RESOLUCIÓ DEL REPTE CLÀSSIC DCCLIV - MANDRA

RESOLUCIÓ DEL REPTE CLÀSSIC DCCLIV - MANDRA

Buf. Ara toca llegir els tres relats que concursen. El meu també, perquè no l'he posat fora de concurs. Em tinc per un mal crític perquè no m'agrada entendre els relats a la primera. Si els entenc de bon començament tinc la impressió que no m'aporten res de nou i no em val la pena endinsar-me en unes floritures que a les escoles d'escriptura pot ser que es valorin, però que un servidor acostuma a valorar poc, tot i que sovint em passa just el contrari i les floritures m'atrapen i em transporten a altres mons més benignes i/o més engrescadors que el meu i em desconcerta la bellesa d'unes narracions que viatgen pel meu interior i em treuen l'ànima a pasturar pels prats on pasturen les altres ànimes amb les quals em sento connectat malgrat que tenen el to proper i amanyagador que descobreix les meves debilitats i em fa trontollar el DAFO.

El primer relat, signat per un tal kefas, delata de forma cridanera que ha estat escrit sense cap mena de planificació. És una manera ruca de confegir relats, fiant-ho tot a l'estat d'ànim del moment. La tècnica consisteix a agafar un adagi o una frase improvisada que tingui una mica de lluentor i que tingui prou força per arrencar el motor i, un cop engegat, deixar-lo fer com aquell que sega la gespa d'un camp de patates sense tenir en compte si, per un terreny boterut, acabarà bolcant, encallant-se o arribarà feliçment a destinació. Si el tallagespa funciona i l'ànim té un bon dia, pot ser que amb l'afegitó d'un núvol de sarcasme o crítica estupefacte del món horrorós que anem fent tots plegats, acabi agradant a algú. No el considero pas millor que els altres dos relats en concurs que encara no he llegit.

El relat d'en Jere Soler G m'ataca pel punt flac. Soc un jove admirador de les ciències aplicades, com a mínim més jove que en Joan Colom, que no sap que tinc un cutis mentider. Només sentir l'argot tècnic se m'ericen els quatre pels culturals. No puc preveure què hauria passat si hi hagués inclòs el meu punt g de la ciència, la mecànica quàntica. Ajuntar la mandra, l'altre punt culminant de la meva moral, amb aquesta temàtica em converteix en un esclau del relat. El protagonista té, també, un mal morir. És el que passa quan s'ajunta el pòsit que concentra la mandra emocional amb la dels quarks. Sé que m'hauria de cenyir als valors literaris, però no puc destriar-los dels valors vitals i ara, confós, em disposo a llegir el tercer relat. Si estic de sort m'esbargirà la boira temàtica.

En Joan Colom ens planta l'Eva en el paràgraf introductori. A quins tenim el pecat original, aquest nom paradisíac ens desvela la morbositat sicalíptica i, de gairó, també la mandra. No és bon inici per a un relat gandul. Continua després ensenyant un llautó esquerranós que acostuma a ser crític amb els addictes al far niente, més propi de les ideologies que tenen en l'adoració del greix un casus belli. I acaba amb una justificació de l'esclavatge fembril a conseqüència de la pigrícia del protagonista. Pot ser perillós en els temps que corren.

Ja ho sé, totalment subjectiu i arbitrari el meu biaix vers el relat d'en Jere, parcialment justificat pel meu exacte desconeixement de les lleis de la literatura. Potser en el subconscient hi ha la voluntat de donar un merescut descans a en Joan Colom.

Així, doncs, proclamo com a guanyador del REPTE CLÀSSIC DCCLIV – MANDRA el relat

La cinquena força de Jere Soler G

La meva enhorabona a tots els tres participants pel seu valor i encert en apuntar-se a aquesta causa i especialment al guanyador, en Jere Soler G, qui té l'encàrrec, segons informen els estatuts del concurs, d'organitzar el següent.