REPTE 212 : "Vés amb compte!"

La taca de sang creixia per moments. El líquid dens i fosc lliscava amb parsimònia, com si no tingués esma per fugir d'aquell cos tan quiet, ajagut en una posició impossible, definitivament immòbil. Ben a prop la mare no gosava mirar, arraulida a la vorera escoltava com les rodes dels cotxes trepitjaven una i altra vegada el cos del seu estimat fill. Un cos que cada vegada tenia menys forma de gat, per transformar-se en una mena de taca peluda entre grisa i negra, entaforada al bell mig de la carretera i envoltada per una aura vermellosa que s'anava escampant.
-Mare, no pateixis, ja sóc prou experimentat per sortir a passejar pel món- les paraules del seu fill li retrunyien dins el cervell. De cap manera l'hauria d'haver deixat venir, de cap manera. No s'ho perdonaria mai.
-Ves amb compte!- van ser les darreres paraules de la mare, moments abans d'aquell descomunal xerric de rodes.

Alguns quilòmetres més cap al nord, el quatre per quatre d'aquell viatjant de poc més de quaranta anys (però amb un cervell de dotze) encara arrossegava la taca vermella a la roda del davant. Anava de xulo per la vida, es creia un bon vivant, capaç de menjar-se el món sencer. El company de l'auto, un altre impresentable però una mica més jove (i el cervell igual de petit), no parava d'enaltir la seva habilitat. Havia estat qüestió de mil·lèsimes de segon. El gat havia aparegut pocs metres més endavant i només va caldre un cop de gas perquè aquella immensa i desproporcionada màquina l'esclafés sense pietat.
-Ves amb compte!- van ser les paraules del copilot en veure l'arriscada maniobra. Però després tot van ser crits i alegries, com si haguessin encertat en una barraca de fira, amb el primer premi a la imbecil·litat humana.

Per fi, el viatjant de l'amor s'havia aturat aquell petit racó de món. La Cesca que ja no tenia esperances de trobar a ningú disposat a compartir-hi la vida, al veure'l se sentí bonica de nou.

Al mig de la plaça del poble hi va veure aquell xicot tant ben plantat. Se'l mirà des de darrera la figuera, mentre s'arreglava amb la mà les grenyes i, sentí de cop que la sang li bullia dins seu.

Quan va veure que l'home entrava a la botigueta del poble, va sortir esperitada cap a casa, per posar-se el vestit i les sabates noves per tornar corrents a la plaça. Així ho va fer, i allà estava palplantat sense saber que fer.

Recordava quan ella era més jove i els pares li deien que anés en compte amb els homes que no portaven res més que mals de cap.
I, mira a on l'havia dut a ella tanta prudència - pensà - a estar sola.

- No puc tornar a perdre el tren - va dir-se - tot i que a la cara d'aquell home si veia escrit que era un vivant, un home experimentat... la Cesca en tingué consciència del que podia ser, però es va armar de valor i s'hi va acostar per demanar-li si esperava algú per anar a dinar.

- No - respongué ell - i li oferir el braç mentre, se li obria el seu ventall de plomes de colors.
La Cesca s'hi agafar i caminaren lentament sota les mirades furtives, cap al bar.

Una decisió així en un poble com el de la Cesca s'ha d'enaltir, i n'era conscient de que el gall dindi, només és sol menjar un cop i per Nadal, però li va ser igual.

Ell escolta.

-Les cebes a grills, ni molt grans ni molt petits... posa'ls a les cassoletes de terrissa, amb una mica d'oli, sal i una branca de farigola. Ep! abaixa el foc. Olora, sents quina flaire? Ara els tomàquets. Jo no els ratllo mai, els poso a trossos i deixo que es vagin fent....

M'observa i assenteix.

Em pregunto què veu en mi: l'home experimentat? el "bon vivant"?... He d'anar amb compte, hi ha tantes maneres de dir t'estimo... i no sé si...

-Vigila, dóna voltes amb la cullera de fusta, que no s'enganxi, així, molt bé... ha de quedar amb un punt de confitat just abans d'afegir-hi el xerès sec: dues cullerades a cada cassola.

Acosto la mà a la seva cintura. Ell aspira l'olor i comença a enaltir el plat. No falla mai. Amb falsa modèstia accepto les lloances i continuo alliçonant-lo.

-Ara afegeix el líquid: meitat brou i meitat aigua, un vas i mig a cada cassola, quasi dos... deixa que vagi bullint...

El vapor escampa partícules petitíssimes d'un aroma subtil que envaeix tota la cuina.

-Encén el forn. Tens a punt el pa torrat, l'ou i el formatge?

A cada plat hi afegim tres petits trossos de pa, fent un niu, l'ou al centre -sense el rovell- i per sobre, cobrint-ho tot, uns talls prims de formatge manxec.

-Posa les cassoles sota el gratinador. Quan el formatge faci bombolletes la sopa estarà al punt. Posa la cassola sobre un plat i, vigilant que no es trenqui, avoca-hi el rovell.

Ja és tot a lloc: la taula parada, l'ampolla de vi...

-T'agrada?

-No n'estic segur, jo no vull un viatjant... si et quedes, no ho voldré amagar.

-Menja, ens espera una agradable vetllada, demà els veïns parlaran de nosaltres i ens retrauran els sons de la nit....

Si no haguessis fet de bon vivant durant tant de temps, ara no estaries en aquesta situació.

Vaig pensar que la vida se'm fonia, s'escapava entre els meus dits com la mel, de tant enaltir els beneficis del cafetet i la cigarreta. Ja havia trobat la mida justa de sucre per la deliciosa beguda d'en Juan Valdés quan una maleïda anàl.lisi em deia que tenia els triglicèrids alts. Qui collons són aquests? algú els coneix? ; ara per aquests desconeguts tenia que deixar els plaers de la sobretaula aparcats . No tan sols això sinó que tindria que deixar d'apropar-me a Can Siscu a petar la xerradeta , ja que si em trobés al viatjant del cafè m'agafaria un cobriment. Ell tan experimentat i amable, convidant a una segona tassa i fent ostentació d'aquells granets negres d'aroma intens, que amb l'aigua i una pressió adequada de la cafetera feia els deliris de paladars com el meu. Regals apart sempre li comprava el gra a ell.
Era tard sortia de la oficina. La jornada havia estat esgotadora, nervis, grans caminades pels passadissos..., tot per no passar per davant de la màquina Vending que em torturava. La llei antitabac em feia les coses una mica més suportables , almenys no tenia que veure a ningú fumant .
- Josep, què és de la teva vida?- cridà en Siscu. Passa, passa, endevina qui ha vingut?.



Són les dotze del migdia. Romanc estirat en aquest solitari llit amb llençols blancs en els que es pot llegir : "Hospital Clínic Provincial de Barcelona". No sé què nassos em va fer entrar, però ni la suscripció a la revista " Los muy cafeteros " ni el rellotge en forma de sac, s´ho valen .
Ara només espero que el cor em doni una segona oportunitat. Quanta raó tenia el metge en dir allò de vés amb compte ...