Repte CIX: "Torna, torna, Serrallonga"

Si sabessis quants records s'han despertat de cop en llegir el tema del repte ...

No sé si hi participaré, però només per aquesta estona ja ho donaré per bo.

Petonets

En Manel Vila es lleva, com cada dia, a les sis del matí. Es dutxa, s'afaita, esmorza... tot com cada dia, però abans de marxar cap a la feina afegeix un element nou a la cadena rutinària de petits fets de cada matí. Amb la resta de la família encara dormint, obre la llibreria del rebedor, agafa l'exemplar que buscava i el deixa sobre el piano. Avui ha de venir en Serrallonga.

A la família Vila, en Serrallonga és conegut, popularment, com a "el bandit". En realitat, es tracta del millor afinador de pianos de la ciutat, i ell mateix els hi va vendre l'instrument per a la filla, de manera que una vegada a l'any el truquen per a fer el manteniment necessari. El sobrenom que li han posat els Vila no és precisament original, però si només fos el cognom... amb el seu jersei vell, els pantalons de pana mig gastats, el seu cabell desendreçat amb les patilles ben poblades com un clam de feresa... tot plegat fa la pinta d'un home que viu amb mig peu al món salvatge, un home que només amb el seu aspecte ja és una mena de blasme contra la societat, la mena de persona que a ningú estranyaria de veure-la assaltant camins.

Xerraire de mena, el bandit afinador també va alimentar el seu mite quan, una de les vegades en que va anar a afinar el piano, va explicar que ell era un home que gairebé no feia vacances, amb prou feines una setmana a l'any, però que quan les feia, les feia de debò. I que se n'anava ell tot sol, sense la família, a algun indret verge del Pirineu, que mantenia en secret per evitar que hi anés ningú més, i allà feia vida absolutament sol, ell amb la natura, en completa llibertat.

Aquest matí, per gran sorpresa de la senyora Vila, quan en Serrallonga es disposa a obrir el piano es troba amb un llibre que algú ha deixat sobre la tapa: "Serrallonga: vida i mite del famós bandoler", de Joan Regla i Joan Fuster. Mentre a ella se li cau la cara de vergonya, sense saber què dir, l'home es mira el llibre amb curiositat i diu: "Ah, sí, Serrallonga, el bandit, és cert, vaig investigar i sóc descendent..."

Era el nostre últim any a Ràngers. Per passar a Pioners havíem de superar un repte: trobar el camí de Tavertet al Far. Els dos estàvem a la mateixa patrulla: "Llibertat".

El teu posat absent em feia sentir còmoda al teu costat, perquè sabia que no et molestava que seguís les teves petjades. No em deixaves entrar al teu món, m'era igual. El teu silenci em feia escalfor.

Tan bon punt vam arribar al poble de Tavertet, vam partir per patrulles. Estàvem emocionats per la nostra primera nit de bivac sense els Caps. Albiràvem el Far cantant la cançó del bandoler: "...que en faran ressons de guerra les parets de Tavertet...". O bé, "potser amb el crit, potser amb les mans obrirem pas, farem un clam...". No érem conscients que iniciàvem el nostre viarany de nens a joves, que era el principi d'un camí de pujada sense drecera. Rèiem eufòrics en companyia d'altres infants somiadors.

Començava a enfosquir. Les lots ens van guiar per un camí planer. Aviat vam trobar una cadena que anava de banda a banda de la via. La vam saltar sense por a ésser blasmats. Vam passar de llarg una masia i ens vam enfilar per unes roques de bon caminar. Vam anar a parar a una mena de gran cova, formada per enormes roques sobreposades. El terra, de pedra llisa, no podia ser millor matalàs. No ens podíem haver imaginat un bivac més senzill. Vam estirar els sacs sense dir-nos res i ens vam clapar d'esgotament. Arrecerats de l'aire fred d'aquella nit del mes de març, el meu sac jeia al costat del teu.

L'endemà ens va despertar la silenciosa remor de ... la neu! L'última nevada abans de la primavera. Aquell lloc, la nit abans, ens havia amagat un secret que se'ns desvelava en fer-se clar: una vista excepcional. Ens vam quedar muts observant la blancor innocent del paisatge. Per primera vegada, vas iniciar el joc d'esguards. Per una vegada, em vas deixar penetrar en la teva clara mirada.
***
Des de l'últim joc sols, quan ens trobem pel carrer, la timidesa t'empeny a començar sempre la mateixa conversa: "T'haig de donar les còpies de les fotos d'aquella excursió a les Guilleries..."
El que més em dol és que em continuïs mirant com el dia de la nevada inesperada, com aquella primera vegada.

Torna, torna Serrallonga,...

