REPTE XXVII: el veredicte!!!

Benvolguts participants del repte XXVII:

Moltíssimes gràcies a tots per haver participat, i amb reptelats tan bons. Realment la qualitat ha set excel.lent, les històries molt originals I ben escrites, i m'encanta l'ús personal que cadascú ha donat a la frase lapidària. Realment, deixeu-me felicitar-vos: sou uns cracks.

Aquí van els comentaris de cada relat (gràcies de nou!):


Gica:

218 paraules. Ara sí!

Gràcies per fer quadrar les paraules. És un relat bo, en general; la idea és original i les descripcions molt còmiques. Fas un bon ús de totes les paraules, menys l'e-mail que em sembla una mica descontextualitzat per treure una cita amb el cura. No ho sé, no hi entenc massa (de cures), però sempre m'he imaginat l'església funcionant d'una manera -diguem-ho finament- més tradicional. Amb tot, l'enfoc còmic que li dónes és un plaer per el lector.

Jeremies:

219 paraules. Bé, te la perdono.

Unes descrpcions fantàstiques, en sentit literal i figurat. Això m'agrada, deixes entreveure les teves grans virtuts com a escriptor del que se't demani: fantasia, intriga, comèdia, ironia. Però alhora, en tan poques paraules, el canvi d'estil de relat de caire normal/omni fantàstic/gir irònic, carrega un xic massa el relat. El final té força gràcia:qui sap què hi feia a Escòcia... hehehe


Josep Bonnín:

215 paraules. Ben fet.

La idea que uses és força original, i l'e-mail un encontre casual gens forçat. Té un punt de misterós, ja que sabem poc sobre la protagonista excepte un parell de detalls i el nom: Matrina, excel.lent. Però la primera part és considerada narrador omniscient, i després enganxes un punt i apart on representa que el narrador ets tu, i no omniscient. Crec que aquest canvi es veu forçat, i segurament hauria estat més fluit si l'haguessis escrit tot des d'un sol punt de vista, o bé separar el segon paràgraf d'alguna manera que ens ho fes saber visualment (per exemple, en cursiva). Apart d'aquest final que és lògic però que em queda una miqueta mal connectat, m'agrada com has dut el relat.

Bruixot:

218 paraules. Ja n'ets tot un expert.

N'ets tot un expert i t'agrada arriscar enviant relats completament inusuals. M'has fet ballar una mica el cap: no sabia si m'havia agafat el dengue o estava llegint surrealisme. M'agrada, m'agrada molt. L'estructura és original i bona, la frase i les paraules ben col.locades, i el toc de surrealisme m'ha omplert de misteri. En contra? No sé massa què dir; hi ha alguna remota cosa que potser no m'acaba de convèncer però tampoc t'ho sabria dir. Res, que felicitats, home 

Biel Martí:

216 paraules. Ben fet, Superflú.

M'ho esteu posant molt difícil. És un relat quasi perfecte, però et diré que no m'agrada com l'has acabat. Alguna cosa crítica i perversa haig de dir! Ah, i: sobre pronunciació de noms estranys, el jurat no en mantindrà correspondència!
Al que anàvem: això del cafè... bé, en part es pot entendre perquè des que coneix en Rilley que divaga molt i té el cap ple de pardals, però no ho toleraré com a final rodonet. Què dir-te de la resta? Doncs que és original, fresc, les imatges són molt còmiques i que escrius de maravella!

Marc:

215 paraules. Very good.

Un relat molt bo, ben escrit i de temàtica força original. En primera instància sembla parlar-nos d'un xaval completament anarca (en el sentit modern de la paraula), passota i que passa de tot. Una bona descripció. I després ens trobem amb un gir inesperat, i l'última frase ens aclara el context i fa el relat encara més contundent. No m'agrada el títol, n'esperava més joc. M'agrada com has col.local les paraules i la frase, fins i tot lligat amb aquesta sensació d'estar fart d'aquella merda de situació. Pobreta veïna, però; jo l'entenc. Si no pot fer res més en tot el dia... almenys que s'ho passi bé ;-)


Pivotatomic:

215 paraules. Gràcies.

Sens dubte saps donar un gir inesperat a una frase que, de fet, tenia moltes sortides. Però aquesta no me l'esperava. Has fet un bon exercici de gràcia, bona descripció, originalitat i sorpresa. Les paraules semblen anar-hi a la perfecció. L'únic que em desagrada és com soluciones això de qui sap, potser ella l'ha enviat. Per què te l'enviaria, un e-mail així? Però només quedaven tres paraules! Hehe Amb tot, molt bé. He gaudit molt.



...i bé, contra la meva voluntat (en realitat no sóc ni tan dolenta ni tan perversa com semblava, ehem), he hagut d'escollir un relat per tenir un sol guanyador: malauradament això era un concurs i així solen funcionar.

Però m'ho heu posat difícil...

Mmmmooooolt difícil...

I Finalment, Per Criteris Subjectius Però Necessaris,


He decidit que s'endú la feinada de ser el pròxim jurat....



















En Marc! Amb el relat "Hipocresia veïnal":

Tinc una de les vides més socialment complicades que mai hagis imaginat. Separat, amb criatures, sense feina, morós (dec pasta a tot cristo), malalt de mort, alcohòlic, i addicte al joc.
Fíxa-t'hi, però, que no parlo de preocupacions. I és que no en tinc ni una. Que tinc fred? Cremo un moble. Que tinc gana? Mato un colom. Necessito pasta? Robo. Sense remordiments. De vida només n'hi ha una.
Els bars i el carrer son la meva casa, i els vagabunds els meus germans. Els convido a casa, perquè no morin de fred. I compartim el vi, el pa brut i sec que llença la gent.
Evidenment que em volen fora de la vivenda! I és que consideren que sóc un gos. Amb puces i pell sarnosa.
Però una cosa no la suporto: m'he despertat d'un sobresalt, amb una frase lapidària reverberant amb força dins el meu cap: la veïna procrea. I és que el soroll que fa no l'aguanto. La molt guarra, mal follada, carda com una euga desbocada. Com una truja necessitada. I després parla de castedat i de merdes semblants.
Pertany al meu grup. A la meva classe. Als socialment inclassificats. Als que no tenim e-mail, ni targeta de crèdit, ni seguretat social. Als que vivim a l'antiga línia 2 del metro.