Resolució RepteClàssic DCCCXXVIII: VIURE SOL I SENSE MÒBIL

L'Alfons, de Montserrat Agulló Batlle

L’Alfons, l’amo del bar “Ca l’Alfons” de la plaça de l’esglèsia, era una persona molt vital i sociable, fet, això sí, molt a la seva. Com entomaria la jubilació ara que aquesta s’acostava? Feia temps que era vidu i els fills es preguntaven que faria sol a casa, acostumat com estava a fer-la petar des de bon matí.

I si li regalessin un mòbil perquè es distregués amb les xarxes socials? Coneixent-lo, tenien els seus dubtes.

El pare sempre s’havia mostrat reticent a tenir-ne un. Si algú vol parlar amb mi, deia als seus parroquians, té dues maneres de fer-ho: venir aquí o bé utilitzar aquest estri, i assenyalava el telèfon que tenia penjat a la paret. Almenys ens sentirem la veu. I no em vingueu amb mandangues, dient-me que avui la gent es relaciona més que mai. Si ni tan sols es poden mirar als ulls amb aquests aparells moderns.

Els temps han canviat pare, intentaven fer-lo reflexionar els fills. Mira els teus nets, tenen el món al seu abast amb un munt d’aplicacions que ni tan sols et pots imaginar

Amb això sí que l’Alfons ho tenia molt molt clar. Li dolia que uns nens que de petits semblaven tan espavilats, ara els veies sempre addictes a la pantalla i que tan sols amb un ‘‘hola, avi”, ja en tinguessin prou. Que no saben xerrar aquesta canalla?, exclamava. Ja ni tan sols m’atreveixo a explicar-los cap batalleta de les meves. Com puc competir amb els 'influencers' que el que diuen és dogma per ells?

I si, com sembla, esteu intentant convence’m de les bondats de tenir-ne un, sobretot ara que s’acosta la meva jubilació, aneu molt equivocats. Ja em sé buscar la vida i no deixaré que cap aparell, per última generació que sigui, em malmeti les cervicals tot absorbent el meu temps.

Arribat a aquest punt a l’Alfons sempre se li enterbolien els ulls recordant a l'Elsa, la seva dona. Que garlaire era la vostra mare. Amb ella mai ens vam avorrir. Avui els nens, des de ben petits, i degut a les maleïdes pantalletes, entren en un aïllament mental de conseqüències encara no conegudes del tot.

I no us preocupeu gens.Tan bon punt em jubili, tenim pensat amb l’Artigas fer el camí de Santiago. El farem caminant xino-xano. No patiu, quan arribem a Santiago us farem una telefonada.

Comentari:

Sembla contradictori el que dius a l'inici: si el protagonista és l’amo del bar, a què treu cap parlar d'una jubilació obligada? Potser hauries d'haver aclarit que l'Alfons cotitzava a l SS com a autònom, amb la intenció de jubilar-se quan li arribés l'edat.

A través de les seves opinions i intencions, la personalitat de pedra picada de l'Alfons queda ben explicada. I en aquestes opinions, una crítica demolidora al móbil, potser excessiva i tot, en la mesura que treu a la llum tots els defectes sense parlar de cap dels indiscutibles avantatges. No és cap retret: queda clar que no és el que penses tu, sinó el teu personatge.


Sense, d'Atlantis

Li va regalar el seu net.
-Mira iaia, obre el regal! A veure si t’agrada.
-Què és això? Mare meva, no en sabré pas de fer-lo servir!!!
- Si, no pateixes, jo te n’ensenyaré.
S’hi va acostumar. Primer per trucar a la seva filla, als seus nets, a la veïna, a les amigues. Va trobar l’avantatge de no haver d’estar dreta amb el telèfon fitxa, sinó que, asseguda al sofà o des de la cuina, podia parlar amb qui volgués, tant si era un encàrrec, com si s’enrullava amb l’amiga del col•le, que s’havien retrobat gràcies al Facebook. D’ençà que el Marcel li va ensenyar les aplicacions que podia utilitzar per trobar gent que havia perdut al llarg de la vida, o bé assabentar-se de pel•lícules i estrenes, així com de mil xafarderies de la premsa del cor..., se li va obrir un món ampli davant seu.
Anava amb el mòbil penjat al coll amunt i avall sempre pendent de qualsevol missatge o disposada a poder buscar una paraula que no coneixia o a traduir-la, també podia fer preguntes d’algun tema de la qual era ignorant... En fi, que el mòbil va esdevenir l’amic fidel, el professor, el que la comunicava amb la resta de l’univers.
Tant era així, que li va semblar que s’ensorrava el dia que el va perdre. Es va trobar desvalguda, sola. Vagava amunt i avall de la casa sense saber què fer. El telèfon fix no li servia per a les llargues xerrades que feia cada tarda., Se n’havia d’anar al gros diccionari que tenia a la prestatgeria a buscar les definicions què volia, les notícies les va tornar a llegir el diari. Va encetar els llibres que tenia i tornà a aficionar-se a la lectura.
Una veïna li va dir d’un grup de gent gran del barri que feien activitats. Es va fer amiga de la Rosita, l’Agnès, el Joan... i es van animar a assajar una obra de teatre, que estrenarien aviat.
Quan en el seu pròxim aniversari, el Marcel va arribar amb un paquet i li va explicar el milió de possibilitats que tenia amb el nou smartphone no li va fer gaire cas... Havien quedat per parlar de la presentació d’una novel•la que havien programat per dissabte vinent a la tarda.
Al matí, els convidaria a tots a esmorzar per celebrar els seus vuitanta anys.

