Repte CIL (149) PARÍS

-Crema París? - crida la veu histèrica a l'altre cantó del telèfon - CREMA PARÍS!?

Dietrich von Cholitz, comandant del Gross Paris, no contesta. Només abaixa l'auricular i el torna a deixar a la forca. ‘Click'. El veterà soldat esgrimeix un somriure trist. Mai hagués imaginat que una traïció tan gran com aquella pogués resumir-se amb un humil ‘click'. Coses de la guerra, pensa.

S'apropa al finestral del seu despatx. Davant seu, s'obre el magnífic paisatge dels teulats de París, un paradís de grisos metàl·lics, coures rogencs i bronzes esgrogueïts, somni de qualsevol pintor impressionista. La màgia, però, s'esfuma quan obre la finestra. Del carrer, enlloc del ritme juganer d'un acordió, l'alegre guirigall dels cafès o els xiuxiueigs encesos dels amants, li arriben els lladrucs secs de les metralladores i els fusells, enviant-se els seus missatges de mort: ra-ta-ta-ta; crac, crac, crac!

París potser no crema, però bull. Als seus bulevards i quais, soldats de la wermacht lluiten acarnissadament amb membres de la Resistència que, rabiosos després de quatre anys de silenciosa humiliació, frisen ara per passar comptes. Tots aquells morts són fútils i von Cholitz ho sap. Però el seu honor de militar exigeix no rendir una plaça com aquella sense demanar un preu en sang, per simbòlic que sigui.

Von Cholitz tanca el finestral i torna a les seves cavil·lacions. La ironia de la guerra el farà passar a la història com el governant més breu de la història de París. Amb prou feina hauran passat dues setmanes des del moment que va rebre el nomenament fins l'instant en que rendirà la plaça al general Leclerc i els seus blindats, carregats de veterans espanyols de la Guerra Civil. El Führer en persona el va escollir pel càrrec, segur que a l'home que dos anys abans havia reduït Sebastopol a cendres no li tremolaria la mà a l'hora de fer el mateix amb la Cité Lumiere. Les seves ordres foren taxatives: vull que la ciutat cremi pels quatre costats abans d'entregar-la, m'entén?

I tant que l'havia entès! I havia cregut que obeiria sense immutar-se. Però París l'havia fet seu en aquelles dues setmanes. Hi ha moments en que, simplement, l'home ha de passar per davant del soldat. I mentre espera l'arribada d'un oficial aliat per rendir-se, von Cholitz pensa que, amb sort, de passar a la història com el destructor de Sebastopol ho farà com el salvador de París.

