L'escalfor del seu amor.

està bé el repte, però això de valorar

la ortografia...jo ho deixaria estar...

en toc cas, comenta l'ortografia....hehe

(Relat a quatre mans i amb dos caps... un monstre? noooooo. Realitzat per foster i angie.)

Per fi

Aquella nit, per fi, es coneixerien...

En foster estava neguitós, trasbalsat per la seva imprudència, per haver-se llençat al buit en un gest en ell insospitat. Feia temps que havien intimat en una relació virtual que havia anat pujant de to en cada una de les seves converses nocturnes en el fòrum del web... però allà, sabedors del públic callat de la pantalla, s'havien comportat tothora amb discreció.

***

Quan ella l'obrí i el féu passar dins el seu coquetó apartament, en fost no les tenia totes.
De seguida, però, la desimboltura en les maneres de l'angie i l'escalfor de l'atmosfera li retornaren l'aplom. Es deixaria guiar pel seu instint seductor: ella, amb la faldilla negra de tub esquerdada llargament en un dels laterals, amb aquell encisador jersei a joc de coll alt i sense mànigues que descobria uns braços infinits i marbrejats..., aquella dona espectacular ja no era només un seguit de paraules dolces i còmplices a l'ordinador.

En foster no parà de parlar i regalar-li rialles durant tot el sopar, mentre ella, embriagada per la conversa i el vi que els seduia, només pensava en el moment d'aixecar-se i demostrar al seu amic, a aquell home amb qui de manera invariable ho compartia gairebé tot des de feia mesos, el que sentia per ell.
Per fi, a l'hora de les postres, l'angie anà prop seu, i sense donar-li temps per dubtar, el besà decidida. Llavors, suau i sense pausa, en fost s'alçà seguint les seves mans que ja la prenien, una per la cintura i l'altra pel bescoll...

El record de les nits compartides va fer que es miressin als ulls i s'abracessin ben fort per evitar que aquella màgica realitat, ara tan absolutament real, s'esmunyís com el darrer missatge al fòrumdenit.


Aquella nit, per fi, es conegueren...

Quan, de tant en tant, el record de l'instant en què tu i jo ens vam unir, en contra de res, tan sols a favor del que estimem i del que creiem, se'm fa present, gaudeixo tant com puc de recrear-lo, i llavors crido el teu nom i la teva resposta m'arriba a les entranyes i m'hi fa un foquet, i amb aquesta teva escalfor podria sortir nu al pati a fer-te de neu, i vestir-me d'aquesta pell blanca d'aigua i ser tu mentre, davant, un jo prendria forma sota les teves mans nues, com el teu cos, que desapareixeria dins d'aquest altre, i faríem moure els braços fins a tocar-nos la punta dels dits de glaç, que a l'instant es tornaria pell i faria que l'amor ens pugés del palpís per la mà fins a l'espatlla i d'allà al coll i fins al cap per dir-nos ep, que jo sóc vosaltres. I és que l'amor no és gran, com afirmen els poetes; té la mida d'un cap d'agulla, o més petit i tot, i corre per dins el cos buscant una illa d'insospitada calma dins un mar de tempesta. El dia que ens vam conèixer estava en ple naufragi i tu, calmosa illa, em vas acollir a la sorra de les teves platges. La meva caiguda que semblava invariable és ara un camí sinuós amb els marges frondosos i algun escull empetitit pel destí on ens du, a nosaltres que caminem sense pressa agafats de la mà i gaudint de la circumstància de ser junts i de ser plens, plens l'un en l'altre.

El dia que ens varem conèixer, la hora, el lloc... tot va ser fruit d'un insospitat atzar, semblava de postal, tu estaves estirat sobre la gespa
humida, ven bé no sabia si m'estaves mirant o et feies el boig, des de lluny no veia els teus sortits però alhora petits ulls. A partir de
aquell dia no et vaig tornar a veure fins el dia del restaurant però jo sempre et tenia en ment, a vegades embovat t'imaginava i se'm feia la
boca aigua imaginant-me que algun dia els meus llavis tocarien la teva pell. I Aquell dia va arribar, va ser en el restaurant "la borda"
m'enrecordo com si fos ahir. Jo no et veia però quelcom em deia que estaves allà, jo ho sabia, i vaig encertar. Després de molt esperar et
vaig veure allí, no estaves sol, t'acompanyaven multitud de companys, amics, familiars o ves a saber que. Però el record d'aquell dia que
estaves sobre la gespa va fer que et reconegués. Vaig mirar-te i jo se que tu a mi també, encara que la teva mirada fos invariable i tu tot sencer estiguessis immòbil. T'acostaves cada cop més cap a mi, i cada cop més. Vaig acostar-te als meus llavis sucosos sentia la escalfor del teu cos, estaves molt calent. Vaig treure-ho tot. I sense pensar-m'ho vaig tastar la teva pell. M'encanten els cargols a la llauna.

