El blues de Madama Butterfly (o la katana invertida)

Un relat de: Maria Sanz Llaudet

Són les dues de la matinada. La nit m'ha tornat a enxampar presonera d'una idea que em volta pel cap i no se'n va. Tinc el paper a les mans. Només hi ha anotat un número de telèfon. No hi ha escrit cap nom ni cal, segurament. Asseguda al sofà del menjador, sento com la música de Puccini sadolla la meva ànima a través de Madama Butterfly quan encara viu la quimera d'un amor incondicional i etern, abans de caure en l'abisme de la desesperança. Com jo. Els records tornen a aflorar i em mostren imatges d'un passat recent.
                 Havíem anat a buscar l'Ivan al centre d'acollida una tarda plujosa d'abril. Després de moltes entrevistes, els psicòlegs i els assistents socials havien acordat que érem una parella idònia per garantir l'estabilitat emocional que aquell nen necessitava. Ens havien posat al corrent de la seva atzarosa vida que, en el decurs d'aquells sis anys, només havia conegut el centre i algunes visites ocasionals del seu progenitor. Ens van dir que la mare havia mort d'una sobredosi tres setmanes després del part, mentre el marit era a la presó. Tanmateix, semblava que el pare de l'Ivan tornava a delinquir tan bon punt el posaven en llibertat i, pel que deien, aquest cop el període de captivitat seria més llarg que els anteriors. I allà estàvem nosaltres, desitjosos d'acollir aquell menut, i de donar-li tot l'amor i la dedicació que no havíem tingut oportunitat de prodigar als nostres fills no nats. Tres avortaments i un part infructuós havien estat prou traumàtics perquè els metges desaconsellessin un nou intent de ser pares.
                 He de tancar els ulls, ni que sigui durant un instant, per impregnar-me de la serenor que desprenen aquestes notes musicals. Entremig, la veu dolça d'una geisha ingènua i enamorada m'encomana l'emoció dels moments intensos de felicitat.
                 Mai no oblidaré el que vaig sentir en veure l'Ivan per primera vegada. Era menut, de fesomia dolça i cabells rossos que duia tallats molt curts. Dalt del front, se li feia un remolí que li donava un aire trapella, tot i que el posat no s'esqueia gens amb el fons de l'esguard. Tot ell era tendresa: el gest, les maneres, la veu… Els ulls, però, d'un color semblant al de la mel, esdevenien reptadors, curulls de desconfiança. I quan la mirada s'esvaïa i deixava de combatre, es buidava fins a fer-se inexpressiva. Sense la lluita, semblava com si aquelles ninetes no volguessin mirar enlloc.
                 Havíem preparat amb il·lusió la seva cambra. El Jordi havia pintat les parets de color marfil i els havia incorporat dibuixos de tonalitats llampants. En el decurs del camí d'anada cap a casa, l'Ivan no havia pronunciat ni una sola paraula. Vam quedar reconfortats en veure la seva expressió i sentint-lo exclamar: "que xulo!", mentre passava els dits menuts per sobre els relleus de les imatges infantils. Aquella nit, vam seure un a cada banda del llit, vetllant-lo mentre dormia. N'hi havia hagut prou amb unes poques hores perquè el sentíssim nostre. I allà estàvem el Jordi i jo, a la matinada, agafats de la mà i contemplant un miratge que no ens acabàvem de creure.
                 Voldria tornar a la calidesa d'aquell moment, sentir els batecs del meu cor reposant en el coixí d'una harmonia que no havia conegut mai. Poder creure que demà, quan surti el sol, s'esvairan aquestes ombres llòbregues que m'atemoreixen. I aquest fred intens que em va gelant la sang. La música, ara, esdevé suau i melangiosa. Pobre Madama, acomiadant-se d'un amor que no tornarà a ser seu.
                 Han passat dos anys des d'aquell dia que l'Ivan va entrar a les nostres vides. Dos anys durant els quals ens ha omplert els dies d'alegria i d'amor. És increïble el canvi que es va anar produint en la seva personalitat. Els psicòlegs ens deien que mai no havien vist un cas tan espectacular d'adaptació, que normalment hi ha fases alternes d'evolució i d'involució, però que el nostre menut avançava amb pas ferm, assimilant i gaudint les vivències que fins aleshores l'hi havien estat negades. No sóc capaç d'explicar el que sento quan, des de la cuina, escolto les rialles que provenen de la seva cambra. Llavors, m'apropo de puntetes i el veig allà, assegut al terra, amb les cames creuades i els ulls absorts en els dibuixos de la televisió. Com si hi hagués una especial connexió que l'avisés de la meva presència, tomba el cap i, encara amb la rialla als llavis, em diu: "vine mama, seu aquí amb mi". I jo no puc remeiar que el cor se m'eixampli i em faci anar fins allà per abraçar-lo.