Els carrers eren fets de llum, i els núvols, i el Sena, i el sol de totes les estacions lluïa cada matí com si fos festa. I quan plovia, l'aigua era la saba lluminosa dels déus; i els bassals n'esdevenien l'ambrosia; i l'olor de les voreres humides s'escampava com una fragància; i les façanes de La Bastille es vestien de gala; i el vent feia dansar els arbres de boiss du bologne i encetava una remor que m'estremia.
Jo era viu; viu amb París i viu amb ella.
I cada dia m'aixecava del llit, i treia el cap per la finestreta de les golfes, i el primer que veia era la bullícia dels carrers de Montmartre: les dones que compraven el peix, els venedors de diaris, les floristes, els infants que xisclaven com enduts per una vida misteriosa que borbollejava arreu. I apareixia altra vegada aquesta llum que se m'enduia a l'endins dels éssers, i que m'imposava la ineluctable necessitat d'expressar-ho tot damunt d'un llenç.
I començava a pintar amb una rauxa que de vegades feia que m'oblidés d'esmorzar, i fins i tot de dinar.
Llavors venia ella, amb el vestit de flors i la pell tan pàl·lida, com enfarinada, i em travessava amb l'atzurat dels ulls; i jo l'abraçava amb cura, com qui vol agafar un ocellet sense fer-li mal; era tan fràgil la Valerie.
I quan em parlava, els violoncels de l'opera dibuixaven l'harmonia de Hoffman sota d'aquell cel tan nítid.
I ens perdíem pels pendents empedrats del barri llatí.
I acabàvem cada dia al mateix cafè du Solei, el de les parets esgrogueïdes i fanalets de petroli; aquell que tenia un piano de caixa, de fusta negra, amb un so tan singular que aconseguia fer vibrar les cordes del cor a tot un ventall de personatges agredolços, orfes de quasi tot, que esdevenien família enmig d'un escenari que ningú no hauria estat capaç de dissenyar a consciència.
I m'asseia davant del Bentley, posseït per l'esperit de tots els artistes que havien mort quan encara eren vius en qualsevol racó d'aquella ciutat que m'arrabassava l'ànima. No hi ha res millor que morir viu; no hi ha res pitjor que viure mort. I aconseguia de fer ballar els dits damunt les tecles mentre tots entonaven "A Paris dans chaque faubourg" o "Sous les ponts de Paris". I acabàvem sempre amb "Ramona", amb un fervor tan encès que alguns arribaven a plorar.
Recordo en Jean sabanes amb la copa de conyac a la mà, els ullets de picardia enrogits pel fum i l'acohol, la barba de setmana, les ulleres a la punta del nas, el tern envellit i esvorallat... I ballant, sempre ballant amb aquella malaptesa entranyable, a ritme de les notes que em fugien dels dits mentre la ment em sobrevolava les ribes de la Bretanya, o el verd dels prats de Caen vora les platges de Normandia. I la Lily, empolainada, amb aquella veu rogallosa, la cigarreta a la mà i la rialla llarga... I en Maurice, que malgrat la seva jovenesa ja havia exposat a Nova York. I la seva dona, la Pauline, tan sensual i amb aquella veu de soprano que desglaçava els estels... I tants d'altres que arribaven i marxaven enduts per la rauxa de la vida, tan canviant, talment com fulles de tardor fent tomballons amb el vent, deixant-se portar per l'existència onsevulla que els enviés.
I algú acabava demanant la Marsellesa; la Marsellesa que espantaria les fures del nord, la Marsellesa que ofegaria el ronc paorós que tots sabíem que s'atansava tan sí com no, la Marsellesa que enaltiria els infants d'una pàtria que per a nosaltres, en aquell moment, tan sols s'anomenava llibertat.
I la Valerie i jo tornàvem de matinada a les golfes, i li ensenyava els quadres a mig fer, i se li encenien els ulls, i se'm despullava, i l'esbossava nua, i em perdia després en el seu cos com aquell qui se submergeix en una mar diàfana.
I així cada dia i cada nit.

I va arribar aquella vetlla de primavera en què després de fer l'amor la Valerie no va marxar. I els raigs del matí, travessant els pètals dels geranis de l'ampit de la finestra, ens varen fer pessigolles a tots dos a l'encop. I vam tornar a devorar-nos com si el sol encara no hagués sortit. I em va fer de model fins a la tarda. I no es volia vestir, ni jo tampoc.
Llavors, em besà el cor amb les ninetes tremoloses d'aigua de cel, i va dir allò de viure junts, de fer nens, d'esmorzar cada matí plegats el poc que tinguéssim, ni que fos en aquella petita habitació de pintor mort de gana, ni que les nostres possessions no anessin mai més enllà de les flors que filtraven la llum, ni que els nostres cossos, o els cossos dels nostres fills, no es poguessin cobrir amb més gales que la pell... Va dir allò de caminar cap a un futur de llibertat amb les mans llaçades... Va dir allò de ser lliures, malgrat que trenéssim els mateixos somnis per idèntic viaranys...
I va dir que volia que li entrés ben endins cada nit; i que ens adormíssim després junts, amb la finestra oberta de bat a bat; i que tanquéssim els ulls plegats, contemplant els estels; i que ens deixéssim besar per la moixaina de les nits d'estiu...
I que cerquéssim, ambdós, la bellesa; el seny i la bogeria, els colors i els matisos... I que avancéssim més enllà i més lluny d'aquest viure per a tenir que a tothom tiranitza; més enllà, molt més enllà, del retruny del món...

Però sobtadament el retruny del món va començar a ploure del cel de París. Brums de borinots diabòlics deixaven caure farcells de mort sobre la ciutat. Rere cada tro, s'aixecaven columnes espesses de fum negre, i esclatava un guirigall esgarrifós de brams i esgarips; la gent corria, plorava, moria.
Ens vestírem a corre-cuita i baixàrem al carrer sense saber ben bé on anar ni què fer. La multitud es dirigia desbocada als refugis, i de primeres hi férem cap. La Valerie, però, esbufegant em va dir que no, que no ens havíem d'amagar, que féssim front als monstres, i se'm va escapar. Embogit vaig tractar d'aturar-la i em va dir allò de ser lliures malgrat que caminéssim junts; i la vaig seguir lliurement, i fins i tot feliç, per a morir amb ella si calia.
I vam entrar al cafè du Solei, sota d'un cel de sofre que grunyia enfurismat. I allà eren tots: en Jean Sabanes, en Maurice, La Pauline, la Lily... Ens aplaudiren, ben bé com si ens felicitessin per haver escoltat una mena de crida silent i misteriosa a les entranyes de l'ànima. I em van demanar que toqués. I em vaig palplantar davant del pobre Bentley, que tremolava amb cada explosió. I vaig fer front a l'horror, amb la vibració d'aquella caixa màgica que obeïa els meus dits amb el somriure imprès al metall i a les fustes.

