RESULTAT I COMENTARIS REPTE 297 PANACEA UNIVERSAL

REPTE 297 PANACEA UNIVERSAL
450 PARAULES
PARAULES CLAU: CRISTALL, PIRAMIDAL, PIETAT I SARCASME


PANACEA UNIVERSAL
rnbonet

PARAULES 445
Un relat humorístic i erotic-festiu molt ben escrit, amb un vocabulari molt ric i un ritme agradable que evoca un ambient rural, a voltes quasi medieval (me'ls he imaginat a tots vestits com als comptes de Bocaccio) i a voltes tipus "Bienvenido Mr. Marshall", on em faltava que el Trescames es passés per la pedra el capellà, el batlle i les beates.
A la part menys positiva haig de dir que, tot i que la solució sexual de l'amic Manel es pot considerar una mena de mini-panacea micro-universal, has agafat l'enunciat del repte i n'has fet una interpretació tan lliure que a vegades es perd de vista el fons de la història. No sé si m'explico. El teu repte tan aviat encaixa amb Panacea Universal com amb Desproporció Genital… Ei, però entenc la relació que fas, en Manel és el Remei per a Tot al petit poble…
En resum un repte original en la seva visió de l'enunciat i impecable en la seva execució. S.Y.G.

Ho tenia clar, l'amic Manel. El "Trescames", com el coneixíem al barri -més per humor amical que per sarcasme-, sovint i equivocant el sexe, anava d'eixida, com les gossetes rondinaires. I atacava. El que trobés per endavant. No mai, però, ho intentava amb una persona feliç o que s'avingués amb la parella. Sempre elegia bé la suposada víctima.

La llegenda urbana comença quan la Mercè, fadrina ganosa, en veure's sola davant el "Trescames" al racó del primer replanell de l'escala, digué sobtadament:
-Per tots els àngels, no em feu una desgraciada! Tingueu pietat de mi!
El presumpte violador anà a la seua. Es descordà la bragueta i tragué la ferramenta, mostrant-la recolzada a les dues mans. I al moment, una vegada vista la grandària de la titola, la cara de la Mercè canvià d'espant a una mescla d'alegria i pena. I tot seguit, altre torn, a un somriure còmplice.
-Si us plau! No em desgracieu!!!
Diuen totes les cròniques que el pastís de la Mercè, després d'aquell acte laboriós i ben llaurat, quedà ample i preparat per sempre més a totes les aventures. I que la xicota anava contant a tort i a dret el gaudi i la grandària.

Assabentat l'Eustaqui del favor fet a la Mercè, intentà provatura en pròpies carns de la tranca del Manel. I aquest, sense fer melindros, acceptà gustosament. Que un forat és un forat, i un cul és un cul, que ell sempre estava prest. I el de l'Eustaqui era bona menja per aquella seua fera entre cama i cama.
I així, de flor en flor, com abella oficiosa, sempre treballant el pol·len de les que s'hi trobaven a l'abast, anava fent i fent-ho.
El Manel "Trescames", content i cofoi de les continuades aventures, amb consentiment del barri, s'hi dedicà, amb ascens piramidal, a l'ofici més vell del món, versió mascle. Ell era l'elegit en tot concurs d'emplastres, additives corrandes i arravatades grufades: igual arreglava una vídua del tercer esquerra, que feia veure visions meravelloses al xicot de la vorera d'enfront, que preparava en afers especials una donzella pel proper matrimoni. Tothom el llogava. Per la seua delicadesa, pels seus encants gens ocults. Potser massa vegades; excessius cops. I ell, complaent, no sabia dir que no... Fins que, esgotat de tant perqueriment, xaquiós per l'excés de sacrifici continuat, es desfeu, trencadís com cristall topant en pedra.
Al seu soterrar acudí la major part del barri. Un fal·lus enorme, tot rodejat de flors, ornava la part superior del cotxe fúnebre. D'ell penjaven dues cintes ovoides on hi havia escrita una llegenda: "Consol de qui ho havia menester".
Fins després de mort, ho tingué clar, l'amic Manel. I també el veïnat del barri.

