REPTE LXVII :"Desembre del 2105"

La immensa xifra 2105 es projectava intermitentment sobre els núvols i la contaminació.
Sobre la plataforma, una massa de persones es movia al ritme frenètic de les ones sonores, i a l'uníson cridava el compte enrere com una sola veu distorsionada.
Hi havia artificis de làsers llampants, focs tradicionals, i pastilles de colors que circulaven entre les mans suades de la multitud. 2106. Ovacions, crits, abraçades i petons entre els evadits que, ebris de caos, lluny de tota lògica i consciència, feien trontollar l'inici d'un nou any sota els seus peus.
Menys un.

Kawk s'havia assegut a l'ombra d'una runa, la seva silueta projectant-se enganyosa sobre les esquerdes d'una paret grisa. El cor li bategava maldestre, i la suor que li baixava pel front era de por.
Feia els càlculs una vegada i una altra, dibuixant sobre el sòl erm amb el pols tremolós. 2106. Llegia el text manuscrit que ja se sabia de memòria, buscant entre línies alguna equivocació. Però no: 2106. I el seu nom.


Es va girar per observar-los: aquella colla de convictes celebrant eufòrics l'últim dia de res. Davant aquest pensament, la massa de joves movent els mal.lucs i els braços amb els ulls clucs li va semblar extremadament lliure.
Però el pas dels anys els allunyaria d'ells mateixos fins tornar-se quasi intangibles : ànimes esfumant-se cap el cel esporuguides ; cossos com carcasses d'un error.
Però era un exili obligatori; una responsabilitat.


La matinada es desgranava en records. Finalment, quan el sol s'alçava entre els edificis d'aquella ciutat que l'expulsava, Kawk obrí els ulls i va brandar la mirada directa a l'astre. Però la va haver d'apartar.

Complia 50 anys. La llei dictava eutanàsia o suïcidi als que ja no considerava útils per la societat.


Kawk corria nu i descalç per l'asfalt negre, i sanglotava.

L'últim reducte

S'hi podia anar una vegada l'any, i nosaltres ens hi escapàvem sempre per Nadal.

Vaig prémer "cal+reducte" al teclat de la nofost-nevera, i dins dels glaçons s'hi projectà aquella setmana tan desitjada i esperada: el calendari iridiscent marcava els dies que haviem reservat per al nostre viatge: "20/27 desembre 2015. Falten deu dies, sis hores, vint minuts i divuit segons" i el missatge s'esfumà.
Vaig preparar-me el succedani de wisky i vaig surar sobre la butaca virtual mentre pronunciava les cançons que em venia de gust escoltar al llarg de les dues següents hores.
Llavors, totalment relaxat, la meva ment inicià l'enganyosa ruta pels records de l'any anterior: el plaer de les sensacions es difuminava, però, en recordar el llarg camí que calia fer per arribar-hi. El problema no era creuar el món d'Oest a Est: la teletransportació estava molt perfeccionada i, a part de trontollar-te una mica el cap al principi, de seguida t'hi acostumaves.

El que m'angoixava era la peregrinació pel desert sota el fred glacial i les nevades contínues, guiats només pel convictes amb pena de perpètua. Aquells paios eren realment perillosos: tenien pèl per tot el cos, respiraven sense mascareta..., i el pitjor de tot: els agrada brandar els llibres (llibres!) d'on treien aquelles frases reinvidicatives d'un passat obsolet i absurd. Parlaven obsessivament d'una cosa anomenada mort...

Però tothom havia d'utilitzar-los per arribar a l'oasi, era l'impost-preàmbul obligatori que marcava la Junta Mundial de RC.com (Reserves Creades.companyia).
Un cop allà, dins l'enorme i infinita cúpula de vidre, només calia deixar-se anar i passejar la nostàlgia per sobre d'aquell llac d'aigua salada de color rosa, entre les palmeres i els prats de verd encès, entrar en una cabana i acaronar els gossos... tornar a respirar durant uns dies l'aire oxigenat que emmagatzemaven en exclusiva.