"La mer
Qu'on voit danser le long des golfes clairs"

I els bojos de París ballaven al pas de les bombes.

"A des reflets d'argent
La mer
Des reflets changeants
Sous la pluie"

I els vidres del cafè es varen trencar.
I la melodia se m'escapava dels dits.
I els vius continuaven dansant, amb la llum de París sostinguda a la mirada mentre la mort saquejava la ciutat.

"La mer
Au ciel d'été confond
Ses blancs moutons
Avec les anges si purs
La mer bergère d'azur
Infinie"

I el ball va continuar quan les parets del cafè s'esfondraren; fins i tot quan la pols de la destrucció semblava dominar-ho tot.

"Voyez
Près des étangs
Ces grands roseaux mouillés
Voyez
Ces oiseaux blancs
Et ces maisons rouillées"

I la música vibrà durant tot aquell tres de juny de mil nou cents quaranta.
I va seguir sonant onze dies després, quan els esclaus de la mort desfilaren per la ciutat, pensant-se que la posseïen.

"La mer
Les a bercés
Le long des golfes clairs
Et d'une chanson d'amour
La mer
A bercé mon cœur pour la vie"

I els nostres fills, els que la Valerie i jo vàrem tenir dins d'aquell cafè de Paris, encara canten avui; i dansen amb els fills dels morts, que no van poder néixer... i dansen amb totes les flors que havien d'embellir totes les finestres obertes del món i que no han pogut ser, i que no poden ser...

Si us acosteu a Montmartre, i pareu l'orella i el cor... si sou capaços de cantar, encara que del cel hi ploguin bombes... llavors... és possible que aconseguiu d'escoltar-nos.
I si de debò ens escolteu, i seguiu caminant envers la melodia, arribareu al Cafè du Solei i us hi farem lloc, no en tingueu cap dubte; sempre hi ha un bentley i una colla d'amics esperant els qui estan vius.

La ciutat del Sena l'ajudà a enfocar la seva mirada trista però alhora forta, lluny de la seva terra. Aquella pluja que esborrava les siluetes dels monuments parisencs, va ser la que acabà modelant amb esforç l'estimació que sentí pels carrers que l'estimularen i sobre els quals hagués volgut escriure. Allà no sentí tant l'exil.li, tot i els problemes econòmics i morals que hi patí. Imaginà un llibre impressionista, amb fulls per on poder passejar i sentir les olors i els sorolls dels llocs on li agradava aturar-se, asseure's i observar. Aquell cafè de Flore on es reunien els intel.lectuals francesos de l'època, que ella tant admirava, aquella plaça de Montmatre on els pintors esquitxaven de color els llenços sota el cel gris, on els amants s'hi apropaven magnetitzats per la majestuositat del temple, al capvespre…
Però, Mercè Rodoreda morí i el seu projecte restà en blanc penjat de la barana de la vie Venice, i allà continuà esgrogueït pel sol tot l'estiu, fins que les primeres gotes tardorenques el feren lliscar cap al riu on, encara avui, lluita per ésser vist entre els "bateaux-mouches" i els ponts on ella solia perdre's.

El meu repte ha estat només fruit de la fidelitat, marxo de vacances i només és un petit homenatge al jutge i a la protagonista.
Els noms que hi apareixen no sé si existeixen, no he estat mai a Paris..

petons

angie

En arribar a dalt, la porta ja estava oberta, així que la va empènyer i va entrar. No li va sorprendre trobar-se amb un estudi bohemi, un àtic perfectament il·luminat per la llum del dia que entrava per uns enormes finestrals. S'hi va acostar, lentament, per gaudir d'aquella magnífica vista sobre París i admirar la bella catedral de Notre-Dame que sobresortia enmig d'aquell paisatge idíl·lic, envoltada per les aigües del Sena. En tombar-se, veié un gran llenç esgrogueït ja preparat al bell mig de la cambra, tot just quan el pintor apareixia per la petita porta del fons.

