Detall intervenció

UN RELAT INTERMINABLE

Intervenció de: Miquel Bohigas Costabella | 05-05-2005


Si vols que aquest sigui el relat més llarg que mai s'ha escrit, participa-hi. Copia tot el què s'ha escrit fins ara, des de l'asterisc fins al final, sense esborrar ni una coma, enganxa-ho en un nou comentari i afegeix-hi la teva aportació. No escriguis més de quatre línies, i procura no fer-hi faltes.
***

El noi tanca la porta de casa amb un cop fort i surt corrents cap a la dreta. Era la tercera vegada que ella se n'havia oblidat. N'estava fart. D'aquest vespre no passava, li ho pensava dir. Tot i de cop. S'atura a la primera parada d'autobús i espera amb impaciència el 29 sentint-se observat per la gent de la parada, espiat per mirades alienes que només veuen en ell un noi que ni tan sols s'ha cordat la camisa en sortir de casa. No ho pot evitar. Es grata el cap i comença a pensar que li dirà quan la trobi.Busca a la seva butxaca el paquet de tabac però es recorda que no el va agafar. No sap si demanar-ho o no a la noia que te davant seu. Decideix no fer-ho, de cop l'ha repugnat una piga grossa com una pedra que té just sobre el llavi superior. Mai hauria dit que una piga pogués tenir per a ell tanta importància, i menys en un moment com aquell.L'autobús arriba, i puja l'esglaó amb un posat cansat, buscant amb insistència els diners que ha de dur en alguna butxaca. Després d'escurar la butxaca només hi ha trobat una moneda de two pounds, segurament de l'estiu passat, quan va anar a Londres. Així doncs, després de llançar una mirada suplicant al conductor i rebre només rebuig, torna a baixar al carrer, on l'aire fred l'abraça, omplint-li els pulmons.Li venien mil idees al cervell i al mateix temps les rebutjava. Començava a caure una pluja fina. Havia de fer alguna cosa. La indecisió no li agradava gaire. El feia sentir malament, com si un gran buit l'omplis. S'encamina lentament cap al pub "Anemis". Podria tenir sort i arribar just a l'hora en que ella hi solia anar. Tan sols era una probabilitat entre moltes. Però al mateix temps era una acció. Tampoc sabia en absolut, si la trobava, què li diria realment. Tampoc ara mateix no tenia massa importància. El fet de no poder agafar l'autobús, li permetia una caminada de quasi una hora. Hi havia temps per pensar-hi.Trenca al primer tombant a l'esquerra, rumb a la plaça on es van conèixer. Més tard passaria pel pub. I allí, sol entre la nit, vulnerable com se sent, comença a plorar. L'ha abandonat. L'ha deixat a l'estacada per una penya de penjats, d'una web de relats, que s'han anat a trobar a Premià de Mar. Fou aleshores que ella s'hi fixà. Ella, una altra ella. Més exòtica. Més estranya. Més... més asequible. Se li acostà i li xiuxiuejà a cau d'orella: "m'agraden els homes que són capaços de plorar". Ell se la mirà de fit a fit i pensà: "doncs home, per què no?" Ai! Pobre mortal! Perquè no? El que ell no sabia és que ella en venia, de Premià, i no només havia estat a la trobada i havia conegut a la noia que li havia amargat la tarda, sinó que havien escrit un poema juntes i havien quedat per veure's l'endemà.Segueixen caminant sense pronunciar ni un sol mot, el cervell del noi pensant a tota velocitat. "No l'havia vist mai, però la noia està bé... que diguem..." Per altra banda, recorda la seva noia, com l'odia, i les ganes que té de trobar-la aquella fresca i humida nit.Segueix caminant, amb pressa, i de cop s'entrebanca amb alguna cosa, mira al terra, i veu un mirall, l'agafa. I de cop s'adona que no sap exactament què sent. Per un dels trossets del vidre trencat pot veure aquella noia que havia intentat seduir-lo moments abans marxant enrabiada. El que veu després, la seva cara, desfigurada a causa dels diferents bocins, el fa pensar.No pot ser. Deixa caure el mirall al terra. Es gira amb direcció a aquella noia exòtica que se'n va enrrabiada. Decideix corre cap a ella amb la desició clara abraçar-la. Mentre corr té por. Una por instantània, la por que el parteix en dos, quan no sap si realment vol descobrir el seu cor, o si vol seguir en l'anonimat, però en qüestió de sgons, per la seva ràpida cursa contra la raó, no te temps de pensar-hi. Es troba davant d'ella.Davant els seus ulls...Uns ulls que li recorden massa als ulls de la seva xicota o potser ex xicota, no ho sap i de cop i volta torna a quedar-se paralitzat. No ho enten, tan decidit com és ell i ara.. mira-te'l sembla una bleda, ara si, ara no, ara tinc por, ara no..