                 Comme una mosca prigioniera... canta la soprano japonesa, amb refilets que emergeixen de la soledat i el desencís. Ja ho ha perdut tot, no li queda rés. Ha estat repudiada pel seu amant que ve a cercar-li el fill per endur-se'l. I ella n'hi fa ofrena, venerant un cop més aquell amor que només podrà esvanir-se amb la mort.
                  "La vida te'l dona i la vida te'l pren". Aquesta va ser la frase que em repetia dimarts passat, després de rebre la trucada avisant-nos que el pare de l'Ivan havia sortit de la presó i el reclamava. Ja rebríem, per escrit, la notificació oficial però ens avançaven que teníem quinze dies per a preparar-nos i preparar-lo. Em van recomanar l'ajuda dels psicòlegs i vaig dir que no, que tots tres ens en sortiríem prou bé. Ja ha passat una setmana i encara no hem trobat el valor per explicar-ho a l'Ivan. El Jordi amb prou feines en parla, viu les emocions cap endins i cada vespre, quan em poso al llit, el sento plorar intentant contenir els sanglots. No li dic rés, només li toco el peu amb el meu i faig un sospir profund i llarg que allibera el riu de llàgrimes que desitjava brollar.
                 Ja són quarts de quatre i Madama Butterfly s'està acomiadant de la vida. En aquest moment, m'apropio del seu sentiment. Percebo el dolor per la pèrdua del seu fill amb la mateixa intensitat que la del meu. Ella, però, l'ha lliurat per generositat i jo ho faré per covardia, per no ser capaç d'enfrontar-me a unes lleis que no tenen en compte els sentiments. ¿Què serà de l'Ivan al costat d'un home que ignora la responsabilitat de ser pare? ¿com serà el seu futur si el desproveeixen de tot el que té ara? ¿qui el tranquil·litzarà quan tingui por, qui li explicarà el conte abans d'adormir-se? I nosaltres, ¿què serà de nosaltres sense ell? Voldria xisclar ben fort i obrir-me les carns fins a veure rajar la sang. Potser redimiria aquest dolor que sento en el pit i que empeny el desig d'imitar els gestos de la protagonista de l'òpera. La veu, amarada de sentiment, em duu imatges d'una katana que es clava a fons amb tota la força de la desesperació.
                 Què n'és de fràgil el llindar misteriós que separa la vida de la mort! Tan sols cal un instant per situar-nos a l'altra banda d'un món que desconeixem. O d'un no rés. Potser, al capdavall, la mort és semblant a un buit insondable on no hi cap la consciència.
                 Continuo donant voltes al paper que tinc entre les mans, rebregant-lo i tornant-lo a allisar per tornar-lo a rebregar. Sé que he de prendre una decisió i ha de ser aquesta nit. No puc esperar més. Avui he anat a cobrar els sis mil euros que em van oferir pel brillant de l'anell de promesa, just el que em demanen per la feina. Ara, només cal fer la trucada i confirmar l'encàrrec. Semblaria senzill si no fos perquè es tracta de llevar una vida. No ho pot saber ningú, ni el Jordi. Ell no resistiria el sentiment de culpa. Jo, cada cop que el remordiment em faci evocar el pecat, miraré el meu fill i em diré que l'he salvat del infortuni. Això em reconfortarà. Em declaro jutge i botxí d'un home que amenaça la nostre vida. Em declaro defensora dels que estimo davant l'enemic que pretén envair la nostra llar. Tothom entén que s'actuï d'aquesta manera davant les armes, però ¿com defensar-nos quan l'amenaça prové de plecs de paper que passen d'un advocat a l'altre i, amb quatre ratlles, t'arrabassen el que és teu?
                 A poc a poc, deixo de percebre el ressò d'aquella veu turmentada. Les últimes notes s'apaguen amb suavitat mentre miro a través dels vidres de la finestra. El final de la nit és fred i als carrers hi veig paratges obscurs i erms que condolen la meva solitud
                 Quan les emocions s'allunyen de Nagasaki i em retornen al present, el silenci esdevé inquietant. Sento com tot el meu cos tremola quan torno a allisar el paper, despenjo el telèfon i clavo la mirada en els números que marcaré.


