Repte LX: Moments de desconcert

No és per res, però jo diria que la inventora del joc és la EmmaThessaM...

La Tiamat, si no m'erro, va ser la guanyadora de la primera edició.

Ara, per col.locar el nom, serà més fàcil Tiamat que EmmaThessaM, això, segur!

Només penjar el telèfon, com si l’acabessin d’esperonar, s’alçà de la cadira i abaixà a tota pressa les persianes de l’habitació, s’assegurà que les portes eren tancades i tornà a asseure’s. Durant uns minuts, llargs, tensos i calorosos per una febre incipient provocada per desconcert més que per malaltia, romangué en una posició infantil, de nen castigat que no sap què fer mentre espera el retorn de qui castiga. Les cames creuades pels turmells, les mans entre els genolls, fregant-se i la mirada baixa. I ara què? Pel seu cap rabassut passaven imatges desordenades de tot el que l’havia portat fins aquí, des que va pujar a l’autocar fins que feia uns segons, rebia la trucada. Serviria de res quedar-se estorat, guaitant pel forat del pany, alerta de qualsevol soroll? Serviria de res sortir i descobrir-se davant l’evidència, entregar-se... Tenia cap sentit fugir de nou? S’adonà que suava a raig quan les gotes salades li entraren als ulls, provocant-li coïssor. En un acte instintiu desendollà el telèfon. Què esperava? Que volia? Per què dimoni havia contestat la trucada?

Tots i cadascun dels seus errors, dels seus crims (o faltes, millor dit), cada cosa que havia fet mal a algú altre, tot se li arremolinava al patidor cervell en aquells moments. Aquell cervell que arribà a considerar excels i que ara no l’ajudava. En què havia fallat, quina de les causes era la responsable d’aquell neguit, d’aquell no saber què fer? Com més hi pensava més suava, i com més suava menys clares tenia les idees: per quin dels seus actes, bons o dolents, havia de ser condemnat? Ni tan sols això sabia. La veu de l’aparell simplement digué:
- Sabem que has estat tu.

Les seves mans hàbils empunyen amb suavitat i fermesa els instruments que ha agafat de la taula. Els hi han donat per la seva facilitat d'ús, per la seva capacitat de tall i per la utilitat que tenen. Es disposa a començar i un instant de dubte l'assetja. Són només uns pocs centímetres i, ... ha fet el primer tall. Segur de sí mateix talla, obre i separa. Des de la primera incisió comença a sortir el líquid vermellós sense fer cap esquitx. I mentre, ell impertèrrit, amb les dues eines una a cada mà segueix tallant, obrint i separant. Un so continu surt per entremig dels seus llavis per esperonar cada un dels seu moviments rítmics: tallant, obrint i separant sense parar.

-Així, així!

Està capficat i res el distreu. Cap dels moviments que hi ha a la sala el destorba. Arriba el moment de l'últim moviment, és el moment més excels: l'últim tall, obre i separa de manera superba. Ja està ha arribat al final. Ha ben enfilat el fil a l'agulla. De sobte, i just abans de cloure l'últim moviment precís un soroll el treu del seu estat d'extrema concentració:

-Últimes notícies: Un autocar que provenia d'Almeria amb destí Barcelona ha xocat ...

S'ha fet el silenci. Només la veu del locutor martelleja cada oïda. Ell, aixeca els ulls i amb la cara desencaixada, mostrant el seu desconcert, ha deixat anar els coberts que sostenia i un esquitx l'ha deixat tot tacat. Agafa el llibre de La febre d'or, d'en Narcís Oller que li havia regalat el pare i eixuga de la seva portada la mescla de sang i oli que provenia del filet de carn que menjava. Demana el compte i se'n va. Es tem el pitjor: els seus pares viatjaven en l'autocar sinistrat.

Li agradaria que aquest cel no fos tan gris; i passejar per Montmartre amb en Michel; i refugiar-se, tots dos, en algun cafè, sentint com les hores passen sense pressa.
Desitjaria agafar les mans del seu marit, i perdre's en el blau excels del seus ulls. Voldria ser millor per a ell, però a l'interior li bull una febre que l'abassega.
No suporta les seves absències; sempre amagat o disfressat; errant per França, en cotxe, en tren o autocar; sempre entaforat dins d'alguna identitat estranya per engalipar l'enemic.
Admira en Michel; i com ell, somnia en una França lliure de la tirania.
Els anhels del seu marit, des del primer moment en què el va conèixer, la van esperonar a gaudir de la vida en cada instant.
De vegades, però, la solitud la venç.
Avui, com en altres ocasions, se'n va a sopar amb el comandant von Choltitz, el màxim responsable nazi de París. Dirigir un dels principals museus de la ciutat li ha permès fer un munt de coneixences interessants que íntimament l'avergonyeixen.

-Passi, si us plau. -fa el comandant -. Li presento un bon amic, expert en art, i la seva parella.
La Francine sent que el cor se li atura.
Descobreix el seu marit, assegut a taula, abraçant una noia molt jove.
Se'l mira, intentant de mostrar serenitat.
Ell la contempla, sense expressió.
-És un plaer -fa la Francine amb veu tremolosa; i estén la mà al seu marit.
-Li presento la Francine Becaud -fa el comandant dirigint-se a en Michel.
-És la noia de qui m'ha parlat? -pregunta en Michel empal·lidint.
-La mateixa. -respon el comandant mentre prem les mans de la Francine, i li besa els llavis.
-Proposo un brindis. -fa en Michel. I aixecant la copa afegeix -. Per millors temps...!

Pare,

A cada moment se'm fa inaudit com se m'obre un buit sota els peus.
Avui, dimecres, en l'autocar que em porta al gimnàs, llegeixo el suplement de cultura del diari Avui i penso: "Això m'agradaria ser, crític de llibres". Crec que tindria capacitat, ganes, il·lusió. Per fer aquesta feina no em fan falta les cames, ni tornar a caminar. Però m'ausculto en profunditat i torno a descobrir que no tinc la força que m'empenti, perquè tu, d'ençà que estic a la cadira de rodes, m'has abandonat.
I així em queda reduïda tota la meva força, abandonat com m'has deixat, aïllat de tu per un cordó estèril, vacu, només ple de buit.
I en això s'ha convertit la meva vida, que abans de l'accident estava en un punt àlgid, excels, en relació amb tu, que sempre m'esperonaves cap al futur.
Però la buidor més impactant ha sigut la d'aquest cap de setmana, quan he estat malalt. No cal que et demani que et quedis amb mi, perquè amb les teves excuses sense pes, amb el cap cot, avergonyit de mi, te'n vas, i em llences altre cop contra les cordes de la teva negació.
Va venir el metge, que entre plors va avisar la mama, i va dir que la febre i aquests marejos són provocats per una gran tensió. I a mi m'estranya, perquè jo no en tinc, de tensions. Només una gran pena per no poder estar ja mai més a l'alçada del que tu esperaves de mi. Per ser per tu només aquesta piltrafa.
Però no t'odio, ni et maleeixo, ni tampoc no em rebel·lo. Només em creix, forta com l'onatge del mar, una incomprensió desoladora, i aquesta malaltia que torna i torna, i que neix al nucli d'aquest desficiós desconcert, que és l'absència incomprensible de tu.