REPTE 107 ........ Fer volar la imaginació!!

El senyor U penja el telèfon mòbil just després d'haver mostrat la tarja d'embarcament a l'hostessa. Està de mala llet. El seu company de viatge s'hi acosta per darrere, pregunta si hi ha alguna novetat, l'altre respon que no mentre comencen a caminar pel túnel que porta a l'aparell. Ambdós traginen maletes idèntiques, però mentre el senyor U va renegant, el senyor Dos es mostra despreocupat i mira per les finestres de plàstic les turbines de l'enorme Boeing.
-És que em rebenta, de veritat! Em mato a preparar-ho tot, corrent riscos innecessaris per què surti de perles i… No puc entendre que què li costa posar-nos-ho més fàcil.
En Dos es para i diu, gesticulant:
-Mira, allà tens la sortida i a l'altre costat l'avió. Més o menys som a la meitat del finger. Ens costa el mateix anar-nos-en que continuar, només cal decidir-se i...
-Tu què en penses?
En Dos canvia d'actitud, es tensa.
-Home, ja saps que jo...
-No m'ho puc creure! Treballes amb mi i et poses de part seva?
-M'has demanat una opinió, no una prova de fidelitat.
-És el mateix!
-No, no ho és. Si volies que digués que tu tens tota la raó del món i que l'altre és un cabró, m'avises i et faig la pilota, però si em demanes l'opinió te la dono.
Es fa un silenci, el senyor U mira el terra.
-Saps què? -diu-, que passo. Me'n vaig.
-Com? No pots marxar per les bones.
-Si marxés per les bones me n'aniria content.
-I el client?
-Espavila't tu sol, jo passo.
-Au, va! No siguis així.
-No, no siguis tu així. Pensava que em recolzaries.
-Doncs no.
-Doncs adéu.
-Adéu, doncs.

Què dimonis! Que l'Alba exposi a París i m'ofereixi passar uns dies a les golfes que ha llogat no passa sovint. Ara que ja tinc el bitllet i començo a sentir el pessigolleig de l'emoció, no puc entendre com en un primer moment li vaig donar l'eterna excusa dels calés.

***
Gràcies als dos cafès carregats d'aquest matí, m'he sentit prou animada per cercar a la xarxa el vol més econòmic cap a la ciutat que, segons l'escriptor, no s'acaba mai. Estic contenta, el trajecte més barat també és el que fa més escales.
El que de debò em captiva dels viatges és passejar pels aeroports: passatgers de tot el món direcció a tot arreu, terreny neutral on no s'hi oloren sentiments.

***
Demà hauré de matinar. Després de facturar la motxilla, per no haver-la de traginar durant les llargues excursions pels passadissos, encara em sobrarà una bona estona, abans de l'embarcament, per asseure'm en un encantador cafè de l'acollidora zona lliure d'impostos.
Estic estudiant els llocs d'interès dels aeroports on tindré el gust de passar per perdre'm pels seus bulevards, botigues de productes autòctons, llibreries multilingües,... A les estacions de les grans ciutats no es fa mai de nit: espais cosmopolites on la vida no s'atura.

***
En el meu tercer dia de ruta estic convençuda que ha valgut la pena. L'experiència està sent extraordinària. Ni un sol retard. Les hostesses, que ara ens parlen de tu i en català, són molt amigables, des que s'engeguen les turbines fins que arribem a port. Encisador!
Estic a l'avió en direcció Frankfurt, última escala fins a París. Em queden tres dies lliures abans de tornar a la feina. És just el que he trigat a arribar fins aquí.

A París, no s'hi arriba mai. Sempre ens quedarà el camí.

L'embarcament, una altra vegada.

En Samuel ja n'estava cansat, de la seva vida erràtica, del constant traginar d'un indret a l'altra, de la impossibilitat de tenir una llar pròpia. Aquesta vegada, es repetia, seria la darrera. L'emoció, la tristesa d'haver d'acomiadar-se de la Milena, l'havia decidit a fer el pas. Ben aviat deixaria aqusta vida, tot just passat el temps imprescindible per a trobar un successor en el càrrec de secretari del Sr. Williamson, aquell excèntric gurú de la nova economia que anava pel món donant conferències i viatjant als seients VIP dels vols més cars del planeta.

Mentre s'acomodava en el seu modest seient de classe turista, pensava en la manera d'arreglar les coses per poder tornar com més aviat millor a Creta, i establir-se definitivament en aquella illa tan encisadora on havia trobat a la dona de la seva vida. Molt aviat, es deia, tornaré per no marxar mai més.