Comentaris

  • Escrit en primera persona i en present[Ofensiu]
    Mena Guiga | 17-10-2013

    I amb el paral·lelisme de la geisha.
    Bons elements per a un relat de tema actual, amb un final comprensible, i molt ben narrat.

    Una tonterieta: 'rés' no duu accent (apareix dos cops). (i que jo TAMBÉ faig faltes, :-D)

    T'he comentat un relat en prosa perquè la poesia no és el meu fort i he vist altres relataires que sí que en saben.

    Endavant amb les paraules i els camins que dibuixen!!!!!


    Mena

  • Jo no soc mare[Ofensiu]
    Englantina | 03-05-2011 | Valoració: 10

    ..però de vegades penso fins a on seria capaç d'arribar per defensar la vida dels meus. Tinc nebots petits als quals estimo amb bogeria, i jo mateixa m'he sorprès de la meva reacció davant d'un perill, quant els tinc a la vora.
    Puc imaginar-me, per la meva condició de dona (no sé si és instint maternal o de protecció), que podria arribar fins allà on fos per defensar-los, tot i que se'm fa difícil pensar en llevar una vida en fred, sense tractar-se d'una acció "de guerra", de defensa personal en un moment de perill...
    Però això no ho puc saber. Només si em trobés en la terrible situació de la dona del teu relat, podria saber-ho.
    Ja havia llegit aquest relat, i em vaig oblidar de fer un comentari. Les dues vegades que l'he llegit se m'han enterbolit els ulls.
    Una descripció de sentiments perfecta.
    I m'ha semblat sentir la mateixa música que la protagonista, mentre llegia l'escrit...

  • Si estigués[Ofensiu]
    Nonna_Carme | 12-08-2009

    a les meves mans,dictaria una llei que, un cop signada l'adopció, impedís la tornada amb els pares biológics.
    Un relat tendre i colpidor, dur i amb una immensa càrrega d'amor i amb el rerefons de la bellíssima obra de Puccini.
    Una forta abraçada, Gessamí.
    Nonna_Carme


  • No tinc paraules [Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 25-05-2009 | Valoració: 10

    per a expressar tot el que m'ha suggerit aquest relat. Totes han estat ja dites i les meves no farien més que ser l'eco de totes les demés.
    Només et puc dir que, si fos un cavaller, et faria la reverència i et besaria la mà, perquè ets una gran dama de la literatura.
    Molts petons

  • m'ha agradat moolt!![Ofensiu]
    misterisocults | 09-05-2009 | Valoració: 9

    m'encanta, sobretot com expresses els sentiments, és precios..

  • Intens[Ofensiu]
    Arnau | 02-05-2009 | Valoració: 10

    m'ha agradat molt el teu relat, com descrius els sentiments de la mare davant d'una situació tant injusta com aquesta. El final també m'ha sorprés, sincerament em pensava que acceptaria el seu "deure". M'han recomenat que llegís els teus relats i veig que ha estat un molt bon consell.

  • Thyst | 19-04-2009 | Valoració: 10

    plaer, com sempre.
    Molt dur, molt.

    Una abraçada!