-Què vols, guapo? -li diu ella encara amb un xic d'esperança, carregada de sensualitat.-Mmm... err... no, res, res... -diu ell, i marxa corrents, els punys blancs de ràbia, les dents serrades, fins que para en un banc entre la gespa d'un parc. El mòbil li vibra a la butxaca. Un missatge de quinze lletres, un missatge d'ella que ho diu tot:"ET TROBO A FALTAR!".No se n'adona que una mitja rialla s'apodera de la seva cara, mira al cel i dona gràcies a algú, a Déu o al qui sigui, està content, però a la vegada no enten res, amb el mòbil a la mà i la vista a la pantalleta, li dona instruccions amb el seu dit gros...menu, missatges, contestar...i es posa a escriure el següent:"ARA NO PUC ESTAR PER TU, PERÒ DEMÀ ENS PODEM VEURE ALLÀ ON SEMPRE". "De qui era?", li pregunta la rossa. "D'una pesada", li contesta.--I si és d'una pesada... per què respons el missatge?--Bé... és que... --ell dubta.--És que en realitat no és una pesada. Ho he vist en els teus ulls.I tant que és una pesada. És qui m'ha fet plorar tant i qui no m'ha deixat descansar tots aquests dies. Gairebé paro boig. No puc. Me n'he d'oblidar.No han passat ni cinc minuts que el mòbil torna a vibrar, al costat del cor. Li fa la sensació que ara vibra amb més força que abans: "T'ENYORO TANT!", diu el missatge.Però aquest cop no reconeix el número, és desconegut. Cerca dins la seva memòria les tres primeres xifres, no les reconeix. La rossa se'l mira amb mitja rialla i mig desconcert i pensa: "Quin paio més divertit!". Ell s'atabala, comença a suar. Per què no podia ser un dissabte qualsevol?Els ulls se li queden vidriosos, no hi veu res. Percep com la noia rossa se li apropa i com allarga la seva blanca mà, tot intentat tocar-lo. El cor comença a bategar-li cada cop més fort. Pensa que li ha de sortir del pit en qualsevol moment i en intentar fixar el poc de vista que li queda, el mòbil se li esmuny del dits.De cop, la noia canvia la direcció i agafa el mòbil. Es disposa a buscar l'apartat de jocs i inicia una serp. Reacció estranya. L'home no sap què fer. Pensa en marxar. De fet, el mòbil ja era vell. Però, i la targeta?Tant se val, pensa. Agafa la jaqueta i s'aixeca. LLavors la noia, sanse apartar la mirada del mòbil li pregunta: A tu què t'interessa més: la fòrmula 1 o el sexe?- la formula 1 respon, però no estic en absolut disposat a perdre el sexe. Si el tinc que triar ara mateix i amb tu, suposo que amb els meus ulls, saps tot el que et vull dir.De totes maneres, la meva dèria és correr. Tinc un lloc on m'agradaria estimar-te. Te'l mostraré.Arriben a una caseta feta pols, a les afores de la ciutat, és de fustes velles i la porta cruix per obrir-se despres d'una bona empenta, entren allà i el que pareixia un lloc brut i abandonat, dona pas a un reconet romantic i ensisador; els dos es miren als ulls.I unes guspires de colors salten d'un a l'altre. Es quedem mirant-se fixament. Cap dels dos abaixa la mirada. No es sent cap soroll. No es mouen fascinats per la bellesa del lloc. Han entrat en un lloc màgic.-Carai tu, quin lloc més maco-romp el gel ella, i ell la se mira amb ganes de vici i de venjar-se d'aquella que tant de mal li ha fet sense mereixer-ho. L'agafa fort del clatell i li fa una besada llarga, intensa, amb llengua aconseguint posar la pell de gallina a n'aquella noia que té ganes de més, llavors decideix posar la ment en blanc durant unes hores i disfrutar del moment. Carpe Diem, es repeteix , Carpe DiemSense adonar-se'n, s'ha fet de nit i la lluna brilla amb força al firmament. La caseta, il·luminada per una bombeta de mala mort, és l'únic punt il·luminat de l'esplanada. Darrere els vidres, camuflat entre la malesa, un parell d'ulls refulgents es miren els dos amants.Cap dels dos ho sabia. Al darrer telenoticies havia arribat un missatge de la Delegació de Govern. S'advertia que s'havien produit recentment dos assassinats i que les dues persones portaven marques de claus en el coll. S'advertia precaució. Al mateix temps s'informava que la investigació policial es mantenia oberta. La nit presentia un flaire d'intranquilitat.
Ells dos es miraren per darrera vegada, sense demanar massa coses l'un a l'altre, sols era sexe, i no tenien intenció de més. Es posaren la roba, apagaren el llumet que hi havia damunt una taula de fusta rústica i sortiren a defora.

