Ja t'ho vaig dir!

      
Darrerament no feia res bé. Si anava al súper amb la llista de la compra, no interpretava correctament els productes, o no els trobava entre els innombrables prestatges. Si feia el llit, no col·locava el nòrdic simètricament. Si fregava els plats, provocava un escampall d'aigua pel terra. Si em posava amb el nen a fer els deures, a vegades l'ajudava massa i, en d'altres ocasions, no l'orientava prou.

      Però la gota que féu vessar el vas fou una idea brillant que resultà, com sempre, un nou fracàs. Per al dissabte, havia programat un circuit en bicicleta amb el nen i volia estrenar unes motxilles d'aquelles que tenen un dipòsit per a líquids. La dona ja m'havia advertit que calia deixar-los amb aigua i llimona durant unes hores per tal que la beguda no agafés mal sabor. Vaig desestimar-li la recomanació. Al matí, abans de sortir, ens proposà que tastéssim l'aigua i, com sempre, ella tenia raó: el gust era força desagradable. Aleshores, se m'acudí aprofitar-la per regar les plantes dels testos de les finestres, i ella em digué: "Vigila que no et regalimi per les parets!". I per més cura que hi vaig posar, inevitablement, succeí allò que m'havia anunciat. No sabia amb quina cara mirar-la mentre em deia allò de: "Ja t'ho he dit!"

      Malgrat tot, marxàrem d'excursió, però no tornàrem sans ni estalvis. El nen, esgarrinxat i ferit, quan veié la mare, irrompé en un plor molt més desesperat que aquell que havia emès en el moment de la caiguda. Com una lleona, defensà la criatura humana i m'atacà qualificant-me de pare irresponsable que no reconeix les capacitats ni les limitacions del propi fill.

      No cal que us transcrigui la conversa sencera. Els seus llavis enumeraren tot un seguit d'infinits retrets: alguns eren recents; d'altres, ja ni els recordava. Resumint, vaig finalitzar la discussió anunciant que feia la maleta i me n'anava uns dies a casa de ma mare.

      Vaig agafar cinc camises, un parell de pantalons, el necesser, el pijama i quatre coses més. Vaig mirar per la finestra, com per acomiadar-me de la llar. La nit era clara, plena d'estrelles. Fins i tot es podia veure Venus.

      En entrar a casa de la meva mare, vestit de ciclista i amb la maleta, ella m'acollí amatent i escoltà atentament l'exposició dels fets. I malgrat és la meva mare, conclogué que jo no tenia la raó. Després, m'agençà mínimament l'habitació de solter i em recomanà que tragués la roba de la bossa. Però jo necessitava dutxar-me i anar a dormir.

      Aquest matí, quan he sortit de l'habitació amb la camisa rebregada, m'ha saludat amb un: "Ja t'ho vaig dir!"

      He passat el diumenge com he pogut: llegint el diari, mirant la tele... És molt dur tornar a la llar materna després d'haver viscut uns anys fora. Ara, contemplo la vista des de la finestra. Des d'aquí, també Venus ens acompanya al vespre i això em fa pensar que, segurament, els descendents de Mart estem condemnats a conviure amb l'omnisciència de les dones. No en podem fugir!