REPTE 70. Aquella nit que em vaig quedar amb tu.

Em digueres:

"Te'n vas...?
Dius que no em fas contenta...
Per això te'n vas...?
Les meves mans estaran fredes, si tu no les agafes; i, al sembrat que m'alimenta, li mancarà el badabadoc que dóna sentit a tot.
Saps...?
Els diumenges m'agrada esmorzar al llit, al teu costat, i esperar que el nen se'ns acosti, corrent des de la seva habitació; i que es fiqui dins dels llençols, entre tots dos.

¿I les estrelles, mirallejant a les nits d'estiu, quan llegim el cel vora el brum de la mar, estirats a la sorra; preguntant-nos si algú, més enllà i més amunt de tot el que coneixem, s'admira enfront de tanta bellesa.?
¿I les rialles; i les pessigolles; i la neu caient al carrer; i les tempestes de primavera; i el teu braç a la meva espatlla, com una llanterna en el meu dolor?

¿Et penses que estic amb tu pel plaer que em dones...?
¿Et creus que el plaer és el que em fa feliç...?

Adoro la penombra del crepuscle que visc amb tu, en aquesta nit de vigília que és la vida. La vigília de la festa es viu; l'endemà de la vigília se suporta.
Escandeixo els versos que m'has dedicat, com si fossin d'avui mateix.
Tremolo de goig pels instants viscuts; tot allò que és gran creix a poc a poc, sense grans eufòries.
Tot el que tinc, és el que he viscut, i ni la mort no m'ho pot prendre.
Tot el que tinc és allò que sóc, i a la mort m'hi abraço com una part més d'aquesta vida misteriosa i bella.
El que tu vals, allò que jo estimo de tu, no és un membre viril que s'aixeca i que m'envesteix.
Allò que estimo de tu, ets tu..."

I aquella nit no vaig marxar.

Fugir d'aquest lent intent de suïcidi que són el dies badabadocs de letífers segons agònics D'aquest poble, que emmetzina amb el brunzit del vent com cançó companya dels dies, fins la matinada. Ens ha encegat la boira d'anys conformats.
Final de temporada per als immòbils afinats en parcel·les ballades a la il·lusió. Tu i jo, el dipòsit ple, la carretera, el món. Hi ha un lloc per nosaltres on ens esperen amb la lluna vessant desfeta de l'orgasme i dies increïbles que no comencen amb la sirena de les cinc. Qui ens ha de confirmar la no-vida que és la mort de viure així...
Avui és el dia de d'esborrar el passat, pensar només en nosaltres i desplegar el teló d'una aventura plena en un escenari nou on mirallejar-nos amb orgull.

T'espero amb el motor en marxa un xic abans del canvi de torn, cremo roda quan veig la teva llanterna sortint d'entre els arbres, obro la porta, puges d'un salt al cotxe escandint "No, no ho he pogut fer". Els somnis es fonen...

Arrenco fent xiular les rodes deixant tota la meva ràbia sobre l'asfalt, amb la cama enrampada sobre l'accelerador els meus ulls exorbitants semblen estar més enllà d'on arriba la llum dels fars i et sento que deixes anar: "És que vaig somiar que ens enxampaven i a la garjola em petaves el cul ..."

Freno en sec:
"Només havies d'agafar la pasta i córrer, ja està.
Hauríem fingit el teu segrest com havíem planejat i fugint per la zona morta de les càmeres de seguretat, no haurien sospitat de tu fins que fóssim fora del país. Només havies de seguir el pla i el pitjor és que ho has fet, però sense la pasta... Imbècil!
Realment tiu, aquesta nit t'has quedat amb mi. Què fem ara?"

Fràgil, eres lluny d'aquella fortalesa que tant havia admirat, que tan respecte m'havia imposat. I malgrat tot eres tu.

Per uns segons vas obrir els ulls, ben esbatanats. Em cercares els meus. Sempre recordaré aquella teva mirada, poesia èpica, lírica i tràgica a un temps, versos perfectament escandits. T'havia pres la mà. I no me l'apartares. Estàrem així hores i hores, en comunió. Vaig recuperar aquella tendresa que des de la infantesa jeia immòbil i gelada, encofurnada a les profunditats més amagades de la meva ànima, de la nostra ànima. La infermera va entrar, diversos cops durant la nit. Encenia la llanterna amb molt de compte i feia tot el possible per no destorbar-nos. Un cop, entre la foscor, em va semblar intuir una lleu llum mirallejada en una llàgrima que li lliscava galta avall. No ho puc assegurar: els meus ulls estaven massa entelats per fer-ho. No era tristesa sinó emoció, amor contingut que, per fi, sobreeixia ja trencades les comportes estúpides de la quotidianitat egoista i sense sentit que ens havia allunyat.

Pare, gràcies per aquella nit que em vaig quedar amb tu. Estaves en pau i jo, després d'haver pogut passar amb tu les teves darreres hores, em vaig poder sentir alleugerit, en pau, també. Després de tants anys d'un amor tan intens com ocult sota capes i capes de malentesos, discussions i, després, de distància, poder-nos recuperar l'un a l'altre em va fer renéixer, em va deixar tornar a mirar la vida amb el cap alt i amb l'ànima valenta. Ja ho sé, el temps perdut mai no el recuperarem. Però ara i en el futur ets amb mi, per sempre més. T'estimo, molt.