El què van veure en sortir de la cabanya els va transvalsar. No menys de tres cadàvers mutilats restaven escampats al mig del caminet que portava a la caseta. Al costat del cap d'una de les víctimes hi havia un llibre manuscrit.
La noia va pegar un cop ben fort de Mateu!!!, que així és diu el noi, es va girar d'arrera i es va aferrar ben fort a ell, en Mateu no entenia res, estava aterrat, mentres tant acaronava els cabells de la Neus amb la mà tremolosa per la por.
Els dos desconeguts vàren sentir la sensació que per sempre més tendrien aquell matança humana en comú.
Al cap d'una estona, qui sap si llarga o curta, la Neus va voler apropar-se als pobres cossos sense vida. En Mateu cridà: NO! Un crit desesperat on hi havia alguna cosa més que por. A poc a poc s'apropà a una de les víctimes, una noia morena, se la mirà bé, les arrecades, la pulsera, el collaret... Déu meu! Pobra Mireia! Vet aquí aquella que durant tot el dia l'havia trasbalsat tant, ara ja no li caldria esperar mai més la seva trucada, pobreta. Perquè?
Mentrestant la Neus, massa impactada per pronunciar mots, s'agenollà i agafà el llibre que hi havia al terra. Mira!-digué- és un llibre manuscrit. I té títol, es diu...
LA PSICOLOGIA DE LES MONES.
En llegir el títol, en Mateu deixa caure el llibre al mig d'un bassal de sang. Llavors sent el
telèfon que torna a vibrar a la seva butxaca.


Respostes

  • RE: UN RELAT INTERMINABLE
    AnNna | 05/05/2005 a les 23:09

    Si vols que aquest sigui el relat més llarg que mai s'ha escrit, participa-hi. Copia tot el què s'ha escrit fins ara, des de l'asterisc fins al final, sense esborrar ni una coma, enganxa-ho en un nou comentari i afegeix-hi la teva aportació. No escriguis més de quatre línies, i procura no fer-hi faltes.
    ***