  • En clau de sol.[Ofensiu]
    jos monts | 17-04-2009 | Valoració: 10

    Fantàstic relat i una exquisidesa musical en un bel di vedremo de MADAME BUTTERFLY

  • Potser, al capdevall, la mort és semblant a un buit insondable on no hi cap la consciència.[Ofensiu]
    Rafael P. Lozano | 17-04-2009 | Valoració: 10

    Poc més puc afegir-hi als comentaris que ja t'han fet, molt encertats. És un plaer llegir-te. M'agradaat molt especialmente aquesta descripció de la mort:

    Què n'és de fràgil el llindar misteriós que separa la vida de la mort! Tan sols cal un instant per situar-nos a l'altra banda d'un món que desconeixem. O d'un no rés. Potser, al capdavall, la mort és semblant a un buit insondable on no hi cap la consciència.

    Gràcies per la teva gran aportació literària.
    Rafael P. Lozano
    17 d'abril 2009

  • Excel·lent![Ofensiu]
    domi1 | 02-04-2009 | Valoració: 10

    Mantè molt bé el suspens fins al final que s'entreveu el dolorós camí que ha decidit fer una mare per no perdre el seu fill. Molt ben escrit.
    Domi

  • Fantàstic[Ofensiu]
    Cendra de flor | 31-03-2009 | Valoració: 10

    M'ha agradat molt el teu relat. Clar i concís, aconsegueix transmetre els sentiments de la protagonista i i fer que el lector s'identifiqui amb ella.
    Les lleis respecte a l'acolliment són injustes per les famílies d'acollida i pels nens acollits, només protegeixen als pares biològics, que la majoria de vegades no es preocupen pels seus fills. Molts menors no poden ser donats en adopció i tenen que permanéixer en centres tota la seva infantesa i adolescència, sense una famíla que l'estimi.La solució que adopta la protagonista és il·legal i molt arriscada però típica d'una lleona ferida que fa tot el que pot per salvar a les seves cries de l'enemic.
    Felicitats per aquest relat, Dóna per fer moltes reflexions sobre el tema.

    Cendra de flor

  • Que ben conduït ...[Ofensiu]
    leonardo | 30-03-2009 | Valoració: 10

    ...aquest relat per la linea que separa lo just de la Justícia, la vida de la mort, una vida amb unes regles de joc de l'altre costat salvatge.
    Els forts sentiments que una mare anteposa a qualsevol altre circumstancia, fins i tot a la vida d'un altre persona. Però no en surt indemne, quan pren a les seves mans el paper per trucar per telèfon ja porta clavada la catana que la farà dessagnar lentament, poc a poc, mentre visca.

    leonardo

  • M'agrada ...[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 29-03-2009 | Valoració: 10

    ... molt la descripció viva dels personatges que dic viva perquè no els descrius sinó que parlen d'ells, d'ella per sí mateixa, és una dona entre sentimental, estima el seu fill fins matar el pare de sang, i també és una dona freda o tu li dones eixe punt de fredor del final del conte, en el que la dona mira els números de telèfon i marca, truca el sicari perquè acabe amb l'home causant del seu infortuni.
    Una dona valenta perquè s'atreveix a enfrontar-se amb la llei, l'enxamparan? no ho dius, però tot fa pensar que se'n eixirà lliure i se'n eixirà amb el seu fill, o si més no tots ho volem això.
    Formalment està escrit amb llenguatge ferm i clar i molt acurat i un estil i una sintaxi perfecta, m'ha agradat perquè també es viu, he viscut, m'he posat empàticament en la pell de la dona i certament jo també he volgut matar aquella bèstia de son pare.
    Bé m'acomiade de tu bonica, una forta abraçada i un petó ben fort, no t'he comentat més a sovint perquè no tinc gaire temps darrerament, però tornaré, tu i relats ho mereixeu.

