Enunciat repte CX: El pis de l'àvia

Cada diumenge al migdia, travessàvem la ciutat -que a mi aleshores em semblava molt gran- i anàvem a dinar a ca l'àvia. Pel camí ens aturàvem a la pastisseria, per comprar un tortell de nata. Al Passeig: un petit vermut, a l'edifici del Casino, -encara sento l'olor- música amb "berberetxos".

L'àvia vivia al barri vell. Recordo les escales del portal, estretes, molt estretes. Al primer replà, els pares havien d'acotar el cap perquè una gran biga travessava el forat de l'escala. Feia una mica de por passar-hi. El seu pis era fosc. A l'entrada no hi havia rebedor, un passadís llarg, molt llarg, ens donava la benvinguda. El menjador tenia un petit balcó que s'obria al carrer, també estret. A la part del darrera, a
la galeria, hi havia el lavabo.

Jo, a vegades, m'hi quedava a dormir quan els pares sortien a ballar. Recordo un dia que la vaig fer ben grossa: era de nit quan vaig anar al lavabo de la galeria a fer pipí. Assegut a la tassa del wàter, mentre
gronxava les cames, vaig veure un escarbat negre gegant. Se'm va acudir agafar-lo i dur-lo a l'àvia. Sense fer soroll vaig entrar a la seva habitació i li vaig posar al coixí. L'escarabat, inicià una cursa cap a la
galta de l'àvia. Quan va topar amb el seu nas, l'àvia es va despertà de cop i va començar a xisclar. Amb l'esverament sense adonar-se, va tirar la llàntia a terra. Arrossegant-se fora del llit espantada, va encendre el llum del sostre. Va mirar l'escarbat i… va esclafir a riure sorollosament. «Ahahahahaha!»

Després, em va dir en to seriós: «Ja veig que has sortit a la galeria oi? Oriol, demà compraré un orinal i el posarem sota el llit, d'acord?.

Recordo amb tendresa i nostàlgia aquells primerencs encontres, al pis que tenia la teva àvia, on fins a la mort del teu avui hi havia viscut. Allà on tantes bones estones havíem passat.

Tu i jo. Dues ànimes voladores, adolescents, àvides de conèixer i ésser conegudes. I aquelles nits de divendres i dissabtes, on l'alcohol apaivagava qualsevol rastre de seny, en què ens transformava i ens deixava arrossegar per l'immens desig i ganes de traspassar els límits.
Encara sento la teva boca, cercant la meva, jugant amb cadascun dels racons del meu cos, la cremor de les nostres pells nues en entrar en contacte, la suavitat, però alhora tenacitat dels teus petons, i el cigarret de després.

Encara tinc ben present el dia en què, just tancar la porta d'entrada, vam trobar un escarabat immens i fastigós, mort al terra del rebedor. Els veïns encara deuen sentir els nostres xiscles!! O quan vam descobrir una mena de rebost amagat a la cuina, i, en un dels prestatges del seu interior, una llàntia daurada, petitona, tota bruta de greix. En el nostre etílic estat, vam fregar-la, a veure si algun geni misteriós ens apareixia... però l'únic que vam aconseguir va ser tacar-nos de negre totes les mans i la roba...

Aquells moments, inoblidables, al pis de la teva iaia, que ja mai tornaran. I tu, qui sap on t'ha portat el temps!

-Jo serè la princesa Ommadawn, cap de la tribu que creua els prats plens de búfals.

-I jo el tinent Dan, explorador de l'Oest!

-Mira, el meu cavall "fletxa negra" ens espera a la llunyania!

-Però si és un escarabat!

-No, no, que no el veus, negre i brillant, dalt de la muntanya, amb la crinera voleiant amb el vent?

-Ara ens hem d'arrossegar sota el llit, que serà la cova on hi ha amagada la llàntia meravellosa...

-Tu i jo ens hem conegut quan t'havies perdut anant d'exploració. Només mirar-nos, una fletxa de passió ens ha travessat el cor...

