Resolució del Repte Clàssic DCCCVIII "La sort del babau"

Bon dia, sí que s’ha allargat uns dies extres la resolució del repte que ja fa dies que està dat i beneit.

El meu agraïment per la vostra participació (la qual, en consonància amb el lema de la convocatòria, no seria prou merescuda).

Esbrinem qui, a parer meu, ha presentat millor la naturalesa babauïstica tan ben encarnada per Buster Keaton, en general, i especialment dalt del manillar.

Trio com a guanyador el relat de Ginebreda, Ascensor.


A continuació, els relats i els comentaris que m’han suscitat les propostes presentades.

Joan Colom

Pa amb oli i sucre

Un dels temes de conversa recurrents de Bartomeu amb els amics era que algun dia es convertiria en emprenedor, muntant un baret d'esmorzars i berenars casolans, on se servirien llesques de pa amb oli i sucre, amb presa de xocolata o no, i altres menges infantils típiques dels anys anteriors al desarrollisme econòmic que donà pas a la brioixeria industrial amb bollycaos, snikers i altres porqueries. Tots pensaven que anava de conya, però no.

L'ocasió se li presentà quan aquell local, malastruc perquè havia estat una txeca a la guerra i després havia funcionat com a magatzem de productes diversos, el traspassaven a un preu força mòdic. L'habilità com si fos un bar, amb cafetera exprés i microones però sense cuina, perquè les preparacions les faria a la barra, i al rètol del carrer hi posà "Granja Tomeu – Pa amb oli i sucre i altres menges casolanes".

Inicialment, a la carta hi figurava:
- Pa amb oli i sucre
- Pa torrat amb oli i sal
- Pa amb vi i sucre
- Galetes maria amb codonyat
- Grana de capellà
La xocolata, en preses, era opcional. De begudes alcohòliques només hi havia garnatxa, moscatell, vi ranci i ratafia.

I va passar una cosa curiosa: les dues primeres setmanes veia molta gent que s'acostava a la pissarra i llegia la carta, però sense atrevir-se a entrar. Fins que un dia vingueren una parella al matí i tres senyores amb nen a la tarda, i l'endemà ja eren multitud.

Quan el negoci ja rutllava, la carta s'amplià amb:
- Pa amb mantega i sucre
- Pa amb mantega de cacau
- Pa amb llet condensada i cacau en pols
- Crema catalana amb neules
- Xocolata desfeta amb melindros

Uns deien que l'èxit de la iniciativa es degué a la sort del principiant, que no sabia on es ficava però li va funcionar contra tot pronòstic: ningú més, amb una mínima experiència en el camp de la restauració, s'hauria embolicat en un projecte tan forassenyat. D'altres opinaven que, potser sense ser-ne del tot conscient, va tenir la intuïció d'omplir un forat no cobert per l'oferta però que comptava amb una demanda real, tot i que minoritària. L'únic incontestable és que tots aquells que provaren d'enfilar-se al carro del guanyador, muntant el seu baret d'esmorzars i berenars casolans, amb referències més o menys explícites al pa amb oli i sucre, fracassaren estrepitosament.

Comentaris

Llenguatge molt cuidat de tipus periodístic. Una botiga que ningú s’espera que tingui èxit per ser carrinclona i fora del temps, aconsegueix l’èxit. Grana de capellà, quedarà als annals d’ RC.

Encerts
Se centra en el tema: munta un negoci que ningú amb seny podia imaginar i li funciona. Ens retorna a la infància a alguns. Hi faltava el moniato, per això!

Pegues
Sabem poc del personatge, només que ho comenta amb els amics. La resta
detalla molt bé les menges de l’època anterior al «desarrollisme» i la bolleria industrial i es refereix a una possible explicació de per què funciona: espai amb oferta latent no coberta.
La trama és molt lineal.