    El noi tanca la porta de casa amb un cop fort i surt corrents cap a la dreta. Era la tercera vegada que ella se n'havia oblidat. N'estava fart. D'aquest vespre no passava, li ho pensava dir. Tot i de cop. S'atura a la primera parada d'autobús i espera amb impaciència el 29 sentint-se observat per la gent de la parada, espiat per mirades alienes que només veuen en ell un noi que ni tan sols s'ha cordat la camisa en sortir de casa. No ho pot evitar. Es grata el cap i comença a pensar que li dirà quan la trobi.Busca a la seva butxaca el paquet de tabac però es recorda que no el va agafar. No sap si demanar-ho o no a la noia que te davant seu. Decideix no fer-ho, de cop l'ha repugnat una piga grossa com una pedra que té just sobre el llavi superior. Mai hauria dit que una piga pogués tenir per a ell tanta importància, i menys en un moment com aquell.L'autobús arriba, i puja l'esglaó amb un posat cansat, buscant amb insistència els diners que ha de dur en alguna butxaca. Després d'escurar la butxaca només hi ha trobat una moneda de two pounds, segurament de l'estiu passat, quan va anar a Londres. Així doncs, després de llançar una mirada suplicant al conductor i rebre només rebuig, torna a baixar al carrer, on l'aire fred l'abraça, omplint-li els pulmons.Li venien mil idees al cervell i al mateix temps les rebutjava. Començava a caure una pluja fina. Havia de fer alguna cosa. La indecisió no li agradava gaire. El feia sentir malament, com si un gran buit l'omplis. S'encamina lentament cap al pub "Anemis". Podria tenir sort i arribar just a l'hora en que ella hi solia anar. Tan sols era una probabilitat entre moltes. Però al mateix temps era una acció. Tampoc sabia en absolut, si la trobava, què li diria realment. Tampoc ara mateix no tenia massa importància. El fet de no poder agafar l'autobús, li permetia una caminada de quasi una hora. Hi havia temps per pensar-hi.Trenca al primer tombant a l'esquerra, rumb a la plaça on es van conèixer. Més tard passaria pel pub. I allí, sol entre la nit, vulnerable com se sent, comença a plorar. L'ha abandonat. L'ha deixat a l'estacada per una penya de penjats, d'una web de relats, que s'han anat a trobar a Premià de Mar. Fou aleshores que ella s'hi fixà. Ella, una altra ella. Més exòtica. Més estranya. Més... més asequible. Se li acostà i li xiuxiuejà a cau d'orella: "m'agraden els homes que són capaços de plorar". Ell se la mirà de fit a fit i pensà: "doncs home, per què no?" Ai! Pobre mortal! Perquè no? El que ell no sabia és que ella en venia, de Premià, i no només havia estat a la trobada i havia conegut a la noia que li havia amargat la tarda, sinó que havien escrit un poema juntes i havien quedat per veure's l'endemà.Segueixen caminant sense pronunciar ni un sol mot, el cervell del noi pensant a tota velocitat. "No l'havia vist mai, però la noia està bé... que diguem..." Per altra banda, recorda la seva noia, com l'odia, i les ganes que té de trobar-la aquella fresca i humida nit.Segueix caminant, amb pressa, i de cop s'entrebanca amb alguna cosa, mira al terra, i veu un mirall, l'agafa. I de cop s'adona que no sap exactament què sent. Per un dels trossets del vidre trencat pot veure aquella noia que havia intentat seduir-lo moments abans marxant enrabiada. El que veu després, la seva cara, desfigurada a causa dels diferents bocins, el fa pensar.No pot ser. Deixa caure el mirall al terra. Es gira amb direcció a aquella noia exòtica que se'n va enrrabiada. Decideix corre cap a ella amb la desició clara abraçar-la. Mentre corr té por. Una por instantània, la por que el parteix en dos, quan no sap si realment vol descobrir el seu cor, o si vol seguir en l'anonimat, però en qüestió de sgons, per la seva ràpida cursa contra la raó, no te temps de pensar-hi. Es troba davant d'ella.Davant els seus ulls...Uns ulls que li recorden massa als ulls de la seva xicota o potser ex xicota, no ho sap i de cop i volta torna a quedar-se paralitzat. No ho enten, tan decidit com és ell i ara.. mira-te'l sembla una bleda, ara si, ara no, ara tinc por, ara no..-Què vols, guapo? -li diu ella encara amb un xic d'esperança, carregada de sensualitat.-Mmm... err... no, res, res... -diu ell, i marxa corrents, els punys blancs de ràbia, les dents serrades, fins que para en un banc entre la gespa d'un parc. El mòbil li vibra a la butxaca. Un missatge de quinze lletres, un missatge d'ella que ho diu tot:"ET TROBO A FALTAR!".No se n'adona que una mitja rialla s'apodera de la seva cara, mira al cel i dona gràcies a algú, a Déu o al qui sigui, està content, però a la vegada no enten res, amb el mòbil a la mà i la vista a la pantalleta, li dona instruccions amb el seu dit gros...menu, missatges, contestar...i es posa a escriure el següent:"ARA NO PUC ESTAR PER TU, PERÒ DEMÀ ENS PODEM VEURE ALLÀ ON SEMPRE". "De qui era?", li pregunta la rossa. "D'una pesada", li contesta.--I si és d'una pesada... per què respons el missatge?--Bé... és que... --ell dubta.--És que en realitat no és una pesada. Ho he vist en els teus ulls.I tant que és una pesada. És qui m'ha fet plorar tant i qui no m'ha deixat descansar tots aquests dies. Gairebé paro boig. No puc. Me n'he d'oblidar.No han passat ni cinc minuts que el mòbil torna a vibrar, al costat del cor. Li fa la sensació que ara vibra amb més força que abans: "T'ENYORO TANT!", diu el missatge.Però aquest cop no reconeix el número, és desconegut. Cerca dins la seva memòria les tres primeres xifres, no les reconeix. La rossa se'l mira amb mitja rialla i mig desconcert i pensa: "Quin paio més divertit!". Ell s'atabala, comença a suar. Per què no podia ser un dissabte qualsevol?Els ulls se li queden vidriosos, no hi veu res. Percep com la noia rossa se li apropa i com allarga la seva blanca mà, tot intentat tocar-lo. El cor comença a bategar-li cada cop més fort. Pensa que li ha de sortir del pit en qualsevol moment i en intentar fixar el poc de vista que li queda, el mòbil se li esmuny del dits.De cop, la noia canvia la direcció i agafa el mòbil. Es disposa a buscar l'apartat de jocs i inicia una serp. Reacció estranya. L'home no sap què fer. Pensa en marxar. De fet, el mòbil ja era vell. Però, i la targeta?Tant se val, pensa. Agafa la jaqueta i s'aixeca. LLavors la noia, sanse apartar la mirada del mòbil li pregunta: A tu què t'interessa més: la fòrmula 1 o el sexe?- la formula 1 respon, però no estic en absolut disposat a perdre el sexe. Si el tinc que triar ara mateix i amb tu, suposo que amb els meus ulls, saps tot el que et vull dir.De totes maneres, la meva dèria és correr. Tinc un lloc on m'agradaria estimar-te. Te'l mostraré.Arriben a una caseta feta pols, a les afores de la ciutat, és de fustes velles i la porta cruix per obrir-se despres d'una bona empenta, entren allà i el que pareixia un lloc brut i abandonat, dona pas a un reconet romantic i ensisador; els dos es miren als ulls.I unes guspires de colors salten d'un a l'altre. Es quedem mirant-se fixament. Cap dels dos abaixa la mirada. No es sent cap soroll. No es mouen fascinats per la bellesa del lloc. Han entrat en un lloc màgic.-Carai tu, quin lloc més maco-romp el gel ella, i ell la se mira amb ganes de vici i de venjar-se d'aquella que tant de mal li ha fet sense mereixer-ho. L'agafa fort del clatell i li fa una besada llarga, intensa, amb llengua aconseguint posar la pell de gallina a n'aquella noia que té ganes de més, llavors decideix posar la ment en blanc durant unes hores i disfrutar del moment. Carpe Diem, es repeteix , Carpe DiemSense adonar-se'n, s'ha fet de nit i la lluna brilla amb força al firmament. La caseta, il·luminada per una bombeta de mala mort, és l'únic punt il·luminat de l'esplanada. Darrere els vidres, camuflat entre la malesa, un parell d'ulls refulgents es miren els dos amants.Cap dels dos ho sabia. Al darrer telenoticies havia arribat un missatge de la Delegació de Govern. S'advertia que s'havien produit recentment dos assassinats i que les dues persones portaven marques de claus en el coll. S'advertia precaució. Al mateix temps s'informava que la investigació policial es mantenia oberta. La nit presentia un flaire d'intranquilitat.
    Ells dos es miraren per darrera vegada, sense demanar massa coses l'un a l'altre, sols era sexe, i no tenien intenció de més. Es posaren la roba, apagaren el llumet que hi havia damunt una taula de fusta rústica i sortiren a defora.