-I la cova? Que no anem a la cova?

-On som no hi ha coves, que no ho saps? Avui juguem a indis i vaquers! Vine, vine, ens pintarem la cara amb els colors de la tribu per
segellar el nostre amor...

-I m'ensenyaràs a xisclar i a udolar com un guerrer?

-I és clar, tinent meu! I també a córrer per les praderies sobre el cavall a pèl nu, a saltar sobre el foc en una nit de lluna plena, i a entendre els missatges fets amb núvols de fum...

-Té, dues ratlles vermelles creuant el front, i dues de negres al costat, au, ja està, estàs guai!

-I a tu et pintaré les parpelles de verd i un llampec de roig de sang a les galtes.

-Correm, correm, que he sentit la tribu enemiga que ve cap aquí. Amaguem-nos que no ens vegin, aquí, darrera d'aquesta muntanya!


*****

-Però que fa amb tota la cara pintada i vestida amb tant poca roba? Que s'ha begut l'enteniment? No sé si li podrem deixar el nostre fill un altre vegada perquè en tingui cura. Sembla que cada dia es faci més nena enlloc de més gran, àvia!


Boig!

Oncles i cosins es van comportar com a voltors en desmuntar el pis de l'àvia. No m'hi pensava pas barallar. Jo, de les coses de l'àvia sols en volia una, i estava segura que ningú no s'hi oposaria.
Deu anys abans. L'àvia estava a l'hospital, recuperant-se d'un os trencat quan ho vaig fer.
Ho necessitava, en tenia l'oportunitat, podia assumir el risc.
No sé com se'm va acudir, va ser com una mena d'idea instantània que va passar per davant de qualsevol altra consideració.
Em sentia terriblement culpable, pitjor que un cuc o un escarabat, quan a l'hospital li vaig robar la clau. Em moria de vergonya quan li vaig proposar a en Marcel que es va posar més vermell que un pebrot. Però una veueta dins meu repetia:
-Ho has de fer, ara és l'oportunitat!
Hi vam anar un divendres a la tarda, era la "Setmana Esportiva" a l'institut, i ningú no notaria la nostra absència. Ajupits -quasi arrosegant-nos- vam passar per davant la portera, aprofitant que un repartidor anava a un dels pisos. Vam pujar l'escala a peu, per no cridar l'atenció amb l'ascensor. Jo, a la bossa hi duia llençols nets, i també una altra cosa totalment imprescindible.
En Marcel era tendre i suau, estava tremolant d'emoció o de por. Jo feia veure que no en tenia. Recordo el tacte especial de la seva mà mentre, en silenci i de puntetes, vam entrar al pis.
L'habitació de l'àvia era fosca, el llit tou.
Havia imaginat mil coses sobre aquell moment. El que menys, que sota la llum d'una llàntia, la noia d'ulls blaus del quadre m'estaria mirant tota l'estona. I jo a ella, fins que va arribar aquell moment que vaig xisclar.
Cap dels parents va entendre perquè volia precisament aquella pintura passada de moda.

Bon dia! Sóc l'escarabat Gorry del peu del Kilimanjaro i us volia explicar un fet curiós que em va ocórrer fa un temps.

Doncs anava jo arrossegant la meva fantàstica pilota per la sabana quan, de cop i volta, un petit humà fosc com l'estalzí, em va confondre amb una pilota de veritat. L'animaló em va encaixar una puntada bestial, per sort al ple dels meus consistents quelícers. De l'impacte vaig volar sense obrir les ales, arrapat a la bola (no l'amollaria per res del món) i donant voltes com una mísera llavor d'acàcia. Vaig entrar per l'obertura de dalt d'una tenda humana, entre les grans canyes, i vaig caure al terra, rodolant, rodolant, fins que vaig anar a parar entre una espardenya de pell de nyu i una llàntia d'oli de coco. A mi no m'agraden gens el humans, ja m'ho deia el pare: humans i elefants ben lluny dels voltants.