Comentari:

Tal com articules la història, amb el regal del mòbil, el descobriment dels seus avantatges, la dolorosa pèrdua, el redescobriment de plaers que la protagonista habia abandonat, com la lectura, les noves coneixences i activitats amb què omple el buit deixat pel mòbil perdut i el relativisme amb què acull el nou que li regalen, va desfilant tot un repertori de situacions que enriqueixen aquest relat, aparentment minimalista.

Una observació: crec que on escrius "... tant si era un encàrrec, com si s’enrullava amb l’amiga del col•le, ..." hi escauria més "... tant si era un encàrrec com si s’enrotllava amb l’amiga del col•le, ...".



Tot esperant la trucada, d'Aleshores

«Ets viu o ets mort» em va dir fent broma macabra. Havia tingut el mòbil sense bateria i no me n’havia adonat fins feia una estona.

«Tant se val» li va respondre amb poca esma, però seguint-li el registre d’humor negre.

De fet, havia estat una estona abans mirant-me el mòbil com sonava sense agafar-lo, dient-me «Per a què». Al segon cop ja el vaig despenjar per això. No calia crear incerteses a la gent propera i que fins i tot es presentessin a casa i després marxessin internament emprenyats, tot dient-se «Cada cop està pitjor del cap». I és clar!, l’alternativa passava per una institucionalització. Encara recordava les paraules que un dia havia sentit a la residència d’un familiar: «jo vull saber per què soc aquí», va dir el nou intern davant del plat de sopa que tenia davant. I tots emmudits i compungits sentint-la i sense explicar-li què hi feia.

Per altra banda, l’opció de trobar-se immòbil, i sense poder accionar el mòbil, víctima d’un atac de feridura era una opció prou esfereïdora que esperava no patir. Però, fet i fet, què importava?

Es va arrepapar al gastat sofà de pell a filosofar i es va dir en un instant de reflexió lúcida: «Som com els peixos que necessiten l’aigua per a viure i no poden fer-ho fora». Ara que, en l’aigua bruta o fangosa pocs peixos i nadarien, va reblar-se a si mateix. «Només ens morim una vegada i prou, recoi! Una mala estona passatgera.»

I què és una mala estona passatgera enfront d’una vida muda, i en esgrima social permanent per assolir l’èxit o el reconeixement? Amb aquelles dosis de traïció i hipocresia per surar entre la gent, per entretenir-se amb ella – ja s’entén el sentit - i que cal dosificar per no enverinar-nos a nosaltres mateixos? Va concloure responent-me a la manera dels manuals d’autoajuda, en els que no creia, que no cal tenir vergonya de ser com som, etc., etc., deixar-se anar. I com s’ho feien els anacoretes de Cardó, sense anar més lluny, allà a la serra del Boix i de Cardó, quan tenien un infart: encomanar-se a nostre senyor i pregar que l’hora passés ràpida, o algun llop dels voltants l’accelerés.

Arribats a aquest punt de descregut social sempre li venien al cap les abraçades dels nets i aleshores es rendia i es deia «endavant». Era viu.

Comentari:

He hagut de llegir tres vegades el teu relat i encara no l'he acabat d'entendre. L'he trobat com una successió de comentaris sense un fil conductor. Tampoc no ajuda que en un relat narrat en primera persona aparegui un personatge en tercera persona que costi d'identificar. Potser sóc jo, que no hi arribo...

He hagut de consultar a la Viquipèdia els articles "Massís de Cardó" i "Monestir de Sant Hilarió" per assabentar-me de qui eren els anacoretes de Cardó.


Resolució:

El relat que he trobat més complet ha estat "Sense", un ventall de situacions diverses que tenen a veure amb amb el mòbil: el regal, l'entusiasme, la pèrdua, el retorn a la vida anterior i els nous contactes. Així que, Atlantis, ja pots anar pensant en un tema per al nou RepteClàssic DCCCXXXIX.