RepteClàssic DCCLXXXVI: Simplicitat

M'imagino, Aleshores, que les sis paraules han de ser adjectius, substantius, verbs o adverbis (és a dir, que no s'hi val que siguin determinants, conjuncions, preposicions o interjeccions).

Sí, Disculpeu.
N’havia triat unes, però és millor que cadascú es busqui les seves. Substantius, adjectius i verbs que tinguin sentit: enveja, reposar, tranquil, per exemple.
Derivats també valdrien. Envejòs, repòs, tranquil·litat.

Smith el silenciós./strong>

Els més propers l'anomenaven Smith el silenciós, com el pistoler encarnat per Alan Ladd en un western de 1948, perquè no badava boca si no era que l'interpel·laven directament, i així i tot, sempre que podia se'n sortia amb monosíl·labs. I, és clar, ningú no sabia si era un superdotat o un beneit, però predominava la segona opinió. Vivia sol, no se li coneixia cap feina i la major part de l'any la passava al poble, però de juliol a setembre es feia fonedís. Ignoraven a on s'escapava, tot i circular rumors que s'havia deixat veure al cap i casal. Volia fer bronze a la platja? Hi tenia família? Hi anava a fer tràmits burocràtics? Potser a renovar el subsidi d'atur?

Quan algú s'atrevia a preguntar-li a què es dedicava, si era veritat que a l'estiu se n'anava a la ciutat i què hi anava a fer, obtenia respostes que semblaven haver-se d'interpretar en clau metafòrica, com que treballava aprenent i que anava allà on li permetien ensenyar allò que havia après. En compartir l'indiscret amb els amics aquestes manifestacions tan etèries, si algú els atribuïa significats d'alta volada de seguida ho rebatia argumentant que era molt més probable que anés a cursets d'alfabetització per a adults. I ho reblava apel·lant a aquella pel·lícula, estrenada aquí com "Bienvenido Mr. Chance", on Peter Sellers era un deficient mental que només entenia de coses de jardineria i, sempre en termes de jardineria, contestava a les preguntes que li feien intel·lectuals i polítics entestats a creure'l un savi que, com els orientals, tenia per costum recórrer a proverbis i paràboles.

Tot començà a canviar quan un noi matriculat a la universitat assegurà que, entre els cursos de la Universitat d'Estiu, n'hi havia dos, "Teoria de models" i "Teoria de la demostració", impartits per Smith el silenciós. Això no sols desmuntava la pertinència del sobrenom sinó la seva suposada beneiteria. Però la rehabilitació intel·lectual definitiva del nostre heroi als ulls dels seus veïns s'esdevingué quan la premsa informà que li havia estat concedida la medalla Fields per demostrar la conjectura "forta" de Goldbach (tot nombre enter parell superior a 2 es pot escriure com a suma de dos nombres primers), inclosa en el vuitè dels anomenats "23 problemes de Hilbert", de la qual s'havien fet verificacions parcials (en 1938 per via probabilística i en 2012 per via computacional) però mai una demostració com cal.

Com que ignoro com fer-ho per tal que em quedin alguns mots en cursiva i no sé si s'acceptarà que siguin subratllades, opto, si concurso, sigui jo, sigui amb les germanetes, de posar un asterisc al final del/s relat/s amb els mots usats, siguin com estan al poema o derivats. Va bé?

Smith el silenciós.

Els més propers l'anomenaven Smith el silenciós, com el pistoler encarnat per Alan Ladd en un western de 1948, perquè no badava boca si no era que l'interpel·laven directament, i així i tot, sempre que podia se'n sortia amb monosíl·labs. I, és clar, ningú no sabia si era un superdotat o un beneit, però predominava la segona opinió. Vivia sol, no se li coneixia cap feina i la major part de l'any la passava al poble, però de juliol a setembre es feia fonedís. Ignoraven a on s'escapava, tot i circular rumors que s'havia deixat veure al cap i casal. Volia fer bronze a la platja? Hi tenia família? Hi anava a fer tràmits burocràtics? Potser a renovar el subsidi d'atur?

Quan algú s'atrevia a preguntar-li a què es dedicava, si era veritat que a l'estiu se n'anava a la ciutat i què hi anava a fer, obtenia respostes que semblaven haver-se d'interpretar en clau metafòrica, com que treballava aprenent i que anava allà on li permetien ensenyar allò que havia après. En compartir l'indiscret amb els amics aquestes manifestacions tan etèries, si algú els atribuïa significats d'alta volada de seguida ho rebatia argumentant que era molt més probable que anés a cursets d'alfabetització per a adults. I ho reblava apel·lant a aquella pel·lícula, estrenada aquí com "Bienvenido Mr. Chance", on Peter Sellers era un deficient mental que només entenia de coses de jardineria i, sempre en termes de jardineria, contestava a les preguntes que li feien intel·lectuals i polítics entestats a creure'l un savi que, com els orientals, tenia per costum recórrer a proverbis i paràboles.

Tot començà a canviar quan un noi matriculat a la universitat assegurà que, entre els cursos de la Universitat d'Estiu, n'hi havia dos, "Teoria de models" i "Teoria de la demostració", impartits per Smith el silenciós. Això no sols desmuntava la pertinència del sobrenom sinó la seva suposada beneiteria. Però la rehabilitació intel·lectual definitiva del nostre heroi als ulls dels seus veïns s'esdevingué quan la premsa informà que li havia estat concedida la medalla Fields per demostrar la conjectura "forta" de Goldbach (tot nombre enter parell superior a 2 es pot escriure com a suma de dos nombres primers), inclosa en el vuitè dels anomenats "23 problemes de Hilbert", de la qual s'havien fet verificacions parcials (en 1938 per via probabilística i en 2012 per via computacional) però mai una demostració com cal.