  • Avui l'he rellegit i encara m'agrada més[Ofensiu]
    Romy Ros | 18-03-2009

    Fa dies que vaig llegir aquest relat, em va agradar tant que no m'atrevia a comentar res; avui l'he tornat a rellegir (m'agrada saborejar alguns relats) i encara m'has aclaparat molt més: una mare que lluita pel seu fill i la dualitat amb la història de Madame Butterfly el fa encara més engrescador. És d'una sensibilitat extrema!

  • deliciós relat[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 18-03-2009

    d'una cruesa que et captiva els sentits. Vius cada moment del relat, del pensament interior, de la ràbia amagada, de la injusticia de la justicia. res es pot perdonar, res es excusable, i es fa tant dificil jutjar...
    Tu ens has possat magistralment en paraules una història tràgica com la mateixa banda sonora que l'acompanya.

    felicitats!

    Ferran

  • amors i ombres[Ofensiu]
    franz appa | 18-03-2009

    Em sembla un monòleg interior perfectament traçat. De cap altra manera, em penso, podríem entrar al pensament terrible que es desenvolupa sota o paral·lelament a les notes de Puccini.
    Hi ha un triple joc de referències que veig molt ben construït, entre l'amor romàntic i tràgic de Madame Butterfly, el de l'amor filial que és nucli del relat, i la referència ominosa i quasi subliminal a la katana que plana com una ombra fins al desenllaç.
    Una abraçada,
    franz

  • M'ha encantat![Ofensiu]
    violetaclara | 15-03-2009 | Valoració: 10

    Moltes felicitats! Sincerament m'ha encantat! Per un moment m'he posat en la pell d'aquesta mare i he sentit el que ella sentia.
    (nuriagau em va recomanar aquest relat, i pel que veig m'ha encertat molt bé els gustos!).

    violetaclara ( Clara)

  • Un relat excel.ent[Ofensiu]

    Tot ho és en aquest relat, des de l'ús de la llengua fins a la mateixa història narrada, i la comparació feta amb l'òpera de Puccini no podria ser més encertada (la katana invertida). M'ha agradat trobar-me amb un relat que deixa a la lectora -o al lector- sense gairebé respirar, un relat que et fa pensar una bona estona un cop acabat de llegir.
    Shaudin

  • Magnífic[Ofensiu]
    Calderer | 13-03-2009


    Molt ben estructurat, m'ha agradat molt el paral·lelisme amb l'òpera. I una prosa perfecta i que no entrebanca la lectura en cap moment.

    Aniré llegint els altres textos teus...

    Lluís

  • Molt real[Ofensiu]
    Maria Clara Prat Roig | 09-03-2009 | Valoració: 10

    Tot i que èticament no puc estar d'acord amb el final, reconec que el cas que has explicat és molt real, i és molt trist com es fan malbé les vides de molts nens perquè pares que realment no els estimen els reclamen.

    Penso que les lleis en aquests casos no amparen al més fràgil, que és el nen.

    Està molt ben escrit, comparant els sentiments de la mare amb els de la protagonista de l'opera, i al final la diferència entre les dues, mentre una abandona el fill i es suicida, l'altre decideix sacrificar al pare i no abandonar el fill.

    Gràcies pel comentari al meu conte, celebro que t'hagi agradat.

    Arreveure


    Clara

  • m´he deixat[Ofensiu]
    ESTEL | 06-03-2009

    dir-te que trobo encerdadísim el paral·lelisme que fas amb Madama Butterfly

  • commovedor[Ofensiu]
    ESTEL | 06-03-2009

    t´has posat totalment en la pell de la teva protagonista i m´has fet també patir a mi aquesta angoixa, per la complicitat de mares segurament. Caram no sabia si continuar, perquè a mesura que estava llegint m´estava agafant un nus a la gola i no volia plorar, que ganes no m´han faltat, perquè no estic sola en aquest moment.
    Em supera, és quelcom que m´emociona molt pensar què és tant fàcil donar una vida plena d´amor a un nen, com tot el contrari.
    Parles de justícia, la justícia infinitat de vegades ajuda a fer créixer gent amb problemes emocionals, justament per no haver prevalgut la felicitat i seguretat d´un infant.