- Ja ets aquí! Estava preparant cafè... en voldràs? - va dir ell, amb aquell accent francès que tant encisava.

- Oui - li va somriure, i ell se'n tornà.

Ella va apropar-se al sofà on, suposava, hauria de posar. Es va desfer de la cua i començà a descordar-se, molt lentament, el vestit que duia, calculant cada moviment amb cura i decisió. Ell, que entrava altre cop per la porta, va desar els cafès sobre una petita taula i se li acostà.

- Només volia fer un retrat, no calia que...

Però ella es tombà, deixant entreveure els seus pits nus i despentinant-se lleugerament amb les mans, i va posar el seu dit índex sobre els seus llavis per, després, acariciar-los i baixar molt lentament pel coll, acostant-se perillosament als botons de la camisa. Se'l mirà amb murrieria, deixant passar uns instants agònics abans de decidir-se per descordar-la. En arribar al tercer botó, ell la va besar a la boca i, poc després, ella aconseguí treure-li la camisa. Però, abans de que ell pogués fer el mateix, s'escapolí, divertida, i agafà la paleta que hi havia preparada. Enfonsà els dits en aquella pasta tova i tèbia i se li tornà a apropar amb les mans ben tacades. Decidí per on començaria i començà, tot acariciant el seu tors, els seus braços... la seva pell que ja coïa sota les seves mans trapelles. Llavors, d'una empenta, el féu asseure al sofà i ella es va treure el vestit a poc a poc... Quan se li apropà i ell aconseguí abraçar-la, li digué a cau d'orella: Amant en vermells passió.

Anys després, desenes de compradors licitarien ben alt per aquell magnífic quadre en una prestigiosa casa de subhastes a París...

El soldat alemany contempla la noia, vestida amb una camisa de dormir lleugera. Es distreu. El fusell que porta a la dreta el fa sentir-se de sobte terrible, com un monstre que surt de l'armari, a l'habitació d'una criatura. El so de les bales provinents del carrer s'esmorteeix durant un segons. Ella el mira, els ulls grans i negres. En un pensament fugaç, el soldat desitjaria que el mirés com l'amant acabat d'arribar, però de la por no ha fet ni el gest de tapar-se amb els llençols. Sonen crits que provenen del pis inferior, on hi ha els seus companys. Aparta la mirada de la noia i ulla la resta de l'habitació: un bloc de notes esgrogueït li recorda el plec de fulls on ell dibuixa els seus esborranys, que un dia seran quadres. Ho fa sempre que tenen un descans, lluny de la pols que aixequen els edificis, bombardejats, en caure i esdevenir runes.
- Paris ist gefallen!
París ha caigut. Mirant per la finestra veu un grup de soldats francesos agenollats al carrer, davant un Cafè mig derruït, amb les mans sobre els caps. Gira la vista cap a la noia, dels ulls negres en cau una llàgrima, ha entès el crit de victòria nazi. Fa una estona es veia celebrant amb eufòria la victòria del seu exèrcit, però ara mateix la llàgrima centra tota la seva atenció, mentre rellisca sobre la pell tremolosa de la noia. I l'aspirant a pintor sent la necessitat imperiosa de recollir aquella llàgrima solitària, que guardarà per posar-la en una paleta i pintar la desesperació i el temor en un sol color, que esdevindrà policromat segons els ulls que contemplin el quadre. Ella se'l mira. Només que pogués acostar-s'hi una mica...
Deixa el fusell a terra i amb les mans assenyala que no li vol mal. Fa un pas endavant.
-Der Krieg ist beendet worden -diu intentant dibuixar un somriure.
S'ha acabat la guerra. Fa una altra passa endavant. La noia fa que no amb el cap i es tapa, ara sí, amb els llençols.
-Haben Sie Angst nicht.
Va desarmat, no té perquè témer-lo
-Je vous n'ai pas peur -diu ella, i somriu.
Fa una altra passa i quan és només a mig metre, la llàgrima fregant el mentó a punt de desprendre's, ella treu unes tisores dessota el coixí i les hi clava al coll.

