VIsió

Visió


Un piular estrident la va despertar. Va mirar per la finestra i el cel n’estava ple. Tan ple i atapeït que semblava ennuvolat. La imatge li va quedar gravada a dins del cap i s’esgarrifà per un moment. Va agafar por que no fos com la plaga de llagostes que assolà a Egipte i que estava descrita a la Bíblia. Formava una compacta catifa que no deixava passar la llum. Si la mirava fixament es gronxava una mica i li semblava que podia albirar les ales que es movien lleugerament tocant-se unes amb les altres. També el color era unànime, d’un gris-marronós amb pinzellades de blau.
Va estar-hi una bona estona contemplant aquest cel que havia aparegut de matinada. Però a poc a poc va començar el so d’un l’aleteig que es va encomanar a tots els altres i es varen anar dispersant apareixent primer una clariana i després un cel ben clar de primavera. Se’n van anar volant.
Feia dies que tenia insomni . Com que encara era d’hora per llevar-se, es tornà a allitar, esperant que fossin les vuit, que li sonaria l‘alarma del mòbil.
Quan va despertar-se, per segon cop, dubtà que no hagués estat un somni. Per una espècie de pudor no ho va comentar a ningú.
Es fixà, però, que a l’ampit de la finestra n’hi havia un, quiet, que piulava una cançó tan harmoniosa que la va omplir d’optimisme tot el dia.


REPTE CLÂSSIC