Els seus pensaments es van interrompre quan va veure entrar a l'hostessa. No era una noia ni massa alta ni massa prima, tenia una figura molt ben proporcionada que l'uniforme de la companyia aèria ressaltava amb delicadesa. Tenia el cabell clar, lleugerament arrissat, i uns ulls negres, molt brillants, que ressaltaven en la seva cara arrodonida, juntament amb un somriure d'anunci de dentífric, que semblava autèntic i no professional. La seva veu era suau, dolça, embriagadora. No la va perdre de vista, embadalit, en tota l'estona en què ella va estar parlant.


Quan les turbines es posaven a anunciar, rugint, la imminència de l'enlairament, en Samuel es va convèncer de que, definitivament, acabava de trobar a la dona de la seva vida.

foster,

És difícil superar els tres començaments deliciosos que ens obsequies en el teu enllaç. Jo he fet el que he pogut, com sempre. Tenia una altra idea, però no l'he poguda desenvolupar amb 300 paraules. En fi, aquí va.
----------------------------------------------------------------


El vaig conèixer al bar de la Terminal-A de l'aeroport de San Salvador. S'asseia a la barra amb posat malenconiós, la seva llarga còrpora traspuant sencera una fonda masculinitat. Seia davant un got de cervesa i, en agafar-lo, la mà li tremolà una mica.
Em va mirar als ulls quan vaig anar a demanar un tallat. Una mirada oberta i transitable que em va fer asseure al seu costat.
-On vas? -em demanà, mirant el got.
-A Costa Rica.
-Ah!, jo en vinc, d'allà -digué lànguidament.
-I tu, cap on vas? -li vaig preguntar, realment interessada per la seva persona.
-Oh!, a Austràlia. Hi tinc una competició de surf. Vinc d'entrenar a les platges de Tambor. Allà hi ha onades fortes, i no hi fa mai vent.
-Ets australià?
-No, americà, de Seattle.
Era primera hora del vespre i els avions s'enlairaven contra un cel violat. Se sentia de fons el retruny somort de les turbines.
-Els aeroports són com cementiris -digué de cop-. A Tambor he deixat enrere l'única vida que voldria viure. Aquí veig que s'ha acabat per sempre.
Li vaig posar una mà damunt la seva.
-Què t'ha passat?
-Res. He perdut una noia que vaig conèixer. Fins ara no m'he adonat que no era un joc.
-I no hi pots fer res?
-No, vaig ser jo qui la va fer fora. Jugava a no necessitar ningú. No tinc ni el seu telèfon. Puc tornar a Tambor, però ella ja ha tornat a Itàlia. Això és com la mort.
Ens va sorprendre el crit de l'hostessa cridant a embarcament per l'altaveu. Es tractava del seu vol.
Em va estrènyer la mà i, traginant la seva motxilla, s'encaminà cap al passadís 32. Jo vaig anar cap a la porta 21 pensant que m'esperava la descoberta d'un nou món.

Ell detesta els aeroports.

Li desagraden ells llocs de pas. Els troba provisionals, freds, idèntics en el fons per molt que s'esforcin arquitectes i interioristes.

Però s'hi ha hagut d'acostumar... per ella.

Fa divuit mesos que són parella, tot i viure separats per sis-cents kilòmetres que cada vegada se'ls han fet més llargs.

En un intent inútil perquè el seu amor no es ressentís per la distància (deia el poeta que és l'oblit, i no anava desencaminat el punyeteru), una part gens menyspreable d'aquest temps l'han passat traginant per aeroports, entre targetes d'embarcament, hostesses menys atractives del que diu la llegenda, pilots d'ulls cansats i immenses turbines que, quan giren, li semblen velocíssimes rodes de la fortuna decidint si el seu futur serà seguir cavalcant els vents o precipitar-se en una caiguda sense fi (sí, és dels que odien volar i, per això, gairebé sempre li toca el paper del que espera a la terminal).

Quan arriben als arcs detectors de metalls s'abracen amb desesperació, com sempre en acomiadar-se. Aquesta vegada, però, l'enllaç dura més que de costum. El petó és una mica més intens. Les mans es mantenen entrellaçades uns segons extra. Finalment, ella li acaricia la galta amb la punta dels dits i travessa el llindar sense mirar enrere.

La veu marxar, empenyent la seva maleteta amb rodes, i fa el de sempre: corre escales avall fins al passadís inferior. Al veure'l, ella compleix amb la seva part del ritual: acosta la mà al vidre i els palmells s'ajunten sense tocar-se. Després, fa un somriure trist i es perd més enllà d'un envà de formigó.

Ell es queda allà, amb la mirada perduda i l'ànima estripada. Vençut per la indecisió i la distància i segur que no la veurà més.