Va avesar-se a adoptar precaucions que fins llavors havia negligit. Des d'aquell dia, cada cop que sortia de la cova, escrutava les arbredes que el protegien al peu del rocam i s'emportava el trabuc encara que fos només per sentir-se més segur. Quina ironia!... La seguredat l'havia perdut al ferir de mort en Miquel Barfull. En Joan s'adonà de que l'honor l'havia tornat miserable, allà, mirant el cel estelat que el jutjava i contra el qual el seu clam de llibertat rebotava obligant-lo a romandre amagat.
De l'asalt del dia anterior tothom en parlà i ja s'escampava la brama que el rei havia dictat persecució contra la seva quadrilla.
Aquella nit de lluna clara que il.luminava les Guilleries i li donava un aire misteriós i atraient alhora, en Serrallonga s'encomanà a Déu. El desconcert i les insatisfaccions que senyorejaven Catalunya s'havien apoderat del seu cor i necessitava saber que el totpoderós l'acolliria quan les cadenes de la mort premessin els canells. Es sentia exhaust, com els ideals que defensava i la pàtria que l'havia vist néixer. Era en realitat un pobre home sotmés al seu devastador orgull i als seus lúgubres actes.
I com les blasmes que sense compassió l'atordien, un tro eixordador ho omplí tot. Una gelor s'apoderà de la pell i una llum aclaparadora l'obligà a aclucar els ulls.
L'aire s'aturà i en Joan s'agenollà, capcot, amb les mans sobre la terra estimada. Les ferides de les quals s'havia recuperat en varies ocasions semblaven obrir-se, poc a poc, i el record dels seus li coïa per tot el cos.
Va confessar-se fins que l'albada començà a pintar colors a l'horitzó i, quan els seus homes anaren a trobar-lo per anar a segrestar en Pla de Brunyola que es negava a pagar els impostos "revolucionaris", en Joan va fer-li pagar la seva pròpia penitència. El deixà anar a canvi de construir una nova capella en el noble santuari d'Argimont. L'home accedí sota paraula d'honor i en Serrallonga s'alliberà d'un nou pecat, la venjança.

*

Quan va veure que era inútil resistir-se, es rendí.

I quan els botxins el tenien desputllat i lligat per sotmetre'l a turments, en Serrallonga exclamà tres vegades seguides "Mare de Déu de Montserrat". La Verge l'escoltà i l'aconsellà. En Joan salvà la seva ànima confessant qui eren els seus fautors i alliberant la seva dona, el seu amor, aquella ombra que, com Déu sempre l'acompanyava.

Mentre la petita foguera s'extingeix tan lenta com una agonia, el bandoler no pot deixar de notar com la llum del foc s'apaga al mateix ritme que l'albada fa desaparèixer els estels del cel.

Molt aviat serà clar.

L'home, ben entrat en la quarantena, s'aixeca treballosament del terra pedregós i camina, pausat, fins a la vora del precipici. Lluny, a la vall, guardant l'únic pas que la capritxosa natura ha volgut deixar, observa les fogueres igualment agòniques dels seus perseguidors. Pel número de llums titil·lants, calcula que uns trenta homes el persegueixen encara.

Ha jugat al gat i la rata amb ells tota una setmana i, al final, desesperat, ha anat a amagar-se al més recòndit dels seus amagatalls. Però aquella partida és diferent. Els seus rastrejadors són millors que els habituals i, finalment, l'han acabat trobant. S'ho ha jugat el tot per tot... i ha perdut. Algun dia havia de passar.

Mentre la llum del Sol matiner foragita les tenebres, el bandoler sospesa la situació.

Anys enrere hauria pogut entregar-se i sortir-ne ben parat a canvi de revelar l'amagatall dels seus companys. Però els temps han canviat. Ja no queden bandolers a qui entregar. Ell és el darrer.

En realitat, quan fa poc va tornar a llançar-se als camins ja sabia què l'esperava. El temps dels bandolers, el seu temps, s'havia esvaït, igual que s'escapoleixen els grans de sorra quan els vols atrapar dins del puny. Per això va considerar l'oferiment de la dona, de quedar-se amb ella a la seva petita granja i adoptar l'identitat del marit mort. Però després de pensar-ho tota la nit, va rendir-se a l'evidència que aquella vida no era per a ell. Besà per darrer cop aquells llavis molsuts que mai li havien fet un retret i cavalcà novament, fidel, si no a res més, a sí mateix.

Mentre ensella el seu cavall i carrega les seves armes, el bandoler somriu. No hi ha gaires homes que tinguin el privilegi de viure com han volgut, reflexiona. Ni de morir d'igual manera.

Munta lentament muntanya avall i quan sent el remor del campament, agafa les rendes amb les dents, empunya les pistoles i colpeja repetides vegades el ventre de l'animal amb els talons.

Sent els crits d'alarma i les bales xiulant al seu voltant. I mentre cavalca, desbocat i lliure, cap al seu destí se sent immensament feliç per darrer cop.