REPTE 92...........2 x 1....un repte diferent!!!

Ostres que bo...! Quina idea més divertida...!
En fi, qui vulgui fer-lo amb mi que m'enviï un mail:

[email protected]

O que m'agregui al messenger i ens posarem d'acord en com ho fem.
Jo és que sóc molt tímid per proposar-ho a ningú.
Fins aviat.

Pretenia trucar-la, quan em sonà el mòbil.
-Jeremias, sóc l'Alba...
-Pensava en tu...!
-Escolta, marxem demà.
-Demà...?
-Sí. A les deu.

Ningú no m'ho havia dit, però sabia que me n'anava a l'Índia. L'Alba, dempeus, m'esperava a la terminal. Era força bonica: cabells rogencs, ulls clars, pell blanca, el piercing... i aquell dolç accent de València.

Travessàrem Delhi, fonent-nos amb la bullícia; cotxes, autorick-shaws, clàxons, xafogor, dones amb sharis bigarrats, homes amb pagris, encantadors de serps, barbers de carrer... tot un catàleg de personatges i símbols ètnics desfilaven davant nostre, empenyent-nos envers el misteri.

Se'ns acostà un homenet.
-Veniu...! -cridà.
No pensàrem en contradir-lo.
-Pugeu...! -i assenyalà un elefant enorme.

Avançàrem nord enllà durant setmanes, a lloms d'aquella bèstia.

-L'elefant no pot més. -digué, un dia, l'homenet.
Ens abrigàrem, i caminàrem per un viarany sinuós que pujava a les muntanyes.
Després d'un mes de neu i tempestes, arribàrem a un pas entre de dos espadats.
-Kalapa...! -exclamà l'home.
Creuàrem les roques, i ens cobrí l'atzurat del cel; la llum de Sol gemava l'herba; rierols platejats solcaven la vall enmig dels boscos . Arreu, persones de totes les edats feinejaven tranquil·les, jugaven, parlaven... Molts anaven nus, o lluïen mocadors de colors llampants.
Arribàrem a un palau daurat, que s'aixecava dalt d'un turó. Ens rebé un ancià nu, que ens convidà a un aperitiu.
-Esteu cansats?
-El viatge ha sigut llarg...! -exclamà l'Alba.
-Però el final dolç...!
-Estem bastant sorpresos -vaig dir.
Va somriure, i digué:
-Aquí tothom contempla la sortida del Sol, i aplaudeixen; al lloc d'on veniu, només s'escolten despertadors. Aquesta vall preserva els tresors perduts de la humanitat. Us hem escollit per a ser els últims reis de Kalapa. Després, la Terra bullirà, el codi del món serà el diner, i a vosaltres us tocarà mostrar la veritat d'aquest lloc.

D'això, ja fa molts anys. L'Alba refulgeix cada dia més bonica a la vall; la nostra filla n'ha heretat el blau dels ulls i les piguetes del nas.
El temps passa, i anhelem el moment de retornar a la humanitat la dolçor essencial que la civilització li ha manllevat.


Jeremías Pampallugues

Teníem un enorme delit per anar al desert, no sabíem si era un pressentiment o el destí, alguna cosa ens deia que seguíssim aquell camí. L'angoixa que ens esclatava al pit era insuportable. El nostres pensaments giraven com un huracà en una barreja d'alegria i de por. Per què? Aquella idea ens perseguia a tota hora.

Segons el catàleg de l'agència, aquella zona del desert era fantàstica. El sol semblava que fos arreu, el paisatge era blanc, un infinit de dunes sinuoses que arribaven fins a l'horitzó. Passades unes quantes hores, ja no sabíem on érem, era impossible treure's de sobre la sensació d'estar caminant en cercles, sense possibilitat de trobar mai la sortida d'aquell laberint de sorra. Estàvem marejats i aclaparats per la calor.

Quan les coses ja no poden empitjorar més, sempre empitjoren. La gran calor del dia s'esvaïa poc a poc, i el sol assenyalava clarament l'oest. Suaument, la brisa va anar creixent. El vent xiulava tant fort que no podíem ni parlar, i poc a poc, impotents, notàvem la sorra colgant la nostra tenda com si fos l'aperitiu d'un gran àpat nocturn.

No sabria dir quanta estona vam dormir. Al despertar vam notar, sorpresos, que entrava llum a la tenda. Érem en una mena de gran caverna de sorra, sota el desert. La llum del sol entrava tamisada a través de les parets. Hipnotitzats i embadalits, vam començar a recórrer, agafats de la mà, aquella gran estança plena de columnes i escultures de sorra d'una bellesa captivadora. Travessarem un passadís estret i fou aleshores quan vam trobar un homenet de llarga barba blanca, recolzat en un bastó, que s'acostava cap a nosaltres. L'ancià, amb una expressió afable, va fer un gest per donar-nos un llibre mentre ens deia:

-Aquí hi trobareu el codi que us mostrarà el camí de tornada. Retornareu a casa des de les entranyes del desert. El preu que haureu de pagar és guardar per sempre el secret del que heu vist.

