Votacions RPV 246--tornarem a ser--

---si algú vol posar la imatge, endavant!!--no ho puc fer des del meu ordinador---bé, més aviat és per culpa de tenir un ordinador que no va massa fi, i des de rc no hi ha manera de poder fer sortir cap imatge--

l'enllaç és aquest :

http://blocs.mesvilaweb.cat/media/S0NBVDMzNw==_103531_6762_1.jpg

Votacions RPV 246--tornarem a ser--
--Teniu temps de votar fins les dotze de la nit del dimecres 13 de març
--Votar els dos poemes que més us agradin per ordre de preferència
--Aquesta vegada hi ha quatre poemes presentats, per tant, deixo que qualsevol persona que també publiqui els seus escrits a rc pugui votar en les mateixes condicions que els participants al repte-----això si, com ja he dit abans, dimecres 13 de març a les dotze de la nit finalitzen les votacions-----
--------i en aquí, els poemes :

1-Asfixia (o De barres i estels)

Quan la vida es basteix amb paraules i projectes,
El silenci és enemic i foscor, líquen que cobreix
L'esperança amb l'opacitat del pas del temps,
I és liana que entortolliga la llibertat i el seu anhel.

Quan l'oxigen sols pot arribar a base de respirs,
I l'asfíxia és l'única via que ens mostra l'existència
I avesar-s'hi pressent el jou submís i la cadena,
És necessari l'ímpetu de la inspiració més àmplia.

Vindran jorns i hores per al gaudi de la claredat
Retrobada, per al cel estelat que traça línies
Noves cap al futur, per a que els peus caminin.

Vindran treves quan el combat ja no sigui estendard
Ni bandera per combatre l'odi i la ràbia i el retret,
I, amb plenitud i riquesa primigènies, tornarem a ser.


2-Algun dia els ho ha de fer pagar

Sents el bàlsam a tocar
i el seu gaudi.
en la millor companyia,
vols fruir.

Tens el camí apamat,
saps quina és
la drecera que ens ha de dur
a la meta anhelada.

Entrebancs estèrils com trons
s’escolten per ponent,
brams que amenacen forts temporals,
i no ens caurà aigua, que sols porten fang.

I us demano... voleu esperar fins un altre demà?
Ca! fem-ho avui, que si els seus neguits
els fan bramar paraules absurdes,
el nostre silenci els ha de colpir.

Fem-los empal•lidir,
provoquem-los sense mots.
I si deixen els eixelebrats campar lliures,
un cop més, seran ells els miserables.

...

La història
algun dia els ho ha de fer pagar.
Fem que sigui ara,
no demà.


3-Mai més captius i desarmats

Captius i desarmats fa massa anys,
hem comprés que era temps de fer-nos lliures,
i ens hem armat amb arguments, història i il•lusió,
sortint al carrer, tothom a una.
Com sempre ens han respost
amb els lladrucs i l’amenaça.
Mai no ens han volgut comprendre;
és més, mai no ens han volgut.
Per ells som terra esclava, conquerida,
no entenen que després de tantes guerres,
després de tanta força, de tanta repressió,
encara no em volgut pensar com ells;
ens titllen d’orgullosos, de traïdors, i ens neguen
el democràtic dret a decidir,
en nom de la seva tramposa democràcia.
Però aquest cop no hi haurà exèrcits
ni podran bombardejar-nos. Només paraules,
i raons, i drets, i la força de tot un poble
decidit a guanyar el seu destí
de manera pacífica i des del diàleg.

La Història ens ho deu, ens ho devem nosaltres.
Molt millor sols que amb tan mala companyia.


4-Una nova aurora

Aleshores van pujar
tots els hereus, totes les mares,
colors amunt, per l’arc del cel.
Aquell cop, però, brillaren només
l’or de l’honor i la sang de la contesa
que regalimava escut avall.
Trista cançó pels homes que caigueren,
trista elegia pels vençuts i pels herois.
I així, restà la fama dibuixada
en aquell llenç que l’oblit no pot malmetre.

Les armes emmudiren, la vida a mitja veu,
soterrada l’eufòria, aclucat l’horitzó;
però, entre silencis i pauses,
cap sentinella s’adormí durant la ronda,
que l’enemic mai no es distreu.

A poc a poc, les veus envaïren la vida,
llucaren la terra i l’esperança,
més fermes, més possibles, malgrat tot.

I al crit de guerra el succeí l’anhel de viure.
Tornaren a pujar per l’arc del cel
els hereus i les mares, ara cantant
les estrofes d’una nova aurora.