Repte 287. Comentaris i veredicte

Bona nit a tothom, i perdoneu el retard. Ho tenia tot a punt cap a quarts de nou però m'he estat mitja hora ben bona intentant entrar al web i no hi havia manera. He hagut de marxar i ara arribo, així que.....
Abans que res, moltes gràcies als participants per participar, com a bons participants que són, participaran del veredicte del jutge que a aquestes hores ja desvarieja una mica.
Aprofitant el sopar relataire, vaig proposar un repte una mica relacionat amb aquesta trobada. A més també volia que fos "obert" i "lleuger", en el sentit que permetia un bon grapat de situacions i amb grans possibilitats còmiques. I unes paraules clau gens complicades.
En tot cas, un total de cinc participants, però de bona qualitat.
I ja callo, anem cap als comentaris.


Malastruga a la Parmesanne - ricard

400 paraules justes. Les paraules clau ben col·locades.
Un parell de cosetes (si no m'equivoco):
Un molt (adjectiu masculí) que hauria de ser molta (femení) per lligar amb sort (substantiu femení), i un pels valents que hauria de ser per als valents
Ai senyor, pobre Ramon! En un curt primer paràgraf ja ens el presentes del tot, i tot seguit ja ens anuncies que la història estarà a l'alçada d'aquest personatge: el "colmo" de la mala sort, vorejant el patetisme.
El text és planer, senzill, és llegeix sense entrebancs. La història és prou versemblant, tenint en compte les característiques del protagonista. Només em xerrica una mica quan dius que abans d'entrar al restaurant ella esclafa en una gran riallada i això és bon senyal pel Ramon. Home, si a mi em fes això, pensaria que hi ha alguna cosa estranya, o que s'ha tornat boja, directament, però és clar, jo no sóc en Ramon.
Però a part d'això la resta del text manté la credibilitat, (i tenint el compte la situació que expliques, em sembla important) fins i tot quan el pare tasta el plat de la filla, i que és l'origen de tot el sidral.
En destacaria el final, te'l poleixes amb quatre frases molt ben clavades, resolent en poc espai una situació complicada. I l'última frase la trobo genial.
En resum, i coneixent-te una mica et diria: un relat marca de la casa.


La crisi dels quaranta - qwark

400 paraules justes.
Les paraules clau ben col·locades (més endavant et parlo concretament de l'escamarlà).
No hi he vist faltes, només un què que hauria d'anar sense accent.
Un relat una mica dur! Dirigit a un sector molt concret de públic, entre els que m'incloc de ple (suposo que ja ho saps). M'imagino que si hagués proposat el repte una noia de vint-i-cinc anys no l'hauries presentat (si més no aquest), però potser m'equivoco de ple.
El text és formalment interessant. Una primera part de somni, on el protagonista imagina el que podria haver estat una festa d'aniversari sinó hagués fet un "canvi" en la seva vida. Gràficament ho poses en cursiva i això ajuda a situar-te. En aquesta primera part li dones un toc de classe, de sofisticació, de nivell econòmic (allò que suposadament va lligat amb l'edat), tot molt ben portat, però un petit tros m'ha xocat: mireu amb quina dedicació amb pela l'escamarlà. La veritat, m'he fotut a riure quan ho he llegit, trencant l'encant que venia arrossegant el text, suposo que l'obligació de la paraula clau, i també que els homes (jo en aquest cas) som massa mal pensats.
L'enllaç amb la segona part és francament bo: les paraules del Joan passen a ser les de la novia actual, i la realitat li cau a sobre de cop. En aquesta segona part utilitzes més el diàleg (ben portat) també per aconseguir apropar-nos a aquesta "dura" realitat del protagonista i fugir de la primera part del text.
Sobre el final, no sé si riure o plorar (i parlo només de la qüestió emocional), és veritat que costa assumir l'edat, i suposo que afecta d'aquesta manera als homes per qüestions ancestrals, no ho sé. Però és un fet que sovint som uns impresentables.



"Cuisine fusion" - angie

398 paraules. Les clau ben col·locades (m'agrada molt: més esquerp que un escamarlà)
Primer de tot, me n'alegro que hagis pogut parir un text amb cara i ulls pel repte, ja et tocava! Felicitats! (més endavant ja et dedicaràs a parir criatures, també).
Anem per feina:
Algunes petites coses: hi ha una coma després de: dur personalment, ... que no li veig, em trenca la frase. I hi ha un moment en què dius allà estava el Daniel, on l'utilització del verb estar per indicar lloc és un castellanisme, podries utilitzar un senzill hi havia el Daniel
Ens ofereixes un text en primera persona i dividit en dues parts. Una primera on ens presentes el personatge del germà (genial quan al final descobrim el parentiu) i tot l'entorn que l'ha dut a obrir un restaurant. Una coseta: disposar de milers d'euros, per mi no és un handicap, que més voldria jo!
En la següent part es desenvolupen els fets.
D'entrada et diré que el nom del restaurant el trobo agafat pels pèls. "Regalims poètics"! déu n'hi do, no m'estranya que tentés el protagonista a fotre el camp. Potser li falta un punt de credibilitat, suposo que també havies de col·locar la paraula clau.
I aquí arriba el tros que m'agrada més, la descripció de la situació i del Daniel que et trobes quan entres a la cuina. Aconsegueixes transmetre la sensació d'agradable sorpresa del narrador, del treball fet amb gust i eficàcia, i fins i tot, et venen ganes de seure i esperar que el portin el primer plat.
El final ens remet al "temible" nom del restaurant (realment per espantar la clientela).
Però no l'acabo d'entendre. Suposo que m'estàs dient que el narrador, davant de tot el que es troba dins (una amalgama perfecte de cuiner i creació), se n'oblida del patètic nom del restaurant.
Malgrat això del final (que potser és només cosa meva) la història l'he trobat prou rodona. Moltíssimes gràcies per participar.


