REPTE XLV: EL PODER SOBRE ELS ALTRES

Clavades les 222! Ahí van:


Mentre la nau travessava els espais negres i silenciosos, la tripulació es reunia a la Sala Gran. Allí, Ibu els contava històries que tractaven del seus orígens. Una mena de record de la vella Terra.
-...i Marc, allà al tossalet de la mar, pujà a la figuera ...
- Què és "figuera"?- demanà algú.
Les interrupcions sovintejaven per manca de comunicació exacta. Ibu, a més de les paraules, transmetia imatges mentals per donar més realisme. La que havia emprat era "espècie d'arbre". Tampoc podia concretar més. Tothom coneixia paraules d'ús habitual: "Alfa-Centaure", "homeostàtic", "habitacle"... Els menys recordaven encara mots antics: "atzucac", "gasela", "casa",...
-Caldrà recórrer a l'ordinador- afegí Ibu, mentre posava la mà esquerre, de tres dits, a l'espill del teclat.
I a la gran pantalla va aparèixer l'arbre-figuera, amb pàmpols verd intens i branques grisenques, destacant davant un cel nítid i lluminós. Al fons, una mar blavíssima. Al temps, tot un cúmul de sensacions auditives, olfactives i tàctils: un vent suau acaronava els rostres ; uns raigs de sol feien pessigolles sobre els cossos, mentre s'escoltava el cant d'una cadernera.
L'aldarull fou indescriptible. Mirades amb ulls grans i sense parpelles; murmuris eixint de boques sense dents...
Ibu, mentrestant, recordava mots horribles llegits a llibres trencats de mig derruïdes biblioteques: "guerra bacteriològica", "Hiroshima", "Txernòbil", ...
Una llàgrima li rodolava per la galta.

Luca Paciolli dedicà tota la seva vida a la recerca del poder absolut. Tancat en el subterrani, es passava els dies i les nits destil·lant, sublimant i decantant líquids cristal·lins i sòlids infectes. Però fins aleshores sempre havia acabat tot en un atzucac insuperable. Havia consultat els grans mestres de l'antiguitat, i havia invocat dimonis obscurs i fades esbojarrades. Res no havia donat resultat.

Un dia aparegué a casa seva un mercader de Bagdad portant-li la seva última troballa: un manuscrit mig cremat, i molt antic, salvat de l'incendi de la biblioteca d'Alexandria. El va comprar sense regatejar, amb una avidesa incontenible. A dins hi trobar les instruccions de l'elixir de l'home homeostàtic: un beuratge que el permetria viure independentment de les condicions exteriors, mantenir-lo en l'equilibri perfecte, pels segles dels segles. Podia ser que finalment hagués trobat la pedra filosofal? Els materials necessaris eren d'allò més estranys: una ungla de gasela, la suor d'una verge després de fer-li pessigolles, una escama d'un cocodril del Nil mort en un eclipsi... Després de mesos va aconseguir reunir-ho tot, i una nit es va tancar per produir l'elixir.

L'endemà els criats només van trobar una estàtua del seu amo, d'un marbre blanc i impol·lut, amb un vas a la mà i un rictus d'horror a la cara.

-Què són aquestes llumetes que s'encenen, mama?
-Són les lluernes, cuques de fer llum.
-Són com bombetes petites.
-Sí, per això no has de tenir por. Elles ens fan companyia.
-Són precioses.
-Sí, el món és molt bonic.
-Espera, em fa mal una pedra... a sota de l'esquena...
-On? Vine, que hi passaré la mà. Ara. Encara et fa mal?
-No, ja no... Quina olor més forta!
-Sí, són els pins. Respira fondo. Que no vols dormir? Vine, posa el cap a la meva falda.
-Espera... no moguis la mà. És que em fas "pessigolles".
-D'acord. Però procura dormir.
-I tu, que no dorms?
-No, jo et vetllaré el son. I així que el sol despunti seguirem endavant.
-Que estàs plorant?
-No... és per tot aquest "atzucac" on som... Mira el cel. No és meravellós?
-Saps què és el que em sap més greu?
-Què, rei?
-Haver deixat la gateta. Creus que trobarà menjar?
-Sí. Tot anirà bé. Hi ha un equilibri "homeostàtic" al món, que fa que tot sempre es regeneri.
-I el pare ens vindrà a buscar a França?
-Sí. Quan s'acabi la guerra.
-Mama! Què és aquest soroll?
-Deu ser un isard, o una "gasela", que baixen a beure al riu.
-Tinc por.
-Escolta, tu fes-me cas en tot, perquè si ens troben en aquestes muntanyes ens mataran, sents?

Aqui va la meva obra. És una participació d'Àlex Casanovas Boada (Lord Dardia)

l poder sobre els altres

Màgica existéncia,
La de la vida,
Màgica vida,
La de la existència.

Com una gasela que corre,
I passa pel davant dels meus ulls,
I en un instant desapereix,
Com desapereix la llibertat.

Una bofetada t'han atzucat,
I t'han dit: "Has perdut la llibertat"
I els laments es perden,
En la silenciosa immensitat.

Les llàgrimes em fan pessigolles,
Quan em recorren els pómuls,
I les ombres es desdibuixen,
I entre els buits flueixen.

Com un remei homeoestàtic,
Em perdo en els silencis,
S'han acabat els somnis,
S'han acabat les raóns.

La pena infligeix,
Un cop molt dur al meu cor,
I la esperança desisteix,
En veure que en mi,
Ha desaparegut l'amor.

Busco una resposta,
I només trobo mostres,
De dominació de persones,
Sobre unes altres.

On és la llibertat em pregunto?
Aquella llibertat que ans,
Tenien els ésser humans,
És que potser no l'hem tingut mai.

Recorrent amb la ment,
Els carrers de Barcelona,
Cerco paraula perduda,
Potser mai apareguda.

Cabilant possibilitats amb l'estadística,
Triangulen raons amb la matemàtica,
Esperant pacienment una resposta,
A l'interrogant del dia.

Alviro l'albada,
Entre els barrots de la meva finestra,
Es l'hora de llevar-se,
Em despullo i vaig a la dutxa.

Penso i penso,
On ens portarà la vida,
Si uns dominen i altres són dominats,
I tots viuen deseperats.