Repte 317: La moda

Quan, per primera vegada, vaig entrar a la novena planta vaig veure una noieta cadavèrica i sondada simulant beure un suc de pinya amb una palla. Plorava. Aquelles llàgrimes ben aviat van ser les meves.
Era el mateix camí el que ens va dur a les dues fins a aquella darrera estació. Jo, havia comprat el bitllet de tornada. Per a ella, era un viatge sense data de retorn.

Els tres primers dies només ens dirigíem mirades que ho deien tot. A partir d'un instant, que avui recordo, les nostres ànimes es van fer companyia. El nostre cos, rebotia el reflex hipotètic.

Mai vàrem parlar del que ens deien que era una malaltia. Cap de les dues teníem interès en veure aquella figura prima que, tothom insistia, reflectia el mirall. Només havíem volgut emprendre el vol i, per fer-ho, calia alleugerir-se de tot.

Cada matí desfilàvem pel corredor cap a la bàscula. La seva agulla constantment queia rendida.
La meva, s'esforçava a acumular suficient energia per poder tornar a lluitar amb la vida. Per reflectir el meu cos a la llum de cada dia.

La consciència em deia que no volia ser com ella, però la seva ombra m'ha perseguit fins avui.
Aquell cos menut no va ser model de res, ni del que no s'ha de fer. Era el pur exemple del que encara no entenc.

L'altre dia vaig saber que feia dos mesos que aquella joveneta havia volat. No la vaig plorar. Era una mort anunciada des del dia del suc de pinya, el gust del qual avui m'omple de records, sense calmar-me la set.

La Dolors es mirava constantment al mirall. Gairebé no menjava res doncs volia assemblar-se a les models que veia desfilar a la tele o que sortien a les revistes.
Sempre li havien agradat els nois més grans que ella i pensava que si estava prima estaria guapa i aconseguiria que l'Oriol es fixés en ella. La realitat, però, era molt diferent.
L'Oriol, que era uns 10 anys més gran que la Dolors, sentia alguna cosa per ella però començava a preocupar-se'n per l'estat en que la veia i tampoc sabia com ajudar-la...
Es van trobar com cada dissabte a la tarda a la cafeteria de sempre i ell li va declarar el seu amor. La noia es va sentir feliç doncs l'Oriol era el que més estimava en la seva vida. Ell, per la seva banda, li va demanar que deixés estar l'absurda idea d'aprimar-se, que l'ajudaria i la cuidaria per a que tornés a ser la de sempre. La noia que havia conegut i de la que s'havia enamorat.
La Dolors es va adonar en aquell moment de que la imatge no ho era tot, que el que importava realment eren els sentiments i va acceptar el que l'Oriol li proposava.

La Kate Moss és una jove nascuda en el barri de Croydon (Londres) el 1974. Provenia d'una classe social baixa, d'un barri popular de Londres i és una noia guapíssima, prima, esvelta, faccions infantils, etc. A l'edat de 14 anys, algú es va fixar amb ella quan va anar a Nova York. Des d'ençà, la Kate no ha parat de desfilar en les millors passarel.les del món, arribant a ser una de les ‘top-model' més cotitzades arreu. No obstant, pel camí, ella s'ha trobat amb moltíssimes dificultats, des de la seva ascensió com a model, de marques tant prestigioses com: Gucci, Dolce&Gabbana, Versace, Chanel, Missoni, Burberry i Dior.

Arribant a ésser una de les persones més influents i riques en el món de la moda, la Kate, ha tingut diversos romanços durant la seva joventut. Va ser després d'un desengany amorós, que la Kate va començar a perdre pes i va aparèixer en fotos a la premsa feta un sac d'ossos. En efecte, la Kate patia anorèxia, aquella malaltia mental que fa perdre constantment pes a qui la pateix. Per conservar la imatge i quedar bé davant el mirall, les noies que pateixen anorèxia es veuen sempre grasses i no mengen o mengen el mínim per no engreixar-se. I això només té el qualificatiu de malaltia. Per sort la Kate va superar l'anorèxia, però no ha deixat mai d'estar molt prima. Altres artistes com la Victoria Beckham o la Paris Hilton, han pres el relleu de qui va ser el màxim exponent d'una malaltia, que va en augment arreu del món, anomenada anorèxia: la Kate Moss.