Repte CCVIII (208) Anem a Venècia. Comentaris i veredicte. Ja era hora, per fi, es què també...

Perdoneu el retard.

Moltes gràcies a tots per participar en aquest repte i per tots els efluvis que m'heu portat de la ciutat sereníssima. M'heu aportat també imatges tallades a pedra i sentiments nus que s'hi insinuen. Em descobreixo davant el vostre geni narratiu, i us demano que no us sàpiguen greu els comentaris que us faig. He actuat en el millor sentit de la meva sinceritat.

Carme Cabús

Felicitats a tots els reptaries! Per mi tots ho heu fet molt bé.
Ja us aviso ara que sóc poc hàbil en això de fer comentaris i que us haureu de refiar més de la meva intuïció i bona voluntat que de la meva traça. Tot i així faré el què podré.

Abans que res voldria comentar que en italià, el plural de castrat és castratti i el singular castratto, ho dic aquí per no haver-ho de comentar en els relats on s'ha fet "el plural del plural" afegint una essa al final de la paraula: "castrattis".

Anjo Laví

UN DELS ÚLTIMS VESPRES DE L'ANY - Laura Dalmau

Comentari Carme:

Molt bé. Cada vers crea una sensació estimulant, elegant, bellíssima... fins a la tercera estrofa. aquesta tercera estrofa, a causa del contingut, decau. a la quarta torna a prendre volada i densitat i ens eleva fins a l'expectació: esperem allò que ens diràs, que comença aquí, a "la densitat dels nostres sentiments". Llavors coneixem una pèrdua, darrera la ciutat, tanmateix, perdura la ciutat, amb la seva bellesa, irreductible.
Un poema d'una composició estilitzada, amb versos molt ben treballats, amb imatges que arriben de cantonades, del mirall de l'aigua, de les seves profunditats. I un sentiment que s'esdevé i es reforça en la ciutat (espai) i en confessió que és un dels darrers vespres de l'any (temps), que revesteix el poema de ressonàncies. Molt bon poema.

Comentari Anjo:

Ostres Laura, quin poemàs!
M'agrada molt l'ambient que aconsegueixes, entre decadent, irreal, eteri i terrenal (les llenties)
En general penso que podria millorar la comprensió del lector si fessis un ús més generós de les comes i d'algun altre signe de puntuació.
A la segona estrofa, potser les tecles de l'ordinador han anat per lliure, (a mi em passa sovint) on diu "flotant" potser hauria de dir "floten o flotaven".
La "llum" ens mirava de "besllum..." potser has buscat expressament la coincidència de la síl·laba llum, però a mi no m'acaba de sonar bé. En canvi m'agrada el contrast d'aquesta estrofa amb la resta del poema.
En la cinquena estrofa: "La densitat dels nostres sentiments lliscaven"... si "lliscaven" fa referència a "densitat" potser hauria estat millor: "lliscava", i si fa referència als "sentiments" potser caldria modificar la primera frase.
D'altra banda que els sentiments puguin ser "densos" se'm fa una mica estrany perquè la densitat em fa pensar més aviat en una cosa feixuga o carregosa, jo potser parlaria d'intensitat i no de densitat, però bé, la imatge és teva.

Un amor a Venècia - Frida

Comentari Carme:

Crec que el teu text pateix per la manca d'espai. M'ha agradat moltíssim com has descrit l'expectativa del viatge i el viatge en si, així com quan la protagonista ja es troba a Venècia. Però el text no es conclou. Penso que això passa, precisament, perquè abraces massa temes en un text que ha de ser curt i els elabores molt bé, però a l'hora de centrar-te en el tema del repte, ja no et queda espai. I aquell tall sobtat no deixa de notar-se.
M'ha agradat molt tot el relat, tret d'una estrofa que parla de "bavar" i de "llenties". Per mi, trenca la suavitat del text.
Fora del que t'he comentat, molt bé!

Comentari Anjo:

Tinc un amic que toca el flabiol. Ell diu: "amb el flabiol es pot fer de tot..." i tant pot tocar una sardana, com una sonata barroca, com un rock dels anys 50.
Dic això perquè se'm fa estrany que utilitzis una forma més aviat poètica per explicar un viatge de fi de curs.
L'escrius tot d'una tirada. Potser hauria estat millor dividir-lo en petites parts, en funció del moment què expliques. Crec que això ajudaria al lector a situar-se.
Les formes verbals: "sedejar, gondolejar, dormitejar" i més endavant "bavar", criden molt l'atenció perquè són poc usuals en la parla quotidiana, si en fas servir una està bé, dóna una nota de color, però si n'abuses perden la gràcia. Per cert, triar una góndola per "dormitejar-hi" tenint un gondoler tan voluptuós al costat i un paisatge tan magnífic...
El final de la història se'm fa una mica difícil. La imatge de dues noies eixugant-se la bava mútuament... entenc el què vols dir, però és que me les imagino i les veig envoltades de llenties i de pudor de florit de l'aigua del canal, i tot plegat em fa una mica d'angúnia.
Vull dir que l'ambient que has anat creant al llarg de la narració: sa, tranquil, amable... es perd una mica i surt una mica de mare. Possiblement la paraula llenties és difícil de posar-la sense cridar l'atenció, però aquesta és la gràcia del repte.
Ara et torno a parlar del meu amic. Certament, amb un flabiol es pot tocar tot i penso que en el teu cas, pel que et comentava de la poesia prosaica, en conjunt te n'has sortit prou bé.

Venècia màgica - Frida

Comentari Carme:

Molt bé aquests clarobscurs en què ens situes de cop. Aquesta referència als "avantpassats", uns éssers difusos, és molt subtil, i marca la direcció del conte. Tota la progressió, amb el contrapunt dels bells versos, plens de sentit i de neguit, és seductora, i ens deixem portar de la teva mà, encuriosits per veure on ens portaràs. Ens trobem així fins el paràgraf final, que trenca l'eix on manteníem l'equilibri i quedem desconcertats. Penso que aquest darrer paràgraf mata la tensió i, al final, no sabem què és el que ens vols dir, què és allò pel qual ens havies preparat. O potser només m'ha passat a mi.

Comentari Anjo:

Frida, el ritme d'aquest text m'agrada molt, combines bé la història que expliques amb les petites interrupcions en forma de poema. Aconsegueixes un ambient màgic envoltat de misteri quan parles dels ancians, de les ànimes, dels adeptes... Potser la frase: Tot però productes que recollien dels propis canals... és una mica forçada i no caldria posar-la.

Bé Frida! per la imaginació i la fantasia.

NEGOCIS - l'home d'arena

Comentari Carme:

(fora de concurs a causa de la llargada)

La teva capacitat narrativa és digna de ser celebrada. Les imatges de la barca enmig dels canals és memorable. La presentació de la trobada al restaurant, magistral, i la conversa entre els comensals, brodada. Aquesta és l'acció real de tot el conte, per a la qual has preparat un escenari superb, aixecat en tarima. El fermall que tanca el conte amb la referència als rellotges d'or Rolex és una joia. Em trec el barret i et felicito de tot cor. A més, tu domines el llenguatge marítim. En això, un altre deu.

Comentari Anjo:

Hoder!

Home d'arena, perdona aquest pobre jutge que ha de comentar el teu relat però faré la meva feina amb la més bona intenció.
Primer: dir-te que el teu relat ha estat desqualificat per la llargada però que no el cremarem tal i com vas suggerir. Jo de tu més aviat el penjaria a RC perquè és un molt bon relat.
Segon: he anat a la farmaciola de casa i l'he buidat de tots els productes NOVARTIS que he trobat, desprès del teu relat no podia fer altra cosa.
Tercer: m'ha agradat moltíssim la narració, el fraseig, la dinàmica... l'ambient que aconsegueixes és molt real. De fet, descrius a la perfecció l'entorn per on jo em moc habitualment: palaus antics, restaurants luxosos, salons privats, criats , bon menjar, bon veure, bona música... i això m'agrada, sí fins i tot les llenties que anomenes tenen glamour!. Ves a saber si tu i jo no hem coincidit alguna vegada voltant per aquests monts de Déu. Ehem, ehem...
Molt bé la documentació: "El fiato d'Alexandro Moreschi, l'últim dels castratti"... el fiato, o fiatto en italià era una de les qualitats que més es valorava en aquests cantants i encara que, segons diuen, Alexandro Moreschi va ser un cantant mediocre, és cert que va ser l'últim castratto de la Capella Sixtina.
Els diàlegs... tot està al seu lloc.
Imagino el que estic llegint en blanc i negre com si mirés una pel·lícula i m'agrada, m'agrada molt.
Dues petites coses només :
La frase: « - M'han assegurat els vots necessaris, què els que controlen s'avindran » em costa de pair. Potser soc jo que en sé prou. Bé, no cal que et suggereixi altres formules que jo posaria, si tu ho creus necessari ja ho faràs.
En aquest fragment: "Després el somelier va decantar el vi i van marxar tots tres silenciosament.
Després d'assaborir el riesling, l'homenet va obrir la cartera i en va treure una carpeta negra. Sense dir res, l'altre individu, li la va prendre i va començar a llegir després de saltar-se la..." potser la paraula després surt massa vegades. Jo trauria el primer "desprès" el segon el deixaria i el tercer potser el canviaria per "saltant-se la..."
Perdó home d'arena, no m'ho tinguis en compte.