EL JOVE I L'ANCIÀ: CARTES CREUADES
bufanúvols
PARAULES 431
En el cas de bufanúvols, aborda d'una curiosa manera el tema del medicament que allarga la vida. Amb una prosa que es transforma a vegades en poema i a vegades en cançó (aquesta sonoritat de les paraules m'ha acompanyat mentre llegia el relat) utilitza les cartes entre els dos personatges principals com a part d'una història ja començada que el lector suposa. El fet de començar la carta del vell amb un "no m'atabalis" i les frases següents accentua la impressió de correspondència (o diàleg) començada.

Com a part menys positiva diria que, potser precisament per aquest motiu, el relat queda una mica sense principi ni final, deixant al lector amb el dubte de si voldria que hi hagués principi o que es desenvolupés més el final.

Clar que, vist des d'una altra perspectiva, això pot ser un senyal positiu, ja que el relat et deixa amb ganes de més… S.Y.G.

Divendres, 28 de desembre de 2007.

Salut, Miquel.
No m'atabalis. La cosa va anar que vam convenir que faríem cap al riu. Es tracta de posar unes fustes falcades a les fites, ja ho saps, i esperar amb paciència que el mestral ens dugui un bon aiguat. El setembre és un bon mes per esperar que baixi amb força el riu. Jo tinc els taulons des de fa un muntó d'anys esperant i tu els collons per moure'ls. Fora sarcasmes, que si convé jo també treuria pit i m'arromangaria els calçons. És que no entenc on hi veus el mal! Quantes vegades havíem parlat que fóra possible treure més dades d'aquest entrellat? Jo encara estic a temps, però els dies m'empaiten! Els escrits que em vas ensenyar, són els únics que hi ha? O n'has descobert més? Passats aquests anys et torno a proposar que l'aigua ens indiqui per on passaven els antics canals. Tu dius que això ja se sap. Visca: vine i m'ho expliques. I, si ho prefereixes, que ens acompanyi també l'antic moliner, en Gustau Pescallunes. Però ja saps que aquest home no té pietat amb la ciència i ara amb prou feines pot caminar.
Au, jove, si m'has de contestar que sigui aviat. I no m'escriguis tsunamis: sigues ben clar.


II


Dijous, 17 de gener de 2008.

Estimat Mateu,
Si tot segueix el seu curs, aquesta carta meva la llegirà la propera setmana. Jo ara visc a l'Argentina. Treballo preparant mostres en un laboratori. M'he especialitzat en una matèria concreta i recentment començaré a redactar una "Aproximació a la morfogènesi piramidal del cristall d'aire de la vessant nord-pirinenca". Però no s'atabali, amic, que passat l'agost el vindré a visitar! No rondini, no sigui impacient! Escolti, ara jo li dic que avui és el seu dia. Agafi's i fixi's amb això que li diré, que tindrà una dolça alegria.
No sé si s'ha adonat que al mateix sobre d'aquesta carta hi ha una capseta amb un remenat d'herbeta. Alerta! No són per fumar, que s'han de beure com si fossin menta. Si se les beu amb un pensament de mel, guanyarà en salut i viurà fins a l'avorriment. Jo ja ho he fet i visc a la terra com si estigués al cel.
Què me'n diu, d'aquest avenç? Això no ho sap ni Déu, que existeix, però sé del cert que aviat farà estralls. Aquesta mescla correrà per tot el món i no és cap metzina. Ho endevina? Vostè n'ha de guardar el secret i, de moment, no fer-ne profecia!
Una abraçada ben forta i visqui sense mirament!


LA GLÒRIA DEL CEL
Hergè
PARAULES 443
El relat d'Hergè proposa una visió entre la ciència-ficció i el fantàstic (com si Constantine es desenvolupés a Metròpolis) en un món post Panacea amb uns humans convertits en deïtats i uns àngels/dimonis enfrontats en combats de guerrilla. Molt original també la seva interpretació de l'enunciat del repte.