Xavier Valeri Coromí
La història d'en Martiris Pateix i l'Esperança Espera

En Martiris Pateix vivia amagat en núvols de fantasia, no feia cinc passes sense ensopegar, solia abrigar esperances fantàstiques i vivia pres per una timidesa que rares vegades trencava. A pesar de ser una calamitat, mantenia un somrís quasi permanent, a la més mínima esclatava en alegres riallades i mirava el món amb ulls esbatanats i amb lluentors de sorpresa.
Arribat a la joventut, abrigava grans esperances i esperava, sense tenir res a oferir, que les noies més belles arribades a l’edat de merèixer s’enamoressin d’ell, com ell ho feia d’elles.
Quan va veure l’Esperança Espera en l’àpat de Festa Major d’una casa pairal de Bolvir, es va estremir. Ella es va mostrar afalagada. La Trinitat Bens va veure l’atracció entre els dos joves i va pensar que sense un pas aquella atracció es perdria entre les boires del calvari dels enamoraments a primera vista.
—L’Esperança vol anar a passeig amb cavall.
En Martiris Pateix tenia un deliri romàntic pels cavalls i ell mateix es veia com un cavaller errant que volta el món, tot repartint justícia i amor entre les noies boniques.
L’endemà es va trobar damunt d’en Mascard, el cavall més amansit de la quadra, al costat de l’Esperança que muntava amb el cap alt i la cabellera estesa un animal blanc com la neu del terra.
En Mascard es movia lent i amb el cap jup, però en Martiris no controlava. Adonada del martiri del company, l’Esperança li va voler transmetre alguna noció de com dirigir un cavall. Va obrir la boca, i en Mascard es va girar a un costat i va llençar en Martiris al cim de la neu. Davant de la mirada de l’Esperança, es va aixecar i va tornar a pujar. En sentir-lo a sobre, en Mascard va sortir disparat. Ell es va agafar al coll i va fer pressió amb les cames, mentre cridava: Auxili!!! L’Esperança sabia muntar i els va seguir. Al final, en Martiris es va llençar a un costat i va quedar estès al damunt de la neu.
—Havies d’haver dit que no havies muntat mai. No podràs seure en deu dies.
L’Esperança va decidir continuar el passeig a peu i tots dos van caminar amb els animals agafats per les regnes. Els passejos van continuar durant dies i anys.

Comentaris

El protagonista viu en un mon de fantasia propi del Quixot, però hi ha també, per sort, una Celestina que el situa allà on voldria. Malgrat la seva poca traça, de manera inversemblant aconsegueix la companyia de la noia dels seus somnis. Llenguatge de compte amb noms de personatges imaginatius i graciosos.

Encerts

Llenguatge adequat a què s’explica, que és una espècie de conte de fades.

Pegues

Excessiva linealitat, no sabem com és que li agrada el personatge a la noia: és un fet. Una instantània i prou, per a mi.



Ginebreda
Ascensor

Mai no m'hauria imaginat acabar així; dins d’un ascensor i escrivint amb les mans balbes i la llengua eixuta com un fregall d'aquells que venc, o més ben dit, venia; precisament abans-d'ahir que m’havien fet una bona comanda.
Ja fa moltes hores que no puc pixar i amb prou feines he tancat els ulls, nua de pèl a pèl, ofegada de calor i de la meva pròpia ferum.
No trobo cap connexió a internet. El recepcionista ho devia apagar tot abans de marxar. És clar, a mig agost i abans de tancar quinze dies no s'ha de deixar res engegat.
He passat molta estona intentant trobar alguna xarxa, però totes estan codificades. Pateixo per a quan es gasti la bateria del portàtil que és l'única llum que tinc aquí dins. Però el més patètic de tot és el mòbil. Precisament ahir al migdia, després de la discussió amb el Guillem sobre les vacances, que vaig acabar amb un sec "ja et trucaré", l'aparell va emetre un "pip" agònic i es va apagar. Vaig pensar que ja el carregaria en arribar a casa. Segurament l’hauria trucat en tornar de Tailàndia. De fet, si les coses no s'haguessin torçat d'aquesta manera, jo ara hauria de ser a l'avió; Els de l'agència es deuen haver cansat de buscar-me.
El més curiós és que no tinc gana. Només una set terrible que he intentat alleujar passant la llengua per una tovalloleta desmaquilladora. Una nàusea molt forta m'ha fet vomitar una fel agra que he eixugat amb la samarreta.
De tant cridar ja no em queda veu, però continuaré picant a les parets per si em sentís algú del carrer.
Però m’ha semblat escoltar algú. Pugen per l’escala. Pico cada cop més fort i la llum d’un mòbil travessa el vidre de la porta del quart pis, que puc veure des d’aquí.
El Guillem crida. A la seva veu se li uneix la de la Vicky, la secretària. És clar, ell tenia clau de l’edifici.
Però, no havia de ser al poble amb la seva mare? Què hi fan aquí en aquestes hores i a les fosques? I amb la Vicky? Precisament ella, que havia de venir amb mi a Tailàndia i es va excusar dient alguna cosa d’un viatge a Londres. Em poso les calces, la samarreta bruta i miro de contestar els seus crits.