EL MÒBIL - cabrera

Comentari Carme:

Bé, el relat no fa cap referència a Venècia: és més, és impossible que passi a Venècia perquè allà no hi metro. Fora d'això, la narració avança bé, tret que ens dóna un mal gust de boca i, al final, ens deixa amb una certa acidesa. És un relat dur, que tracte a cop de destral els personatges, però ben escrit. Per cert, "besllum" no està ben posat.

Comentari Anjo:

D'això cabrera, per què et sembla que el repte es deia "Anem a Venècia"?
Bé, he notat així que he començat a llegir que es tractava d'un matrimoni venecià i que quan parlaves del metro, de fet et referies al vapoeretto, aquell autobús fluvial… ehem, ehem…
El teu relat és divertit. pobre home, haver de passar gana quan se't presenta una ocasió així…
Tu què faries?
A veure, la història em sembla ben trobada i en general la narració és correcte, tot va passant d'una manera natural, sense forçar tret de la paraula "escollim"que no la conec. L'he buscat al diccionari i no l'he trobat. Això no vol dir res, és impossible q
ue en un llibre, per gros que sigui, hi càpiguen totes les paraules… imagino que té a veure amb l'activitat amatòria però el fet que tant ell com ella tinguin un "escollim" m'inquieta una mica. Per favor, penja-ho al fórum i aprendré una cosa nova.
Segueixo.
La imatge d'anar dins l'autobús empaquetats com llenties està molt ben trobada en canvi « besllum » llum reflectida, ateneuada o que passa a trvés d'un cos… referit al marit no funciona gaire bé.
Així doncs, el guió està molt bé, tè gràcia. Felicitats per la inventiva.

Malastrugança - FolletTrapella

Comentari Carme:

En el teu text, el protagonista no troba "aquella imatge idíl·lica de Venècia, però, quina troba, doncs? No en ho expliques. A més, el conte parla de les desgràcies d'algú en un lloc (podria ser qualsevol, ja que no el descrius), amb el qual no se sap comunicar. Ens ofereixes una visió negativa d'una estada a Venècia (de la qual no tenim cap sensació), sense saber per què. I, a la fi, el viatge ensorra el protagonista en un escepticisme encara més gran i es tanca la porta d'un dels estímuls més grans del món. És un relat que està ben escrit, però que no dóna les pautes per comprendre el personatge ni ens dóna cap dimensió de la ciutat.

Comentari Anjo:

Quin viatge! pobre no? Això no deu tenir res d'autobiogràfic espero.
La història, l'argument està bé, sempre és divertit que les desgràcies (si són petites) passin als altres. Pel que fa a la narració trobo que en general està bé, en especial la introducció. Crec que quan et refereixes als dies que va estar sense maleta, els números els hauries d'escriure amb totes les lletres, també hi ha algunes frases que no són del tot correctes: "li van tornar tres dies desprès...", "Mira que són de grans..." s'entenen perfectament però desllueixen una mica el conjunt.

És una història que ben polida pot donar més de si.

Aigua gelada - manel

Comentari Carme:

Un relat suggerent, però del qual ens manca informació i, també, una certa intensitat. Al final, hem d'estar preparats per comprendre que el protagonista no sap si podrà evitar el suïcidi, com apuntes a la darrera frase. Falta càrrega dramàtica al conjunt del relat per conduir-nos fins aquí. D'altra banda, el tema de la cigarreta, que hauria de ser adjacent, passa a ser central perquè li dónes massa pes, i veiem amb més claredat el tema de l'addicció que no pas el del dolor de la pèrdua. I una altra cosa: com sap el protagonista que quan no fa fred els canals fan pudor? Això és una incongruència.
Ara bé, fora de tot el que t'he dit, el relat està ben apuntalat. Ja hi són tots els elements: una parella és a Venècia.; allà hi té lloc un desengany terrible per part del protagonista; la idea de trobar-nos-el apostat al canal enmig del fred, aquesta imatge que obre la narració, em sembla genial. Ja tens l'escenari, els personatges, la història, la primera imatge, amb la qual ens atrapes. Ara destria allò que és primordial que ens vols dir i tenyeix d'intensitat els punts àlgids. Tot allò altre, assenyalo de passada. Per altra part, la imatge final també és del tot aconseguida. Es tracta d'un conte que, dedicant-t'hi una mica més de temps, acostant-hi de prop, podria ser molt bo.