    Totalment commovedor

    una forta abraçada

  • No sé dir-te...[Ofensiu]
    brins | 04-03-2009 | Valoració: 10

    què m´ha agradat més del teu relat. M´ha colpit
    la història que expliques, la bona expressió amb què el vas presentant, la música de fons que s´escolta... Crec que és millor que et digui que m´ha agradat TOT.

    Una abraçada, bonica !

  • Lluita de sentiments[Ofensiu]
    Avet_blau | 03-03-2009 | Valoració: 10

    jutje i botxí,
    relat que creix amb la tendresa
    del fill que s' arrapa al cor;
    i la por que sigui segrestat per unes lleis,
    que no escolten els batecs del amor.

    excel.lent
    Avet

  • No sé què afegir[Ofensiu]
    Josoc | 03-03-2009 | Valoració: 10

    als molts comentaris ja fets. Només dir-te que un 10 em sembla insuficient per valorar aquest relat- L'he llegit com si l'estigués vivint i això no és fàcil d'aconseguir.Enhorabona!

  • Un gran relat[Ofensiu]
    Mercè Bellfort | 03-03-2009 | Valoració: 10

    d'estructura circular, amb un duríssim contingut. Has dibuixat a la perfecció un personatge femení que es veu empès a prendre una decisió forassenyada, però comprensible pel que té d'humana. Jo també et dic, com d'altres companys que et comenten, que està molt ben aconseguit el paral·lelisme entre el "drama musical" i el drama familiar.
    Un cop més he gaudit dels teus mots. I, en aquesta ocasió, d'una prosa molt treballada, tant per la forma com pel contingut.
    Et felicito de debò per aquesta feina tan ben feta.
    Una abraçada ben forta, Gessamí_blau.
    Mercè

  • Molt bo[Ofensiu]
    Naiade | 01-03-2009 | Valoració: 10

    Un relat dur, cru i humà. M'ha posat la pell de gallina a mesura que m'endinsava en la vida d'aquesta parella que tan sols volien donar amor, potser el fet de prendre la decisió final no es ètic, però si molt humà. He sentit explicar casos com el que descrius i la justicia ja diuen que porta els ull tapats, no sempre el que sembla més just és el millor, tant pels pares com pel fill.Bona coordinació amb la musica i l'historia de la geisha.
    Un relat tendre i colpidor que m'ha agradat molt llegir

    Una forta abraçada

  • DUR, MOLT CULPIDOR![Ofensiu]
    EULALIA MOLINS ARAGALL | 01-03-2009 | Valoració: 10

    Moltes vegades fent reflexions sobre el que podem fer i el que no podem fer envers els nostres fills, he pensat que matar per un fill, és una cosa que encara es pot arribar a fer abans d'arribar a la bogeria. L'amor de mare no té límits, ni fronteres. La teva protagonista endevé una dona valenta, però en prendre aquesta decisió potser arruïnarà la seva vida i la del seu fill, perquè algun dia la justicia li pot tornar a donar la raò i podrà anar amb el cap molt alt, cosa que després d'aquest fet, i tenint en compte el seu tarannà, potser es veurà obligada a parlar-li al seu fill dels fets ocorreguts. Molt ben escrit, molt posat a dintre de l'opera que la protagonista esta escoltant. Tot un drama.

  • Molt bó. [Ofensiu]
    Alberich | 26-02-2009 | Valoració: 10

    Un relat excel·lent, amb un ritme cadenciós que va dels sentiments més comuns a l'angoixa d'una anunciada crua separació i el desenllaç d'un final extrem, que deixes obert a totes les possibilitats.
    Molt encertat el paral·lelisme de la narració amb la musica de Puccini.
    Enhorabona.
    Una abraçada.
    Ramon

  • Una aclariment[Ofensiu]
    nuriagau | 26-02-2009

    El comentari anterior és meu. L'he fet connectada com a nuriagau, no entenc què ha passat.

    Núria

  • Una felicitació amb admiració[Ofensiu]
    [ contrasenya recuperada ] | 26-02-2009 | Valoració: 10

    Un relat molt commovedor escrit amb una prosa impecable, una prosa que recorda poesia.