- Mireu com brilla la ciutat -era el torn del físic i matemàtic-. La ciutat de la llum, diuen els forasters. Els monuments amb grans focus, els petits cafès esgrogueïts amb llum esvaïda, tot això consumeix electricitat. I vaig ser jo qui va establir els principis del corrent i la tensió elèctriques, sóc jo qui va donar nom a la mesura d'intensitat d'aquesta força electromotriu que il·lumina tants somnis i que foragita tantes pors.

- Sí, noi, això no se't pot negar. Però l'amor sempre ha viscut sense electricitat, i és l'amor qui mou el món i dóna llum als amants, no pas la bombeta que tenen a l'habitació o els fanals de la cantonada. És el foc de la passió el que encén les ànimes dels humans -l'escriptor romàntic a penes podia contenir l'estat d'exaltació a què la nit parisina el catapultava-.

- Us oblideu del sol -interrompé un altre físic-. La llum dels estels d'aquesta nit clara, coberta d'un llençol tacat de punts brillants, no us deixa veure el que hi ha darrera. És el sol qui il·lumina també la nit a través de les taques d'aquest llençol, que no són taques sinó forats de vell i gastat. I nosaltres li mostrem reverència caminant en cercle al seu voltant i mostrant-li totes les nostres cares, rotant sobre el nostre eix. I si no us ho creieu llegiu sobre la demostració que en vaig fer amb la bala de canó penjada dins el Panteó, les cròniques foren nombroses.

- Doncs jo estic amb l'elèctric. Què si no fa funcionar les màquines amb les quals vaig il·lustrar les realitats quotidianes, jo pintor de la meva realitat i les realitats dels altres i també les imaginades? El sol ens dóna una llum diàfana, l'amor una llum difusa, i és només una màquina de cine la que pot moldejar la llum i donar-li forma d'història.

Tot això passava una nit qualsevol al turonet de Montmartre, al seu cementiri tan sovint visitat i tan poc escoltat. Ampère, Stendhal, Foucault, Truffaut i molts d'altres s'engresquen sovint en grans discussions i fan que el París que contemplen segueixi ple de vida i ple dels seus records.

Si mai teniu la sort de visitar París, venceu la por ancestral dels cementiris a la nit i comprovareu que de vegades un esforç a contracor té la seva recompensa.

París. Mirava per la finestra del tren que em portava a la ciutat de la llum. Els records que en tenia eren llunyans, com de petites postals arraconades en una capsa antiga: El Louvre, Musée d'Orsay, Montmartre, …Avui el meu viatge era especial, volia conéixer la persona que m'havia ajudat tant, en els últims dos anys. L' havia conegut per internet, a travès d'una associació de malalts que patien leucèmia com ella. Em donava tot el que necessitava per anar superant les etapes de la malaltia: informació mèdica de primera mà, suport, paciència, amistat i amor, malgrat els anys que ens separaven i la distància- ens compreníem, ens emmirallàvem com dues germanes bessones.
El paisatge que tenia al davant de la finestra del tren, es descomposava en petits fragments lineals de colors brillants: verd, blau, gris, deixant un rastre com el que deixa un avió. El tren arribava a l'estació. El seu germà m'esperava a la gare du Nord de París i d'allà aniríem directament a casa de Nadine. Plovia. Anàvem en direcció a la Rue de Lafayette, els cafès es veien atapaïts de gent que es resguardava de la pluja. Ràpidament em va posar al corrent de l'estat actual de la seva germana, em va dir que empitjorava a passos de gegant.

La vaig veure estirada al llit amb el rostre esgrogeït i els ulls clucs. En sentir-me entrar, els ulls se li van il·luminar i ens vàrem unir en una abraçada llarga i dolça. "Com estàs Laura? -em va dir-, el meu cos, ja ho veus, em vol abandonar, no pot lluitar més." Les seves paraules em van produir neguit; un crit silenciós de ràbia es va escampar, rebotant contra la meva pell que l'ofegava.

Vaig sortir de la casa amb el cor encongit per anar a passejar per Montmartre, el barri bohemi, amant de les festes i el soroll; el barri que tants pintors havien immortalitzat: Van Gogh, Toulouse-Lautrec…Mentre, observava els carrers amb els ulls humits, un hàlit especial va recórrer el meu rostre, i vaig endevinar que la Nadine m'acaronava la galta per dir-me l'últim adéu. Ella era morta, després ho vaig saber.

Les persones que ens deixen, esdevenen immortals, per la petjada que han deixat en la nostra vida. Paris i Nadine seran per sempre més, immortals, per mi; la ciutat també ha esdevingut immortal amb seu record.