Ens vàrem conèixer una nit d’estiu, en el ball de festa major. Des d’aquell dia es va integrar en la nostra colla. Primer ens vàrem fer amics, però de mica en mica em vaig enamorar de la seva mirada, dels seus ulls intensament blaus, de l’escalfor que desprenien les seves mans fermes, del seu cos viril, de la seva veu dolça, dels seus llavis molsuts, del seu bon caràcter. I, quan per fi em vaig decidir a manifestar-li el meu amor, de forma tímida, em va contestar de manera insospitada que era impossible, que ell mai no es podria enamorar de mi. Per què, li vaig preguntar decebuda. Ho sento, em va dir amb una veu que em desfeia l’ànima, potser no te n’has adonat, però sóc gai, a més, el meu cor ja està ocupat per un altre home.
No, no me n’havia adonat. En aquells temps això era un fet que s’amagava i eren ben pocs els que s’atrevien a manifestar-ho. És més, tot i que sabia que existien persones homosexuals, no podia ni imaginar que en tingués una tan a prop. Confessar-me la seva homosexualitat va ser una excepció, sobretot per l’estima que ens unia i que vaig estar a punt d’espatllar. Em va costar molt de temps oblidar-me d’aquelles paraules i a partir d’aquell moment vaig haver de mirar-lo amb uns altres ulls: no tindria el seu amor, però tampoc no volia perdre la seva amistat. I, vaig haver d’aprendre a veure’l només com un amic. Difícil, molt difícil. Em va costat moltes llàgrimes i el record d’aquelles paraules, sóc gai...sóc gai...sóc gai, em martellejava el cervell de forma constat. Va arribar el dia, però, que ja només el vaig veure com un amic, un amic de veritat. Ell ha tingut altres amors, altres parelles, i jo també, però la nostra amistat ha seguit al llarg del temps de forma invariable.

Era una tarda assolellada de primavera, d'aquelles en què les primeres i invariables escalfors fan tan agradable una passejadeta a l'aire lliure. Com cada dissabte, vaig sortir tranquil·lament de casa, a mitja tarda, per ajuntar-me amb els del grup. Quan vaig arribar, la teva amiga i tu ja hi éreu, una companyia nova i insospitada.
No hi puc trobar, en el meu record d'aquell dia, que faci pensar, ni tan sols mínimament, en el que hem viscut després. Recordo els teus cabells rossos, tan llisos, de brillantor reforçada amb la llum de la primavera, els teus ulls tan negres, la teva pell tan fina. Sí, aquell primer dia em vas semblar bella, però no em vas cridar especialment l'atenció.
No vem arribar a parlar, més enllà de les presentacions, que van ser molt mínimes, amb prou feines un hola tímid i formal, i res més. En canvi, sí que vaig xerrar una mica amb la teva amiga, dels nostres interessos, de la seva recent estada a Escòcia, també una mica de filosofia...
Veu marxar, totes dues, aviat, aquell dissabte teníeu altres compromisos.
Quan vaig tornar a casa, tu no eres per a mi ningú especial, no m'havia fet ni la més mínima idea de tu i et recordava, més que no pas pel teu nom, per ser la germana de l'Abel.

Per mi, el dia que ens vam conèixer no va ser el primer que ens vam veure. Va ser una nit de juny, i el seu record el guardo sota clau al segon calaix de la meva tauleta de nit, amb totes les bones coses.
Feia tres anys que sabíem que existíem, nou mesos que gairebé ens veiem cada dia, mitja hora que havíem deixat enrera aquella coca-cola al nostre bar de Sants i havies decidit, per primer cop, acompanyar-me a casa. En dues hores, havies estat capaç de fer-me riure i fer-me pensar què carai fèiem tu i jo allà i perquè s'estava sempre tan bé al teu costat. En dos minuts havies aclaparat el meu somriure i la meva atenció absoluta, ficant-te'ls a la butxaca.
I en aquell instant jo era allà, davant teu, rumiant si de veritat era bona idea fer-te un petó a la boca. Segurament ho trobaries insospitat i ridícul... o potser no era això el que reflectien els teus ulls foscos, invariables en el temps? Un temps que s'escolava, jo creia, molt lentament i sense fer soroll però un temps que, al cap i a la fi, estava perdent inútilment si de debò no era això el que volies... Però em vas abraçar... em vas abraçar i no vaig pensar-m'ho dos cops! M'enduria el teu escalfor al llit i ho consultaria, aquella nit, amb el coixí. Després de tot, si de veritat l'haguessis desitjat, bé que me'l podies haver donat tu!