Comentaris Anjo:

Manel, el teu text m'agrada força i crec que millora a partir del segon paràgraf. A mi el principi em sembla una mica artificiós: "nit freda de febrer", "canal del que no recordo el nom", "fals plaer"... la resta segueix un fil més natural.
El detall del tàbac. El raonament que fa per dir que la noia es queda a dintre i no surt a fumar també em sembla una mica pobre. No sé, potser m'equivoco, però hi ha detalls que no necessitem saber per entendre de que va la història, ja hi ha molts elements en el context que ens suggereixin què està passant. El mateix et diria de la insistència en el fred, ja ho hem entès que feia molt de fred i quan dius "També feia un fred que pelava i ara..." per fer notar el paral·lelisme entre un dia feliç i el d'aquell moment, fas servir una expressió col·loquial, una frase feta massa lleugera pel meu gust, perquè en un context tant tràgic i dramàtic com el que viu el noi queda una mica superficial, trenca l'ambient.
Tret d'aquests detalls que t'he comentat tot plegat m'agrada molt. La història, poc original en el sentit que tots l'hem viscut alguna vegada, sembla real i propera. Si em fos possible posaria una mà a l'espatlla del noi, (li llençaria la cigarreta), i miraria de fer-li entendre que a la pizzeria del costat hi ha una noia, (o un noi, que s'ha d'estar obert a tot) no sé si bonica però sí simpàtica que es mor de ganes de saber d'ell, perquè el va veure aquell dia que feia un fred que pelava i en va quedar encisada... Que la vida és això i que més val no encaparrar-si gaire.

Ostres que fort.

PD. Ja et penjaré un missatge al fòrum pel tema de les cursives...

Venècia enamora - Xavier Valeri

Comentari Carme:

La història comença de manera interessant, però de seguida ens trobem amb elements massa casolans que en lleven el misteri. De cop, no ens trobem a Venècia, sinó en un concurs de televisió, i la ciutat no emena cap llum, ni resplendent ni terrible. La història en si no acaba de tenir veracitat, i no es veu el moviment intern dels personatges que prenen la decisió de restar a Venècia. Tanmateix, lluu com sempre la teva prosa clara i suggerent.

Comentari Anjo:

Xavier, potser m'equivoco però em sembla una història feta a corre cuita, no només per les errades tipogràfiques que han sortit i les frase en les que hi falta alguna paraula sinó per la trama general.
Veig una bona redacció i facilitat per escriure i amb això intueixo que el teu nivell és molt més alt del què aquí pot semblar.
La trama em sembla una mica fluixa, el concurs... té la seva gràcia, la il·lusió del Joan... està bé, però noi, quin parell d'estaquirots no? la introducció, abans no comencen a fer alguna cosa és massa llarga i quan finalment podrien anar per feina, fer alguna cosa de divertit, que valgués la pena d'explicar, perden el temps menjant llenties. Ei! que ja sé que és la paraula obligada, però encara et quedaven més de cent paraules per fer-los aprofitar el temps. Si aquest és el seu tarannà t'asseguro que viuran feliços la resta de les seves vides.
Bé potser la gràcia està en això, en que no passi res i que fins i tot un fet tant sorprenent com casar-se amb una persona que acabes de conèixer i quedar-te a viure en un país foraster pugui semblar natural.
Et demano excuses si el comentari et sembla dur, tot plegat és un joc entre companys, no hi ha cap voluntat de molestar o ofendre i com t'he dit al principi tinc clar que el teu nivell és molt més alt.

L'àngel caigut. - Thoreau

Comentari Carme:

Al començament m'he perdut. Potser falta alguna referència a la identitat dels personatges. Però més endavant, quan he comprès de que estaves parlant, m'he quedat garratibada. La litúrgia de la castració, l'angoixa del protagonista, del ressentiment que arrossega, les imatges que vas desgranant m'han encantat. Un conte que, des`rés de l'acte aberrant, fa molts girs. Està molt ben escrit, és tens, definitivament seductor. Hi ha una gran profunditat psicològica del personatge, que mantens amb tremp. Fins que, al final, la darrera frase m'ha desconcertat i encara no sé què significa en el conjunt.

Comentari Anjo:

Thoreau, no tinc paraules, deixa'm refer-me un moment...

Lluny de l'anècdota, la teva narració traspassa la frontera del relat per convertir-se en alguna cosa transcendent: les paraules, les imatges, la trama, l'infant castrat, els detalls, el dolor, la ràbia...

No hi falta res, no hi sobra res.

Finalistes:

Es fa difícil destacar-ne alguns, hem trobat coses interessants en tots els relats i no hi haurà finalistes.

Guanyador

"L'àngel caigut" de Thoreau

Felicitats Thoreau ! ja saps què has de fer.

Per la resta una abraçada.

Carme Cabús i Anjo Laví

Jutges.