    Ens has narrat una història colpidora amb un ritme molt adequat, al mateix ritme que la peça musical que està escoltant la protagonista. Els pensaments de la qual són els que has transcrit en aquest relat.

    La brillant veu narradora, en primera persona, aconsegueix que el lector (almenys a mi, m'ha succeït així) arribi a la conclusió que el desenllaç que proposa la protagonista és l'única solució possible a la difícil situació plantejada. Necessita dues hores per arribar a prendre la decisió final (?).

    Rep la meva felicitació plena d'admiració: crec que és el millor relat que t'he llegit!

    Núria

  • Fràgil llindar[Ofensiu]
    Igor Kutuzov | 26-02-2009

    Felicitats per l'alta qualitat del relat. Això sí, ara necessito respirar una mica. Que em toqui l'aire. Aconsegueixes que tot sembli molt proper (no se com).

    "Què n'és de fràgil el llindar misteriós que separa la vida de la mort! ". Aquesta m'ha l'apunto.

  • Quimeres i tragèdies[Ofensiu]
    Unaquimera | 25-02-2009 | Valoració: 10

    Qui no ha viscut dins una quimera, al menys per un temps?
    Qui no ha dubtat, en veure que prenia solidesa, ser davant un miratge?
    Qui pot dir que no ha sentit la temptació de defensar el seu somni un cop fet realitat?

    Has escrit un relat on es planteja una situació força extrema, conduint la narració amb mà ferma a través del temps i les circumstàncies, els aconteixements objectius i els sentiments personals, el dubte, la por, la incertesa, la decisió extrema.
    Si tu, que ets l'autora, no jutges, jo tampoc ho faré: coincideixo amb la teva opinió sobre la dificultat d'opinar quan no ets a la pell de la persona afectada, i afegeixo que ho és fins i tot quan t'afecta de forma directa.

    Parlant literàriament, admiro la presentació d'aquesta història; humanament, em dol la tragèdia que inclou.

    T'envio una abraçada plena d'admiració i afecte,
    Unaquimera

  • Sense paraules sobreres...[Ofensiu]
    Joan Gausachs i Marí | 25-02-2009 | Valoració: 10

    Sense paraules sobreres, a poc a poc, ens planteges una situació força aclaparadora. Suaument, sens adonar-nos ens trobem enmig del problema, i el sentim com si fos nostre. La protagonista del teu relat, pren una decisió. Decisió que no pot, no vol, no es sent capaç de compartir. Decisió, però, que ella creu es la més encertada...
    Podrà viure, després, amb aquest pes sobre les seves espatlles?
    Com a relat -per a mi-, meravellosament escrit.
    - Joan -

Valoració mitja: 9.96

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Maria Sanz Llaudet

Maria Sanz Llaudet

54 Relats

958 Comentaris

96211 Lectures

Valoració de l'autor: 9.89

Biografia:
Vaig arribar a aquest món una matinada de ple hivern, un dissabte del mes de gener que em va batejar amb el signe d'aquari, amb ascendent escorpí (ara que ja tenim confiança, us ho puc confessar)
Quan vaig ensenyar-vos el meu primer relat, l'octubre del 2006, us deia que feia pocs anys que havia començat a escriure. Ara ja en fa uns quans més. No sé si en aquest temps he aprés a escriure gaire més del que sabia -que era poc-, però seguiré posant-t'hi tot l'esforç de que sóc capaç i, per fer-ho, rés millor que tenir l'oportunitat de llegir-vos i gaudir d'aquestes històries i vivències que entre tots compartim. Sembla ser que finalment he corregit la meva tendència a posar punts suspensius a tota frase que se'm posava pel davant, però el més important per a mi és que segueixo sentint aquella necessitat que m'empeny a deixar constància escrita de pensaments, vivències, sentiments...
Gràcies a tots, i especialment a aquells que tingueu la paciència de llegir-me. Els que a més tingueu la bona voluntat de comentar-me, doblement agraïda.
El meu correu: gess.artre@ono.com