Una nit inoblidable... - Ona al mar

400 paraules justes. Les paraules clau ben col·locades.
Abans que res donar-te la benvinguda pel teu primer repte. Ja veuràs com no serà l'últim!
Algunes coses concretes:
Utilitzes un parell de vegades els guions (-i jo també-; -però no darrera-) i potser queda una mica forçat, trenques el ritme, és un tipus de puntuació una mica especial. Jo hauria fet una entrada més senzilla tipus: En Manel i jo esperàvem amb il·lusió aquella nit, però bé, això és un tema molt subjectiu.
Cap el final utilitzes el verb estar (on estaven els dos camions) per indicar lloc, i en català no és correcte, és un manlleu del castellà, hauries de dir per exemple: on hi havia els dos camions.
Quan dius: ambientat en una exquisida, jo diria amb una exquisida.
Quan dius: l'homenatjat inflà el pit i bufà! Però una espurna..., jo trauria l'admiració i posaria coma en lloc de punt.
I ja parlant del text en general, dir que el divideixes clarament en tres parts:
En una primera ens presentes l'arribada al restaurant en una situació que defineixes com dantesca, des del meu punt de vista potser un pèl exagerat, tenint en compte el que descrius, de vegades aquest adjectiu es fa servir massa alegrement. Però tot el paràgraf llisca bé i aconsegueixes posar-nos en situació.
En el segon canvies de tema i et dediques a descriure el desig que s'encén en la narradora quan contempla el Manel, i que posa de manifest a través d'un escamarlà i la seva salsa (realment "escalfes" força la situació). Et confesso que m'he perdut una mica en les descripcions, l'he hagut de llegir més d'una vegada per entendre clarament que la narradora està jugant amb l'escamarlà i no directament amb el Manel (o potser ja buscaves aquesta confusió?)
En el tercer paràgraf, que tindria un paral·lelisme amb el primer, el restaurant es crema realment, oferint una visió novament dantesca, (aquí, com que hi ha foc real, potser l'adjectiu és més adequat), que faria, per segona vegada, que la nit fos inoblidable (quina és la primera? el sidral del principi, o el joc amb l'escamarlà?). Finalment quan dius que no és la darrera vegada, suposo que et refereixes a què l'escalfor provocada per la salseta del crustaci continua després del restaurant...
Aquest tercer paràgraf també llisca bé, no el trobo tan confús com el segon.
Des del meu punt de vista, al text li falta una mica de concreció i arrodoniment. Vull dir que no sabem que és el que pesa més, si la situació caòtica del restaurant o el joc eròtic amb l'escamarlà. Suposo que totes dues, per això el títol fa referència a tota la nit, però al posar-les al mateix nivell, el conjunt es dispersa. De tota manera, et repeteixo que és un punt de vista personal.



Flashos al restaurant de moda, un dissabte en hora punta. - Unaquimera

400 paraules. Paraules clau ben col·locades.
Què t'he de dir Unaquimera!
Suposo que hi ha un adjectiu per sobre de tot: originalitat.
Ens presentes un exercici lingüistico-literari (si és que existeix una cosa així) i t'inventes una sèrie de situacions còmiques en un restaurant, a partir d'unes quantes frases fetes de la nostra llengua. La proposta és arriscada, però des del meu punt de vista te'n surts la mar de bé. El text és divertit, com si ens passessin per davant un grapat d'esquetxos còmics amanits amb un punt de surrealisme. Quan l'he començat a llegir la primera vegada no sabia per on em portaves, però mica a mica m'ha anat creixent el somriure i ja no l'he deixat fins al final. I aquí és on trobo potser la part més fluixa: el final no acaba de "tancar" el text, però també reconec que al no ser un text "tradicional", tampoc s'ha d'esperar un tancament "tradicional".
De totes les situacions jo em quedo amb -Estic fins el coll!, .... regalimant jade daurat amb denominació d'origen, francament he rigut. Molt bo!
En resum, un text decididament original i fresc, però també una proposta arriscada, amb possibilitats de que no funcioni. Però pel meu gust això
no succeeix, ben al contrari el relat és divertit i amè.


.
.
.
..
...
..
.
.
..
.
.
i aquí mateix us col.loco el veredicte.

....
....


..






....ja sé que és un tòpic, però no ha estat fàcil.
M'ha agradat la història que ens explica en ricard, també la construcció formal del relat d'en qwark, però....


..
.

.
.
..
.
.
.
.
.
.
. avui m'he decidit per
...





.
.
.
.
.
.
..
.
.
.
.
.

... l'originalitat ULTRAFASSION d' Unaquimera.



Enhorabona!

Salut i repte!!!