REPTE 107 ......... VEREDICTE

Relataires, us haig de confessar que he tingut veritables problemes per decidir-me, i que faig guanyadors dos relats que no són els que més agraden al meu cor però sí els que més criden l'atenció del meu curt cervell...

Booooooooona nit rèptils!!


Som-hi, doncs:

Biel Martí -Conversa indefinida al finger

M’agrada el relat com a un tot: el plantejament, la situació –despersonalitzada, com vista des d’un tercer que escolta sense tenir-hi res a veure, com passa sovint als aeroports- i el recurs del diàleg com a estructura principal i quasi única, molt d’acord amb el moment i l’espai on es desenvolupa la conversa.
El finger com a frontera literal i metàforica, que es pot creuar o no, l’últim moment de dubte abans de ser irremissiblement dins l’avió.
Molt bé que la conversa sigui indefinida per als aliens a la història. Molt bé que la història no s’expliciti. Molt bé els senyors U i Dos amb maletes indèntiques però actituds contraposades.

cançó – Cap a París

Ironia pura, crítica subtil als aeroports i a la seva part xunga, al món fals i artificial muntat al voltant d’una ja necessitat entre nosaltres: desplaçar-se més lluny i més ràpid.
Sí, sovint, els viatges en avió són malsons i provoquen situacions surrealistes com la del protagonista, que quan arriba ja ha de tornar.
Està molt ben escrit i el joc s’aguanta perfectament, fins a fer-me dubtar en una primera lectura… el text llisca suau, sense entrebancs, superant la complicaió del discurs en negatiu. Felicitats bonica!

Filalici – L’amor d’una vida

Amb el viatge, amb l’avió, es produeix el síndrome de tot queda enrere, fins els més bons i grans propòsits. I si, a més, a l’home ja de per sí enamoradís, se li planta al davant una hostessa d’uniforme guapa i meravellosa, és quasi normal que oblidi de seguida la Milena i es convenci que ha trobat la nova, la veritable dona de la seva vida.
No sé si és ben bé això, però el relat m’ha cridat amb força, potser m’hi he sentit una mica identificat (hehe)
Ah, i com no, ben escrit, estructurat i amb el ritme pensat i encertat.
Molt bé.

Carme Cabús – Platges de Tambor

Com sempre una molt bona prosa, a voltes exquisida, d’altres no tant. La trama, no sé, m’ha encantat la situació i part del relat, però tinc la sensació que hi has volgut encabir massa històries o parts d’històries, i suggerir sensacions i pensaments dels protagonistes que no acaben de cuallar.
És emotiu, però més per la teva habilitat amb els mots que per la coherència i el rtime intern.
Relat intimista en un espai gran, immens, del tot asèptic i impersonal. Aquest contrast és per a mi el millor.
pivotatomic -- Comiat

El trobo globalment molt intens i aconseguit, eficaç, especialment en l’inici i la part del comiat., i en canvi no em convenç la redacció del paràgraf que ens hi porta, la prèvia.
Així, la màgia amb què s’inicia el relat s’estrunca en el mig, i quan la recuperes i augmentes fins a moments delicats i sentits, l’efecte ha perdut força.
La narració, al final, és esplèndida. I a més, ens dóna, quasi bé en les darreres paraules, l’explicació a la situació tensa que has descrit: no és un comiat més, és un adéu definitiu, ja no la veurà més, Per què? Això no importa, no cal.

Sol-ixent – Destinació errònia

Em sap greu però el desllorigador de la trama, del joc del relat, no s’aguanta.
Primer, ningú vola a Rússia, vola a una ciutat russa, i segon, sí que Múrcia i Rússia s’assemblen molt fonèticament, però res més, no es pot plantejar seriosament la confusió de destinacions que sostè el relat i el resol.
Amb tot, és una llàstima perquè el discurs és bo i ben escrit.


Joanra –President

Ostres, no sé si les dormidetes i somni insinuats explícitament vénen a dir-nos que realment es tracta d’un somni. D’altra manera no l’entenc, ho sento.
Està també ben escrit i desenvolupat, però no aconsegueixo anar més enllà, em queda una mica com a una anècdota. Ara, com a somni, seria realment el pitjor malson per a en Bush: no ser reconegut per ningú!

Leela – Indecisions

Tot i que l’avió durà al protagonista a una nova vida a un altre país, la por, el pànic a volar li és superior, el bloqueja per complet. Finalment es fa enrere i es queda en terra.
M’ha agradat, de veritat, però trobo que li falta una mica de ritme i força, d’angoixa extrema.. d’altra manera, per unes “indecisions” no veig creïble el desenllaç.
Ah, i espero que tu t’enrojolis i no t’enrajolis com el prota.

angie – Noranta-sis hores de jet lag

Molt bo i amb girs especials: l’escorcoll d’escuses i falsedats, el sarcasme d’en Max…
Molt ben escrit i estructurat, combinant acció i descripció per aconseguir reflexió, sense distraccions però amb matisos que s’acumulen, sobretot, a mida que avancem cap a la solució o desenllaç.
L’avió simbolitza el retorn a la realitat després de quatre dies (96 hores) de “volar” en especial complicitat.
Amb les turbines, les agulles tornen a girar, torna, amb jet lag, el temps real.
Felicitats de cor, angie!

Jeremias Soler –Solituds

Com sempre molt ben escrit i ben desrita la situació típica de l’aeroport: gent diversa esperant, fent temps, anècdotes sense importància, i mente i alhora, cadascú, el protagonista també, amb les seves personals cabòries que van per sota, latents…
M’ha agradat molt el principi i el final, molt el final, la sensació especial i única que ens sobrevé amb l’enlairament… tot queda enrere….la vida ja no fa por…almenys temporalment, fins a l’aterratge?
M’hi sobra, o millor no em convenç, l’ennuegament de la criatura, però la situació que desencadena és encertada i interessant per al relat.

Xavier Valeri –L’eslava

Una trama d’embolics o circumstàncies amb el teu estil particular. Moltes coses, humor, expressions bones (el cor com les turbines de l’avió), però el conjunt em resulta deslligat i el nucli de la trama inverossímil o poc justificat.
Per què vol l’eslava que li pagui el bitllet? (Per diners, no, se’n va amb un cotxe de luxe). A ell li entra una rossa esplèndida, per la cara, i ell no dubta ni s’ho pensa, li compra el bitlet? Què ha fet ell de tan greu per a la terrible venjança al vàter?
No sé, no em cola, i llavors se’m desmunta la resta, que sí m’agrada per parts i com a plantejament de relat.


I bé, els finalistes són

angie
Biel Martí
cançó

i el guanyador, els guanyadors...

cançó -- Cap a París
i
i
i
Biel Martí -- Conversa indefinida al finger

FELICITAAAAAAAAATS!!!!

foster