// Només afegiré un vers de Sabina: "...hasta los huesos sólo calan los besos que no has dado..." //

Ve de la ciutat.
S'acosta a l'espadat i clissa la catifa verda dels pins atansant-se a la mar turquesa. Percep la carícia de l'oratge, i engega el bram de la seva veu:

-El dia que ens vam conèixer, la teva imatge no et descrivia bé. Fins no fa gaire, ignorava l'insospitat fonament de la teva realitat. L'essencial se'ns escapa de la visió. El temps m'ha anat dibuixant la teva forma; i, a poc a poc, el meu endins t'ha mostrat als meus ulls talment com ets. Davant el record d'aquella imatge amb què et vaig descobrir... m'admiro de com ets, i em sorprenc de com em tens.

Se la mira. Obre els braços envers ella. Es despulla del tot i segueix parlant.

-I et vaig descobrir tan semblant a mi, que les teves vivències m'abassegaven el cor com si les visqués jo. Els teus èxits esdevenien meus. Els teus dolors em punyien. I em sacsejà la ventada de la gelosia, quan els teus ulls es van fixar en altres éssers que t'enamoraven. Jo et sentia meva, i em vaig haver de morir una mica per tal d'acceptar-te lliure com eres, lliure com ets, lliure com has de ser. ¿Què som sense la llibertat? Només presoners de l'existència. Hem nascut per a volar com les àligues, sense cadenes daurades, sense lligams que ens redueixin. Cal que algun bocí del nostre endins accepti d'anorrear-se per a què l'amic sigui lliure, per a què l'amic sigui ell. La nostra amistat ha de ser una porta oberta als altres cors. Cal créixer sempre, obrir-nos i multiplicar-nos, sinó acabem pudint.

La natura se l'escolta; i li aboca al cor l'escalfor del seu amor.
Amb aquest amor, l'home albira a l'horitzó els racons verges on l'aigua i el cel, invariables, es fonen amb la terra.
Se'n torna.

Els pètals van caient,
Caiguts per culpa d'algú,
Però no pateixis, faré amb ells un petit ram,
A més, gràcies a això té conegut.

Sempre he defugit del xat. Mai m'havia agradat l'idea d'estar parlant amb algú que ni tan sols coneixes de cara i no saps res d'ella, i en canvi hi parles amb confiança. Però un dia, avorrida com estava davant de l'ordinador i sense res per fer, vaig entrar-hi. Devia ser octubre o novembre. I vaig conèixer-lo a ell,

Tenia alguna cosa d'especial que em feia pensar que no eren com els altres que entraven al xat només per lligar (encara que no fos lligar, sols un passatemps per ells). Així que, ens vam donar els msn, i vam passar molta estona parlant. Amb ell l'estona em passava volant.
Així, que, passat un parell de mesos, vam decidir trobar-nos.
Tot va passar de manera insospitada. Sempre havia desconfiat de les persones d'internet. Tot i així, vaig fugir dels meus principis de feia uns anys, i hi vaig anar.
Jo amb una bufanda lila, i ell amb una de verd fosc, a les quatre a la Plaça del Diamant.

Vaig arribar allà uns minuts abans, pelant-me fred, en mig hivern. Estava molt nerviosa, la veritat, mirava d'una banda del carrer a l'altre, mirant el rellotge cada dos per tres i buscant l'escalfor inexistent d'aquella bufanda.
Passaven les hores... al final el sol es va amagar darrere la invariable silueta dels edificis. Va començar a ploure, però no hi vaig donar importància, m'estava lamentant a mi mateixa per ser tan innocent i tonta. Va ser llavors que em vaig fixar amb tu. Assegut sobre un banc, una mica decaigut. No sé perquè ho vaig fer, però amb vaig acostar a tu. Teniem els mateixos problemes... i ens vam fer companyia.