Triga molt en poder tornar a casa.

Bob Guitar és un artista internacional que retorna després de dos anys als escenaris. Cansat de tant bolos a l'any i decidit a curar-se de la seva addicció a la cocaïna, decidí prendre's un any sabàtic, que acabà convertint-se en dos.

Demà a la nit, té un multitudinari concert a Rússia. Excepcionalment, viatja sol sense l'equip, doncs un assumpte familiar requerí la seva presència.
En el primer moment en què li van comunicar la notícia, va pensar que seria broma. Un concert allà, a l'aire lliure, a ple hivern, on el fred és més que inaguantable. Però ja se sap que tot és possible en aquest món de faràndula.

L'avió té previst de sortir a les dotze del migdia. Bob arriba a la terminal de l'aeroport de Manchester a dos quarts d'onze, amb temps per anar a fer un cafè ràpid, tot traginant
el seu carregós equipatge.
A les onze, els altaveus anuncien que els passatgers amb vol per anar a Rússia, ja poden anar facturant les maletes.
Un cop fet, tots es disposen a pujar a l'avió, que surt a l'hora prevista. La turbina peta amb força quan el vehicle comença a córrer per agafar forces per enlairar-se.
Degut al cansament i tràfec dels últims dies, Bob cau adormit en portar no més de deu minuts sobrevolant terres angleses.
L'hostessa li toca el braç quan l'avió està a punt d'aterrar al destí ja citat. Desperta espantat, fins que recupera la consciència i s'adona on està.

En baixar de l'avió i ser ja a terra, Bob es pregunta on deu estar tot el batibull. No veu ni seguidors ni ningú que l'esperi a la seva arribada. Estranyat, consulta la seva agenda, quan un sotrac al cor fa adonar-lo que es troba en destinació errònia: hi posa Múrcia en comptes de Rússia!

El president es lleva d'hora, perquè avui ha de volar cap al Vietnam. És un viatge d'aquells que en diríem de conveniència, o bé diplomàtic, per tancar ferides de la guerra que sempre deixaran marca.

Puja al cotxe oficial encara adormit. Ahir va tornar a emborratxar-se per fer-se passar les tensions. La saliva esdevé cola d'impacte dins la seva boca.

Després d'una dormideta, el cotxe s'atura. Baixa abans que li obrin la porta. Mentre espera dret que baixin els seus escoltes, davant aquell aeroport que no reconeix, sent com la limusina s'esmuny. Sorprès, gira el cap, però només veu gent traginant maletes, entre taxis a punt per fer carreres cap a la ciutat.

Ningú el reconeix. Hagués esperat que la gent l'envoltés, l'encoratgés, li acostés els seus fills per fer-los un petó al cap.

En lloc de tot això, però, se sent com un més, ignorat, estaquirot. Algú l'empeny: "surti del mig!".

Entra a la terminal com si es trobés enmig d'un somni. Busca un empleat:

- El meu avió?
- Vostè és el senyor?
- Bush. George Bush.
- Té el bitllet, senyor Bush?
- No... d'això, el duia...
- No es preocupi. Comprovarem el seu passatge.

Tot és correcte. L'acompanyen fins la zona d'embarcament. En George segueix, estupefacte, la riada humana.

Puja a l'avió. Sent les turbines engegar-se, i després de repassar el discurs que li han escrit, s'adona que ja estan volant. Al seu cantó, una hostessa li ofereix una beguda. En George nota una erecció mentre li mira l'escot.

Automàticament pensa a canviar la paraula "empenta" del text per "trempera".

Es mira el full amb perspectiva: està orgullós del canvi. És el primer cop que gosa tocar una paraula que li han escrit.

Se sent escriptor; redactor d'un discurs que, clarament, mai no arribarà a pronunciar.

Encara faltava una hora per l'embarcament. Havia anat tres vegades al lavabo a rentar-se les mans i sentia aquella flaire incertament dolça.
Malgrat que en aquella botiga de llibres i premsa sabia que no hi trobaria res més que els darrers best-sellers era l'únic lloc on podia
calmar-se.

No ho va dubtar, es va aixecar de la incòmoda cadira abandonant a aquells sorollosos companys de viatge carregats de criatures.
En unes hores gaudiria d'una nova vida en un altre país.

Va ser entrar per la porta transparent i sentir-se alleugida. Els espais oberts li provocaven una horrible sensació de desequilibri, en
canvi, en aquells passadissos estretíssims plens de desconeguts fullejant revistes o escollint xocolatines se sentia acompanyada.