Però com que estava allí, la meva falera recol·lectora aviat em va espavilar i vaig començar a bellugar-me pel terra a la recerca d'alguna fantàstica porqueria per incorporar a la meva pilota... Però res, aquell habitacle estava net com una patena... quin fàstic! Avorrit, vaig aixecar les antenes per veure si trobava alguna cosa de nou. Vaig escoltar com uns brogits que sortien del garganxó d'una humana arrugadeta, estirada damunt d'un olorós jaç de fenàs.

Suaument una ma va apartar la cortina de fulles que feia de porta i un raig de llum va envair l'estança. No havia vist mai una petita humana tan bonica. Amb una dolça mirada embolcallà l'avia. Decidida, va agafar l'escombra, va donar un cop d'ull a la tenda i de sobte va començar a xisclar:

- Aviaaaaa!! Un escarabat piloter blau al terra !! Quina soooort aviaaaaa!! Quina bona sooort!! Aviat et curaràs!

Recordo les catifes de flors i els testos al balcó amb les hortènsies vermelles; i aquelles galetes que paraven a la meva mà abans no tingués temps de demanar-les, i el petó càlid, amb olor de pólvores i carícia de cabell crepat; i les pessigolles fins a xisclar; i la seva mà tremolosa, aixecant-se envers l'armari dels dolços.
Ara, el vell moble de la cuina té la porta amb el cantell esvinçat, llànties de greix i un dit de pols. Un silenci estrany s'escampa arreu fins arribar al pati.

-Avui dia, un pis al centre, és un tresor.
La noia gargoteja una llibreta que llueix l'anagrama de la immobiliària. I mira, i remira, i fixa els ulls en les clapes d'humitat del sostre i en el baix esvorallat de les cortines.

De sobte, arriba del pati el tamborineig de les potetes dels pardals que xeriquen sobre la uralita. Miro el rellotge, són les cinc; l'hora en què l'àvia, sens falta, els deixava miquetes de pa damunt les rajoles. Fa sis mesos que s'ha mort, i encara vénen.
M'atanso a la terrassa i contemplo un dels ocells amb un escarabat al bec; qui no té tall rossega els ossos...
Em fixo en l'heura enfilant-se paret amunt; i en la volta blava del cel; i en els àlbers dels turons propers, i em sembla veure la pobra dona amb les cames plenes de varius, arrossegant els peus, entaforada dins la disfressa del dia de reis: la corona daurada al cap, el tortell a les mans, i la seva veu forta, cantant, mentre els petits ploràvem de riure.

Em giro envers la noia de les finques.
-Deixa-ho estar... -dic.
-Com?
-M'ho haig de rumiar.
Em dóna la mà, dissimulant un malestar que li perdono.
Al seu darrere, sona la porta.
Començo a escombrar.

Recordava, amb més tristesa encara, l'olor d'aquell matí... l'olor a tancat del seu pis. No podia treure-me-la del cap, ara que me l'havia tret de sobre després d'una dutxa. En obrir la porta havia deixat enrere un món, el meu món, i havia entrat, sens dubte, en una dimensió... oblidada. L'àvia jeia al seu sofà, com sempre... com, pel que es veia, havia estat tants i tants dies, amb aquella llàntia encesa il·luminant la buidor d'aquell pis fosc i decrèpit. Els seus cabells eren blancs i greixosos, despentinats. La seva mirada, absent, llunyana. Un escarabat s'arrossegava sense por pel terra, entre els seus peus diminuts. Sobre la tauleta, una gerra d'aigua i un got caigut... potser feia dies que no menjava, vés a saber. En tocar-li el braç, esquàlid, ella m'ha mirat i ha mormolat amb un fil de veu: "Mariona, tu saps on és en Pepito? Encara no ha tornat..." M'ha mirat amb aquells ulls blaus i miops, estranyada per la meva presència. "Àvia... l'avi va morir fa vuit mesos, no te'n recordes?" No, no se'n recordava... Tampoc se'n recordava de caminar, i en voler aixecar-la del sofà, brut i esgarrinxat, ha xisclat amb la veu ronca. Tenia por de posar-se dempeus, pensava que cauria... i jo pensava que es trencaria en mil pedaços. Semblava una fotografia en un marc de plata vella que jo volgués rescatar del passat... He hagut d'apartar amb el peu brossa i objectes llençats i podrits mentre enfilàvem el passadís, cap a la porta. Ella es deixava dur, encara amb la mirada perduda. Però, en arribar a la porta, s'ha abraçat al marc de fusta... "No, no podem marxar... de seguida arribarà en Pep... i si no ens troba?"