Comentaris
Llenguatge de suspens, fluid.
Encerts
Es desgrana amb economia de recursos i to irònic, sobre la marxa una relació de tres personatges. La parella amb qui s’ha discutit la protagonista, i l’amiga que a darrera hora deixa plantada en la sortida de vacances. Ha quedat atrapada a un ascensor de la feina amb poques probabilitats que la rescatin. Afortunadament, l'amiga i la parella han fet cap al centre de treball on és ella i on també hi treballa l’amiga. Se suposa que l’acaben rescatant i que no passa com en aquell conte de Roald Dahl.

Pegues
Hem d’intuir que la noia és babaua, perquè no s’ha adonat del que hi ha entre la parella i l’amiga – tot i que no perd detall de les coses-. Per què criden els possibles rescatadors? La busquen? Pel meu gust hi ha un excés de realisme en secrecions i perbocaments.



Montserrat Agulló Batlle

Prudència versus Inconsciència

La sort en els humans sol ser puntual i diria que temptar que aquesta t’acompanyi sempre no és gaire prudent. No som com els gats que, degut a la seva anatomía, esquiven molts del perills a que sovint s’exposen, caient sempre de quatre potes, i que de babaus no en tenen res.

La sort dels babaus es bàsicament molt pel•liculera. Permet fer gags esbojarrats i perillosos que per seva falta de versemblança ja es veu que la sang no arribarà mai al riu.

Tots hem rigut en el cinema amb situacions d’una gran comicitat en que veritables babaus, amb més o menys sort, però mai amb resultat fatal, es fiquen en embolics per sortir-ne miraculosament indemnes. Els actors protagonistes solen ser masculins, Louis de Funes, els germans Marx, El Gordo y el Flaco, Charles Chaplin, Rowan Atkinson... No recordo el nom de cap actriu. És que les dones en general no se’ls hi dona bé fer el paper de babaues mentre els actors ho broden? Fa pensar, no?

El que sí que he vist amb esglai visquent en un carrer amb força pendent, són autèntics kamikazes que en cotxes, bicicletes i darrerament també amb patinets, baixen agafant velocitats desorbitades, el que diríem ‘a tomba oberta’, jugant-se realment la vida d'una manera insconcient. Sort que el nostre gat que al contrari d’ells és molt assenyat sap esquivar-los perfectament. Un dia però un babau amb patinet, no va tenir la destresa o la sort dels altres i va quedar encastat a la nostra tanca. No va quedar estabornit però quasi. Vam avisar a una ambulància. Contusions per tot el cos i un braç dislocat.
Ens va dir que era la primera vegada que baixava amb el patinet d’un amic. Un perfecte babau a qui malauradament no el va acompanyar la sort.

Crec molt més amb la sort dels que van per la vida amb el cap ben moblat.

Comentaris
El to és moral, i sociològic, d’advertiment dels perills de ser un babau i d’arriscar-se més del compte.

Encerts

No recorda cap dona que faci de babaua al cinema (Hem de dir que alguna protagonista d’òpera portada per la passió amorosa es posa sovint en embolics dramàtics mortals, per això) Ara bé no fan el ridícul, podríem dir. Això ho tindríem prohibit de manera fisiològica gairebé, com els gats esquiven els perills, ja que per a ells no hi són. Serien víctimes del seus (bons) sentiments, més aviat.

En definitiva, creu que el babau total no pot existir, perquè ja seria mort és cosa del cine. Qui és babau com a mínim s’exposa a un accident, del tipus que sigui.

Pegues

Desenvolupa una teoria moral o sociològica sobre l’actitud dels riscos relacionada amb els homes i les dones més que un relat. (El jove que es va encastar a la tanca va tenir...sort!)