Com a part menys positiva et dic el mateix que a rnbonet respecte a la identificació del tema Panacea Universal dins el desenvolupament del relat. Sí que se'n fa referència a la cura i a l'assoliment de la immortalitat, però sembla més aviat un pretext, no pas un fil argumental… Bé, sé que m'explico fatal, però d'on no n'hi ha no en raja, que diuen…

De totes formes, igual que amb els altres dos, haig de destacar la qualitat del redactat i el ritme àgil de la prosa, la utilització no forçada dels mots clau i la densitat de la història malgrat la poca extensió.

- Demà rebràs la notificació; has estat escollit, seràs un querubí - em digué Satanas.
Querubí ! Un ascens piramidal ! Aniria al cel amb els sants, àngels i arcàngels. Qui sap si coneixeria al mateix Deu Pare ! Menjaria en coberts de plata i beuria en copes de cristall.
-No facis aquesta cara, no saps el que t'espera ! - m'etzibà el dimoni. Havia entrat volant per la finestra de l'habitació, acompanyat d'un munt de diables fortament armats. Feien por.
- Al cel solament hi trobaràs una colla d'homes depravats. Els mateixos homes que, fa més de mil anys, van descobrir el tractament per aconseguir la immortalitat i decidiren mantenir-lo en secret. Els mateixos que, des d'aleshores, us tenen esclavitzats i enganyats amb tot aquest circ religiós - digué amb una ganyota de ràbia.
Jo no l'escoltava. Era la veu del mal i estava preparat per resistir-la.
- Saps perquè us volen a les ciutats orbitals que vosaltres anomeneu cel ? - afegí el dimoni - doncs per omplir els seus prostíbuls, això és tot. La immortalitat es llarga i l'avorriment alimenta depravacions inimaginables. Jo era un d'ells, sé de que parlo.
Tapant-me les orelles, vaig començar a resar un pare nostre en veu alta. A la pantalla de plasma, els rostre dels sants, relaxats i feliços, em fitaven amb aprovació.
- Calla i deixa de mirar aquesta merda, imbècil ! Venim a salvar-te ! - cridà Satanas.
En aquell moment la pared va esclatar i, envoltats d'una difusa claror blanca, un grup d'àngels d'assalt penetraren per l'esvoranc acompanyats per mortífers llampecs de llum groguenca. Vaig caure a terra, encegat. Una fortor insuportable de carn cremada m'omplí les narius, gemecs d'agonia em perforaren els timpans.
Tot acabà en un instant. Les restes carbonitzades dels dimonis omplien l'habitació. Va ser aleshores quan, entre el fum, aparegué una figura imponent; l'arcàngel Sant Miquel, el màxim responsable dels exercits celestials.
Jo el coneixia, era uns dels habitants del cel més admirats; un heroi. L'arcàngel examinà les re
stes de Satanas i, amb velocitat inhumana, es girà cap a mi. Mirant-me amb aquells ulls blaus i profunds, digué:
- Has donat crèdit a les paraules del dimoni i ara, estúpid mortal, ho aniràs xerrant tot a qui et vulgui escoltar. Diràs que no som més que científics boixos. M'equivoco fill meu?
- Senyor tingueu Pietat - vaig implorar agenollat. Cap cot.
- La pietat és pròpia dels dèbils d'esperit - em contestà sense sarcasme, i, mentre la seva mà de ferro m'engrapava pel coll, va afegir :
- Tanmateix, eres un escollit, havies de pujar al cel, doncs pujaràs al cel ... una mica abans del que estava previst.
I el rostre, tan bell, del temible guerrer celestial, m'acompanyà cap a la foscor.

