució possible a la difícil situació plantejada. Necessita dues hores per arribar a prendre la decisió final (?).

Rep la meva felicitació plena d'admiració: crec que és el millor relat que t'he llegit!

Núria

Felicitats per l'alta qualitat del relat. Això sí, ara necessito respirar una mica. Que em toqui l'aire. Aconsegueixes que tot sembli molt proper (no se com).

"Què n'és de fràgil el llindar misteriós que separa la vida de la mort! ". Aquesta m'ha l'apunto.

Qui no ha viscut dins una quimera, al menys per un temps?
Qui no ha dubtat, en veure que prenia solidesa, ser davant un miratge?
Qui pot dir que no ha sentit la temptació de defensar el seu somni un cop fet realitat?

Has escrit un relat on es planteja una situació força extrema, conduint la narració amb mà ferma a través del temps i les circumstàncies, els aconteixements objectius i els sentiments personals, el dubte, la por, la incertesa, la decisió extrema.
Si tu, que ets l'autora, no jutges, jo tampoc ho faré: coincideixo amb la teva opinió sobre la dificultat d'opinar quan no ets a la pell de la persona afectada, i afegeixo que ho és fins i tot quan t'afecta de forma directa.

Parlant literàriament, admiro la presentació d'aquesta història; humanament, em dol la tragèdia que inclou.

T'envio una abraçada plena d'admiració i afecte,
Unaquimera

Sense paraules sobreres, a poc a poc, ens planteges una situació força aclaparadora. Suaument, sens adonar-nos ens trobem enmig del problema, i el sentim com si fos nostre. La protagonista del teu relat, pren una decisió. Decisió que no pot, no vol, no es sent capaç de compartir. Decisió, però, que ella creu es la més encertada...
Podrà viure, després, amb aquest pes sobre les seves espatlles?
Com a relat -per a mi-, meravellosament escrit.
- Joan -