***

Poc després d'explicar-nos aquesta història, els nostres amics van desaparèixer, i no els ha tornat a veure ningú.



Filalici i mjesus

Era un dia entre setmana com qualsevol altre. Ell era de braços creuats a l'agència de viatges, eren les sis de la tarda i només hi havia entrat una sola persona. Agafà un catàleg nou que li havia arribat el dia anterior i el fullejà. Illes desertes enmig de l'oceà i platges paradisíaques, amb palmeres arran de sorra i aigües verdoses... un bon lloc per perdre's si tenies amb qui.

Ella, cansada en el seu primer dia a la caixa, aguantava l'esbroncada d'un client que l'escridassava per haver-li tornat malament el canvi. Li feien mal els peus i l'esquena, i, codi rere codi, esperava la fi d'aquella jornada desitjant que el dia següent fos millor... de cop i volta, deu o quinze persones s'amuntegaren en una cua sinuosa entremig del passadís, impedint que passés la gent amb els carros de la compra.

En Joan, avorrit d'estar sense fer res i aprofitant que no hi entrava ningú, es dirigí al supermercat del costat per comprar alguna cosa per l'aperitiu d'aquella nit. Al migdia l'havien trucat uns amics i havien quedat per sopar però tenia la nevera mig buida. Havent agafat el que volia, es dirigí a la cua de la caixa que tenia menys gent i, després d'uns minuts, pogué deixar les coses sobre la cinta transportadora. Preparà els diners i, quan la caixera li demanà, els hi donà. Llavors aixecà la vista i la veié... era un àngel caigut del cel? No! Es deia Mariona i semblava força atabalada...

De sobte, una veu familiar despertà a en Joan.
- Carinyo, desperta!
En obrir els ulls, veié la Mariona estirada al seu costat, la sorra blanca, l'ombra sota les palmeres,... Sentí la remor del mar, un mar d'aigües verdoses i cristal·lines. Somrigué en adonar-se que havia recordat en somnis el primer dia que la va veure i es va enamorar dels seu ulls encisadors. De seguida va decidir que el millor regal de noces seria poder ensenyar-li de prop l'única cosa a l'univers que tenia el color dels seus ulls... un viatge únic per l'únic amor de la seva vida.

Alex2b & Afrika

Envio aquest relat fora de concurs, ja que no reuneix les condicions de les bases, però no volia que es perdés.


Catorze anys, tímid, introvertit. Així em veia fins fa poc
El viatge aquell de fi de curs amb la nova escola no em feia gràcia. No sé què hi pintaria jo allà, sense cap amic amb qui anar, sol per tot arreu.
I les noies, ai les noies, un misteri insondable… sempre fent grupets i parlant com en codi. Què es es deuen dir? És possible apropar-s'hi sense que es posin a riure?
El sinuós recorregut en autocar no va ser especialment apassionant: llegir, mirar el paisatge. Tothom anava al seu rotllo, molts connectats al MP3 o jugant amb maquinetes.
El museu que vam visitar el primer dia va ser un desastre, ni els professors ni els alumnes semblaven interessats en seguir les explicacions del catàleg.
A què havíem vingut, sinó?
Aviat es va instaurar la rutina: llevar-se, esmorzar, museus, dinar, passeig, piscina, sopar, festeta ligth -les odio-…
Tot igual fins que a l'últim dia, el que em vaig equivocar en tornar de la piscina:
Aquell no era el meu vestidor! Amb les presses per arribar d'hora a l'aperitiu, M'havia ficat al de les noies…
Massa tard! Ja arriben! El vàter és la solució.
Enmig de les seves rialles sempre incomprensibles per mi, sento com les seves veus agudes es barregen en mil converses.
-Heu vist en Sergi… té uns ullets… me'l menjaria, llàstima que sigui tan tímid. Si digués alguna cosa en comptes de fugir…
Qui parla de mi?
Miro per l'escletxa de la porta, n'hi ha que es despullen! Tot vermell busco, amb el cor a cent, qui ha parlat de mi…
És la Teresa, la de les trenes... que ara comença a treure's el banyador a menys de dos metres de mi!
-I és que a més, és intel·ligent, i va contra les modes, com jo -anava pensant mentre suava i continuava mirant.
Ni aperitiu, ni sopar, ni festa de comiat. Tampoc no vaig dormir gaire.
L'endemà a les sis, agafàvem l'autocar.
-Voldràs seure al meu costat? -li vaig dir.
Va ser tota una heroïcitat.


Catpuig i Carme Dangla

Encara que era un mestre enganyant tothom, en carlsberg no havia aconseguit enganyar-se mai a sí mateix.