PANACEA UNIVERSAL
Anjo Laví
PARAULES 450
Anjo és, potser, qui més -junt amb Filalici- s'ha cenyit a l'enunciat del Repte i ha optat per exposar el diari d'un pseudo-científic d'estar per casa que finalment, després d'anys d'investigacions (per què vas treure les entrades de les dates? Donava sensació d'investigació llarga i treballada) aconsegueix trobar el remei universal, encara que sigui a nivell domèstic.
El seu relat està molt ben escrit i carregat d'una de les paraules clau: sarcasme. El final on la dona rejoveneix i enceta una nova vida és el cúlmen d'aquest sarcasme.

Com a part menys positiva, bé, només m'han grinyolat les motivacions del bricocientífic per abandonar la investigació. No perquè no siguin bones, sinó per sobtades. Tot i així, no afecta a la resta del relat.

I una cosa a destacar. Si el Word no s'ha equivocat, han estat 450 paraules justes. Aquest detall m'ha agradat, digues-me maniàtic. S.Y.G

«És increïble! El llibre antic que vaig comprar als encants no menteix. He aconseguit l'ou alquímic! He de seguir treballant en el projecte. Si ho aconsegueixo hauré vençut les malalties de tot el planeta...

He destil·lat els cristalls de l'ou i l'aigua mercurial ja és una realitat...

Impressionant! Malauradament, s'han escapat totes les mosques del pot de control i s'han instal·lat al menjador i no hi ha manera de treure-les però ha quedat clar que la seva longevitat supera amb escreix qualsevol previsió...

Les plantes també responen al tractament. He mullat amb aigua mercurial unes patates mig podrides i s'han posat a arrelar al terra de la cuina, amb una exuberància inusitada. (La Delfina ha vist el forat de l'enrajolat i sospita alguna cosa). Tot sigui pel bé de la ciència...

He posat una culleradeta d'aigua mercurial al plat del Quisso abans de treure'l al carrer. Ha rejovenit tant que no he sabut com explicar-ho a la Delfina: «la pluja l'ha encongit...» -li he dit sense convenciment...

Abandono. Avui m'he adonat que no tinc cap dret a intervenir en el cicle de la vida. Què seria d'un món sense malalties? quan de temps tardaríem a notar els efectes d'una població condemnada a un creixement piramidal invers? Com solucionaríem la manca d'aliments, d'aigua i d'espai? He cremat el llibre i em desfaré del líquid, però abans faré la prova definitiva...»

Han acabat de sopar -és Cap d'any-. A l'hora del brindis l'Enric fa obsequi a la Delfina d'una petita ampolleta, explicant-li el seu secret. Li demana que n'aboqui una gota a la copa de cava, i que se la prengui. El resultat és espectacular: no només ha rejovenit, el seu aspecte és immillorable i les proporcions del seu cos modèliques i esculturals. L'Enric, emocionat, sent un ofec i cau, una opressió al pit esquerre no el deixa respirar. Vol veure de l'ampolleta però ella s'avança i l'hi pren de les mans.

-Per pietat... -demana.

Ella se'l mira amb menyspreu i mentre posa el tap a l'ampolleta, s'apropa al seu marit:

-Adéu Enric, tu no me la fots! No podria tornar a viure noranta anys més al teu costat! Estàs com una xota i no ho podria resistir. El temps que he passat amb tu, ha estat horrible! ple d'avorriment, ensurts i privacions. Des que vas comprar aquell llibre fastigós que no has deixat de torturar-me: empudegant el pis i embrutant-ho tot. Però gràcies al teu maleït secret, tinc la clau per començar de nou la meva vida. Has de saber que el Rossendo del segon primera m'ha demanat mil vegades que marxi amb ell, però -riu amb sarcasme llençant-li un petó de comiat- qui vol un vell si puc triar?



Bé, només em queda comentar el relat de Filalici (no l'adjunto), tot dient que era un ferm candidat a guanyar aquest repte, atès la seva temàtica, la que més s'apropava al plantejament del repte, i la seva qualitat.

Així doncs, sense més preàmbuls procedeixo a declarar vencedor del Repte 297 al senyor Anjo Laví per un relat molt ben portat, rodó i curatiu.

Apa, enhorabona, campió! A proposar el següent…

Sergi