    El què van veure en sortir de la cabanya els va transvalsar. No menys de tres cadàvers mutilats restaven escampats al mig del caminet que portava a la caseta. Al costat del cap d'una de les víctimes hi havia un llibre manuscrit.
    La noia va pegar un cop ben fort de Mateu!!!, que així és diu el noi, es va girar d'arrera i es va aferrar ben fort a ell, en Mateu no entenia res, estava aterrat, mentres tant acaronava els cabells de la Neus amb la mà tremolosa per la por.
    Els dos desconeguts vàren sentir la sensació que per sempre més tendrien aquell matança humana en comú.
    Al cap d'una estona, qui sap si llarga o curta, la Neus va voler apropar-se als pobres cossos sense vida. En Mateu cridà: NO! Un crit desesperat on hi havia alguna cosa més que por. A poc a poc s'apropà a una de les víctimes, una noia morena, se la mirà bé, les arrecades, la pulsera, el collaret... Déu meu! Pobra Mireia! Vet aquí aquella que durant tot el dia l'havia trasbalsat tant, ara ja no li caldria esperar mai més la seva trucada, pobreta. Perquè?
    Mentrestant la Neus, massa impactada per pronunciar mots, s'agenollà i agafà el llibre que hi havia al terra. Mira!-digué- és un llibre manuscrit. I té títol, es diu...
    LA PSICOLOGIA DE LES MONES.
    En llegir el títol, en Mateu deixa caure el llibre al mig d'un bassal de sang. Llavors sent el
    telèfon que torna a vibrar a la seva butxaca. Però no l'agafa. No pot. Les paraules no li sortirien de la boca. Arrenca a córrer, entremig dels arbres, com si fugís d'alguna fera que el perseguís. No frena. Corre.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.