(manila: 300 i un asteric. hehehe)


Aquella nit que em vaig quedar amb tu.


La pell encara era tersa i calenta sota la meva, que es contreia amb sorpresa al contacte de l'aire. La tempesta de plors i rialles havia set esgotadora, i la calma que respirava llavors, juntament amb l'olor inconfusible del caliu humà, era eternament reconciliadora.

Expulsada del país de les meravelles, havia plorat. Molta estona. Després m'havien mirat amb tendresa i compassió akhora, i finalment ens havien deixat descansar.
Jo, en aquells moments, no sabia què havia fet per merèixer tal càstig (més tard, tu em vas ensenyar que era un regal). Ni tansols podia recordar amb claredat quan havia augmentat tant la pressió; però de sobte tot girava com una espiral d'aigües arremolinades, fins que una llanterna s'havia obert camí entre la foscor, atraient-me a la seva llum: xuclant-me a l'abisme obert que jo no demanava.
Però vaig cedir.

Per uns moments, semblava que s'obrís una escletxa a la terra i que volguessin separar-nos per sempre. Tu, dèbil i pàlida, cansada, a una banda; jo, aterroritzada, a l'altra, on no deixaven de tocar-me i comprovar les meves constants vitals.
Aigua. I sang.


La pau i la calma, però, raïen en el teu ventre aquella nit que em vaig quedar amb tu.


*

No recordo aquella nit, ni l'infermera negra que ens va deixar dormir plegades.

Tampoc recordo el dia en que, entre pixallits i badabadocs, l'Adam escandia sense èxit el meu nom llarg i em batejava, sense voler, amb un diminutiu molt més còmode.
Ni la teva esquena. Ni la del pare.


Però alguna cosa va perdurar per sempre aquella nit en la que vaig dormir sobre el teu ventre exhaust. Quan les nostres mirades es creuen i mirallegen de complicitat, sabem que som inseparables.

Si pogués, avui m'esmunyiria entre els teus llençols calents per sentir de nou aquella unió calma...

Sèiem a la taula, el cendrer ben ple de burilles de cigarretes mal apagades, les copes mig plenes d'aquell vi del Priorat que havíem pres durant el sopar, la mirada perduda, mirallejant. Tu et vares entestar a llegir els meus versos en veu alta, escandint-los pausadament, gairebé com si te n'enfotessis de la meva estupidesa. Jo, ja saps com sóc quan he begut, et mirava amb els meus ulls brillants i somreia mentre veia com els teus pits es movien. I com reies! Reies com si s'hagués d'acabar el món aquella nit, com si volguessis tornar-me tot el dolor que has sentit en forma de rialles. Jo, badabadoc, repassant-he de baix a dalt amb la mirada com una llanterna al mig de la fosca. Mentre gesticulaves tot dient
Hi ha una altre festa
en un altre lloc...
vares començar a descordar-te la camisa, insinuant, i em proposares que per una vegada féssim nosaltres mateixos aquella festa que un sempre creu que s'està perdent. I jo només bavejava, estúpidament, contemplant els teus pits generosos que ara ja dansaven lliures. Desvergonyidament vares aixecar-te les faldilles per què veies clarament que no duies res a sota, a part de la mata de pél que et protegia breument l'entrecuix. Després et vares girar per ensenyar-me el teu cul, encantador, rotund en la seva lleugeresa. I em vares dir que m'assegués al sofà, mentre em prometies un espectacle d'alt voltatge. El meu cap donava voltes, no estic preparat per tantes emocions, sóc un home de paraules més que d'actes. Comprendràs així que quan vares tornar de la cuina d'anar a cercar uns glaçons pel teu espectacle em trobessis adormit, amb la boca mig oberta, els cabells despentinats i roncant com un ós en plena hivernació.

Aquella nit que em vaig quedar amb tu en aquella habitació asèptica i freda de la Residencia no l'oblidaré mai.
Sols, sense paraules i amb un llarg silenci trencat només pels sorolls de les màquines que et mantenien viu.
Els sedants feien la seva funció que és reflectia en el teu rostre assossegat i el cos distés.
Mentre la mirada clavada a tu no s'apartava ni un instant, la ment projectava la pel·lícula de la nostre vida en comú i la meva boca xiuxiuejant no parava d'escandir el teu nom que enclaustra tota la bellesa de la nostre vida.
De sobte em semblà veure mirallejar els teus ulls oberts de tal manera com si volguessin engolir-se el mon , D'un bot em posà dreta i prenent la llanterna els vaig enfocar i aquests varen restar immòbils,mai més veurien la llum.
Un suor fred recobrí el meu cos i el cor em bategà més fort que mai. Cada porus de la meva pell se revelava per la separació i el cor no volia perdre l' Amor extint.
Assegut sense esma,com un badabadoc m'hagués quedat per sempre al teu costat si no fos que les alarmes alertaren a infermeres i metges.
Poeta amorós,company fidel, amant fervent,com viure sense tu?
Al mati ,desprès de deixar enllestides totes les diligencies necessàries ,arribava a casa.
I el plor va vessar llargament.