El pis de l'àvia és únic al món, i molt agradable. Sobretot, és diferent i semblant alhora dels típics pisos de les àvies: foscos i aparentment il·luminats solament amb llànties, i tot ple mobles antics. El pis de l'àvia és lluminós i amb mobles de colors vius però que no són d'aquells tan cridaners que fan mal als ulls, però tot el pis sencer fa aquella oloreta especial de ca les àvies.

Ella, és exactament com la gran imatge que sempre hem reservat a la gran de la família: amable, amb un somriure senzill i ulls foscos i plens de vida, mentre t'ofereix una gran parada de menjar o es preocupa per tu, mentre enceta una conversa animada. Quan era petita, ella sempre em deia, quan arribava allà, que fes el que volgués.

Jo sempre reia com una petita entremaliada, corria fins L'Habitació. Sempre feia el mateix, em dirigia a allà i arrossegava fins a la sala d'estar una d'aquelles grans caixes plenes de vestits de tota mena, barrets amb grans decoracions, guants negres com escarabats, complements...
Recordo que la primera vegada que vaig entrar a L'Habitació em vaig posar a xisclar d'alegria. Sí, d'alegria gairebé vaig fer un bot.

I és que el pis de l'àvia sempre ha sigut el meu escenari, a part de llar de la meva persona adorada, la gran imatge.

Està fora de temps. Però te l'he enviat igual perquè ja el tenia fet. Aprofito per envir-te una abraçada i un petó. Carme.


-----------------------------------------------------------------


A casa de l'àvia


-Si tens un punt o un tres, guanyes.
És la veu de la meva àvia ensenyant-se a jugar a cartes.
Però el trumfo el tira ella i arrossega la jugada cap al seu munt..
-La sota val dos punts. Ves, que no et descomptis!
Torna a ser la seva veu prima mentre, àvidament, jo compto els meus punts i torno a comprovar, desesmada, que novament he perdut.
Amb la manteleta damunt el seu cos corbat, els ulls amb una lluïssor de vidre i el cabell blanc recollit en un monyo, és un atxa en el joc de la brisca.
La taula camilla damunt la qual juguem té un fi tapet treballat per ella a la llum de la llàntia, quan era fadrina al seu poble, en una època molt llunyana.
Parla el català occidental de la Terra Alta, on va néixer, i té un sentit de família tan arrelat com un arbre.
-Talla! -em diu mentre senyala el joc de cartes que acaba de remenar.
És un dels últims dies que pot jugar. Ha perdut gairebé per complet la vista, però encara n'ha tinguda prou temps per poder ensenyar-me'n. Només per això, ja se sent satisfeta. Ara només veu la claror, tacada per ombres com escarabats. Però admet el preu de la vellesa, igual com sempre ha acceptat el preu de la vida.
Només la vaig sentir plorar un dia, xisclant, per una carta arribada de l'Argentina: anunciava la mort de la seva germana, després de 50 anys de no haver-se vist.
Ens vam conèixer quan ella se n'anava i jo acabava d'arribar. La nostra va ser una trobada senzilla: una vella i una nena jugant a un joc de cartes com un metàfora de la vida, com dos extrems d'una corriola que amb ella no s'havia deixat de perllongar.