Precisament companyia no era una cosa que hagués necessitat mai de manera malaltissa, però no li agradava gens viatjar sola. Aquell pas
l'havia de fer sense ningú. Es va distreure dels seus pensaments en veure una hostessa que discutia amb una altra que traginava una maleta
aparentment molt pesada. Li resultava divertit observar les persones que l'envoltaven, inventar històries sobre la seva vida.

Pensava que ja estava totalment relaxada, però a l'intentar sortir de la botiga en sentir la megafonia cridant als passatgers, la va vèncer
un atac de pànic silenciós que li pujava per l'esquena penetrant-la durament fins al moll de l'os. Estava aterrada. Va sentir el seu nom
dues vegades demanant-li si us plau que embarqués que l'avió estava a punt d'enlairar-se. El seu cos no va poder reaccionar, tant sols es va enrajolar pel fet de sentir-se protagonista d'aquells eterns instants.

La dependenta feia estona que li llençava mirades acusadores com si fos una delinqüent disposada fins i tot a robar una capseta de caramels mentolats, mentre ella es va quedar hipnotitzada observant com la turbina
es posava en marxa.

Mentre traginaven les maletes cap al monovolum que els portaria a l'aeroport, la Glòria resumia mentalment aquells quatre dies de vacances on la complicitat semblava haver tintat tota conversa i cadascun dels cops que havien fet l'amor.
Just creuar la porta automàtica de la terminal, el panell de sortides va anunciar que el seu vol sofria un retard. Facturaren l'equipatge i mentre la Glòria anava a comprar unes revistes, en Max trucà a Barcelona avisant que arribarien tard i que no els anessin a recollir.
Després del control de passaports, una policia amb cara de pocs amics es dirigí cap a la Glòria i li preguntà a on anava. Ella va contestar amb tranquil.litat però en passar pel detector de metalls la varen convidar a ser escorcollada. Va ésser violent doncs no es dignaren a fer-ho en privat i l'únic que passava pel seu cap era que si buscaven excuses i falsedats, en tenia el cos impregnat. En acabar, es disculparen i la deixaren continuar cap a la zona A on havien d'esperar fins nou avís. En Max la prenia per l'espatlla tot dient que els devia haver semblat sospitosa... Aquell sarcasme se'l podia haver estalviat.
Els varen canviar de porta d'embarcament tres vegades. Ja duien dues hores entre pasadissos i cafès aigualits, escoltant a uns executius que no paraven de renegar, una parella de jubilats discutint sobre el nom del darrer museu visitat i entre ells dos, un silenci que els ensordia minut darrere minut. L'avió aparegué junt amb el capvespre i els altaveus els comunicaren que podien embarcar. En el mateix moment que l'hostessa els explicava les normes de seguretat aèria, les agulles d'aquell rellotge aturat per uns dies, començaren a girar a la mateixa velocitat que les turbines de l'avió que els tornaria a la realitat.

M'assec en una butaca. Els espais oberts de l'aeroport en fan sentir minúscul. Enormes envidrats foscos em mostren el morro blanc i gegantí d'un avió que sembla que em mira. Dos infants traginen nines i cotxes sota l'esguard cansat d'uns pares pansits. A la meva dreta, uns joves fan gresca imaginant farres descomunals en una illa on sempre és estiu. Més enllà, una hostessa esmorza en una franquícia que ens promet la glòria. El pare dels infants s'hi atansa; li manquen deu cèntims per l'entrepà i se'n torna amb les mans buides.
I jo, avorrit i estressat, fart de viure, m'ho miro tot tractant d'oblidar la bronca que el director m'ha clavat fa poques hores, i les humiliacions que m'esperen quan l'avió em retorni amb la dona.
Un pesat se m'asseu al costat i m'explica la vida: que si és un venedor d'assegurances... que si la seva filla és superdotada...

De sobte, un dels infants engega una mena de ronc, les galtes se li tenyeixen d'un vermell vinós. La mare esgaripa, el pare es desespera. L'infant perd la consciència. L'home de les assegurances agafa el nen, l'alça pels peus com un conill i comença a tustar-li l'espatlla. Al tercer cop, escup un objecte de plàstic, i aconsegueix de respirar. Els joves aplaudeixen, l'hostessa plora emocionada; els pares abracen l'home pesat, jo li dono la mà.
Passem l'estona xerrant, cadascú hi diu la seva; fins i tot la cambrera de la franquícia li porta un entrepà, a l'infant.

Em dirigeixo a la porta d'embarcament, pujo a l'aeroplà i em concentro en el soroll de les turbines i en el gemat de l'herba vora la pista. L'avió s'aixeca. El sofisticat complex de l'aeroport es fa petit. Respiro profundament, i em dóna la sensació que ja no tinc por de la vida.