Enmig dels somnis entabanadors,
Ara ja desapareguts,
Fora dels records m'inundaven el cor,
Et vaig trobar-te a tu, primer una petita estrella que m'il·luminà,
Ara la meva llum imprescindible...

Tornava en tren a Barcelona, la consigna era no parlar amb ningú, el més insospitat podia ser un policia secret, però un té el seu cor i desprès de la tensió de tot el dia, necessitava l'escalfor d'una conversa amiga.
La vaig veure, era la que estava a la mesa, al costat del portaveu dels independents que era de les poques persones que coneixia. Petitona, grassoneta, cabells negres en trena i mirada viva. El seient del seu costat estava buid, davant una parella de jubilats. Parlaven català, molt difícil que fossin policies.
Vaig seure. Ara el que podia semblar policia era jo. Vaig començar una conversa casual: el fred, les muntanyes, l'arquitectura romànica i finalment va sortir el meu tema, els astres…
Res de política: invariablement el tren estava farcit de policies que vigilaven els joves, i més després d'una reunió de la Permanent de l'Assemblea de Catalunya. Suposo que m'havien demanat que hi anés de servei de seguretat perquè havia estat set anys cap d'escoltes, i van suposar que alguna experiència tindria, encara que només fos de jocs, per vigilar sense ser vist.
La noia també va xerrar, i no se li va escapar res perillós. Era de família obrera, no havia pogut fer el batxillerat però volia entrar a la Universitat, estudiava també teatre, escoltava música clàssica i segur que moltes altres coses que allí al tren més valia no parlar.
Ni el nom ens vam donar: les invariables normes de seguretat.
Anys després, primeres eleccions al Parlament de Catalunya, vull oferir-me voluntari al BEAN per ajudar en la campanya, no hi coneixia ningú. Em vaig presentar a la seu provisional i es va obrir la porta. Vaig mirar avall… i era ella.
Estava acabant la seva carrera universitària. Vam anar coincidint sovint en moviments socio-polítics. Al cap de set anys ens vam casar. D'això ja en fa vint-i-dos. Quins records!

Arribar a Dominical només havia estat una altra parada en el camí de la meva fugida. Però no podia escapar del dolor que duia a dins, com un foc viu.
Abans havia anat cap al sud, a la península d'Osa, una terra inhòspita, plena d'animals salvatges. Però cap cosa em provocava més pànic que el record de la nit en què un home, un autèntic depredador humà, en un altre lloc del país, m'havia llençat a les escombraries com una andròmina ja utilitzada i espremuda.
Dominical era una platja de surfistes. Hi vaig arribar de nit i vaig fer-hi unes voltes intentant trobar un bungalow barat.
De manera insospitada, de la negra nit va aparèixer un indígena de cabell llarg que, somrient i afable, em va oferir un estatge a bon preu. Desorientada i abatuda, el vaig seguir per aquells carrers foscos.


*
Aquella nit, desficiosa, tampoc no vaig aclucar ull.
Al matí em vaig encaminar al petit bar de l'illa de bungalows. El noi indígena era dret al taulell. Quan em va veure, educadament, va venir a asseure's amb mi.
De seguida es va adonar del meu malestar i, amb la seva dolcesa, es va anar guanyant la meva confiança.
De sobte li vaig explicar la meva història, i ell hi va fer llum amb una profunditat que em va esbalair. Em descobria una cultura humana impressionant.
Pertanyia a una de les comunitats indígenes de la muntanya, treballava de monitor de surf, coneixia en tot l'abast els ambients superficials i falsos que, invariables, sorgien d'aquestes comunitats estiuenques, on cada cosa, i sobretot la sexualitat, era objecte d'un consum instantani i sense entranyes. La trampa on jo havia caigut.
Va fer un diagnòstic ràpid i encertat de la meva història. Valorava els meus sentiments, la importància de les trobades entre les persones. Tot en ell estava ple d'escalfor, d'ànima.
La seva amistat, miraculosament, em va omplir de pau. Vaig tornar a trobar l'harmonia graciosa i plena de cada cosa; vaig tornar a sentir el dia, l'aire, la il·lusió per allò que, en la immediatesa, m'esperava per viure. La meva fugida desficiosa s'aturava allà.
Així va començar entre nosaltres una amistat que mai més no s'ha acabat.