Sobre ell es podria dir que no se li donava malament del tot escriure, amb el teclat a les mans desenvolupava una habilitat natural i desplegava un catàleg melós de paraules amb qui creuava un parell de frases. Havia descobert en els xats una valuosa font per lluir-se. Ah! Com en sabia d'ensarronar al personal! La seva prosa sinuosa podia ser divertida o transcendent, tímida o audaç, juganera o tallant. Amb les dones era un mestre manegant diàlegs de conquesta. Amb qui no esdevenia un objectiu sexual, s'espavilava per quedar com el que sempre havia volgut ser: el primer de la classe. I als que no es deixaven ensarronar o li portaven massa la contrària els reservava el seu còctel letal. Una tècnica mitjançant la qual, mentre et subministrava un massatge de paraules aduladores, t'infiltrava fuets sardònics carregats d'ironia. Calia ser intel·ligent per adonar-se que les carícies eren fetes amb urpes afilades. Això era el que més li agradava!

Havia esdevingut una de les estrelles del xat de contactes nocturn del que era addicte, però en carlsberg seguia sense poder fugir d'ell mateix.

Quan donava descans al teclat, deslliurant-se de la disfressa de Casanova de via estreta, havia d'enfrontar-se a la veritat nua. Al fet que feia molt temps havia iniciat un viatge sense retorn a la part més fosca d'un racó humit i fred de l'essència humana. De nit, quan el monitor apagat li tornava el seu reflex, en carlsberg només hi veia un homenet esprimatxat que havia après a fer passar el que amb prou feina era un aperitiu d'enginy per un banquet de talent, i amb un codi de conducta consistent en disparar sobre tota femella que se li posava a tir, amb l'esperança que alguna acabaria caient.

En aquelles nits s'adonava de cap on el duia el seu viatge en solitari, quan les seves venes clamaven per una dosi. I amb cada pressió del seu polze sobre l'èmbol, el viatge s'apropava més al final que ell anhelava sense saber-ho.

A la nit ploro inconsolablement en aquella habitació tancada. Fa una calor sufocant i l'aire condicionat brunzeig sense efecte.
Estic sola i oblidada per tothom en aquesta habitació que em segresta de la nit d'Istanbul, en un isolament de tomba.
A molts quilòmetres d'allà, en un altre planeta amb el qual he tallat els fils però que porto dins meu com un espaordiment, el meu home se n'ha anat amb una altra dona i res del meu món resta en peu.

*

Al matí em ve a recollir l'autocar per visitar la ciutat. M'assec al seient de davant, isolada
Darrere l'últim passatger puja un home jove, moreno, que s'identifica com el guia. Diu que es diu Yusuf. Miro el seu posat gentil mentre parla, amb un castellà diamantí. S'asseu al meu costat amb un ampli somriure.
El dia és pur i resplendent. La Mediterrània envaeix els carrers i arreu s'albiren les cúpules rodones i polides de les mesquites.
L'autocar avança entre carrers sinuosos mentre el Yusuf va fent les explicacions al grup. L'energia del seu cos vibra al meu costat.

*

Arribem al Gran Basar. A l'entrada, les espècies s'apilen fent muntanya amb olors i colors hipnòtics. Enmig d'una confusió sorollosa, els mercaders ens criden per mostrar-nos el seu catàleg de productes.
Després del recorregut, anem a fer un aperitiu. Jo segueixo aïllada del grup, però el Yusuf ve a seure al meu costat. S'interessa per mi, m'explica que és un jueu sefardita, que té família a Barcelona. Els seus ulls foscos llampeguegen d'intensitat.
De cop, sobtadament, abaixa la veu i, de manera furtiva, em convida a prendre un te al vespre, quan s'acabi el recorregut. Com un gran secret, gairebé en llenguatge de codi.
Davant la seva sorpresa, jo li responc que sí, amb naturalitat. Ell, alleujat, respira. M'agafa la mà i me l'acarona d'amagat, nerviosament.

*

Al vespre em porta al moll del Màrmara. Asseguts a un banc, m'explica coses de la història del seu poble, de la seva cultura, de la situació de la seva família a l'holocaust jueu. Després em fa un petó i, confiat, em fa carícies lleus que em fan reviure.
Més tard agafem un taxi per anar a casa seva.
Ja a casa seva, agafa un marc de la vitrina del menjador i m'ensenya una foto de la seva tia, morta en un camp de concentració: una dona jove, morena com ell, en un carrer tranquil d'una ciutat confiada. I als ulls tot desig de viure.
En aquella habitació de mobles antics vinguts de la vella Europa, fem l'amor al sofà, precàriament.
El seu cos és millor del que havia pensat, i la seva imaginació, exquisida. La penetració la viu com si fos una quimera, i jo tinc un orgasme com un terratrèmol. I després, sota els seus ulls astorats, em ploro inconsolablement perquè ell no és l'home que jo estimo.